Albert Batalla

Intervenció parlamentària sobre la Llei de Polítiques de Joventut

// 22 setembre, 2010 // Cap comentari » // Catalunya, CiU, General, joventut, país, política, societat

Molt honorable President, Honorables consellers, Ilustres diputats i diputades, Secretari de Joventut i altres representants de la secretaria, Regidors i regidores de joventut, Representants de conselles comarcals, Membres del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, Representants de l’associació de professionals, Senyores i senyors

Posicionar-se al voltant del projecte de llei de les Polítiques de Joventut a Catalunya i defensar les aportacions que hi fem ens provoca, al grup parlamentari de CiU, un sentiment ambivalent. Per una banda, que un debat del Ple del parlament es faci al voltant de les polítiques per als joves, ens satisfà pel fet que és un dels col·lectius que pateix amb més virulència la crisi i alhora és més estratègic per al present i futur del país. Per l’altra, que el debat és produeixi en l’últim minut de legislatura, amb presses i després de set anys de promeses per part del govern tripartit, no només ens disgusta sinó que ens decep profundament.

Procuraré no deixar-me res, ser exhaustiu i alhora ajustar-me al temps que el reglament ens dóna als portaveus per posicionar-nos al voltant d’un projecte de llei.

En primer lloc, centrem el camp de joc en el qual discutim aquesta llei. Ja fa anys vam establir que l’objectiu principal de les polítiques de suport de l’administració cap als joves radicaven en l’emancipació: formació, ocupació i habitatge. Bé, només tres dades que il·lustren on ens trobem en aquest moment. A Catalunya hi ha avui un 30% de fracàs escolar, un 40% d’atur juvenil (en un i altre cas doblant les mitjanes europees) i una dificultat evident d’accés dels joves a l’habitatge. Aquestes males dades són totalment imputables a la mala gestió del Govern? Seria injust afirmar-ho rotundament. Com injust seria també dir que el Govern no hi té res a veure, ni tampoc res a resoldre.

La dimissió del Govern de la Generalitat en reclamar el traspàs de les beques, el retard d’anys en l’aprovació de l’acord per l’ocupació juvenil a Catalunya o la desaparció de les escoles taller, els més de 6.000 joves que per una mala planificació del Govern s’han quedat sense plaça universitària, el caos en la tramitació de la Renda Bàsica d’Emancipació… són l’ombra de la gestió d’un tripartit que ha intentat fer-ho bé en aquest àmbit, (i alguns mèrits li hem de recòneixer) però que ha fallat i alhora li ha faltat lideratge i determinació. Potser hi té alguna cosa a veure el fet que la Secretaria de Joventut no estigui adscrita en un departament transversal com Presidència o Vicepresidència? Nosaltres creiem sincerament que sí.

Què és la llei de joventut? És una llei que parla de la formació professional o universitària? No. És una llei que parla de les beques o de la importància de l’educació en el lleure? No. És una llei que parla de l’atur juvenil o del salari mínim interprofessional? No. És una llei que proposa inversions en matèria d’habitatge jove o programes d’accés dels joves a la vivenda? No. És una llei que estimula la participació juvenil en la construcció social i nacional? No. No és res de tot això. La llei de joventut és estrictament una llei de l’administració de joventut. Al nostre entendre, més que una llei històrica és una oportunitat perduda.

Per tant, una llei que parla de la distribució de competències entre la Generalitat i el món local, parla de l’organ de govern encarregat de coordinar i impulsar les polítiques de jonventut al país, del marc legal del Pla Nacional de Joventut, del reconeixement dels professionals i de la creació de mapes, xarxes i registres… Malament? No, però clarament insuficient.

El grup parlamentari de Convergència i Unió varem presentar un total de 68 esmenes de les quals se’n mantenen vives una trentena, malauradament les de més profunditat política. Després parlarem de la forma en què s’ha fet i s’ha debatut la llei. Centrem-nos primer en el contingut:

Hem quedat que era una llei administrativista i que no entrava a debatre els problemes dels joves, sinó a definir els instruments per fer polítiques de joventut.

