Montserrat Tura

Espanya havia estat de facto, fins al Decret de Nova Planta de 1716, una monarquia “confederal”.  De fet, des del regnat d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, els monarques espanyols van jurar respectar les institucions, lleis i furs dels antics regnes d’Espanya. El mateix Felip V havia jurat respectar les “Constitucions” de Catalunya a les Corts convocades a Barcelona, l’any 1701, i, havia estat acceptat com a monarca fins que les vexacions a les institucions catalanes es van afegir a l’escenari de tensions internacionals entre dues aliances europees enfrontades. Almansa, Catalunya sencera, Menorca, Gibraltar i els tractats de Gènova i Utrecht ens recorden la geografia local d’un conflicte internacional. A l’Espanya dels segles XVI i XVII havien cabut sota una mateixa corona les institucions i furs dels antics regnes. Per què no hauria de ser això possible a l’Espanya del segle XXI?

Però no solament les referències històriques han de marcar la prioritat i l’instint polític. La realitat social i econòmica dels darrers tres-cents anys ha deixat algunes empremtes nefastes, doloroses. Però també seria absurd passar per alt el que de positiu ens ha aportat la superació dels estaments socials de tradició medieval: el triomf de la raó, l’Estat social de dret, la conquesta de la democràcia i tot el que han aportat les generacions de persones, d’aquí o d’allà, que, amb les seves vides, el seu treball i la seva lluita vital han fet créixer i prosperar un territori que sense ciutadans seria un desert.

La història és important per aprendre’n i no recaure en els errors del passat. La història s’ha de conèixer, no tant per repetir els esdeveniments com per superar amb noves fites la seva dimensió pretèrita. La història ens proporciona ensenyaments que són en si mateixos un tresor valuós que no hem de manipular i que no ens han de segrestar.

Però tan important com la història és la capacitat dels pobles de construir futur. En tots els períodes d’autogovern hi ha hagut dificultats, però s’han produït avenços vertiginosos. L’important és que el nou Estatut és un instrument de futur.

Buscar abans que res l’acord i forjar una nova realitat: aquesta és l’única manera de fer història i de servir els ciutadans.

Cap tribunal pot jutjar els sentiments de la nació catalana, ni pot canviar una història on la defensa de les nostres constitucions i altres drets, és a dir, de les nostres lleis, n’ha estat l’element principal.

I l’Estatut, el volem sencer, i no defallirem fins a aconseguir-ho.

Honorarem els nostres herois i sobretot ara somiem amb un futur on la nació catalana  pugui ser viscuda amb normalitat pel seu entorn: Europa i Espanya.

No és pas la tossuderia de reconèixer la diversitat cultural i política dins d’Espanya; és l’evidència de les lliçons d’una història complexa la que ens porta a afirmar que Espanya serà federal o no podrà ser.

M’interessa tot el que passa al meu voltant. M’agrada l’observació de la gran diversitat de formes d’entendre i viure la vida.

Catalunya és rica en paisatges: abruptes a les muntanyes, suaus a les planes. Dins d’aquest paisatge tan divers hi ha un autèntic mosaic de formes de vida, des del món rural fins al brogit de la costa en època estival, des de la concentració de persones i activitats a les grans ciutats fins a la calma de les arbredes solitàries.

Per raons de feina, aquests darrers anys he conegut les parts més fosques de la vida. Violència, agressivitat, insults, vexacions, reixes, privacions de llibertat, catàstrofes i contacte amb la mort. Lluny de deprimir-me, he après a estimar molt més l’aire fresc, la llibertat, la vida, la sinceritat, el compromís, la lleialtat…

Admiro l’esforç del dia a dia. Admiro els que també pensen en els altres.

Tot i les presses dels meus atapeïts dies, intento no deixar de llegir, intento no deixar d’escriure. Potser perquè penso que, si deixo de fer-ho, s’empobrirà el meu pensament i perdré la capacitat d’explicar-vos el que penso i, fins i tot, l’agilitat de reacció davant els problemes.

Per això m’atreveixo a compartir, a través d’aquest bloc, alguna de les meves idees i llegir-ne les vostres i reflexionar-hi. Sigueu benvinguts. Sigueu benvingudes.