Aquesta mitjanit comença la campanya per les eleccions al Parlament. CiU utilitza el lema “Una Catalunya millor” com a eix. Estic segura que tothom vol que el seu país sigui millor, però si apostem per aquest missatge és perquè hem fet una precampanya en positiu i volem fer una campanya constructiva per explicar el que proposem. És cert que un desig no és un fet i que tenir un propòsit, com deia Joan Salvat Papasseit no és fer feina, però el que no ens serveix per a construir el país és una guerra de desqualificacions, ni una subhasta de promeses/xecs.
Vull una Catalunya millor, per a tota la societat, per garantir un futur amb més possibilitats. Per arribar-hi, necessitem el treball i de l’esforç de tothom. No és possible mantenir una societat basada en la subvenció que l’únic que ha aconseguit és un augment insostenible de la despesa pública i una pèrdua de competitivitat, que ens han fet recular en el rànquing dels països més avançats. Catalunya té en la actualitat un 17% de la seva població activa a l’atur. Això no és sostenible econòmicament i socialment. Per afrontar aquesta xacra, cal donar suport a les iniciatives dels emprenedors, de les petites i mitjanes empreses que han fet progressar històricament el nostre país. Cal destinar els pocs recursos públics que tenim a construir riquesa en lloc d’augmentar la càrrega fiscal a qui vol crear-la. Aconseguir una feina per a un aturat significa que l’Administració deixa de pagar la subvenció per l’atur, que incrementa els seus ingressos per la cotització d’aquest nou treballador que augmenta la seva estabilitat econòmica i la de la seva família i incrementa el seu consum. És genera, doncs, més riquesa que amb més ingressos per a les finances públiques per la via de l’IVA, de l’IRPF i dels impostos especials.
Vull una Catalunya millor perquè crec en el país i en els catalans, perquè crec en el valor de l’esforç i del treball i perquè penso que recuperar valors com el respecte a l’autoritat i el de l’exigència en tots els àmbits és recuperar el que va fer que Catalunya fos un exemple a Europa i un referent a la resta de l’Estat. Des de l’excel·lència podrem recuperar el respecte que abans ens tenien i que en els darrers anys hem perdut. Vull una Catalunya millor perquè conec les capacitats de la nostra societat que ha quedat desorientada, sense nord, per les contradiccions d’un govern dèbil i sense cohesió. Val a dir que la fórmula del tripartit ha fracassat perquè no ha estat un govern fort, sinó la suma de tres governs massa vegades antagònics.
I, finalment vull ajudar a construir una Catalunya millor des de les responsabilitats que CiU pot adquirir si el 28 de novembre obté uns bons resultats electorals. Ens agradaria que fossin suficientment amplis per poder formar un govern sòlid, cohesionat i exigent, lluny de dependències amb tercers. Per aconseguir-ho necessitem el suport de la majoria dels catalans i de les catalanes. Això és el que demanem, sabent que no hi ha res guanyat i que cal recuperar la confiança dels ciutadans en la política. Aquests són a grans trets els meus objectius i els de CiU davant la campanya: tenir uns bons resultats per poder canviar de rumb, per poder tenir una Catalunya millor.
Si alguna cosa hem d’aprendre d’aquesta crisi i de les seves conseqüències és que el nostre no és un país ric amb grans recursos naturals. Si ens en sortim d’aquest malson –que ens en sortirem, com ho hem fet d’altres crisi i de situacions més difícils i tràgiques-, serà gracies a l’esforç i a l’empenta de les persones emprenedores. Ara, no podem continuar malbaratant recursos en subvencions que no porten enlloc, o encara pitjor, que només a relativitzen valors tan nostrats com l’esforç, el sacrifici i l’emprenedoria.
