El tema de les competències és paradigmàtic del que ha fet la Sentència del Tribunal Constitucional amb l’Estatut: el TC usurpa el paper del legislador i segresta la Constitució substituint pel seu criteri unívoc els punts on aquesta no diu res o és flexible i oberta a solucions diverses, denigra el rang de l’Estatut obviant que aquest té funcions de caràcter constitucional, posa en qüestió el seu caràcter normatiu afirmant que els llistats competencials són simplement descriptius, i no accepta els elements federalitzants de l’Estatut.

L’afectació als articles 111 (inconstitucional l’incís on l’Estatut tracta que les bases estatals es formulin “com a principis o mínim comú normatiu en normes amb rang de llei, excepte en els supòsits que es determinin d’acord amb la constitució i amb aquest estatut”), 110 (permetent la intervenció de l’Estat en base a altres títols competencials en matèries de competència exclusiva de la Generalitat) i 112 (impedint que la Generalitat dicti reglaments amb efectes externs en les competències executives, un mecanismes típic del “federalisme d’execució”), així com la consideració com a merament descriptiva (i, per tant, no normativa) del detall extens de l’abast de les competències en tots i cadascun dels títols competencials, és una demolició del blindatge competencial muntat per l’Estatut per evitar les reiterades invasions competencials de l’Estat en el passat. Per tant, l’afectació d’aquests tres articles és equivalent a l’afectació de tots els articles que reconeixen títols competencials a la Generalitat de Catalunya. La conseqüència és el retorn a un Estat invasor de competències amb capacitat per actuar com un garant de la uniformitat de l’Estat. La línia Maginot ha caigut. Ens esperen dècades de conflictivitat competencial.

Resulta, a més, impossible recuperar les garanties de l’Estatut des d’altres instruments normatius i, per tant, aspirar a la recuperació de l’Estatut complet és, des del punt de vista de les garanties de les competències, una fal·làcia. La resposta només pot venir de la política, de la política en majúscules.

Dolors Feliu: 'Una sentència que no ens deixa avançar'
Guillem López Casasnovas: 'Sentenciat el finançament estatutari'
Jordi Nieva Fenoll: 'La justícia a la STC 28/06/2010'
Marc Marsal i Ferret:'Demolició del blindatge competencial'

Cal dir d'entrada que no es coneix tota la Sentència que ha dictat el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, sinó tant sols la decisió. En aquesta decisió es declaren catorze d'inconstitucionalitats i vint-i-set articles que reben una interpretació concreta per part del Tribunal, encara que desconeixem quina interpretació, al no saber el contingut dels fonaments jurídics als quals es remet aquesta decisió. És a dir, sabem que interpreten bona part de l'Estatut, i sembla que només pot ser per limitar el sentit dels preceptes, però hem d'esperar a tenir la sentència sencera per tenir "la dimensió de la tragèdia".

I què es declara inconstitucional? Són articles o incisos que es pretenen extirpar amb bisturí. Sap greu perquè precisament són tots aspectes en els quals es pretenia anar una mica mes enllà de l'Estatut del 79, o almenys posar els fonaments per què algun dia es pogués anar més enllà. La sentència estreny la Constitució, i no deixa anar més endavant al dret a l'autonomia. No només barra el pas a noves perspectives a Catalunya, sinó que tampoc permet que l'Estat sencer decideixi avançar en aquesta direcció.

Alguns s’havien fet la il·lusió que el Federalisme Fiscal era possible a l’Estat espanyol i que tenia cabuda en una interpretació determinada de la Constitució. La campanya de propaganda de la Conselleria d’Economia i Finances no parava de repetir en el moment ‘estatuent’ aquesta possibilitat: quelcom dislèxic amb el que es llegia i interpretava a Madrid per part d’aquells qui tenim per la nostra responsabilitat un peu a cada banda. Compromisos a mig termini amb inversió (típic de pacte fiscal)?, bilateralitat des de les antigues Comissions de transferències (arrelat al respecte mutu de jurisdiccions no supeditades- jerarquitzades)?, una normativa en la que el contingut estatutari estava per sobre de la LOFCA estatal?, etc. Il·lusions o màrketing malevolent de qui dia passa any empeny... Volen sinó que repassem la hemeroteca de declaracions?

