ARTUR MAS CALLA Y EL SILENCIO LE ACUSA

El estilo y el contenido de una campaña electoral podrá agradar al personal o no. Contra gustos dicen que no hay nada escrito. Pero lo realmente curioso y relevante es comprobar, por ejemplo, si lo que nos cuentan sus slogans tienen visos de verosimilitud, si son creíbles y entendibles.El PSC ha lanzado una frasecita que no anda exenta de acierto y oportunidad. Cuando afirma desacomplejado:"Artur Mas de lo mismo" da en el clavo. Y el clavo aparece remachado cuando en los medios de comunicación aparece una libreta inculpatoría, o la noticia de que los peritos de la Agencia Tributaria detectan zonas oscuras y indicios de financiacion irregular de CDC. Todo ello "conseguido"mediante una trama que tenia como centro recaudador el Sr Millet, y como receptor la Fundación Trias Fargas. Mas se niega a reconocer y aclarar las dudas y las evidencias inculpatorias.El lider convergente se ha colocado en una actitud que los asiduos ,a las dependencias judiciales y comisarias, conocen como "en negativa".Tecnica, esta, consistente en negar todas las pruebas aunque sean obvias e irrefutables. Mal estilo este y impropio de la política aunque se practique habitualmente en ámbitos y sectores amigos de lo ajeno. Mas de lo mismo seria fatal para la salud democrática del país, Mas silencio es cobertura de aquello que ha campado a sus anchas durante todo el periodo convergente y que los gobiernos de izquierdas intentaron a liquidar: Mas callada por respuesta es un insulto a la ciudadania.

La cúpula de CDC debe dar la cara, el silencio no exculpa, no sirve, oculta la verdad.

PER UN PSC SENSE COMPLEXES...

PSC lliure de càrregues

Poques hores després de que el president José Montilla afirmés sentir-se orgullós de la feina feta pel govern tripartit i afegís que aquest tipus de coalició ja no es la convenient pel futur del país, tothom s’ha afanyat a fer declaracions. El més veloç ha estat l’Artur Mas assegurant que “diguin el que diguin ara, tornaran a formar el tripartit”. I ho ha fet inquiet per què alguns indicadors apunten ja una certa mobilització del vot socialista. Darrera seu, en Joan Herrera, no ha esmerçat esforços per dir que no voler reeditar el tripartit és una rendició, abans d’hora, davant d’una hipotètica victòria del líder convergent. Interessat el xicot. Herrera sap que la única forma per la qual IC pot continuar governant és la que contempla una presidència de la Generalitat en mans socialistes. Però, en permetran vostès que, modestament, expliqui en quatre ratlles el que al meu entendre és el més important de tot plegat. A saber: el retrobament del PSC amb sí mateix, amb la seva essència i valors, amb el seu projecte, amb el llenguatge i les idees que li són propis. Montilla ha dit que no renega de l’obra feta i això esta be. Tots sabem que els governs tripartits varen trencar amb el passat pujolista per encetar una nova i fructífera etapa a Catalunya caracteritzada per aconseguir més autogovern i finançament que mai. Perfecte, però aquest fet necessari i històric, pel bé del país, li ha costat als socialistes pagar un alt preu en detriment de la seva proposta política. Ara, avui, un PSC desacomplexat i lliure càrregues verbalitza, i desitja, marcar amb nitidesa el perfil del seu projecte. Ha començat a fer-ho. Catalanisme i federalisme dins de Espanya? Sí. Estatut? També. Polítiques socials? Com mai. Amb quines forces? Amb les que, a casa nostra, més d’un cop han fet una opció de vot progressista.

EL PP DESTILA GROLLERIES....

