Vull una Catalunya Millor!!!

 

QUEDA UN MES

Queda un mes.
Només 31 dies per unes eleccions definitives i transcendents per Catalunya.

En política, un dia és molt temps, i les enquestes i intencions de vot poden variar per moltes coses, entre elles les campanyes dels partits. I el PSC cada dia ens sorprèn amb alguna cosa: quan no és una declaració del President és un vídeo de campanya que ridiculitza l'adversari.

Repassem:
- "Farem una campanya en positiu, explicant el nostre programa", Jaume Collboni dixit.
- Vídeo de l'increïble home normal" (no calen més explicacions)
- idea estrella: subvencions als "ni-ni" que ni estudien ni treballen,
- "La vida de Monti", on surt més en Mas que en Monti,
- Tenim un finançament tant bo, que ara emetrem bons per tal que la gent ajudi a la Generalitat a pagar les nòmines de desembre del personal,
- "No tornarem a repetir un Tripartit"... no serà per que no sumen i per tant, no servirà de res???
- ara, el President fa minimítings espontanis pel país...

I a tot això, veus a ERC i a ICV-EUiA intentant treure el coll en la campanya aclarint o rebatent els missatges del President, fent estirabots constants i desmesurats per generar notícia: que si ens hem de manifestar davant la visita del Sant Pare, que si aquest és pitjor que l''Imam de Lleida...

Ànims, queda només un mes.

escridassades i altres!

Quan l'11 de setembre vem anar a celebrar la Diada amb la tradicional ofrena floral a Rafael de Casanova -algun dia vull parlar d'aquesta ofrena- vem trobar-nos que el Govern, per tal de no sentir els crits crítics que cada any fan persones suposadament alienes al món polític organitzat just en el moment de deixar les flors als peus de l'estàtua del sr. Casanova, van tallar l'accés al vianant 100 metres abans, de manera que l'últim tram del recorregut -tram que surt sempre per les teles- es feia sense crits, ni insults, ni pancartes contràries.

Ara resulta que, com que el 12 d'Octubre durant a la desfilada militar en la que participen els Reis i els caps de Govern Espanyol, van ser escridassat el sr. Rodriguez Zapatero, doncs la ministra Chacon proposa canviar l'acte polític de manera que es puguin evitar aquestes situacions tan desagradables.

Donant per descomptat que no comparteixo les escridassades que es fan a ningú -ho considero de molt mala educació i d'una falta de respecte important-, no oblido que en certa manera, això va amb el càrrec... que no n'hi ha per tant! que no han de tenir la pell tan fina, per que això ha passat sempre, amb governs de tots colors. 

Si volen que la gent no cridi ni escridassi als presidents a crits de dimissió, potser que ens esforcem tots a fer-ho millor, que pugem la inversió en educació, potenciem valors com el respecte i l'esforç, i una altra societat construirem.

28 N

Ahir, el Molt Honorable President del Govern de la Generalitat va dissoldre el Parlament i va convocar finalment les eleccions pel dia 28 de Novembre. Un fet esperat amb candeletes per tothom, inclosos els membres del tripartit que ara reneguen d'aquesta fòrmula, però que no trigaran a signar el mateix pacte si això els assegura 4 anys més tocant poder.

Lamentablement, també ahir el President va intentar vendre la moto de l'obra de govern fent partidisme fins l'últim moment, davant dels seus consellers que per la cara que feien, més d'un hagués preferit estar al cinema.
Però l'aparell de propaganda socialista no va acabar aquí, sino que va seguir amb l'entrevista que van fer-li al President al programa Àgora de TV3, programa que ha encetat un seguit d'entrevistes als candidats de tots els grups parlamentaris per tal de donar a conèixer els programes electorals i les opinions sobre la situació actual.

Però jo ahir no devia estar massa fina: devia tenir el rellotge espatllat per que l'entrevista la van fer en "prime time", i no en l'horari habitual del programa. A més, el plató em va semblar diferent -més institucional- que l'emprat pels altres candidats que ja han passat pel programa; i les preguntes que li feia l'entrevistador semblaven les que feien al concurs "la joya de la corona" als seus magnes concursants, i poques preguntes sobre la situació econòmica i financera, el sector industrial, com està el turisme a Catalunya, el món del comerç o les pimes, reptes de la sanitat actual, com combatre el fracàs escolar... per que l'eslògan dels "mestres, metges i mossos" crec que cansa fins i tot al mateix Montilla, així com les respostes fàcils i superficials que va repetint continuament.