Ara es parla del xec beca que el tripartit promet als ni-ni, joves que no estudien ni treballen, en gran part a conseqüència del fracàs escolar (a Catalunya desprès de set anys de tripartit, arriba al 30%). No serà subvencionant aquestes persones com farem avançar el país, i molt menys en època de vaques magres que ha deixat escurada la caixa de la Generalitat i l’han forçat a recórrer a l’emissió de bons amb la rendibilitat més alta del tot el món. A més hauríem de recordar al tripartit va fer desaparèixer les escoles taller, que ja anaven en aquesta línia d’ajudar els joves amb aquesta problemàtica.
No cal aquesta nova despesa sense fons. Per generar riquesa i per afrontar l’elevada xifra d’atur que patim, cal fer justament el contrari: dedicar els escassos recursos dels quals disposem a donar suport als emprenedors. La seva iniciativa que crea riquesa no pot naufragar per culpa d’una administració excessivament voraç amb els impostos i que, després de recaptar-los, els destina a qui no fa res. Així no aconseguirem inserir en el mercat de treball els aturats que ara tenim. El primer pas ha de ser no ofegar els petits i mitjans empresaris de casa nostra. Fer-ho és matar la nostra particular gallina dels ous d’or, ja prou maltractada per les administracions actuals.
Els anomenats ni-ni són un problema social que cal resoldre, però no ho farem amb xecs que, amb tota probabilitat, no podrem pagar en temps de crisi. Tots hem de tenir molt clar que hem d’acabar amb la política de la subvenció a dojo si volem tornar a ser competitius, eficients i emprenedors. El nostre país va ser un referent econòmic i social a tot Europa precisament per aquests valors i no pas per subvencionar-ho tot. Hem de dir clarament i ser molt conscients que només amb l’esforç de cadascun dels membres de la nostra societat superarem la crisi amb nota i estarem preparats de cara al futur.
Per aquest motiu, CiU s’oposa als xecs que el tripartit promet a qui no estudia ni treballa. En canvi, proposem afavorir a qui treballa i a qui es dedica en cos i ànima a formar-se millor, per generar riquesa que, en definitiva, és el que tirarà endavant el país. Cal dir-ho fort i clar: hem de recuperar la satisfacció i la recompensa que garanteix la feina ben feta. L’estat del benestar es construeix precisament des de la generació de riquesa i des de la seva redistribució en serveis claus pel seu desenvolupament. No ens podem permetre seguir pagant i subvencionant el no rés. Hi ha massa pous sense fons que han dut el país gairebé a la ruïna com per a crear-ne de nous.
Us adjunto l’enllaç del cara a cara que va organitzar La Vanguardia entre Montserrat Tura i jo. De fet, representem a les número 2 de les llistes al Parlament de Catalunya per Barcelona de PSC i CiU respectivament. Prefereixo que les conclusions les traieu vosaltres.
“Com més escolto, més aprenc. I com més aprenc, millor puc servir a les persones i a Catalunya.”
Soc Joana Ortega i Alemany. Vaig néixer a Barcelona en el sí d’una família nombrosa, sent la 2a de 5 germans. Potser per això avui soc una defensora de la Família com a valor pilar de la nostra societat.
Els pares em van educar despertant-me la curiositat pel món, per l’entorn, el valor de l’esforç i el respecte.
Vaig estudiar al Sagrat Cor de Sarrià, i vaig llicenciar-me en psicologia a la Universitat de Barcelona.
El meu primer contacte amb la política va ser una conversa entre el meu pare i en Salvador Sedó i Marsal que ja aleshores em va deixar imbuïda i que va despertar el meu interès.
Només tenia 23 anys quan vaig muntar una petita escola de mecanografia, que vaig vendre poc temps després per integrar-me a l’Ajuntament de Barcelona, districte de Les Corts, en plena explosió olímpica del 92.
Aleshores ja era militant d’Unió Democràtica de Catalunya, partit al que vaig ingressar l’any 1985. El meu primer mentor polític va ser en Domènec Sesmilo.
