19.10.10
17.10.10
SAP ARTUR MAS TOTA LA VERITAT ?
La Comissió Parlamentària d’investigació sobre el possible finançament irregular de CDC va aconseguir omplir de dades les planes dels diaris i els mitjans de comunicació durant una bona temporada. Molts ciutadans varen poder observar, perplexes, com un munt d’irregularitats i “coincidències” entre Felix Millet i les finances de CDC eren menystingudes per dirigents convergents al·legant, en la seva defensa, que tot era fruit de la imaginació de quatre periodistes i dels obscurs interessos polítics dels seus adversaris. Ara, de nou, davant l’aparició d’un llibre de despeses on hi figuren aportacions econòmiques a CDC i noms comprometedors per la cúpula del partit, tornem a escoltar, en boca d’Artur Mas, la clàssica i trist resposta que no resolt res i ho embruta tot. Mas diu que considera sospitós que apareguin ara, a les portes de les eleccions, nous documents implicant alts càrrecs del seu partit. Doncs no. Hi ha coses encara més sospitoses en aquest assumpte.
-Senyor Mas, pregunti vostè al senyor Xavier Trias si va ser ell –o no- qui va dir-li a Angel Colom la famosa, i orfe, frase que diu “ves a veure en Millet”.
Després d’aquest exercici li recomano també que parli de nou amb Osácar, amb Colom, amb Palay, etc. I després expliqui-li tot al jutge. Col·labori senyor Mas!
10.10.10
A CiU LI FALLA LA MEMÓRIA
Hi ha qui diu que un dels errors del primer govern tripartit català va ser no explicar, a fons, com va trobar d’escurats els calaixos de la Generalitat. Molts encara ens preguntem el per què d’aquella omissió de llum i taquígraf. La polèmica i les crítiques al voltant de l’emissió de bons ha servit per recordar que el darrer govern de CiU –amb Artur Mas com a Conseller en Cap- va deixar un dèficit de més de 1200 milions que no es corresponia amb el suposat superàvit de 288 anunciat pels executius convergents. Però això avui és aigua bruta, però passada, i prou empastifat està el país, i enfeinada la justícia amb el cas Millet, com per remenar altres coses.
Dit això, no deixa de sorprendre les crítiques llençades des de la dreta catalana al voltant de la decisió del govern d’emetre bons d’inversió de la Generalitat per aconseguir liquiditat. Torpedinar una mesura d’aquestes característiques no fa més que generar incertesa i inseguretat sobre la salut financera de la Generalitat. Mal servei al país aquest, i més provenint d’una persona que opta a ser elegit president. Artur Mas sovint s’omple la boca de Concerts inviables i paraules adreçades als mercats i la societat civil. Faria bé doncs, en reflexionar i reconduir les seves crítiques.
En aquest projecte d’emissió de bons hi participen més d’una quinzena d’entitats (La Caixa, Banc de Sabadell, BBVA, etc.) que han manifestat la seva confiança en l’operació ideada pel govern. Així les coses, fora desitjable donar via lliure als bons i que callessin els “dolents”.
7.10.10
LA CRUA REALITAT I EL DEBAT DEMOCRÀTIC
Sí, s’hauran d’anar acostumant. Fins ara –vagin vostès a saber per què- els defensors de les tesis i posicions independentistes no han trobat qui els contradigui de forma seriosa, sistemàtica i contundent. Les formacions polítiques del país que no contemplen en els seus programes la secessió, com un dels objectius a assolir, s’ha dedicat a altres coses. Uns, els del PSC, a governar i a no introduir elements de discòrdia amb els seus socis d’ERC. Altres, els del PP, a “deconstruir” totes les propostes i actuacions dels governs socialistes sense cercar el cos a cos amb la galàxia independentista mentre CiU es dedicava a marejar la perdiu. Però, és clar, les eleccions són a tocar de dit i és l’hora de situar els arguments, els objectius i les idees damunt la taula. CDC ho ha fet de forma intermitent, amagant i mostrant en funció de l’auditori, practicant l’ambigüitat que la caracteritza i no sense desavinences amb la gent d’Unió. El fraccionat mon del sobiranisme també... Però, ai! Novetat. Des dels rengles socialistes alguns han començat a dir, i a explicar, el què consideren perniciós i pervers de la proposta independentista i els efectes col·laterals que es poden despendre en el terreny econòmic i de la cohesió social del país. I és clar, la galàxia sobiranista acostumada a la rialleta benevolent s’ha trobat de sobte –per exemple a un Corbacho- que per damunt de les banderes qüestiona la viabilitat dels seus projectes. I ja hi som! El cor sobiranista s’enfada i mostra polifònicament el seu enuig titllant d’espanyolista tot allò que sigui negar el projecte microestatista dels seus prohoms.