La Sentència del Constitucional ha acabar ensorrant el castell de cartes. Els impostos que paguen els espanyols que viuen a Catalunya (la definició de catalans per al TC) son de l’estat espanyol, i ni un poc ni molt de les institucions que els representen. Així ho recull l’esperit interpretatiu de les relacions fiscals Estat- Autonomies, en la línea del que ja ens anunciava la LOFCA: el finançament de les Autonomies es basa en tot cas en transferències, modelables a gust i gana centralment des de la visió de satisfer equilibris i governs amics entre 17 CC.AA. que es creuen idèntiques. Punt i final.

Pel que fa a la Sentència, per a un economista com jo format a països en que les frases tenen subjecte verb, predicat i prou, el redactat és un autèntic suplici. Malgrat la meva formació jurídica i no rebuig originari contra tot el que faci olor a litúrgia hermenèutica, el trencaclosques de la sentència, extensa, llarga, mal redactada, amb interferència d’arguments que son de l’advocat de l’Estat, respostes de la Generalitat i redactat de collita pròpia de les senyories, és majúscul. Tot i que no respon igual a totes les observacions implícites al recurs, no és difícil veure com per extensió, el raonament formulat sobre una impugnació contamina també el redactat de matèries en les que el Tribunal no entra però son seqüència dels articles recorreguts de impugnació acceptada, i que per tant, tard o d’hora, faran caure també altres aspectes del finançament estatutari. Finançament per tant sentenciat: ‘a la foguera’. La manca de lògica federalista del Tribunal la recull molt bé la negativa a acceptar un acord com el previst a l’Estatut català que condicioni l’anivellament a un mateix esforç fiscal entre CC.AA. Que una Comunitat en conseqüència pugui reivindicar uns ajuts verticals, restats horitzontalment dels recursos d’altres Comunitats ‘que paguen el beure’, quan l’esforç fiscal és menor (recordin sinó el supòsit del que estan fent algunes CC.AA. governades pel PP amb el buidat fiscal), toca ja el límit del ridícul. Qui no enten això com volen vostès que entengui una clàusula d’ordinalitat?

En matèria de Justícia pot considerar-se, en un examen superficial, que són greus les restriccions que comporta la sentència del Tribunal Constitucional. Cal recordar, però, que partíem d’un text –el que havia aprovat el Parlament del Catalunya– que ja va sortir minvat d’aquesta càmera legislativa si es consideren les expectatives inicials que hi havia en aquesta matèria. Després, el Congrés dels diputats i el Senat van procedir a una limitació encara més intensa d’aquestes expectatives.

Finalment el Tribunal Constitucional, sigui per via interpretativa o mitjançant l’anul·lació directa de preceptes, ha deixat la part de Justícia de l’Estatut encara més reduïda. En concret, es declara la inconstitucionalitat de la majoria d’atribucions del Consell de Justícia de Catalunya que, malgrat tot, continuarà existint, tot i que amb una competència molt escassa, atès que s’ha suprimit la participació en els nomenaments, jurisdiccionals i de govern, de jutges i magistrats, les funcions disciplinàries sobre jutges i magistrats, la funció d’inspecció de tribunals i la convocatòria de concursos per a proveir vacants de jutges i magistrats.

En matèria de Justícia pot considerar-se, en un examen superficial, que són greus les restriccions que comporta la sentència del Tribunal Constitucional. Cal recordar, però, que partíem d’un text –el que havia aprovat el Parlament del Catalunya– que ja va sortir minvat d’aquesta càmera legislativa si es consideren les expectatives inicials que hi havia en aquesta matèria. Després, el Congrés dels diputats i el Senat van procedir a una limitació encara més intensa d’aquestes expectatives.