El 1994 vaig deixar l’Ajuntament per emprendre amb un altre soci un projecte al voltant dels jocs de taula que seguia el lema “quan coneixes una cosa l’estimes i valores”. La col·lecció “City games” permetia conèixer millor la ciutat i facilitava el coneixement sobre el transport públic.
Posteriorment vaig tornar a l’Ajuntament com a regidora, primer a l’Eixample i després a Nou Barris, un barri que s’ha fet a ell mateix.
Família? Estic casada i tinc tres fills, en Pol, la Patrícia i la Jana Wan, a la que vam recollir del sud de Xina a la província de Guandong fa dos anys i que ha estat una de les millors experiències de la meva vida.
Un somni? Us semblarà una bestiesa: fer el París Dakar en quad. També m’agrada molt la moto de muntanya, m’apassiona Àfrica, el kickboxing i tocar la bateria.
La cuina m’agrada i em relaxa, i alguns parlen força bé de la meva lasanya i de les meves postres.
Una dificultat? Conciliar la vida familiar amb la dedicació a la política. Us ben asseguro que trec foc de les pedres per estar amb els meus fills.
Perquè estic en política? Penso que amb l’ajuda adequada les persones no tindríem límits. Política és compromís per canviar i millorar les coses. Només aconseguim progressar quan mostrem la nostra insatisfacció amb el statu quo. Renego de la política a cop de titular, del populisme “low cost”. Els polítics tenim l’obligació d’escoltar a 360º. Me’n adono que com més escolto, més aprenc. I com més aprenc, millor puc servir a les persones i a Catalunya. Consens i pacte per damunt de confrontació i distància.
Soc una ferma defensora del talent femení, encara avui un deute democràtic. Parlant d’això, el 2002 vaig ser presidenta de l’Institut Català de la Dona.
Actualment soc diputada al Parlament de Catalunya i Vicepresidenta de Comunicació, Imatge i Portaveu d’Unió.
Soc membre del Comitè de Govern d’UDC del 1996 ençà, i membre de la Permanent d’UDC i del Comitè Executiu Nacional de la Federació (CENF) de Convergència i Unió (CiU).
Em presento per CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010 a les llistes de Barcelona. Espero de tot cor la vostra confiança, el país es mereix un canvi i recuperar l’autoestima.
Si hi ha una xacra que, malgrat tots els bons propòsits, continua copejant la societat amb una freqüència esfereïdora és la de la violència de gènere. Certament, s’han impulsat lleis i mesures per pal·liar els seus macabres efectes, però hem de reconèixer que estem molt lluny de guanyar la batalla. Les xifres ho demostren i així ho corroboren les notícies que massa sovint veiem a la televisió, escoltem a la ràdio o llegim als diaris.
En el que portem d’any ja han mort a mans de la seva parella o del seu ex tantes dones com en tot el 2009. Són dades que demostren que cal fer molt més i que cal aprofundir i insistir en el missatge de la necessitat de denunciar l’agressor com a primera mesura. La majoria de les dones mortes no ho havien fet, però també cal accentuar i millorar els mecanismes de protecció de les denunciants perquè encara hi ha massa casos en els quals mesures judicials com l’ordre d’allunyament no han funcionat.
Però essent gravíssima la violència de gènere contra la dona, n’hi ha una altra de la qual se’n parla menys i en la qual les víctimes dels maltractaments físics o psicològics estan més indefenses. Parlo dels infants, dels 800.000 nens i nenes que, segons xifres del govern, estan exposats a la violència de gènere. Si no es prenen mesures de protecció, poden arribar a considerar com a normal la situació de violència en la qual estan immersos i corren el perill de repetir aquest rol en l’edat adulta.