Doncs sí. S’hauran d’anar acostumant al debat democràtic i a la crua realitat. Els que pensem que la independència implica decadència,ho direm. Els que creiem que l’economia del país en sortiria mal parada ho explicarem tant com calgui. I si considerem que això esberla la cohesió social ho combatrem mitjançant el discurs i el raonament. Ho farem perquè creiem en la democràcia.
6.10.10
PARA EL CORO INDEPENDENTISTA DECLARADO Y PARA EL CRIPTO TAMBIEN....
¡Lo que faltaba por ver! Tras escuchar estoicamente, en boca de algunos, durante meses y años que la solución a nuestros males es un estado propio para Catalunya, y que la crisis se solventaría con el advenimiento de la independencia, el coro soberanista se ha enfadado con Corbacho por que ha osado afirmar que “independencia es sinónimo de ruptura y retroceso social”. Pues sí, lo es. Y hay que decirlo claro por que nuestros mercados, nuestras relaciones de vecindad y nuestros lazos con otros pueblos de España se verían afectados negativamente... Lo es porque la Catalunya actual nace fruto de mil mestizajes que siendo catalanes conservan - y no desean perder- raíces en otras tierras. Lo es por que el país es bilingüe y le apetece seguir siéndolo, sin problemas.
El coro soberanista acusa a Corbacho de utilizar el argumento del miedo sin reparar que, durante unos cuantos años, hemos aguantado la venta - legítimamente, sin duda- del ungüento independentista curalotodo y sin rechistar. Pues bien. Ya va siendo la hora de llamar a las cosas por su nombre. Vender “independencia” es vender inseguridad, es ahuyentar inversiones, es cortocircuitar canales comerciales; es un engaño dado que, en un mundo globalizado, problemas como el paro, la crisis o el medio ambiente no conocen fronteras. La emergencia de un nuevo micro estado implicaría más gasto, más burocracia y mayor debilidad en los foros internacionales. La secesión cercenaría la sociedad catalana en dos mitades confrontadas en función de su opción nacional.
Las elecciones autonómicas catalanas están cerca. Unos, como Artur Mas, en ambientes “distinguidos” amagan hipócritamente sus intenciones pero es de sobras conocida la irresponsable huida hacia adelante del coro soberanista a cambio de un puñado de votos.
El proyecto que proponemos los socialistas contrapone a la segregación y jibarización del estado, la unión federal; al discurso identitario el de los derechos civiles; al mini estado el estado plurinacional.
¡Líbranos Señor de liderazgos mesiánico-populistas y aventuras sin buen fin!
3.10.10
ERRORS I HORRORS DE CiU
Fa poques setmanes explicava en aquesta mateixa columna que els dirigents de CiU –a la vista d’algunes enquestes que els hi eren favorables- ja es rifaven entre ells càrrecs i conselleries. Fins i tot diuen que alguns, en Quico Homs, ja explica que es veu com a futur conseller d’Interior en substitució de Joan Saura. Error, greu error, més propi del compte de la lletera que no pas d’un polític que intenta arribar a la Terra Promesa després de travessar el desert de Wadi Rum. Però, els dies van passant i l’electorat comença a donar símptomes de moviment. La corba ascendent dels nacionalistes no sols s’ha aturat si no que dona senyals de descens i, la gent d’esquerres, veu venir de nou al llop i reacciona. Tímidament, és cert, però comença amb obres.
L’altre element usat ad nauseam pels cercles convergents, i mitjans de comunicació que els són pròxims, ha estat el suposat assassinat dels anomenats sectors “catalanistes del PSC”. Segon error. José Montilla ho va dir prou clar al Consell Nacional del PSC: tot el PSC és catalanista, desitja el compliment de l’Estatut i treballa per un encaix federal en Espanya. El president ha reblat el clau amb incorporacions com les de Montserrat Tura a la seva llista electoral...
Doncs bé, després de definir polítiques i triar candidats, potser ha arribat l’hora d’assenyalar tot allò de “ritornello” que presenta Artur Mas quan ens parla de què ell és el canvi. Felip Puig es canvi? Ho és Núria Gispert, Espadaler, Teixidor i Cia...? No! És clar que no. Són recanvis usats, gastats, de segona mà.
2.10.10
CiU Y EL VICIO DE LA AMBIGÜEDAD
Cuando en 1927 el físico alemán Werner Heisenberg formuló lo que se ha dado en llamar “Principio de Incertidumbre”, no podía imaginar que, ochenta años más tarde, el cantautor español, Ismael Serrano, popularizaría su teoría dando nombre a una bonita canción.