No devia estar massa fina, no...

INTERVENCIÓ DE CIU EN EL DEBAT DE LA LLEI DE POLÍTIQUES DE JOVENTUT

Us adjunto la intervenció que, en nom de CiU, ha fet el diputat Albert Batalla en el debat de la llei de polítiques de joventut. En aquesta intervenció es reflecteix clarament quina és la nostra posició molt ben argumentada.

Molt honorable President

Honorables consellers

Ilustres diputats i diputades

Secretari de Joventut i altres representants de la secretaria

Regidors i regidores de joventut

Representants de conselles comarcals

Membres del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya

Representants de l'associació de professionals

Senyores i senyors

Posicionar-se al voltant del projecte de llei de les Polítiques de Joventut a Catalunya i defensar les aportacions que hi fem ens provoca, al grup parlamentari de CiU, un sentiment ambivalent. Per una banda, que un debat del Ple del parlament es faci al voltant de les polítiques per als joves, ens satisfà pel fet que és un dels col·lectius que pateix amb més virulència la crisi i alhora és més estratègic per al present i futur del país. Per l'altra, que el debat és produeixi en l'últim minut de legislatura, amb presses i després de set anys de promeses per part del govern tripartit, no només ens disgusta sinó que ens decep profundament.

Saben que no tinc per costum escriure'm fil per randa les intervencions i que m'agrada més l'espontaneïtat del debat i del cos a cos parlamentari, però en aquesta explicació he preferit no deixar-me res, ser exhaustiu i alhora ajustar-me al temps que el reglament ens dóna als portaveus per posicionar-nos al voltant d'un projecte de llei.

En primer lloc, centrem el camp de joc en el qual discutim aquesta llei. Ja fa anys vam establir que l'objectiu principal de les polítiques de suport de l'administració cap als joves radicaven en l'emancipació: formació, ocupació i habitatge. Bé, només tres dades que il·lustren on ens trobem en aquest moment. A Catalunya hi ha avui un 30% de fracàs escolar, un 40% d'atur juvenil (en un i altre cas doblant les mitjanes europees) i una dificultat evident d'accés dels joves a l'habitatge. Aquestes males dades són totalment imputables a la mala gestió del Govern? Seria injust afirmar-ho rotundament. Com injust seria també dir que el Govern no hi té res a veure, ni tampoc res a resoldre.

La dimissió del Govern de la Generalitat en reclamar el traspàs de les beques, el retard d'anys en l'aprovació de l'acord per l'ocupació juvenil a Catalunya o la desaparció de les escoles taller, el caos en la tramitació de la Renda Bàsica d'Emancipació... són l'ombra de la gestió d'un tripartit que ha intentat fer-ho bé en aquest àmbit, (i alguns mèrits li hem de recòneixer) però que ha fallat i alhora li ha faltat lideratge i determinació. Potser hi té alguna cosa a veure el fet que la Secretaria de Joventut no estigui adscrita en un departament transversal com Presidència o Vicepresidència? Nosaltres creiem sincerament que sí.

Què és la llei de joventut? És una llei que parla de la formació professional o universitària? No. És una llei que parla de les beques o de la importància de l'educació en el lleure? No. És una llei que parla de l'atur juvenil o del salari mínim interprofessional? No. És una llei que proposa inversions en matèria d'habitatge jove o programes d'accés dels joves a la vivenda? No. És una llei que estimula la participació juvenil en la construcció social i nacional? No. No és res de tot això. La llei de joventut és estrictament una llei de l'administració de joventut. Al nostre entendre, més que una llei històrica és una oportunitat perduda.

Per tant, una llei que parla de la distribució de competències entre la Generalitat i el món local, parla de l'organ de govern encarregat de coordinar i impulsar les polítiques de jonventut al país, del marc legal del Pla Nacional de Joventut, del reconeixement dels professionals i de la creació de mapes, xarxes i registres... Malament? No, però clarament insuficient.