Certament, des de el govern s’han bolcat cabassos de bones paraules per combatre-ho, però malauradament en els pressupostos de l’Estat s’ha eliminat la única partida per a programes d’atenció especialitzada a menors exposats a violència de gènere d’un milió i mig d’euros. No era una gran quantitat, però el govern ha decidit suprimir-la. Així no es lluita per eradicar la violència de gènere. Les administracions tenen l’obligació de vetllar per aquests infants i de fer el possible perquè quan siguin adults no repeteixin en el que han patit de tant a prop i converteixin els seus fills i la seva parella en víctimes. En aquest cas, l’educació passa per posar avui els fonaments per rebre el fruits demà. No és retallant les magres partides com com aconseguirem una societat més respectuosa i menys violenta en l’àmbit de la parella i familiar.
Com a dona i com a defensora dels valors de la família, estic a favor de totes les accions que contribueixin a reduir la xacra de la violència de gènere. Però també com a mare i com a política no vull que s’oblidi la protecció dels 800.000 infants que també pateixen les conseqüències. No tenir-ne cura significa perpetuar el problema i seguir veient aquestes noticies tràgiques en la societat del demà. Amb tota rotunditat, subratllo que no és aquest el llegat que vull deixar a les generacions del futur immediat, i em comprometo a continuar treballant per capgirar aquestes tràgiques estadístiques, que demostren que encara estem molt lluny de guanyar la batalla. Són encara massa víctimes i massa escassos els recursos que oferim per a la seva protecció.
Malament han d’anar les coses quan després de set anys de govern, el PSC parla d’una generació perduda, la que qualifiquen de Ni-Ni, perquè no treballa ni estudia. Diuen els socialistes que per evitar-ho oferiran un xec a aquests Ni-nis perquè rebin una formació que els permeti accedir al marcat de treball. És a dir, ara, en plena crisi i amb el calaix buit de les finances catalanes prometen uns diners que no tenen per pal·liar el fracàs de la seva política educativa. Entre altres coses, han tancat els tallers de formació professional que hi havia a Catalunya precisament per formar els joves en risc d’exclusió del mercat laboral per la seva dificultat en els estudis.
Cal dir-ho clar. La política del tripartit ha estat de màniga ample perquè tothom anés passant cursos sense valorar ni el nivell ni les capacitats i desmotivant, per tant, el professorat. El resultat final és el d’un fracàs escolar mai vist a Catalunya que avui frega el 30% dels nostres joves. No és estrany, doncs, que amb un taxa de fracàs escolar d’aquesta magnitud i sense els tallers de formació professional, avui bona part del nostre jovent es veu fora del mercat laboral i amb molt poques perspectives de incorporar-s’hi.
Cal resoldre aquesta situació, però el president Montilla promet amb irresponsabilitat política el que té i compromet uns diners que a curt termini la Generalitat no tindrà. La proposta ja frega la mala fe quan tots els pronòstics apunten que no seran el socialistes els que governin a partir del 28 de novembre. En qualsevol cas, la nostra proposta per aquests joves avui desencisats i pessimistes és la d’oferir-los formació per obtenir professionals preparats en tots els àmbits, i no només en l’universitari.
És amb aquest missatge d’esperança, però també de compromís i de treball, com aconseguirem revertir la situació. No serà fàcil, però també hem d’aprendre, tots, el que sembla que s’ha oblidat: No hi ha res fàcil, ni vivim en un país en el que lliguem els gossos amb llonganisses. Xauxa no ha existit mai malgrat que des de el tripartit s’hagi actuat malbaratant recursos com si fossin limitats. Ara toca arreglar-ho i els membres de Convergència i Unió, amb l’esforç de tots estem disposats a liderar aquest canvi que ens faci retornar al camí de la riquesa des de la formació, el treball i les ganes de fer la feina ben feta. Un eslògan antic que cal tornar a fer vigent després de tants disbarats i tanta disbauxa tripartitaria. Apostem pel sí a estudiar, el sí a treballar i el sí a l’esforç, en lloc del “ni, ni” que ens planteja el tripartit.