Los entendidos en física dicen al respecto del principio que: “cuanto mayor certeza se busca en determinar la posición de una partícula, menos se conoce su cantidad de movimiento lineal”. Y, salvando las distancias, eso mismo suele ocurrir en política cuando se aproximan unas elecciones y se pretende determinar la posición de los ambiguos, establecer la trayectoria de su movimiento o la velocidad que piensan imprimir al mismo. La coalición que lidera Artur Mas navega rebozada de ambigüedades y principios de incertidumbre. Entre la soflama “independencia o decadencia” lanzada por Felip Puig una noche triste de insomnio, o las palabras tranquilizadoras de Duran Lleida dirigidas a los empresarios, hay un profundo abismo. Un abismo donde la vaguedad convive con la incertidumbre, el titubeo con la indecisión.
La reforma laboral ha sido recientemente aprobada en las Cortes Generales tras largas y tensas discusiones. Cataluña y España acaban de salir de un conato de huelga general más estético que práctico, más sindical que general. La crisis económica persiste a pesar de los tímidos indicios de reactivación y el optimismo gubernamental. Trabajadores, autónomos y empresarios de todo calibre andan preocupados por su futuro inmediato y por el del país. Y claro, en esa atmósfera de desasosiego deviene un insulto a la inteligencia que se intente una exaltación de la incertidumbre como discursos político. El entorno inmediato de Artur Mas lo exacerba y lo practica. Así las cosas nos preguntamos: ¿ Se plantea CiU un perspectiva de ruptura con España a corto o medio plazo? ¿Está dispuesta la coalición de Mas-Duran a hipotecarse a cambio de un referéndum? ¿Cómo, cuándo y con quién piensa el nacionalismo conservador negociar el Concierto Económico? ¿Tienen los convergentes –más allá de la crítica- alguna idea nueva para salir de la crisis? La respuesta a tanto interrogante es un “no sabe, no responde” que consagra lo que hemos catalogado como el “principio de incertidumbre” en política. Pues bien, ante tanta barroca explosión de ambigüedad, el president de la Generalitat y su partido ofrecen concreciones, programas claros y nítidos que ofrecen seguridad a los electores. José Montilla plantea intensificar el combate contra los efectos negativos de la crisis económica y el desempleo. El president nos propone recuperar el Estatut en su totalidad; y piensa hacerlo desde una negociación política y paciente con el gobierno central basada en el proyecto compartido de una España plural en una perspectiva federal. Por último, la propuesta socialista que encabeza José Montilla dibuja un nuevo impulso a las políticas sociales que contribuyan a fortalecer el bienestar de los ciudadanos y su seguridad.
En el plazo de apenas dos meses, el 28 de noviembre, los catalanes tendrán ocasión de optar y dar su voto a los vendedores de incertidumbres preñadas de aventuras y finales inciertos, o bien, confiarlo al rigor, la seriedad y el programa claro y definido nacional y socialmente que defiende el PSC de José Montilla. Esas son las dos opciones en liza con mayores posibilidades de gobernar. El resto es aun más incertidumbre, discurso vacuo o fútiles cantos de sirena.
26.9.10
ELS DE CiU HAN ANAT A EUSKADI.....
Mentre un diari publicava l’enèsima enquesta que dona com a guanyadora de les eleccions autonòmiques catalanes a CiU, llegia a El Periódico un interessant reportatge sobre el llenguatge gestual dels polítics. En ell s’afirmava que Artur Mas és un home dominant que vol semblar proper i que aquest era el seu principal error i problema. Per contra, el mateix estudi ens deia que els gestos d’en José Montilla transmeten seny i respectabilitat.
Doncs bé, falten dos mesos per les eleccions i estic segur de què els resultats del comicis no s’assemblaran gaire al d’algunes enquestes. El factor candidat juga molt i Montilla –més enllà dels anàlisis gestuals- traspua molt més rigor i serietat que Artur Mas i algun dels seus mariachis.
Aquest cap de setmana també hem pogut veure a Iñigo Urkullu, president el PNB, parlar amb serenor després d’acordar, amb els socialistes espanyols, aprovar els pressupostos de l’estat pe 2011. El dirigent basc, abandonant la radicalitat d’Ibarretxe –Mas ens recorda l’ exlendakari quan parla de segons quines coses- ha donat senyals de realisme i sentit d’estat. A la festa dels nacionalistes bascos celebrada a Euskadi, hi varen assistir com a convidats fraternals Josep Maria Pelegrí, d’UDC, i Oriol Pujol. Així les coses, la pregunta és la següent: Hauran tornat d’Euskadi empeltats de realisme, o bé de doctrina Ibarretxe?