Des de CiU estem bàsicament d’acord en el reconeixement del Pla Nacional de Joventut com a instrument de planificació de les polítiques de joventut a Catalunya. El Pla Nacional s’ha revelat com una bona eina i estem orgullosos d’haver-lo impulsat des del Govern com vam tenir l’oportunitat de fer l’any 2001. Presentem una esmena que els futurs plans s’aprovin a proposta del Consell Rector del Pla on hi ha el Govern, però també les entitats juvenils i el món local. Però sembla que el Govern això no ho veu clar i per tant, no s’accepta.

També estem d’acord en el reconeixement dels professionals de les polítiques de Joventut que planteja la llei, tot i alguna qüestió de matís.

No estem d’acord amb el plantejament competencial que es proposa, ja que no garanteix el paper fonamental que des del nostre punt de vista realitzen els consells comarcals. No només no es blinda el seu paper, sinó que creiem que la llei pretén esborrar-los. A Catalunya hi ha 947 municipis, 482 són menors de 1000 habitants. Com es podran fer polítiques de joventut com cal si no donem el paper que correpon als Conselles Comarcals? Per a nosaltres, les polítiques de joventut passen pel Govern Nacional en estreta col·laboració amb ajuntaments i consells comarcals. Aquest és el model que defensem i el que vostès no accepten.

Tampoc estem d’acord en el paper que té la Secretaria de Joventut o l’òrgan equivalent encarregat d’impulsar les polítiques de joventut a casa nostra. La llei era una bona oportunitat per blindar, dins del marge que necessariament cal donar al Govern per a la seva organització, un paper predominant a la Secretaria o òrgan equivalent. Demanem que l’òrgan competent en matèria de joventut que el Govern determini estarà adscrit a un departament amb capacitat d’acció transversal. Fàcil oi? Doncs no s’accepta.

Per tant, la llei no resol una bona distribució territorial de les competències, ni tampoc s’aprofita per elevar i blindar el paper de Joventut dins el Govern de la Generalitat. En aquesta línia de deixar temes oberts, apareix també la qüestió del finançament. Si la llei no especifica qui fa què, encara menys pren compromisos en el qui paga què. També tenim alguna esmena en aquest sentit que no s’accepta.

I posats a deixar coses obertes, una llei de 48 articles que proposa la redacció de 5 reglaments ens sembla que com a mínim no s’ha fet l’esforç que legislativament es requeria, i més després d’haver-hi donat voltes durant set anys. La llei estipula la creació del Mapa general d’instruments, del Registre de serveis i equipaments i de la Xarxa Nacional d’emancipació. Fem-ho fàcil, si us plau! Nosaltres creiem que registre i mapa poden unificar-se i a més que la llei ja pot establir el seu funcionament, sense necessitat de referir-nos a un reglament posterior. Per tant, en l’època de la burocràcia tripartita deu seu un pecat voler racionalitzar i ser pràctics perquè tampoc s’accepta.

I amb això enllaço amb les qüestions de forma de la llei. Vostès saben que en política les formes són importants, bàsiques. No serè massa exhaustiu, però després de 7 anys d’anuncis del Govern d’arribada de la llei de joventut al Parlament, ens la porten a l’últim minut. Recordo reunions i fins i tot dinars a la conselleria on s’anunciava l’aprovació imminent de la llei per part del Govern i la tramitació parlamentària durant la primavera. Potser vam cometre l’error de no preguntar l’any d’aquesta primavera.

Obro el segon parèntesi del dia per advertir el que imagino que dirà algun dels portaveus del govern: La llei no arriba 7 anys tard, sinó 30 traslladant així la responsabilitat als Governs Pujol. Mirin la gran diferència és que mentre els governs Pujol van impulsar la creació de la Secretaria, els primers plans interdepantamentals i el Pla Nacional de Joventut sense portar mai la llei al programa electoral, vostès la porten des del primer dia al seu programa de govern i han trigat 7 anys en fer-la. I m’estalvio alguns detalls escabrosos que justifiquen el retard, perquè no seria massa edificant.

