Laïcitat positiva i catalanitat. Reflexió a propòsit de la visita de Benet XVI.

Moment de la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família per part del Papa Benet XVI




(Article publicat a El 9 Nou)

La visita de Benet XVI a Barcelona per dedicar el temple de la Sagrada Família ha generat una munió de comentaris de naturalesa i intencionalitat diversa i, sovint, contradictòria. De fet, són molts i variats els angles des dels que podem aproximar-nos i opinar respecte la visita Papal. Així, darrerament hem assistit a un debat sobre el cost de la seguretat de la visita, sobre els beneficis econòmics pel conjunt de la ciutat de Barcelona o sobre l’impacte mediàtic que l’esdeveniment tindrà a nivell planetari. M’agradaria, amb aquestes ratlles, compartir algunes reflexions respecte dos aspectes que em sembla que venen a tomb a poques hores de la visita del Sant Pare. Per un costat voldria parlar del concepte de laïcitat positiva, netament contraposat al de laïcisme i per l’altre de l’existència d’una Església catalana partícep i forjadora, juntament amb d’altres tradicions, de la nostra realitat nacional. En un i altra cas, ho faig posant les cartes sobre la taula, és a dir, sense amagar la meva condició de persona catòlica.

Certament (i afortunada), el nostre és un Estat no confessional. La separació entre l’Església i l’Estat, entre Déu i el Cèsar, és una lloable característica de les societats modernes i de les seves estructures polítiques. Passa, però, que sovint es tendeix a confondre aquesta no confessionalitat de l’Estat amb el que anomenem laïcisme, entès aquest com una acció bel•ligerant i proactiva de l’Estat en contra del fet religiós. Un intent, el del laïcisme, orientat a arraconar el fet religiós a l’esfera estrictament privada, és a dir, a expulsar-lo per complet de la vida pública.

En aquest sentit, em semblen il•lustratives les paraules de Benet XVI en el seu darrer viatge a França en defensa d’una laïcitat (que no laïcisme) positiva, és a dir, de la necessitat i l’interès de l’Estat (naturalment aconfessional) no només de respectar i permetre la pràctica religiosa, sinó també d’emparar-la. Un raonament que no només ha formulat Benet XVI, sinó que ha estat també en boca de polítics i pensadors ubicats en diferents punts tant del ventall ideològic, com de la praxi religiosa, però que han sabut veure en el fet religiós, en la creença i en la seva pràctica un conjunt de valors positius per a la convivència harmònica tant entre els pobles, com al sí de les nostres societats.

És des d’aquest raonament, des de la defensa de la laïcitat positiva així entesa, que em dolen -per gratuïtes- algunes afirmacions poc afortunades sobre l’oportunitat i fins i tot sobre el dret (!) de Benet XVI de visitar Catalunya i de que aquesta visita sigui emparada des de les instàncies governamentals. De la mateixa manera que celebro la transparència de l’Arquebisbat de Barcelona a l’hora de referir-se als detalls organitzatius (cost econòmic inclòs) de la visita, així com de l’esforç de la comunitat catòlica de sufragar-ne una bona part.

Respecte la catalanitat, celebro sincerament la confirmació que ha fet la Santa Seu de l’ús del català per part del Sant Pare en part de les seves intervencions públiques a Barcelona. Més enllà de testimoniar el bon moment pel que passen les relacions de la nostra Església amb el Vaticà, aquest gest constitueix, en ell mateix, un explícit reconeixement d’aquesta Església catalana que tant ha contribuït a dibuixar la fesomia del nostre país, des de l’albada mateixa, amb el bisbe Oliba, fins a la Catalunya moderna i contemporània, amb el pensament de Balmes, la doctrina de Torras i Bages o la intel•lectualitat del pare Batllori. No debades, és precisament en les Homilies d’Organyà, on trobem el primer testimoni escrit de la nostra llengua.
Resta, però, el més important de tot: conèixer el sentit de les paraules que Benet XVI ens adreçarà des de la Sagrada Família i que, com ja ha estat anunciat, constituiran una nova invitació a la reflexió sobre aspectes tant seriosos com la vida mateixa, la família o el paper dels catòlics al sí de la nostra societat. Un conjunt de reflexions sobre les quals tant legítima és la discrepància, com el demanar-ne respecte. Al capdevall, aquest és el sentit profund de la laïcitat positiva que defensa Benet XVI, a qui donem la benvinguda a Catalunya.