La tuneladora ja ha sobrepassat amb èxit l’alçada de la Sagrada Família i aquest fet és un motiu de tranquil·litat i d’orgull per a tots. És cert que des d’Unió Democràtica de Catalunya, i des de Convergència i Unió, ens vam mostrar preocupats per la obra de l’alta velocitat travessant Barcelona, però hi havia motius raonats que ens feien estar amoinats. No podem oblidar el desastre del Carmel durant la construcció de la línia 9 que va fer dubtar l’opinió pública sobre la qualitat de l’obra pública encarregada per les administracions socialistes.
En aquest cas volem felicitar les empreses i els tècnics per haver assolit amb èxit la feina del túnel construït sota la Sagrada Família. També volem felicitar la sensibilitat dels constructors responsables per esvair els dubtes dels ciutadans i per tranquil·litzar els veïns afectats. Però, una vegada fet aquest reconeixement, ens preocupa, i molt, que des de la màxima autoritat municipal es vulgui capitalitzar l’obra ben feta com si això fos l’excepció. Ens amoïna que és vulgui vendre el que hauria de ser el normal en tots els àmbits de la vida, com un èxit gairebé sense precedents.
Trobo francament ridícul vanagloriar-se amb exhibicionisme de l’èxit de l’operació. Sorprèn veure Jordi Hereu treure pit perquè la Sagrada Família segueixi en peu. Només m’ho puc explicar en constatar que el fet que la magna obra de Gaudi continuï entre nosaltres, malgrat la intervenció del batlle barceloní, és de les poques coses de les quals Hereu es pot sentir satisfet en els darrers temps.
Catalunya ha perdut musculatura. És un fet que econòmicament ara estem pitjor que fa uns anys en relació als països que ens envolten. Dins de les regions més desenvolupades d’Europa hem perdut pes específic. Recuperar el to muscular, la força, la resistència i esdevenir de nou una potència europea és el nostre objectiu. I cal subratllar que Catalunya ha estat forta econòmicament quan políticament ha estat capdavantera. El nostre país ha estat respectat i decisiu quan la seva economia ha estat sòlida i un referent. Per aquest motiu, si els catalans ens fan confiança el 28 de novembre, la primera i més important tasca de Convergència i Unió serà redreçar la malmesa economia del nostre país.
Cal l’esforç de tots i molt especialment dels qui en altres temps van aixecar Catalunya molt per damunt de la riquesa de la seva terra. No hem estat mai un país amb recursos naturals sobrers. El principal i gairebé únic motor de la nostra economia han estat els nostres emprenedors, els nostres empresaris, els autònoms. Si la revolució industrial va ser aprofitada pels nostres avantpassats per fer del nostre país la regió més rica d’Espanya, ara ens toca recuperar aquell esperit i aquells valors per dur endavant quants projectes ens facin més rics i més pròspers en aquest món globalitzat.
No és sobrer ningú en aquest projecte, però cal que des del govern de la Generalitat no es posin pals a les rodes dels emprenedors, sinó que els ofereixin tota l’ajuda possible. Només ajudant la seva tasca i donant suport a les seves iniciatives podrem millorar les esgarrifoses xifres d’atur que avui patim. Aquest ha de ser i serà el nostre primer repte si arribem al govern. Cal ajudar els més necessitats, però també és important fer-ho de forma que aquest ajut serveixi per generar ocupació, oferint una millor formació a qui ha perdut la seva feina. No ens podem permetre malbaratar més recursos sense obtenir cap rendiment.
És evident que la situació financera de la Generalitat és més que preocupant. D’una banda, demostra que l’acord de finançament estratosfèric que va aconseguir el tripartit ha estat una gran mentida i un gran bluf. A més, Catalunya necessita més recursos i millorar el seu finançament fins a equiparar-lo al concert basc. Sabem, però, que aquesta no serà una negociació fàcil i que cal que abans aconseguim una posició de força, que només ens podrà donar la bona marxa de la nostra economia. És el peix que es mossega la cua, però que sabrem encarrilar amb el treball de tothom i amb la recuperació dels valors de l’esforç i de la feina ben feta.