Quan per fi arriba al Parlament, ens despatxem la llei amb dues sessions de compareixences urgents i dos sessions i mitja (per ser molt generosos) de comissió de ponència. Per cert, una pregunta per als meus companys ponents: recorden algun moment d’aquestes reunions express en què hi fóssim tots els membres de la ponència? No el trobaran. Aprofito aquest moment per obri un parèntesi i agraïr la feina del lletrat de la comissió (que no ha estat fàcil), també a les persones i entitats que van compareixer en comissió i per saludar cordialment als meus companys de ponència, malauradament curta i poc intensa. També vull fer un agraiment molt especial a la diputada del meu grup Titon Laïlla per la seva feina constant en aquesta matèria i a la gent de la JNC i la Unió de Joves per les seves aportacions. Tanco parèntesi.

Parlavem de la forma. Les esmenes faciletes i digeribles passaven sense problema, però les de més contingut, les que requereixen debat i negociació parlamentàries, han passat de forma quasi automàtica al sac de les esmenes rebutjades pel corró tripartit. Magnífica forma de practicar el consens.

Parlant de consens. Sempre s’ha apel·lat al consens en matèria de joventut. El consens és positiu, però el consens senyores i senyors diputats, senyora consellera és fruit del debat, de l’intercanvi i també de la generositat de qui té més instruments fer-lo possible, que sempre és el Govern. És molt bonic parlar de consens, però els asseguro que encara és més bonic practicar-lo i lamento dir que vostès no ho han fet. Bé si, només per pressionar a l’oposició perquè no el trenquèssim. Saben perquè les polítiques de Joventut han tingut històricament consens en aquest Parlament? Perquè el Pla Nacional de Joventut, impulsat pel Govern de CiU, va tenir 32 esborranys!!! Això és practicar el consens des del Govern.

El grup parlamentari de CiU vam decidir portar el projecte de llei a garanties estatutàries per aclarir alguns aspectes de la distribució entre competències nacionals i locals que no veiem clares. Jo pregunto. És legal que el grup majoritari de la cambra porti una llei a garanties estatutàries? Sí. És legítim que el grup majoritari de la cambra porti una llei a garanties estatutàries? Sí. Doncs sí és així, per què el Govern que ha trigat 7 anys a portar la llei al Parlament i que vol el consens, munta en còlera i es dedica no només a criticar el grup parlamentari, cosa comprensible, sinó a insultar a les organitzacions polítiques juvenils vinculades a CiU? Tot un Secretari General de Joventut fent una crítica molt àcida a dues entitats juvenils. Molt apropiat per la seva responsabilitat i una bonica forma de cercar el consens, sí senyor. I em sap greu ser així de cru perquè ell sap l’enorme respecte institucional i l’apreci personal que li he tingut durant tota la legislatura i que li tinc avui.

Està clar per tant, que les formes ens separen claríssimament i que en el camp dels continguts de la llei tenim algunes coincidències i algunes discrepàncies. És en aquest sentit que anuncio el vot favorable de CiU als articles referits al Pla Nacional de Joventut (excepte el Mapa General d’Instruments) també votarem favorablement a l’apartat dels Professionals de les Polítiques de Joventut, el vot contrari als articles referits a la distribució de competències i l’abstenció en la resta d’apartats de la llei.

Acabo com he començat. Crec que després de 7 anys de promeses, el text que avui ens presenta el Govern és decebedor com també ho són les formes que han acompanyat la seva discussió. Des de CiU hem treballat amb responsabilitat i amb ganes de millorar el projecte de llei pensant en les necessitats dels joves catalans d’avui. Hem pogut arribar fins aquí. Ens comprometem a fer-ho millor en la propera legislatura, tant de forma com de fons.