Del Finançament estratosfèric, a l’emissió de bons al 4’75%.

Dissabte es feia pública la intenció del Conseller Castells de fer una emissió de deute a un any per a inversors particulars al 4’75%. D’aleshores ençà, s’ha desencadenat una mena de tempesta política a l’entorn de l’estat financer de la Generalitat. La reflexió en veu alta de l’Artur Mas sobre el malmès estat de les finances de la Generalitat ha desencadenat un reguitzell de crítiques (val a dir que poc o gens argumentades) per part dels integrants del Tripartit. Una vegada més, el “tots i tot contra CiU” ha unit els tres integrants d’un Tripartit darrerament desunit si parla d’educació, de reforma laboral, d’infraestructures, de model d’estat, de reforma energètica, de model d’estat o de desfilades militars... Curiós.

Curiós que, en qüestió d’hores s’hagin alçat com un sol home (o dona) les veus de la Consellera Tura, del candidat Herrera, del Portaveu Ridao o de la Consellera Capdevila en una mateixa direcció: Mas és irresponsable –diuen- al posar en dubte l’estat de les finances de la Generalitat. Certament, una comunió Tripartita que feia mesos que no veiem. Deu ser que contra Mas (i contra CiU), el Tripartit viu millor....

Però anem a la trista realitat: la veritable raó d’aquesta darrera emissió de deute per part de la Generalitat és tan simple com preocupant: d’aquí a final d’any, a la Generalitat li fan falta 3.000 milions d’€ per fer front a compromisos tant importants com pagar la factura farmacèutica o atendre la nòmina de la xarxa d’hospitals concertats, entre d’altres. Poca broma.

Així les coses, determinades acusacions tripartites contra l’Artur Mas són particularment curioses: acusar a Mas de sembrar dubtes sobre l’estat financer de la Generalitat ratlla el ridícul. El que genera alarma sobre les finances de la Generalitat és el 4'75% (que és tant com reconèixer als quatre vents, que per sota d’aquest elevat preu, la generalitat ja no col•loca res als mercats).

Ara ja només falta que ens venguin com un èxit governamental la ràpida col•locació d’aquesta emissió de deute a aquest preu. Al temps. Tot arribarà...

La batalla decisiva de Montilla.

Llegeixo als diaris d’avui que Montilla reclama el recolzament de Barcelona (i la seva àrea metropolitana) per frenar a CiU. “Nosaltres confiem en Barcelona –diu Montilla- Si guanyem a Barcelona, guanyarem a Catalunya, tots ho sabem: aquesta és la batalla decisiva”. Permeteu-me dues reflexions al respecte.

Primera: si algú està saturat de socialisme, és Barcelona i la seva àrea metropolitana. 31 anys de Governs Socialistes a la ciutat de Barcelona, a la Diputació de Barcelona i a la pràctica totalitat de les ciutats metropolitanes, han acabat generant una fatiga (lògica) a la que no podrà fer front un PSC tocat i en vies d’enfonsament. El PSC, que ha fet un bon servei transformant en positiu les condicions de vida de tantes i tantes ciutats metropolitanes i de la mateixa ciutat de Barcelona, hores d’ara no té il•lusió per oferir ni horitzons col•lectius per engrescar. Al capdevall, que Montilla torni la mirada a la Barcelona metropolitana en els termes que ho va fer ahir, denota fins a quin punt el President-Candidat és conscient de l’esgotament del seu projecte.