Pensament tavernari

Tots sabem que el cervell humà no és indiferent a tot allò que li arriba de l’exterior. Un paisatge, una imatge o un aroma determinat pot conduir la nostra imaginació per camins insospitats. Les persones som receptors permanents de milers de missatges de tot tipus. Uns engresquen, altres preocupen, entristeixen o ens fan feliços. I no passa res. La vida és així. Però, és precisament el pensament civilitzat dels humans el què és capaç de seleccionar allò de convenient, o d’inconvenient, que hi ha en la transmissió de les nostres sensacions –siguin íntimes o no- envers els altres.
Tots sabem, o hauríem de saber, quines són les regles del joc de la convivència i la bona educació. La grolleria verbalitzada per l’alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, respecte a la fisonomia facial de Leire Pajín, no és pròpia d’un polític que pretén representar a tota una ciutat. Però, és clar, alguns fatxendes són com són.
Fa pocs mesos un sociòleg italià ens explicava que la popularitat de Sílvio Berlusconi rau en que personifica i encarna els pitjors defectes italians. Tant és així, que en les seves sortides de to, lèxic i aventures amoroses, s’identifiquen amb ell un gran nombre de ciutadans. Doncs bé, comencem a preocupar-nos per què des del rengles del Partit Popular es detecten, afloren i visualitzen els pitjors –i sovint amagats- baixos instints tavernaris de la nostra societat. De què parlo? Doncs molt senzill, del que ens diuen el Sr. Albiol i la Sra. Camacho sobre la immigració; del que expressa l’alcalde de Valladolid o del que capaç de destil·lar el pensament autoritari de Fernandez Diaz.

Artur Mas de lo mismo JSC

SAP ARTUR MAS TOTA LA VERITAT ?

Col·labori senyor Mas!

La Comissió Parlamentària d’investigació sobre el possible finançament irregular de CDC va aconseguir omplir de dades les planes dels diaris i els mitjans de comunicació durant una bona temporada. Molts ciutadans varen poder observar, perplexes, com un munt d’irregularitats i “coincidències” entre Felix Millet i les finances de CDC eren menystingudes per dirigents convergents al·legant, en la seva defensa, que tot era fruit de la imaginació de quatre periodistes i dels obscurs interessos polítics dels seus adversaris. Ara, de nou, davant l’aparició d’un llibre de despeses on hi figuren aportacions econòmiques a CDC i noms comprometedors per la cúpula del partit, tornem a escoltar, en boca d’Artur Mas, la clàssica i trist resposta que no resolt res i ho embruta tot. Mas diu que considera sospitós que apareguin ara, a les portes de les eleccions, nous documents implicant alts càrrecs del seu partit. Doncs no. Hi ha coses encara més sospitoses en aquest assumpte.

És o no és sospitosa la lentitud del procés? És o no és sospitós el menystenimen d’un informe de l’Agència Tributària? Són o no són sospitosos els silencis, els noms apareguts, la coincidència entre factures i xifres que vinculen a Ferrovial amb la Fundació Trias Fargas? És o no és sospitós el secret que guarda gelosament Àngel Colom respecte a qui el va adreçar a veure en Félix Millet? CDC enlloc de centrifugar les culpes hauria d’explicar-se. Els silencis sospitosos generen rumors i aquest tipus de rumors enverinen la credibilitat de la política. Artur Mas hauria de ser el primer interessat en saber si sap tota la veritat. Jo, per exemple, a l’amic Artur li donaria un bon consell tot dient-li:
-Senyor Mas, pregunti vostè al senyor Xavier Trias si va ser ell –o no- qui va dir-li a Angel Colom la famosa, i orfe, frase que diu “ves a veure en Millet”.
Després d’aquest exercici li recomano també que parli de nou amb Osácar, amb Colom, amb Palay, etc. I després expliqui-li tot al jutge. Col·labori senyor Mas!