Gràcies President

Senyores diputades, senyors diputats

Emprenedors socials a la Seu

// 8 setembre, 2010 // Cap comentari » // General

Aquest és un gos d’assistència. Potser els que més coneixem d’aquest estil són els gossos pigall, que acompanyen a persones cegues. N’existeixen, però, d’altres modalitats de gossos d’assistència que donen suport i ajuden al tractament de persones amb tot tipus de discapacitats.

Aquest dissabte passat, a la Seu d’Urgell, es va presentar CTAC Pirineu: un nou projecte ubicat a la nostra ciutat que consisteix en l’obertura d’un Centre de Teràpies Assistides amb cans, és a dir, amb gossos. Aquesta interessant iniciativa, que s’enxarxa amb d’altres existents a Catalunya, és possible gràcies a la família Dalmau Casanovas que, amb una alta dosi d’il•lusió i esforç, pretén acostar a la nostra comarca un servei de qualitat a partir de la seva aposta empresarial. L’Anna, una jove que tot just ronda els 30 anys, és la cara més visible del projecte.  A ella i a tots els qui hi participen, una felicitació per la iniciativa i un agraïment per la valentia.
Per sort, aquest tipus d’iniciatives socials, ja sigui en format empresa ja sigui en format associació o fundació, no són iniciatives aïllades a la Seu d’Urgell. Existeix una llarga tradició de persones que encapçalen projectes de lideratge social a casa nostra i en tots els casos amb l’escalf de les administracions més properes, com l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. Ja sabeu que sóc de l’opinió que l’administració ni pot ni ha de voler fer-ho tot, però sí que ha d’acompanyar i facilitar la suma d’iniciatives que aporten valor afegit al nostre territori i als nostres ciutadans.

CTAC Pirineu se suma a propostes tan consolidades com el Taller Claror, o més recents com l’Associació de Familiars i Amics de Malalts Mentals o bé l’Associació Pares i Mares Sense Fronteres, de recent creació. Podríem fer un llistat molt llarg de recursos que intervenen dins d’aquest mateix camp, alguns depenent de l’Administració com l’EAP, el CDIAP, el Consorci d’Atenció a les Persones, el Centre de Dia de Salut Mental o els serveis de Pediatria i/o Geriatria de l’Hospital, entre d’altres,  fins a recursos privats com, per exemple, Saine La Seu.

El repte és saber sumar, treballar conjuntament i de forma coordinada per construir entre tots una societat cada vegada més inclusiva. Sense cap mena de dubte, una gran notícia per casa nostra!

Una última empenta als Premis Blocs Catalunya

// 4 setembre, 2010 // Cap comentari » // 2.0, Catalunya, blocs, catosfera, comunicació, la Seu d'Urgell, personal, pirineus, societat, tecnologia

Fa unes setmanes enrera, uns amics meus em van suggerir de presentar el meu bloc als Premis Blocs Catalunya. D’entrada no ho veia massa clar perquè la pretensió d’aquesta eina, que per a mi és principalment de treball, no és guanyar concursos ni premis, sinó establir un bon canal de comunicació amb els ciutadans que vulguin trobar-me a la xarxa.

La sorpresa ha arribat quan a pocs dies perquè s’acabés el termini vaig veure que podia classificar-me entre els cinc primers de la meva categoria (blocs de política). D’entre aquests cinc, un jurat sel·lecciona el premiat i, sent conscient de les meves possibilitats davant els rivals fortíssims, per a mi ja seria tot un premi estar en aquesta classificació dels cinc primers.

Per això et demano que, si et ve de gust, em donis aquesta última empenta votant el bloc i els deu apunts en aquesta adreça:  http://www.premisblocs.cat/bloc/477

Si el bloc es classifica, bé i sinó, ens veurem igualment el dia 1 d’octubre a la gal·la d’entrega de premis que l’associació stic.cat celebra enguany al magnífic Tecnocampus de Mataró.