Finalment el Tribunal Constitucional, sigui per via interpretativa o mitjançant l’anul·lació directa de preceptes, ha deixat la part de Justícia de l’Estatut encara més reduïda. En concret, es declara la inconstitucionalitat de la majoria d’atribucions del Consell de Justícia de Catalunya que, malgrat tot, continuarà existint, tot i que amb una competència molt escassa, atès que s’ha suprimit la participació en els nomenaments, jurisdiccionals i de govern, de jutges i magistrats, les funcions disciplinàries sobre jutges i magistrats, la funció d’inspecció de tribunals i la convocatòria de concursos per a proveir vacants de jutges i magistrats.

En els darrers dies, el que ja es coneix com el “cas Centelles” ha generat tot un debat a l’entorn del llegat del brillant fotògraf català Agustí Centelles. Tenint en compte el procediment d’adquisició d’aquest patrimoni cultural per part del Ministeri de Cultura, Òmnium Cultural ha fet públic el següent comunicat:

El desplegament estatutari i l’assumpció per part de la Generalitat de Catalunya de la competència exclusiva en matèria de cultura va buidar de competències aquest ministeri. Només per aquest motiu hauria d’haver estat suprimit ja fa molts anys.

Per això, cal reclamar, un cop més, que els recursos espoliats als catalans no siguin utilitzats contra els interessos del poble de Catalunya i, per tant, procedir a la supressió del ministeri.

Discurs a càrrec d'Isidor Marí, membre de la Junta d'Òmnium, en l'acte al Fossar de les Moreres la nit del 10 de setembre 2009:

Aquesta és una diada nacional fortament marcada per la proximitat del desenllaç del procés estatutari i per la reafirmació del dret de Catalunya a decidir el seu futur. Sembla convenient, per tant, compartir amb vosaltres unes reflexions sobre aquests dos punts, unes reflexions bàsicament personals, encara que parteixen de les consideracions que hem fet darrerament a la Junta d’Òmnium Cultural.

Davant de les diverses declaracions, algunes lleugerament incertes, que s’han fet públiques arran de l'anunciada manifestació d'Òmnium en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, l'entitat vol fer els següents aclariments:

1.- Òmnium Cultural ha mantingut la mateixa posició des de fa mesos. Aquest estatut no és el que volíem i ja vàrem fer pública la nostra posició a favor del que va aprovar el Parlament de Catalunya l’any 2005. I això sobretot perquè, malgrat que no exhauria la nostra voluntat de decidir lliurament el futur institucional del país, va ser aprovat pel 89% de la nostra representació parlamentària. Allò que estem defensant és el respecte a la voluntat popular expressada públicament.

Òmnium Cultural vol fer les següents consideracions:

El procés ha estat prou llarg perquè la ciutadania ja estigués fatigada sobre les expectatives del resultat i sobre la data de decisió. Novament, Catalunya ha assumit el desgast d’empènyer el finançament autonòmic general davant de la incomprensió espanyola habitual.

La tenacitat del Govern català mereix el nostre reconeixement, però creiem que estava massa pressionat pel retard ja produït i per la mala situació de les finances de la Generalitat.

Independentment del contingut de l’acord, lamentem, un cop més, que no s’hagi mantingut una estratègia unitària del catalanisme en la negociació amb Espanya.

Considerem que el resultat suposa un avenç important respecte al sistema que estava vigent fins avui, però creiem que queda un conjunt d’ambigüitats que no permeten saber si realment es compliran els articles de l’Estatut que fan referència al finançament.

Autor: Guillem López Casasnovas
Estem a dies que es coneguin les xifres del nou finançament autonòmic. Segueixen unes poques línies per ajudar el lector a entendre l’allau de missatges que rebrà, entre declaracions polítiques interessades i operacions de màrqueting i maquillatge de dades per part dels diferents governs. Es tracta d’evitar que aquest nou episodi postestatutari es presenti de manera incomprensible per a la gent, desprestigiant un cop més el sistema autonòmic i la classe política en general.