A CiU LI FALLA LA MEMÓRIA

Sobre els bons... I els dolents

Hi ha qui diu que un dels errors del primer govern tripartit català va ser no explicar, a fons, com va trobar d’escurats els calaixos de la Generalitat. Molts encara ens preguntem el per què d’aquella omissió de llum i taquígraf. La polèmica i les crítiques al voltant de l’emissió de bons ha servit per recordar que el darrer govern de CiU –amb Artur Mas com a Conseller en Cap- va deixar un dèficit de més de 1200 milions que no es corresponia amb el suposat superàvit de 288 anunciat pels executius convergents. Però això avui és aigua bruta, però passada, i prou empastifat està el país, i enfeinada la justícia amb el cas Millet, com per remenar altres coses.
Dit això, no deixa de sorprendre les crítiques llençades des de la dreta catalana al voltant de la decisió del govern d’emetre bons d’inversió de la Generalitat per aconseguir liquiditat. Torpedinar una mesura d’aquestes característiques no fa més que generar incertesa i inseguretat sobre la salut financera de la Generalitat. Mal servei al país aquest, i més provenint d’una persona que opta a ser elegit president. Artur Mas sovint s’omple la boca de Concerts inviables i paraules adreçades als mercats i la societat civil. Faria bé doncs, en reflexionar i reconduir les seves crítiques.
En aquest projecte d’emissió de bons hi participen més d’una quinzena d’entitats (La Caixa, Banc de Sabadell, BBVA, etc.) que han manifestat la seva confiança en l’operació ideada pel govern. Així les coses, fora desitjable donar via lliure als bons i que callessin els “dolents”.

LA CRUA REALITAT I EL DEBAT DEMOCRÀTIC

S’hauran d’acostumar

Sí, s’hauran d’anar acostumant. Fins ara –vagin vostès a saber per què- els defensors de les tesis i posicions independentistes no han trobat qui els contradigui de forma seriosa, sistemàtica i contundent. Les formacions polítiques del país que no contemplen en els seus programes la secessió, com un dels objectius a assolir, s’ha dedicat a altres coses. Uns, els del PSC, a governar i a no introduir elements de discòrdia amb els seus socis d’ERC. Altres, els del PP, a “deconstruir” totes les propostes i actuacions dels governs socialistes sense cercar el cos a cos amb la galàxia independentista mentre CiU es dedicava a marejar la perdiu. Però, és clar, les eleccions són a tocar de dit i és l’hora de situar els arguments, els objectius i les idees damunt la taula. CDC ho ha fet de forma intermitent, amagant i mostrant en funció de l’auditori, practicant l’ambigüitat que la caracteritza i no sense desavinences amb la gent d’Unió. El fraccionat mon del sobiranisme també... Però, ai! Novetat. Des dels rengles socialistes alguns han començat a dir, i a explicar, el què consideren perniciós i pervers de la proposta independentista i els efectes col·laterals que es poden despendre en el terreny econòmic i de la cohesió social del país. I és clar, la galàxia sobiranista acostumada a la rialleta benevolent s’ha trobat de sobte –per exemple a un Corbacho- que per damunt de les banderes qüestiona la viabilitat dels seus projectes. I ja hi som! El cor sobiranista s’enfada i mostra polifònicament el seu enuig titllant d’espanyolista tot allò que sigui negar el projecte microestatista dels seus prohoms.
Doncs sí. S’hauran d’anar acostumant al debat democràtic i a la crua realitat. Els que pensem que la independència implica decadència,ho direm. Els que creiem que l’economia del país en sortiria mal parada ho explicarem tant com calgui. I si considerem que això esberla la cohesió social ho combatrem mitjançant el discurs i el raonament. Ho farem perquè creiem en la democràcia.

PARA EL CORO INDEPENDENTISTA DECLARADO Y PARA EL CRIPTO TAMBIEN....

