Hi ha vida més enllà de la campanya i potser perquè hi visc molt submergit, encara ha esdevingut més lúcid el cas que us exposo.

Aquest dies, malauradament, hem enterrat el pare d’una bona amiga. Ell sabia que “marxava” i temps enrera, quan els metges van suggerir donar-li morfina, posar-li la “palometa” per a fer més portable, menys dolorosa la fase final, ell va dir “…no encara no, deixeu-me dos dies”. Els metges, convençuts, van acceptar. Ell va aprofitar els dos dies per posar “ordre”, per deixar-ho tot “endreçat”. Un notari, un mossèn amic… Però, sobretot, va aprofitar els dos dies per veure els fills, les nores i gendres, els néts, alguns amics… i acomiadar-se, donar algun consell de vida i donar gràcies. Acabada la feina, va cridar els metges “…ara sí, atureu-me aquest dolor que em tortura”. Després va anar fent, però ja apagant-se lentament.

Contraposo aquest traspàs, serè, dolorós i llarg, a tants i tants comentaris que tenen més a veure amb allò de “jo voldria que fos ràpid, que m’enganxi dormint, que no pateixi, que no m’assabenti de res…”. Morir ràpid, probablement, després d’haver viscut ràpid, d’haver anat ràpid per la vida… Potser massa ràpid?

És estrany que tingui necessitat d’explicar això. Potser és perquè visc ràpid. En tot cas no tinc resposta quan un o altre em planteja la tesi de les dues opcions. No tinc resposta perquè el que considero important és com vivim i el traspàs no deixa de ser una petita síntesi en “dues ratlles” de tota la nostra vida, no?