Si recuperem els valors tradicionals dels nostres avantpassats, recuperarem el camí del creixement i de l’autoestima que ara ens manca. És el que CiU proposa fer i el que farem amb l’ajut de tots els catalans. Per aconseguir-ho i per reeixir l’intent el primer pas a donar el tenim el 28 de novembre, un dia clau per aixecar Catalunya i recuperar l’autoestima, la confiança i la credibilitat
Avui, l’endemà de la vaga general per damunt de les xifres d’uns i d’altres, podem concloure que la jornada d’ahir va constituir un fracàs, del govern i dels sindicats, i que el únics que van ‘triomfar’ van ser els brètols antisistema de Barcelona. El govern va fracassar perquè va quedar clara la gran irritació social existent per la pèssima política feta davant la crisi econòmica. El president Zapatero només s’ha decidit a governar impulsant una reforma laboral i una política de contenció pressupostaria quan des de l’exterior, -OCDE, Unió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i el propi president dels Estats Units- li han exigit que actues d’una vegada i es deixés de demagògies i sortís de la paràlisi governamental que ensorrava l’economia espanyola i que feia trontollar l’estabilitat monetària europea.
Ahir també varen fracassar els sindicats perquè malgrat tota la mobilització que van fer, malgrat els piquets i malgrat la implicació dels seus líders i caps, han vist com no han aconseguit la seva revindicació: la retirada de la reforma laboral. No es podia esperar una altra cosa. Voler tornar a la situació anterior a la reforma és d’una irresponsabilitat que fa esborronar perquè ha estat aquella legislació laboral tan rígida i obsoleta la que ens ha permès que s’arribés a unes xifres d’atur rècord a Europa, i que a Catalunya suposen que sis-centes mil persones es trobin avui sense feina.
A Unió Democràtica estem convençuts que era necessària una reforma, i que hagués estat millor encara anar més lluny, i no pas per facilitar l’acomiadament ni per retallar drets -com volen fer creure els sindicats-, sinó per afavorir la contractació, per generar confiança i riquesa i per, en definitiva, fer viable el creixement econòmic i social.
Un altre reflexió que ens permet fer la vaga d’ahir es que cal una llei moderna que garanteixi el dret a fer vaga dels treballadors i el dret a treballar a qui vulgui fer-ho. Davant la societat canviant caldria també reflexionar sobre el paper que han de tenir els piquets informatius en ple segle XXI. Una figura que va ser necessària principis del segle passat però que a dia d’avui, amb tots els canals d’informació existents com a resultat de les noves tecnologies resulta obsoleta.
També vull fer referència als incidents de Barcelona deslligant-los de forma absoluta de l’actuació sindical d’ahir, que malgrat alguns fets aïllats va ser plenament respectuosa. Malauradament, Barcelona s’ha convertit en la ciutat predilecte dels antisistema amb l’aquiescència de l’alcalde Hereu i de la conselleria d’interior de Joan Saura. Resulta patètic veure com es destrossa el centre de Barcelona mentre el número dos d’Interior, Joan Boada, es manifesta pels carrers de Girona com si no tingués res més important a fer. Aquest desídia de les nostres autoritats per afrontar un greu problema que es repeteix aprofitant qualsevol manifestació, sigui vindicativa o sigui de celebració, es una mostra més de la incapacitat de l’ajuntament de Barcelona i del tripartit per fer front als problemes que preocupen i ocupen la societat.
A Catalunya, d’aquí poc menys de dos mesos tenim l’oportunitat d’escollir un govern nou en les eleccions al Parlament. Ara cal un govern que retorni la il·lusió, que sigui fort i cohesionat i que tingui un lideratge sòlid, decidit i segur del que es vol. A CiU estem convençuts que aquestes condicions les acomplim millor que ningú i que Artur Mas és el president que Catalunya necessita. D’aquí al 28 de novembre treballarem per aconseguir-ho perquè retornar Catalunya al lloc que es mereix i que la indolència del tripartit li ha fet perdre.