¡Lo que faltaba por ver! Tras escuchar estoicamente, en boca de algunos, durante meses y años que la solución a nuestros males es un estado propio para Catalunya, y que la crisis se solventaría con el advenimiento de la independencia, el coro soberanista se ha enfadado con Corbacho por que ha osado afirmar que “independencia es sinónimo de ruptura y retroceso social”. Pues sí, lo es. Y hay que decirlo claro por que nuestros mercados, nuestras relaciones de vecindad y nuestros lazos con otros pueblos de España se verían afectados negativamente... Lo es porque la Catalunya actual nace fruto de mil mestizajes que siendo catalanes conservan - y no desean perder- raíces en otras tierras. Lo es por que el país es bilingüe y le apetece seguir siéndolo, sin problemas.
El coro soberanista acusa a Corbacho de utilizar el argumento del miedo sin reparar que, durante unos cuantos años, hemos aguantado la venta - legítimamente, sin duda- del ungüento independentista curalotodo y sin rechistar. Pues bien. Ya va siendo la hora de llamar a las cosas por su nombre. Vender “independencia” es vender inseguridad, es ahuyentar inversiones, es cortocircuitar canales comerciales; es un engaño dado que, en un mundo globalizado, problemas como el paro, la crisis o el medio ambiente no conocen fronteras. La emergencia de un nuevo micro estado implicaría más gasto, más burocracia y mayor debilidad en los foros internacionales. La secesión cercenaría la sociedad catalana en dos mitades confrontadas en función de su opción nacional.

Las elecciones autonómicas catalanas están cerca. Unos, como Artur Mas, en ambientes “distinguidos” amagan hipócritamente sus intenciones pero es de sobras conocida la irresponsable huida hacia adelante del coro soberanista a cambio de un puñado de votos.
El proyecto que proponemos los socialistas contrapone a la segregación y jibarización del estado, la unión federal; al discurso identitario el de los derechos civiles; al mini estado el estado plurinacional.
¡Líbranos Señor de liderazgos mesiánico-populistas y aventuras sin buen fin!

ERRORS I HORRORS DE CiU

De segona mà

Fa poques setmanes explicava en aquesta mateixa columna que els dirigents de CiU –a la vista d’algunes enquestes que els hi eren favorables- ja es rifaven entre ells càrrecs i conselleries. Fins i tot diuen que alguns, en Quico Homs, ja explica que es veu com a futur conseller d’Interior en substitució de Joan Saura. Error, greu error, més propi del compte de la lletera que no pas d’un polític que intenta arribar a la Terra Promesa després de travessar el desert de Wadi Rum. Però, els dies van passant i l’electorat comença a donar símptomes de moviment. La corba ascendent dels nacionalistes no sols s’ha aturat si no que dona senyals de descens i, la gent d’esquerres, veu venir de nou al llop i reacciona. Tímidament, és cert, però comença amb obres.
L’altre element usat ad nauseam pels cercles convergents, i mitjans de comunicació que els són pròxims, ha estat el suposat assassinat dels anomenats sectors “catalanistes del PSC”. Segon error. José Montilla ho va dir prou clar al Consell Nacional del PSC: tot el PSC és catalanista, desitja el compliment de l’Estatut i treballa per un encaix federal en Espanya. El president ha reblat el clau amb incorporacions com les de Montserrat Tura a la seva llista electoral...
Doncs bé, després de definir polítiques i triar candidats, potser ha arribat l’hora d’assenyalar tot allò de “ritornello” que presenta Artur Mas quan ens parla de què ell és el canvi. Felip Puig es canvi? Ho és Núria Gispert, Espadaler, Teixidor i Cia...? No! És clar que no. Són recanvis usats, gastats, de segona mà.