El pregó de l’Albert Villaró #FMlaseu 2010

// 29 agost, 2010 // Cap comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, país, personal, personatges, pirineus, política, societat

Abans de continuar el frenètic ritme d’aquests dies, no m’he pogut resistir i penjar (amb permís de l’autor) el pregó que aquesta nit ha llegit l’escriptor urgellenc Albert Villaró per a iniciar la Festa Major d’enguany. Els de la Seu d’Urgell o els que esteu vinculats d’una manera o altra a la ciutat el gaudireu molt com l’hem gaudit els que l’hem escoltat a la plaça dels Oms. Molt bona Festa!

Bona nit. No sé pas com s’ha de començar un pregó, i encara menys com acabar-lo. El pregó és un gènere literari estrany, de l’encreuament entre l’homilia, la prosa bucòlica, el manual d’autoajuda i el text de futlletó turístic. No és una cosa que et demanin cada dia, i des que el senyor alcalde m’ho va proposar, ha estat un no viure, atenallat per la responsabilitat, preocupat per la meva escassa capacitat de vocalització i atemorit per la potència de la megafonia. Però que ningú no pateixi: faré un discuset breu i a la mida exacta de la meva inexperiència. Anava a dir de la meva incompetència, però deixem-ho en inexperiència.

Bé. Això era tan sols un prolegomen. A partir d’ara comença el pregó en el sentit estricte.

La festa major és un receptacle de records. Tothom té un mosaic personal, fet a base de memòries, emocions i potser algun secret ben amagat. Jo només puc parlar per mi. Perdoneu si tot el que us relacionaré ara ho trobeu conegut o redundant, un rosari de tòpics, però la festa és una experiència comunitària: la gràcia de la festa rau en la capacitat de compartir-la. Aquest és el resum de les meves festes majors: una equació formulada amb la suma de retalls de memòria, dividits pel factor melangia i multiplicats per la variable —sempre en increment lineal— de l’edat.

Me’n recordo que a les tardes anava a buscar al meu pare per anar als caballitos, quan el pobre feia la migdiada després d’haver treballat tota la nit. I si ja estava despert, el trobava jugant a la botifarra amb els seus amics a l’altell del Mundial, amb aquell sostre tan baix, sempre ple de fum.

Me’n recordo que em feia por el capgrós en forma de dimoni, que empaitava la canalla amb una forca negra de puntes vermelles.

Me’n recordo de la il.lusió amb la que esperava que ens arribés el programa de la festa, per comparar-lo amb els dels anys anteriors. Durant molts anys s’hi anunciaven a les cinc de la tarda unes “funciones de cine y circo” sense que a aquella hora mai hi haguessin funcions ni de cine ni, encara menys, de circ.

Me’n recordo dels globus aerostàtics de paper, unes petites bombes voladores i incendiàries que s’enlairaven gràcies a l’aire que s’escalfava amb un fogonet d’alcohol i que, cosa estranya, mai no van encendre ni cap casa ni cap bosc.

Me’n recordo que cada any venia la Trinca, i que l’envelat era al camp de les Tombes, on hi havia hagut el primer convent dels predicadors i on avui hi ha l’estació d’autobusos. L’envelat era una estructura de llauna. Hi havia llotges, cadires de tisora i teles de colors que li donaven un aire com de teatrí sicilià. Quan plovia —i sempre plovia algun dia— el soroll de les gotes contra la planxa aconseguia esmorteir els esbufecs dels músics.

Me’n recordo de les majorettes, i em sembla que sóc l’única persona al món que recorda que pels carrers de la Seu desfilaven les majorettes —amb aquella voluntariosa banda de cornetes i tambors que les acompanyava.

Me’n recordo de l’Elvireta posant ordre al caos previ al Ball Cerdà al jardí de l’Andria. Me’n recordo del primer any que el vaig ballar —amb americana i corbata—i del segon, i del tercer, i encara d’un any que el vaig ballar amb una noia finlandesa. Del darrer any que ho vaig fer amb la barretina vermella i del primer amb la musca.