Aquests darrers dies hem vist ja com alguns mitjans estan contribuint a la confusió. Així quan es tracta d’identificar la diferència entre les xifres del finançament de Catalunya i la mitjana de l’Estat. Primer, solen considerar aquests desinformadors la despesa total (incloent-hi les competències específiques, les catalanes de policia i presons) de manera que la despesa comparada no és realment comparable amb la de la resta de comunitats. S’infla la despesa nostra i així es diu que el diferencial entre Catalunya i la resta és menor (el de Madrid és més alt!!).

Diverses personalitat, entre elles Jordi Porta, subscriuen un article en què es plantejen postures a prendre davant el possible acord sobre el finançament autonòmic i la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Citem de El Peròdico la totalitat dels punt exposats:

1. Les decisions imminents sobre la constitucionalitat de l’Estatut i sobre el sistema de finançament de la Generalitat han de marcar el futur de la societat catalana, de la mateixa manera que les determinacions preses durant la transició democràtica han influït sobre 30 anys d’història catalana i espanyola, amb el seu actiu i el seu passiu.

2. L’Estatut del 2006 va ser fruit d’un complex procés de tramitació que va culminar en un pacte entre la majoria política espanyola i una gran majoria política catalana, ratificat pels ciutadans de Catalunya en referèndum. Una decisió que ara limités en la pràctica l’abast de l’Estatut suposaria una revisió del pacte en què es fonamentava, comportaria una crisi política molt profunda i perjudicaria de retruc l’estabilitat i el progrés de la democràcia espanyola.

Autora: Muriel Casals
L’economista Ramon Trias Fargas, un dels pioners de l’estudi de les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya, definia la situació com una “asfíxia premeditada”. Els diferents governs espanyols s’han comportat, al llarg de pràcticament tota la història contempòrania, com si no consideressin que Catalunya forma realment part d’un espai polític que d’altra banda volen únic. Prefereixen limitar el creixement econòmic si passa per l’enfortiment de l’economia catalana. Hem de veure el debat actual sobre el finançament en el marc d’aquest comportament atàvic.

Autor: Joan Costa i Font
En ple procés de construcció europea, Catalunya es troba immersa en una desigualtat institucional cada cop més visible. Aquesta desigualtat respon al següent:

“Si Europa es predefinís seguint criteris d’homogeneïtat cultural i econòmica, no hi ha cap dubte que atorgaria a Catalunya les mateixes competències que a Dinamarca. La realitat, en canvi, és que Catalunya, no gaudeix de les competències fiscals sobre els impostos de persones físiques i jurídiques que té Dinamarca; tampoc té les competències sobre justícia, regulació d’infrastructures i indústries estratègiques que tots sabem que són importants per atraure empreses internacionals”.

L’Estatut, en la seva versió original, intentava corregir aquesta desigualtat, però les seves revisions i interpretacions tornen a situar Catalunya en la desigualtat originària.

Autora: Elisenda Paluzié
La negociació del finançament que s’ha anat perllongant aquest darrer any, incomplint els terminis marcats per l’Estatut, ha permès visualitzar algunes de les mancances que el grup Economistes pel NO ja va advertir en la campanya del referèndum. Així, el nou Estatut va representar la renúncia a un veritable canvi de model amb bilateralitat efectiva, i el manteniment de Catalunya en el règim comú, multilateral, on totes les comunitats autònomes acaben acordant amb el Ministeri d’Economia un model en el Consejo de Política Fiscal y Financiera, que es plasma en la LOFCA.

Ara bé, el nou Estatut incorporava uns principis que si es complissin permetrien millorar el finançament de Catalunya. Per una banda, per determinar les necessitats de despesa de les comunitats autònomes, la població s’hauria de ponderar amb variables com la immigració i els costos diferencials que afavoreixen Catalunya. En el model de finançament actual, les variables que rectifiquen la població i els fons addicionals i regles de modulació que intervenen en el càlcul de necessitats fan que Catalunya acabi rebent per sota del seu pes en termes de població.

