Enviats pel Senyor
Núm. 390 de 15 de juny de 2010
Encara que l’elecció del Papa o la designació dels bisbes siguin el resultat d’intrigues inconfessables, el nomenat ens serà presentat sempre com un «enviat del Senyor». I, teològicament, segurament que tenen raó. Però no pas en el sentit que l’afirmació sembla insinuar, com si els responsables sempre l’encertessin i la designació fos sempre la volguda pel Senyor. Estic segur que hi ha nomenaments que el Senyor no sols no els voldria, sinó que prou feina deu tenir a suportar-los i redreçar-los.
En el fons hi ha la secreta pretensió que les institucions eclesiàstiques no s’equivoquen mai. Amb l’agudesa que el caracteritza, González Faus, en el seu llibre d’antropologia teològica Proyecto de hermano, escriu que l’Església tendeix a ser pelagiana en l’àmbit de la moral individual i jansenista en el de la moral social o institucional; sobretot, afegiria jo, quan es tracta d’institucions eclesiàstiques. Això voldria dir, en llenguatge entenedor, que cadascú, com a autor dels seus actes, és plenament responsable dels seus disbarats; i per això l’Església vol que en demanem perdó al més aviat possible. Però, quan es tracta de les institucions eclesiàstiques, les coses passen sempre com i perquè Déu vol, cosa que es va encarregar de desmentir de sobres el mateix González Faus en el seu llibre La autoridad de la verdad. I, si algun dia arriba a reconèixer i confessar el seu errors, no serà fins almenys després d’un parell de segles.
Com diu el Fòrum Ondara, «quan t’assabentes de les martingales, lluites i travetes que intervenen en els nomenaments episcopals, una visió tan simplista no deixa de ser una mica farisaica per no dir cínica. Cert, l’elecció serà legítima, perquè l’Esperit s’ha compromès amb aquesta Església malgrat que el sistema i els procediments d’elecció siguin perversos. Però no es pot dir que sigui l’elecció volguda per l’Esperit Sant».
Una cosa semblant passa amb l’Església com a tal. Quan jo dic que aquesta Església no és la meva, no vull dir que no accepti aquesta Església com a meva, a pesar de tots les seves infidelitats. Però sí que vull dir que aquesta Església no és com la que jo voldria o com la que crec que Jesús voldria. Jo solc dir: Crec en Jesucrist gràcies a l’Església que me’l va fer conèixer, però crec i continuo en l’Església gràcies a Jesucrist. Perquè crec que Jesucrist s’ha compromès amb aquesta Església pecadora.
Jesús Huguet
SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Fidelitat al Concili. Per Juan Martín Velasco
10 raons per a llegir aquest llibre. Begoña Román Maestre (Universitat de Barcelona. Facultat de Filosofia)
Sobre els nomenaments episcopals. Oriol Domingo
Al llarg de tots aquests anys he après a dialogar. Carlo Maria Martini
Sant Pere, pastor. Valentí Fàbrega Escatllar
Una reforma inajornable.
Signes d’aquest temps: “Geografia episcopal” .- “I el nostre
sant Josep Oriol?” .- “Més sobre els nostres
pobres sants” .- “Dues mesures distintes”.- “També dos pesos i dues
mesures”.- “El Rocío a Catalunya”.- “Església Plural”.
Accent. LA publicació montserratina «Documents d’Església» (n. 962, 15.5.2010,p. 319-320) conté un article de Carlos Azpurua aparegut a «Noticias de Guipúzcoa» (10.3.2010), El basc Pagola i l’americà John P. Meier. N’oferim un resum.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