Des del respecte a les persones que han fet vaga, també estem convençuts que és amb treball i no amb vagues generals com aixecarem el país. Perseguint l’excel·lència i no constatant el fracàs és com Catalunya tornarà a ser una regió líder a Europa. Per aquest motiu, l’endemà de la vaga general des de CiU convidem tothom a treballar pel demà i retrobar el camí de l’èxit.
Us acompanyo la meva selecció de “tweets” (frases escrites a Twitter) dels darrers díes, i que incideixen en la idea que la crisi de valors generada els darrers anys a Catalunya té solució. Potser no és una solució ràpida, però si ens hi posem entre tots, tard o d’hora en sortirem. Son frases curtes, ja que Twitter dóna un límit de 140 lletres per missatge. Això obliga a concentrar les idees i donar-les la màxima contundència. Com diem a Convergència i Unió, comença el canvi. Aquí teniu els tweets:
Aquesta no és tan sols una crisi econòmica, al darrera hi ha una gran crisi de valors. Entre tots podem i hem de capgirar la situació
Necessitem un esforç col•lectiu per reprendre els valors que han fet del nostre país una comunitat líder
La convicció que només el treball és capaç de generar riquesa i la solidaritat cap als més desfavorits són valors fonamentals
Duran: hi ha un corrent de fons en l’ànima catalana del socialisme que entén que ara és l’hora de CiU
Mas: “A qui delinqueixi se l’ha d’expulsar, però sense estigmatitzar col·lectius concrets”
La societat catalana és una societat acostumada a aixecar-se, a superar moments difícils, a treure profit de les crisis
Malgrat l’aparent actual crisi del sistema de valors que ha fet gran Catalunya, aquests formen part del substrat que va conformant tota nació al llarg de la seva evolució històrica
Els valors i són, hi han estat sempre, formen part de l’adn del país, i són els que ens han fet sobreviure, reaccionar i progressar
Els blocs electorals no són imposició dels partits, sinó que estan establerts per llei
En el transcurs de la comissió de control de la Corporació de Mitjans Audiovisuals, he volgut remarcar el paper destacat dels mitjans de comunicació en campanya i recorda que s’han regulat aspectes elementals minuciosament per garantir igualtat d’oportunitats i proporcionalitat. I això és així perquè ho diu la llei.
Reclamo el màxim respecte per la llei i el seu compliment estricte, i que no per això se’ns acabi dimonitzant als partits polítics, ja que els blocs electorals no són imposició dels partits, sinó que estan establerts per llei.
Lamento la inconcreció en la resposta d’Enric Marín respecte a si TVC (Televisió de Catalunya) pensa plantejar debats cara a cara en aquesta propera campanya electoral, si els consideren necessaris, positius, si creuen que fomenten el sentit de servei públic de TVC, i en aquest sentit, penso que fomentar la participació no és només feina dels partits polítics, sinó també de les institucions i els mitjans públics.
Celebrar un cara a cara no limita la pluralitat i els ciutadans tenen dret a veure una confrontació pedagògica entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país.
“Crisis? What crisis?” pregunta Supertramp en uno de sus discos. Desgraciadamente, en Catalunya la pregunta que hay que hacerse es a cuál nos referimos. A la económica hay que sumarle la presupuestaria de la Generalitat, la desafección social, la crisis en las relaciones de Catalunya con el Estado y, no menos importante, la crisis de valores, actitudes y referentes provocada por el relativismo moral autodestructivo de muchos estamentos.
La prioridad urgente y absoluta de CiU es combatir con medidas efectivas la crisis que aboca al 18% de los catalanes al paro, que eleva al 40% el desempleo juvenil y que sume a una de cada cinco familias en el umbral de la pobreza. Levantar la economía es nuestra prioridad para evitar que el país se resquebraje. Sólo desde una buena situación económica saneada, garantizaremos la cohesión social imprescindible para la convivencia.