Autora: Dolors Feliu
L’Estatut és un pacte constitucional entre els ciutadans i el Parlament de Catalunya i les Corts Generals. Té el seu fonament en l’article 2 de la Constitució, en el qual es proclamen la indissoluble unitat de la nació espanyola i el dret a l’autonomia de les nacionalitats que la integren. Així doncs, a la Constitució espanyola (CE), la indissolubilitat d’Espanya va lligada al fet que es reconegui i es garanteixi aquest dret a tenir autonomia política.

Així, davant de les veus que clamen que el Tribunal Constitucional ha de declarar la inconstitucionalitat de l’Estatut per preservar “Espanya”, cal afirmar que, amb la Constitució a la mà, és ben bé al contrari. Efectivament, no és que l’Estatut modifiqui la Constitució, com pretenen els seus detractors, sinó que s’emmarca en un dels seus pilars fonamentals: el dret a l’autonomia. La modificació o revisió d’aquest article 2 de la CE, recordem-ho, requereix el mateix procediment de reforma que els drets fonamentals o la corona. En canvi, el Títol VIII de la Constitució, que conté el llistat de competències estatals, està a disposició de la voluntat estatal a través dels mecanismes de delegació o transferència via l’article 150.2 de la CE, o bé pot ser objecte de reforma constitucional d’acord amb l’article 167 de la CE, procediment menys agreujat.

Tot i això, cal dir que l’Estatut no té ni una coma d’inconstitucional. I encara menys de concepte, farcit com està de referències a la Constitució i a la legislació estatal. Però la tensió dels tribunals constitucionals, escorats cap a l’Estat, és un clàssic dels estats compostos, i també “l’efecte bumerang” que provoca cap a posicions més radicals, autonomistes o independentistes, com ja ha passat a Bèlgica o a Itàlia. Els canadencs fa temps que es refereixen col•loquialment al seu Tribunal Suprem com “the legal tower of Pisa” (la torre legal de Pisa), inclinada sempre cap a l’Estat. També és clàssic el dilema dels ens subestatals de deslegitimar el Tribunal i no confiar-li la solució dels conflictes, com ja fa el País Basc, o bé reconèixer-lo com a àrbitre, com fins ara ha fet Catalunya. La torre de Pisa no es pot redreçar, però si no es reforcen contínuament els seus fonaments, amb sentències acceptades per tots, si cau cap al lloc on s’inclina, ja no servirà.

Autor: Roger Buch
Per tal que els sistemes polítics democràtics gaudeixin d’una bona salut, és important que cada generació tingui l’oportunitat de votar la principal norma que regula el propi règim polític. L’estat de dret es basa en el principi de jerarquia i en la submissió de totes les normes a una de principal. És per això, que cap de les lleis que es facin pot contradir la Constitució, la mare de totes les lleis.

Els catalans, ara fa trenta anys, van votar favorablement la Constitució i, un any més tard, l’Estatut d’autonomia. Ha passat una generació, s’ha renovat la meitat del cos electoral i els catalans han tornat a votar un Estatut d’autonomia. Sembla possible que el Tribunal Constitucional retalli alguns articles d’aquest nou Estatut, argumentant precisament que contradiuen la Constitució. No entro a discutir la composició del Tribunal i ni la seva ideologia esbiaixada, ja que ja ho han fet altres persones d’aquest Observatori. Però sí que voldria preguntar-me fins a quin punt aquesta llei votada ara fa 30 anys té legitimitat avui. Aleshores, els catalans van votar amb una majoria molt confortable una Constitució que segellava el franquisme i que, per a molts, semblava que era la única opció per començar un nou camí democràtic. Com ja s’ha dit en nombroses ocasions, aquell 6 de desembre de l’any 1978 calia triar entre l’actual Constitució o el retorn a la tenebrosa dictadura franquista. Semblava fàcil triar. La papereta de la República Catalana en aquell referèndum ni tan sols es va arribar a imprimir.