Segona: qui ha contraposat Barcelona i Catalunya ha estat històricament un PSC empès per la necessitat partidista de contraposar l’àrea metropolitana de Barcelona a una Generalitat en procés de vertebració des de 1980. Però ara la situació és diferent: el PSC, que segueix governant a Barcelona i àrea metropolitana, també governa a la Generalitat, també governa al conjunt de Catalunya. Precisament per això, encara és més preocupant constatar que el President Montilla continua instal•lat en la lògica de l’enfrontament Barcelona / Catalunya, per un simple interès electoral tant legítim com mancat d’horitzons i d’il•lusió. Potser d’aquí plora la criatura, no ?

Okupes: humil suggeriment al President Montilla.

Fa quatre dies (i quatre nits) que un centenar d’okupes estan còmodament instal•lats a les dependències (actualment en obres) de l’antic Banesto de la Plaça Catalunya, al bell mig de Barcelona. I no passa res. Res de res. Es veu que ni els Mossos del Conseller Saura, ni els Municipals de l’entranyable Alcalde Hereu, tenen ordres de procedir al desallotjament. Només faltaria ! I, per si això no fos prou, aquest tracte de favor cap a tan dignes hostes es complementa amb les facilitats que se’ls dispensen des de la televisió pública de Catalunya, TV3. Si senyor. En un exercici de transparència digne d’estudi, TV3 es va afanyar a entrevistar en directe pel TN Migdia al portaveu dels okupants el qual va poder il•lustrar sobre la seva causa a tots els petitburgesos que –com jo mateix- en aquell moment estàvem mirant el TN. Magnífic !

Després de tanta delicadesa policial per part dels amics Saura i Hereu, i després de tant rigor informatiu per part de TV3, la televisió pública de Catalunya, gosaria suggerir al President Montilla que demà al matí porti uns entrepans i una mica de rebosteria a aquests xicots per tal de fer-los una estada encara més agradable...

El President Montilla promet flexibilitzar la prohibició de circular a més de 80 Km/h la propera legislatura. Més cinisme impossible...

L’anunci que ha fet aquest matí el President Montilla de flexibilitzar a l’alça la limitació de circular a més de 80 Km/h en determinats trams i franges horàries és un exercici de cinisme en tota regla. Deixin-me que els expliqui perquè.

En primer lloc, perquè el President Montilla, els Diputats del PSC i tot el Tripartit, tantes vegades com han pogut votar aquesta proposta, hi ha votat en contra. Reprodueixo a continuació el text literal que CiU va proposar al Parlament, i que el Tripartit, amb el President Montilla al capdavant, hi va votar en contra tant el 15 de febrer de 2009, com el 8 d’abril de 2010. Diu així:

El Parlament de Catalunya insta el Govern a:

Procedir de manera immediata a la flexibilització a l’alça la prohibició de circular a més de 80 Km/h en aquelles franges horàries o dies de la setmana que no hi ha congestió de trànsit a l’entorn metropolità de Barcelona, recuperant així els límits de velocitat existents a 31 de desembre de 2007, tal i com han sol•licitat tant les agrupacions d’usuaris del vehicle privat, com diversos alcaldes metropolitans, entre d’altres.


Segona raó: fa exactament quatre dies que he rebut (com suposo que han rebut tots els Diputats del Parlament) un document del Govern titulat “Compliment del Pla de Govern. Estat a 15 de setembre de 2010”. Es tracta d’un exhaustiu recull de l’acció de Govern que m’arriba a mans amb la targeta del President Montilla, a la pàgina 319 del qual (mesura 3.9.4: Reduir la contaminació atmosfèrica) es destaca precisament aquesta mesura com una de les més rellevants d’aquest capítol.