CiU Y EL VICIO DE LA AMBIGÜEDAD

CiU y el Principio de Incertidumbre

Cuando en 1927 el físico alemán Werner Heisenberg formuló lo que se ha dado en llamar “Principio de Incertidumbre”, no podía imaginar que, ochenta años más tarde, el cantautor español, Ismael Serrano, popularizaría su teoría dando nombre a una bonita canción.
Los entendidos en física dicen al respecto del principio que: “cuanto mayor certeza se busca en determinar la posición de una partícula, menos se conoce su cantidad de movimiento lineal”. Y, salvando las distancias, eso mismo suele ocurrir en política cuando se aproximan unas elecciones y se pretende determinar la posición de los ambiguos, establecer la trayectoria de su movimiento o la velocidad que piensan imprimir al mismo. La coalición que lidera Artur Mas navega rebozada de ambigüedades y principios de incertidumbre. Entre la soflama “independencia o decadencia” lanzada por Felip Puig una noche triste de insomnio, o las palabras tranquilizadoras de Duran Lleida dirigidas a los empresarios, hay un profundo abismo. Un abismo donde la vaguedad convive con la incertidumbre, el titubeo con la indecisión.
La reforma laboral ha sido recientemente aprobada en las Cortes Generales tras largas y tensas discusiones. Cataluña y España acaban de salir de un conato de huelga general más estético que práctico, más sindical que general. La crisis económica persiste a pesar de los tímidos indicios de reactivación y el optimismo gubernamental. Trabajadores, autónomos y empresarios de todo calibre andan preocupados por su futuro inmediato y por el del país. Y claro, en esa atmósfera de desasosiego deviene un insulto a la inteligencia que se intente una exaltación de la incertidumbre como discursos político. El entorno inmediato de Artur Mas lo exacerba y lo practica. Así las cosas nos preguntamos: ¿ Se plantea CiU un perspectiva de ruptura con España a corto o medio plazo? ¿Está dispuesta la coalición de Mas-Duran a hipotecarse a cambio de un referéndum? ¿Cómo, cuándo y con quién piensa el nacionalismo conservador negociar el Concierto Económico? ¿Tienen los convergentes –más allá de la crítica- alguna idea nueva para salir de la crisis? La respuesta a tanto interrogante es un “no sabe, no responde” que consagra lo que hemos catalogado como el “principio de incertidumbre” en política. Pues bien, ante tanta barroca explosión de ambigüedad, el president de la Generalitat y su partido ofrecen concreciones, programas claros y nítidos que ofrecen seguridad a los electores. José Montilla plantea intensificar el combate contra los efectos negativos de la crisis económica y el desempleo. El president nos propone recuperar el Estatut en su totalidad; y piensa hacerlo desde una negociación política y paciente con el gobierno central basada en el proyecto compartido de una España plural en una perspectiva federal. Por último, la propuesta socialista que encabeza José Montilla dibuja un nuevo impulso a las políticas sociales que contribuyan a fortalecer el bienestar de los ciudadanos y su seguridad.
En el plazo de apenas dos meses, el 28 de noviembre, los catalanes tendrán ocasión de optar y dar su voto a los vendedores de incertidumbres preñadas de aventuras y finales inciertos, o bien, confiarlo al rigor, la seriedad y el programa claro y definido nacional y socialmente que defiende el PSC de José Montilla. Esas son las dos opciones en liza con mayores posibilidades de gobernar. El resto es aun más incertidumbre, discurso vacuo o fútiles cantos de sirena.

Publicado en El Mundo

ELS DE CiU HAN ANAT A EUSKADI.....

Falten dos mesos

Mentre un diari publicava l’enèsima enquesta que dona com a guanyadora de les eleccions autonòmiques catalanes a CiU, llegia a El Periódico un interessant reportatge sobre el llenguatge gestual dels polítics. En ell s’afirmava que Artur Mas és un home dominant que vol semblar proper i que aquest era el seu principal error i problema. Per contra, el mateix estudi ens deia que els gestos d’en José Montilla transmeten seny i respectabilitat.
Doncs bé, falten dos mesos per les eleccions i estic segur de què els resultats del comicis no s’assemblaran gaire al d’algunes enquestes. El factor candidat juga molt i Montilla –més enllà dels anàlisis gestuals- traspua molt més rigor i serietat que Artur Mas i algun dels seus mariachis.
Aquest cap de setmana també hem pogut veure a Iñigo Urkullu, president el PNB, parlar amb serenor després d’acordar, amb els socialistes espanyols, aprovar els pressupostos de l’estat pe 2011. El dirigent basc, abandonant la radicalitat d’Ibarretxe –Mas ens recorda l’ exlendakari quan parla de segons quines coses- ha donat senyals de realisme i sentit d’estat. A la festa dels nacionalistes bascos celebrada a Euskadi, hi varen assistir com a convidats fraternals Josep Maria Pelegrí, d’UDC, i Oriol Pujol. Així les coses, la pregunta és la següent: Hauran tornat d’Euskadi empeltats de realisme, o bé de doctrina Ibarretxe?