L’article de la professora Eva Pons sobre aquest punt clau de l’Estatut és prou eloqüent, però em sembla útil afegir-hi algunes consideracions i referències que reforcen els fonaments democràtics de l’Estatut davant dels qui s’hi puguin oposar.

Em sembla imprescindible, per exemple, que es difongui àmpliament la Recomanació 1735 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa sobre ‘El concepte de nació’ (versió anglesa: http://assembly.coe.int/Main.asp?link=/Documents/AdoptedText/ta06/EREC1735.htm#1; versió francesa: http://assembly.coe.int/Mainf.asp?link=/Documents/AdoptedText/ta06/FREC1735.htm), adoptada precisament el gener de 2006, quan estava en ple apogeu la campanya de la dreta espanyola contra l’Estatut de Catalunya.

Aquesta recomanació té la finalitat de “fer progressar la reflexió sobre la qüestió de les minories nacionals i dels seus drets en l’Europa del segle XXI”. Amb aquest propòsit, recorda que les minories o comunitats nacionals sorgeixen sovint com a resultat de canvis de les fronteres estatals i representen una part constitutiva i una entitat cofundadora de l’Estat, i els seus membres tenen el dret de preservar, expressar i desenvolupar la seva identitat nacional, tal com preveuen altres documents internacionals com el Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Per tant, convida els Estats membres a adoptar legislacions que reconeguin les minories nacionals històriques i a aplicar-les de bona fe, incorporant el principi de discriminació positiva.

Més en concret (al punt 12), “L’Assemblea considera necessari reforçar el reconeixement dels vincles de cada ciutadà europeu amb la seva identitat , la seva cultura, les seves tradicions i la seva història, per tal de permetre a tot individu de definir-se com a membre d’una ‘nació’ cultural, independentment del país de què és ciutadà o de la nació cívica a què pertany com a ciutadà, i més precisament, satisfer les aspiracions creixents de les minories que tenen un elevat sentit de pertinença a una certa nació cultural. És important, alhora en una perspectiva política i jurídica, encoratjar una aproximació més tolerant a la qüestió de les relacions entre l’Estat i les minories nacionals, que culmini en l’acceptació genuïna del dret de tot individu a pertànyer a la nació que sent que pertany, sigui en termes de ciutadania o en termes de llengua, cultura i tradicions.”

La futura sentència del Tribunal Constitucional ens indicarà si el Regne d’Espanya ha arribat a formar part de l’Europa del segle XXI o encara no.

Isidor Marí
Vocal de la Junta d'Òmnium

El procés estatutari ha deixat clar que el contingut de l’Estatut d’autonomia de Catalunya el determinen el PP i el PSOE al Tribunal Constitucional. La seva sentència fixarà definitivament què hi cap i què no hi cap a la Constitució espanyola i què és autonomia en el present règim. A hores d’ara ja és evident que combinarà les tesis socialistes, plasmades en les al·legacions de l’advocat de l’Estat en nom del Govern espanyol, i les tesis populars per assolir una sentència per unanimitat del present Tribunal Constitucional: nul·litats concretes d’articles a petició del PP i declaració dels articles no anul·lats de subordinació de l’Estatut a la legislació que lliurement en facin les Corts i Govern espanyols, que és la posició comuna de PP i PSOE. La sentència serà per unanimitat o poc menys, amb vots provinents del PSOE i del PP, i combinarà anul·lacions d’articles (posició PP: v. recurs) i declaracions, en tota la resta, de manca d’eficàcia i d’obligatorietat: l’Estatut està subordinat a la normativa espanyola i les Corts i el Govern espanyols no estan obligats a legislar en compliment del seu contingut

Pots consultar des d'aquest espai tots els articles publicats en premsa per Jordi Porta al voltant de redacció, aprovació i implantació de l'Estatut d'Autonomia vigent. Vegeu:

El paper d'Òmnium [2006]
Estatut i societat civil [2006]
Una altra vegada, la llengua [2006]
La negociació de l'Estatut [2006]
Les incoherències del debat estatutari [2005]
Un estatut sense renúncies [2005]
L'autogovern com a privilegi [2005]
Els tòpics sobre l'Estatut [2005]
L'hora de la veritat [2005]
Passat l'estiu [2004]

Reactivem el nostre Observatori de l’Estatut de Catalunya, ara no per explicar-ne el contingut sinó per seguir el procés de la seva implantació. Partim de la base que molts catalans no considerem que aquest Estatut satisfaci les nostres aspiracions d’autogovern com a instrument per respondre adequadament a les necessitats dels nostres conciutadans. Un pas molt més adequat hagués estat el text aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 per un 89% de la nostra representació parlamentària, és a dir, per una gran majoria social i, per tant, amb una força democràtica indiscutible. Però les coses van anar com van anar i el fet és que el text del 2006 va ser aprovat, un cop rebaixat, pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats i, posteriorment, referendat pel poble de Catalunya.

Les circumstàncies actuals posen en entredit novament el text estatutari. En primer lloc, pel seu incompliment sistemàtic malgrat que ja farà tres anys que és vigent. En segon lloc, perquè està pendent de la sentència d’un Tribunal Constitucional absolutament desacreditat i desautoritzat per dir alguna cosa sobre un text que ha seguit impecablement tot el procés democràtic malgrat que no respon a les necessitats que inicialment havien plantejat els nostres representants polítics. I en tercer lloc, estem en un procés llarg de discussió d’un sistema de finançament de la Generalitat que també respongui al text de l’Estatut aprovat i que, a hores d’ara, continua pendent de decisió.

Aquest Observatori es proposa oferir un mitjà d’anàlisi dels aspectes claus que cal defensar amb fermesa: llengua, finançament, nació, competències, etc. i de valoració de les diferents alternatives existents en cas d’una sentència adversa. També servirà per tenir un mitjà constant per fer consultes a experts i perquè els socis que ho desitgin ens puguin fer arribar les seves opinions.

L’ús del terme nació per definir Catalunya en l’Estatut d’autonomia del 2006 ha estat un dels punts més controvertits del darrer procés estatuari. Ja quan es va elaborar la Constitució espanyola de 1978, es va produir una polèmica conceptual similar, que es va repetir en debatre’s l’Estatut del 1979, tot i que la proximitat amb els debats constituents va conduir llavors els partits catalans a seguir la literalitat constitucional i a definir Catalunya com a nacionalitat. Per tant, ens trobem davant d’una qüestió reiteradament intentada i fins avui no del tot reeixida.
Inicialment, en el text aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, l’article 1 establia que “Catalunya és una nació” i l’article 8 duia com a títol “Els símbols nacionals”. El Consell Consultiu va avalar la constitucionalitat d’aquestes expressions en l’articulat estatutari (Dictamen núm. 269, de setembre de 2005).

Han transcorregut tres dècades des de l’aprovació de la Constitució de 1978 i dels primers estatuts d’autonomia. Segons els criteris sociològics habituals, equivalen a dues generacions. Òbviament, avui sabem moltes més coses sobre les llums i ombres del model constitucional actual del que ens imaginàvem, més del que sabíem en els temps de la transició de finals dels anys setanta. Bàsicament, el nou marc jurídic va permetre sortir d’una dictadura i d’un Estat molt centralitzat per passar a una democràcia amb certes dosis de descentralització. Tanmateix, el problema històricament irresolt de com reconèixer i acomodar una realitat plurinacional no ha quedat solucionat en el marc jurídic actual. Volgudament o no, el model constitucional ha confós des dels seus inicis dues qüestions: la descentralització de l’Estat i l’acomodació política del seu pluralisme nacional intern.