Com s’entén, doncs, que fa tres dies el President subratllés aquesta absurda prohibició i ara en prometi la seva flexibilització ? què ha canviat d’aleshores ençà ? Quan ens diu la veritat el President Montilla: quan recull la mesura com una de les claus no se sap ben bé de quin èxit, o quan n’anuncia la seva flexibilització ? Ens està dient el President Montilla que la flexibilització de la mesura és dolenta si la proposa CiU, però és bona si la proposa el PSC ?
Francament lamentable...

I tercera raó: l’anunci Presidencial d’aquest matí és un insult a tots aquells ciutadans que han estat multats per circular a més de 80 Km/h (i a menys de 120 Km/h, naturalment) per les vies ràpides metropolitanes en moments en els que no corria ni una ànima. Em pregunto si els tornaran els diners o si, com a mínim, algú els demanarà perdó....

Malament va aquest Tripartit, del que, quan s’acosten eleccions, en reneguen el seus mateixos integrants. Primer va ser Puigcercós proclamant-ne l’agonia, després fou Ernest Maragall definint-lo com un "artefacte inestable" i fa quatre dies la benvolguda Rocio Martinez Samper jurant i perjurant que els socialistes no repetirien tan maleïda formula...

L’anunci que ens acaba de fer avui el mateix President obre un nou capítol: si fins ara el dolent del Tripartit era la seva fórmula, a partir d’avui, es veu que també són dolentes les seves polítiques. Vaja, que ni Montilla segueix creient en les seves pròpies polítiques... (deu ser aquest el canvi real).

Toros: les meves raons per votar "No" a la Iniciativa Legislativa Popular.

Mai no he posat els peus en una plaça de toros. Mai. I això ha estat així per una decisió lliure: davant la possibilitat d’anar (o de no anar) a veure una corrida de toros, sempre he escollit no anar-hi. Aquesta és la raó profunda per la qual demà, fent ús de la llibertat de vot que em dóna el meu Grup Parlamentari, no donaré suport a la proposició de llei que persegueix prohibir els toros a Catalunya. Jo no optaré per la prohibició per llei de les corridas de toros a Catalunya, perquè vull per als demés allò que vull per mi: vull poder continuar decidint lliurement no anar als toros. I vull que els meus conciutadans també ho puguin decidir en llibertat i per ells mateixos. Vull que el meu no als toros, continuï essent una elecció, en lloc d’una imposició. Vull que, en lloc d’un imperatiu legal, continuï essent el resultat d’una tria en llibertat.

Tant els taurins com els anti-taurins tenen les seves raons i les seves veritats. És per això (i pel profund respecte que em mereixen individualment i col•lectiva les persones que varen iniciar la recollida de signatures que ens ha portat aquí) que agraeixo al Parlament que hagi tramitat aquesta iniciativa legislativa popular. Debatre és bo i escoltar, recomanable. És per això que he escoltat amb respecte els molts arguments sensats que un i altre costat han volgut traslladar-nos en seu parlamentària, així com els pocs estirabots que -dit sigui de passada- també s’han pogut sentir, provinents d’un i altre costat al llarg del debat.

Arribats a aquest punt, ni puc ni vull refugiar-me en la comoditat del “No als toros” pel simple fet que a mi ni m’agradin ni m’interessin. De la mateixa manera que tampoc voldria que el meu “No” a la iniciativa Legislativa Popular s’entengués com un “Sí als toros” quan, simplement, és un “Sí” al dret individual a poder continuar decidint.

Soc perfectament conscient que el simplisme del “si no estàs amb mi, estàs en contra meu” possiblement esbiaixarà les veritables raons de la meva decisió. Em tranquil•litza, però, el fet que és una decisió madurada i sospesada després d’haver escoltat totes aquelles veus que, en un i altre sentit, s’han volgut manifestar al Parlament. Em tranquil•litza saber que és una decisió presa a consciència, tan a consciència com la decisió inversa que, de ben segur, prendran molts dels meus companys de Grup Parlamentari i de Partit als que agraeixo molt sincerament l’espai de llibertat que m’han donat.