Me’n recordo d’haver vist dotzenes de plaques de vidre amb les imatges dels balladors d’abans de la guerra, i reconèixer en tots els rostres la mateixa barreja d’orgull, excitació i cansament que avui tenen els seus successors.

Me’n recordo dels calamars a la romana de l’Espanya, a l’hora del vermut, i de ser plenament conscient que en la seva elaboració hi intervenien ingredients misteriosos i una fòrmula secreta.

Me’n recordo d’haver fet de servei d’ordre dels Toreros Muertos, i me’n recordo d’haver portat un any el bar, on vaig aprendre a fer gintònics amb la menor dosi possible de ginebra i a passar una màquina estranya per intentar netejar el parquet apegalós del Poliesportiu.

Me’n recordo d’un Dodge Dart de color negre, un prodigi de la tecnologia tardofranquista, que vam tallar, entapissat de vermell, en el que havíem arribat a circular, descapotats, inconscients i feliços, trenta persones i un gos.

Hi ha hagut moments dels que no en recordo res, però després sempre hi ha algú que te’n fa una crònica més o menys detallada.

Me’n recordo que per la festa a casa hi havia més feina que mai. Me’n recordo de com era pesat fer els tocinillos i omplir lioneses, de la calor que feia a l’obrador de la pastisseria, del primer croissant que sortia del forn a quarts de set del matí, quan tot just els meus amics tornaven cap a casa. Me’n recordo que quan sortia a prendre l’aire se sentia la música de cobla que venia de la plaça Patalin, i que era com una invitació a la fuga.

Me’n recordo de l’aire estrany dels dimecres a la matinada, quan ja s’havia acabat tot i els firaires començaven a desmuntar, amb cara de cansats, els mecanos precaris de les atraccions.

Me’n recordo dels focs artificials, i encara més: me’n recordo de quan els disparaven des de la Paella, com si els pirotècnics fossin els artillers del general Martínez-Campos durant el setge de 1875.

Me’n recordo d’alguna fugida furtiva cap al Salit, aquell amagatall selvàtic i fluvial on totes les expansions sensuals eren possibles, lluny de les mirades indiscretes, abans no se l’endugués l’aiguat del vuitanta-dos. Me’n recordo que sempre he viscut amb la recança de què el vaig visitar massa poc.

Me’n recordo de les cosines, éssers misteriosos, bellíssims i inacessibles, que arribaven de Barcelona, Manresa o Sabadell el divendres i fugien el dilluns, deixant enrere una rastellera de promeses mai no complertes i de cors trencats.

Me’n recordo dels petons robats, de les samarretes molles, dels cossos suats, de les cerimònies del festeig i del desig.

Me’n recordo de pinxos morunos, de les cerveses ja massa calentes en un vas de plàstic, i d’un còctel destructiu de neurones i voluntats que es deia polanski: vodka, una rodanxa de llimona i cafè mòlt.

Me’n recordo dels sopars amb la colla, al jardí de la Montse i el Joan, a la terrassa del Xavi i la Teresa, a la cava del Javi i l’Emília, a casa del Ramon i la Montse, al pavelló de la Maica i el Xesco.

Me’n recordo de què els dies de festa, de matinada, la constel.lació d’Orió ja treu el nas, encara baixa, per l’horitzó, i que aquest és potser el primer senyal que s’acosta l’hivern.

Me’n recordo dels amics que ja no hi són i que abans hi eren; el Carlos, el Joan, l’Alfons.

Me’n recordo d’haver-me banyat sense cap remordiment en alguna piscina prohibida.

Me’n recordo d’alguns pregoners de festa major, però he oblidat el que pregonaven, i sóc conscient de què l’oblit és també el destí fatal d’aquestes paraules.

No recordo res de les poques festes en què he estat lluny de la Seu, i em sap greu no tenir-ne cap memòria, perquè són com les baules perdudes d’una cadena.