21.9.10
SOBRE MANIPULACIONES
CHOMSKY Y LAS 10 ESTRATEGIAS DE MANIPULACIÓN MEDIÁTICA
19.9.10
ARTUR MAS EL NOU CAPITÀ ARANYA
Diuen que el Capità Aranya va ser un personatge que, al segle XVIII, passejava per les poblacions del litoral mediterrani amb la intenció de reclutar gent amb destí a les colònies d’Amèrica i amb l’objectiu de lluitar contra els insurrectes. L’home els convencia de la missió sense que ell a l’hora de la veritat els acompanyés fins el nou continent. Ves per on, la dita: “el Capità Aranya que a tots embarca i a tots enganya”, torna a ser vigent a política catalana actual. La reencarnació del famós capità s’ha produït en la figura del candidat convergent a la presidència de la Generalitat, Artur Mas. De plaça en plaça, discurs darrera discurs, ens vol embarcar en projectes que de ben segur ell abandonarà. Ens parla del Concert Econòmic, ens proposa difusos referèndums, ens ven independències –llunyanes o properes, en funció de l’auditori- per rendir-se sense objeccions a la retòrica de la decadència apocalíptica que predica Felip Puig.
José Montilla parla poc però sovint sentencia. Durant el darrer Consell Nacional del PSC va afirmar que CiU, fins el dia d’avui, “no ha fet cap proposta seriosa, només fórmules que no tenen futur”. Cert. Davant la bona gestió governamental predicada pels membres del govern tripartit el principal aspirant a governar, i líder de l’oposició, només ha actuat com a Capità Aranya, com a venedor de quimeres impossibles. I aquesta frivolitat, amics meus, no se la poden permetre els que aspiren a governar algun dia.
18.9.10
17.9.10
INTELECTUALES A GRANEL...
Leo en la prensa digital que ERC ha difundido un manifiesto firmado por 30 "intelectuales"...Nada que objetar al respecto,en serio, pero rápidamente acude a mi mente la pregunta que Antonio Gramsci se planteaba en el fronstispicio de uno de sus libros. Decía el pensador italiano: ¿Son los intelectuales un grupo social autónomo e independiente, o todos los grupos sociales tienen sus propias categorías de intelectuales especializados? No seré yo quien se atreva a catalogar las características de los rubricantes. ¡Faltaría más! De todo ello se encargaran los firmantes de otros manifiestos del mismo pelaje, con idénticas intenciones, pero en favor de otros equipos en combate electoral. Aparecerá ahí ,eso si, no lo duden, la pregunta maliciosa:¿Para quien trabajan?¿Quien les paga?
Denis Diderot también tenia su idea al respecto cuando afirmaba: "Al intelectual se le debe exigir que busque la verdad, pero no que la encuentre". Algunos de los auto proclamados "intelectuales" de nuestro tiempo se creen en posesión de ella. El resto de los mortales somos necios...Eso si, nos queda el consuelo/bálsamo de la cita aquella de Herbert Marcuse que decía: "Cuanto más importante es el intelectual, más comprensivo será con los ignorantes.
16.9.10
14.9.10
CiU: LA SOBERBIA CREA PERDEDORES....
12.9.10
ELS BRINDIS DEL REIETÓ ARTUR.....
He de confessar que els dirigents de CiU, en aquesta precampanya autonòmica, m’estan sorprenent força. Un servidor de vostès pensava que els nacionalistes conservadors catalans esperonats per les enquestes –sobretot les de la Vanguardia- presentarien les seves credencials guarnides amb paraules serioses i assenyades, amb un tarannà propi d’un col·lectiu que vol governar. Però no és així. He pogut comprovar que, a Can Mas, han deixat que els Tremosa desvariïn, que els Felip Puig actuïn com a Maulets, i que els Oriol Pujol perseverin en dir-la grossa. I, per reblar el clau, no deixa de sobtar que un líder marejat per “La Noria” ens vengui un programa electoral en el què un Concert – compte, no dels d’en Millet- s’erigeix en estrella principal. Quants despropòsits!
El reietó Artur hauria de recordar que l’actual finançament pactat a l’Estatut en vigor ha esdevingut un salt qualitatiu i substancial respecte a tots els anteriors. Hauria de valorar positivament que ja en el 2009 ha reportat uns guanys de 2.150 milions d’euros, i que comparats amb la insignificança dels 290 obtinguts l’últim any que va governar CiU, li hauria de fer moderar les seves exigències. Moderar, per vergonyar pròpia, i per la actuació de CiU respecte el PP durant el mandat d José Maria Aznar.
Doncs bé, sembla ser que la penya convergent ha vist la llum durant la travessa del desert. Legítim, però els catalans tenim memòria i recordem que CiU mai va gosar demanar cap Concert econòmic ni durant la negociació de la Constitució de 1978, ni amb la negociació de l’Estatut actual.... Ni durant 23 anys de règim pujolista!
Brindis al sol, no gràcies!