El blindatge competencial no és un concepte jurídic ni es troba literalment inclòs a l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Es tracta més aviat de la forma col•loquial de referir-se a un conjunt de tècniques destinades a preservar la integritat de les competències de la Generalitat.

El blindatge competencial s’introdueix per evitar la invasió competencial per part de l’Estat fruit de la indeterminació d’alguns títols competencials de l’Estatut de 1979, de l’ús extensiu dels títols competencials horitzontals de l’Estat i de l’ampliació de l’abast de la legislació bàsica estatal fins arribar a incloure, en alguns casos extrems, actes d’execució.

El dret a usar les llengües catalana i castellana als tribunals està prou garantit actualment per l’Estatut de Catalunya. És cert que al text no li falten algunes ambigüitats, però l’esperit de la norma sembla prou clar. Es tracta que qualsevol ciutadà pugui fer ús, indistintament, de les dues llengües en les seves relacions amb els tribunals i les seves oficines judicials.

Per aconseguir això es preveu el dret a la no-discriminació per raó de llengua (art. 32), i per eliminar qualsevol possibilitat de menyspreu per aquest motiu, es reconeix a qualsevol persona (catalana o no) el dret d’opció lingüística davant de qualsevol administració, també la de Justícia, i a l’article 33 estan molt concretades les garanties per palesar aquest dret

La regulació lingüística s’ha ampliat considerablement en l’Estatut del 2006 respecte de l’anterior de 1979, que ho sintetitzava en l’article 3. Actualment trobem referències lingüístiques en 16 preceptes (alguns força llargs), distribuïts al llarg del text. En termes de contingut, majoritàriament l’Estatut recull aspectes que havia desenvolupat la legislació lingüística o que es desprenien de la jurisprudència constitucional. Per tant, les novetats estrictes tenen un caràcter puntual, a més d’haver estat matisades per les esmenes introduïdes durant la tramitació del text per les Corts Generals.

És remarcable, pel que s’ha dit, la incidència sobre la qüestió lingüística dels recursos d’inconstitucionalitat interposats pel Partit Popular (que impugna 13 dels 16 articles) i el Defensor del Poble. És clara la pretensió dels recurrents d’obtenir un pronunciament ampli del Tribunal Constitucional sobre la qüestió, encara que s’hagin de fonamentar les imputacions d’inconstitucionalitat en interpretacions esbiaixades d’un bon nombre de preceptes. L’escenari resultant és nou, pel fet que mai abans s’havia plantejat un conflicte lingüístic directament sobre un Estatut.

La lluita per un finançament just va trobar en l’Estatut aprovat una fita de millora en una regulació que ens situa entre la continuïtat del model vigent fins al moment i una aspiració al concert econòmic, de moment també inabastable.

La realitat de les amenaces que avui imperen sobre la previsió estatutària, des de la no-aplicació sistemàtica d’una llei vigent fins a l’amenaça d’un nou buidat de contingut resultant de l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, ens obliguen a ser conscients de la importància del moment.

De manera que té sentit valorar la transgressió que tot el procés està suposant respecte d’allò aprovat pel Parlament de Catalunya, referendat a més pel poble català. Tres són les consideracions bàsiques d’aquesta valoració:

La campanya "Junts! Per Catalunya" té com a objectiu unir les veus d’aquells catalans que exigim respecte a la voluntat del poble català.
Junts direm PROU a:

• L’incompliment constant de les promeses fetes al nostre poble des de Madrid, com en el cas del nou finançament, la publicació de les balances fiscals o el retorn dels papers de Salamanca.
• Que Espanya trenqui els pactes que ha fet amb Catalunya, sobretot amb motiu del desplegament de l’Estatut referendat.
• La contínua intromissió en competències ja transferides a la Generalitat, com el cas de la tercera hora de castellà a les escoles.
• Un un Tribunal Constitucional que no té legitimitat per actuar contra un Estatut acordat amb Espanya i referendat pel poble català.