La crisis es global, pero mientras en los países de nuestro entorno se vislumbra la recuperación, en nuestro caso no es así. Las malas políticas económicas del gobierno Zapatero y del tripartito, el retraso en adoptar decisiones eficaces y reformas necesarias y un modelo de crecimiento económico agotado han hecho que Catalunya y España estén a la cola de las economías en el paro. Para afrontar esta situación insostenible es necesario un gobierno que lidere los cambios precisos para revertirla. Es lo que Catalunya se juega en las próximas elecciones. Las polémicas identitarias, las promesas demagógicas, partidistas e interesadas deben ser postergadas para resolver la crisis.
No será fácil, pero es imprescindible salir reforzados de la recesión. Es necesario un gobierno fuerte, con las manos libres, y con un proyecto cohesionado, pero no es suficiente. Necesitamos el esfuerzo de todos para retomar los valores que han hecho de nuestro país una comunidad líder económica, política y socialmente en Europa. Hay que recuperar la cultura del esfuerzo, apoyar a los emprendedores y reivindicar la excelencia como ejes imprescindibles para volver a liderar la economía mediterránea.
El esfuerzo debe empezar en las escuelas. Pese a las mejoras tecnológicas y a los recursos invertidos, el fracaso escolar ronda el 30%, lastre que no nos podemos permitir. Sólo desde una mejor formación alcanzaremos el imprescindible nivel de competitividad deseado. El informe de la OCDE nos sitúa tristemente en el lugar 42 del ranking mundial. Así no vamos a ninguna parte. Hay que mejorar formación, productividad, infraestructuras, investigación y desarrollo para recuperar lo perdido. También debemos mejorar nuestra financiación. El modelo del tripartito, lejos de ser el gran logro que nos vendieron, es un fracaso que no sirve a las necesidades presupuestarias del país. Además conviene y recordar que históricamente Catalunya ha sido fuerte económicamente cuando lo ha sido políticamente.
CiU afronta la campaña electoral con ilusión y esperanza, con rigor y desde el convencimiento de que somos los únicos que podemos garantizar el cambio que Cataluña necesita con un gobierno fuerte, cohesionado y defensor de los valores que han hecho prosperar a nuestro país durante siglos. La cultura del esfuerzo, el respeto a la autoridad, la convicción de que sólo el trabajo es capaz de generar riqueza y la solidaridad hacia los más desfavorecidos son valores de Unió desde nuestra fundación hace más de 75 años, y que compartimos con CDC. Por ello, CiU ha sido y volverá a ser más eficiente en el gobierno que la amalgama partidista, inconexa de siglas e ideologías de los tripartitos. Y alerta, porque si sumando alcanzan la mayoría, volverán a reeditar el pacto pese al fracaso que ellos mismos han reconocido. Tampoco el PP ofrece expectativas más esperanzadoras. Rajoy se ha quitado la máscara y ya ha anunciado que quiere un pacto a la vasca en Catalunya si los resultados electorales se lo permiten.
Reivindicamos otros valores, trayectoria parlamentaria y gestión de gobierno como garantía de nuestra capacidad para abordar la grave situación actual frente al triste rédito del gobierno tripartito. Pedimos a la sociedad catalana un apoyo suficiente para gobernar en interés de todos, sin el lastre de posicionamientos que se han demostrado ineficaces o contrarios a los intereses de Catalunya.
Aquesta mitjanit comença la campanya per les eleccions al Parlament. CiU utilitza el lema “Una Catalunya millor” com a eix. Estic segura que tothom vol que el seu país sigui millor, però si apostem per aquest missatge és perquè hem fet una precampanya en positiu i volem fer una campanya constructiva per explicar el que proposem. És cert que un desig no és un fet i que tenir un propòsit, com deia Joan Salvat Papasseit no és fer feina, però el que no ens serveix per a construir el país és una guerra de desqualificacions, ni una subhasta de promeses/xecs.