Però recordaré per sempre aquesta, aquest moment i aquesta plaça.

Bona festa major!

Siguem-ne conscients: ja res tornarà a ser com abans

// 26 agost, 2010 // 3 Comentaris » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, economia, la Seu d'Urgell, lleida, país, pirineus, política, societat

A punt d’iniciar la Festa Major de la Seu d’Urgell hem pogut anunciar que aquest any tindrem, com és tradicional, el castell de focs que cada primer dimarts de setembre tanca la Festa de la nostra ciutat. Aquest any, haviem decidit, amb molta pena i sent molt conscients que no era una decisió gens fàcil, no programar-lo. Suposa una despesa important dins d’un pressupost de Festa Major també prou important, però minvat per una crisi que els ajuntaments també patim. Finalment, gràcies a una bona negociació de rebaixa de preu amb l’empresa de pirotècnia i de la col·laboració de l’empresa PEUSA,podrem tancar la Festa com ens agrada.

Aquest fet em serveix per explicar la situació que en d’altres ocasions i en múltiples fòrums els alcaldes i regidors de Catalunya estem denunciant. El finançament dels municipis és, sense cap mena de dubte, una de les grans assignatures pendents al nostre país i a tot l’Estat i la crisi ho posa encara més en evidència. A la majoria dels països desenvolupats del món la distribució dels recursos situa les xifres de l’admistració local en un 25%, mentre que aquí no arribem al 14%.

Som l’administració més propera al ciutadà i ens ocupem de coses que ens toquen i de moltes que no ens toquen, però que els veïns sol·liciten. És competència d’un municipi tenir llars d’infants o escoles de música? Legalment no és competència municipal, però és eviedent que si lluitem per tenir uns municipis dignes, i així és com entenc jo la política municipal, l’administració local faci mans i mànigues per tenir aquest tipus de serveis i tants d’altres que ajuden a cohesionar la ciutat i a oferir qualitat de vida a la gent que hi vivim.

Precisament per aquesta millora dels serveis i actuacions municipals, associat a la creixent demana i exigència per part de la ciutadania, els ajuntaments van recorrer en els moments de bonança econòmica als ingressos derivats dels impostos per construccions i obres. La febre immobiliària, va millorar substancialment les economies dels municipis fins al punt de pensar que aquests eren ingressos estructurals, és a dir, que sempre hi serien. La realitat és ben diferent i els serveis municipals, que la gent valora i incorpora com a fites irrenunciables, continuen generant una despesa fixa que no es compensa amb els migrats ingressos que avui tenim com a administracions locals. Per tant, tenim més serveis (fruit de la demanda inamobible de la gent) i menys diners. Difícil equació que la Seu d’Urgell ja fa dies que s’arremanga per resoldre a través, entre d’altres eines, del pacte d’austeritat.

Però aquí no s’acaba tot. Les administracions superiors també pateixen crisi i en molts casos la “superen” a costa de collar la institució més feble de l’esgraó: els municipis. Retard incontable en el pagament de subvencions que ens alteren fins a extrems surrealistes la nostra liquiditat o reducció i desaparició de partides de finançament d’alta sensibilitat social.  Un altre exemple: fa unes setmanes, tots els ajuntaments ens despertàvem amb la desagradable sorpresa de la liquidació que el Ministerio de Economia feia amb els ajuntaments de la participació que tenim als tributs de l’Estat correponent a l’any 2008. Nosaltres, per exemple, els hem de retornar prop de 240.000 euros. És escandalós i el que és més greu, molts ajuntaments no ho podran fer.

Senyores i senyors, s’ha acabat la festa i potser també els focs artificials. Tot i això, l’empenta i les ganes de treballar per fer una ciutat millor, continuen intactes o fins i tot augmentades. El repte és complicat, però el compromís de tots els que formem l’Ajuntament és total. Bona Festa Major per a tothom!