El 28 de novembre el tarannà, el llenguatge gestual i el seny dels candidats jugaran un paper determinant. Falten menys de dos mesos

SOBRE MANIPULACIONES

CHOMSKY Y LAS 10 ESTRATEGIAS DE MANIPULACIÓN MEDIÁTICA

El lingüista estadounidense Noam Chomsky, célebre por su militancia política progresista, elaboró una lista de las “10 estrategias de manipulación” a través de los medios. Prescindiendo de las consideraciones ideológicas que Chomsky agrega, las fórmulas de manipulación que sintetiza son, en líneas generales,en forma alternativa y a veces simultánea.

La estrategia de la distracción.

El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2- Crear problemas, después ofrecer soluciones.

Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

3- La estrategia de la gradualidad.

Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.

-4L a estrategia de diferir.

Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.

5- Dirigirse al público como criaturas de poca edad.

La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

6- Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión.

Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido crítico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7- Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad.

Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8- Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad.

Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

9- Reforzar la autoculpabilidad.

Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. ¡Y, sin acción, no hay revolución!

10- Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen.

En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídas y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.

Publicado porATTAC

ARTUR MAS EL NOU CAPITÀ ARANYA

El Capità Aranya

Diuen que el Capità Aranya va ser un personatge que, al segle XVIII, passejava per les poblacions del litoral mediterrani amb la intenció de reclutar gent amb destí a les colònies d’Amèrica i amb l’objectiu de lluitar contra els insurrectes. L’home els convencia de la missió sense que ell a l’hora de la veritat els acompanyés fins el nou continent. Ves per on, la dita: “el Capità Aranya que a tots embarca i a tots enganya”, torna a ser vigent a política catalana actual. La reencarnació del famós capità s’ha produït en la figura del candidat convergent a la presidència de la Generalitat, Artur Mas. De plaça en plaça, discurs darrera discurs, ens vol embarcar en projectes que de ben segur ell abandonarà. Ens parla del Concert Econòmic, ens proposa difusos referèndums, ens ven independències –llunyanes o properes, en funció de l’auditori- per rendir-se sense objeccions a la retòrica de la decadència apocalíptica que predica Felip Puig.
José Montilla parla poc però sovint sentencia. Durant el darrer Consell Nacional del PSC va afirmar que CiU, fins el dia d’avui, “no ha fet cap proposta seriosa, només fórmules que no tenen futur”. Cert. Davant la bona gestió governamental predicada pels membres del govern tripartit el principal aspirant a governar, i líder de l’oposició, només ha actuat com a Capità Aranya, com a venedor de quimeres impossibles. I aquesta frivolitat, amics meus, no se la poden permetre els que aspiren a governar algun dia.

ESTIMEM BARCELONA I LA DEFENSEM MILLOR QUE NINGÚ

INTELECTUALES A GRANEL...

Leo en la prensa digital que ERC ha difundido un manifiesto firmado por 30 "intelectuales"...Nada que objetar al respecto,en serio, pero rápidamente acude a mi mente la pregunta que Antonio Gramsci se planteaba en el fronstispicio de uno de sus libros. Decía el pensador italiano: ¿Son los intelectuales un grupo social autónomo e independiente, o todos los grupos sociales tienen sus propias categorías de intelectuales especializados? No seré yo quien se atreva a catalogar las características de los rubricantes. ¡Faltaría más! De todo ello se encargaran los firmantes de otros manifiestos del mismo pelaje, con idénticas intenciones, pero en favor de otros equipos en combate electoral. Aparecerá ahí ,eso si, no lo duden, la pregunta maliciosa:¿Para quien trabajan?¿Quien les paga?

Denis Diderot también tenia su idea al respecto cuando afirmaba: "Al intelectual se le debe exigir que busque la verdad, pero no que la encuentre". Algunos de los auto proclamados "intelectuales" de nuestro tiempo se creen en posesión de ella. El resto de los mortales somos necios...Eso si, nos queda el consuelo/bálsamo de la cita aquella de Herbert Marcuse que decía: "Cuanto más importante es el intelectual, más comprensivo será con los ignorantes.