El grup parlamentari de Convergència i Unió varem presentar un total de 68 esmenes de les quals se'n mantenen vives una trentena, malauradament les de més profunditat política. Després parlarem de la forma en què s'ha fet i s'ha debatut la llei. Centrem-nos primer en el contingut:

Hem quedat que era una llei administrativista i que no entrava a debatre els problemes dels joves, sinó a definir els instruments per fer polítiques de joventut.

Des de CiU estem bàsicament d'acord en el reconeixement del Pla Nacional de Joventut com a instrument de planificació de les polítiques de joventut a Catalunya. El Pla Nacional s'ha revelat com una bona eina i estem orgullosos d'haver-lo impulsat des del Govern com vam tenir l'oportunitat de fer l'any 2001. Presentem una esmena que els futurs plans s'aprovin a proposta del Consell Rector del Pla on hi ha el Govern, però també les entitats juvenils i el món local. Però sembla que el Govern això no ho veu clar i per tant, no s'accepta.

També estem d'acord en el reconeixement dels professionals de les polítiques de Joventut que planteja la llei, tot i alguna qüestió de matís.

No estem d'acord amb el plantejament competencial que es proposa, ja que no garanteix el paper fonamental que des del nostre punt de vista realitzen els consells comarcals. No només no es blinda el seu paper, sinó que creiem que la llei pretén esborrar-los. A Catalunya hi ha 947 municipis, 482 són menors de 1000 habitants. Com es podran fer polítiques de joventut com cal si no donem el paper que correpon als Conselles Comarcals? Per a nosaltres, les polítiques de joventut passen pel Govern Nacional en estreta col·laboració amb ajuntaments i consells comarcals. Aquest és el model que defensem i el que vostès no accepten.

Tampoc estem d'acord en el paper que té la Secretaria de Joventut o l'òrgan equivalent encarregat d'impulsar les polítiques de joventut a casa nostra. La llei era una bona oportunitat per blindar, dins del marge que necessariament cal donar al Govern per a la seva organització, un paper predominant a la Secretaria o òrgan equivalent. Demanem que l'òrgan competent en matèria de joventut que el Govern determini estarà adscrit a un departament amb capacitat d'acció transversal. Fàcil oi? Doncs no s'accepta.

Per tant, la llei no resol una bona distribució territorial de les competències, ni tampoc s'aprofita per elevar i blindar el paper de Joventut dins el Govern de la Generalitat. En aquesta línia de deixar temes oberts, apareix també la qüestió del finançament. Si la llei no especifica qui fa què, encara menys pren compromisos en el qui paga què. També tenim alguna esmena en aquest sentit que no s'accepta.

I posats a deixar coses obertes, una llei de 48 articles que proposa la redacció de 5 reglaments ens sembla que com a mínim no s'ha fet l'esforç que legislativament es requeria, i més després d'haver-hi donat voltes durant set anys. La llei estipula la creació del Mapa general d'instruments, del Registre de serveis i equipaments i de la Xarxa Nacional d'emancipació. Fem-ho fàcil, si us plau! Nosaltres creiem que registre i mapa poden unificar-se i a més que la llei ja pot establir el seu funcionament, sense necessitat de referir-nos a un reglament posterior. Per tant, en l'època de la burocràcia tripartita deu seu un pecat voler racionalitzar i ser pràctics perquè tampoc s'accepta.

I amb això enllaço amb les qüestions de forma de la llei. Vostès saben que en política les formes són importants, bàsiques. No serè massa exhaustiu, però després de 7 anys d'anuncis del Govern d'arribada de la llei de joventut al Parlament, ens la porten a l'últim minut. Recordo reunions i fins i tot dinars a la conselleria on s'anunciava l'aprovació imminent de la llei per part del Govern i la tramitació parlamentària durant la primavera. Potser vam cometre l'error de no preguntar l'any d'aquesta primavera.

Obro el segon parèntesi del dia per advertir el que imagino que dirà algun dels portaveus del govern: La llei no arriba 7 anys tard, sinó 30 traslladant així la responsabilitat als Governs Pujol. Mirin la gran diferència és que mentre els governs Pujol van impulsar la creació de la Secretaria, els primers plans interdepantamentals i el Pla Nacional de Joventut sense portar mai la llei al programa electoral, vostès la porten des del primer dia al seu programa de govern i han trigat 7 anys en fer-la. I m'estalvio alguns detalls escabrosos que justifiquen el retard, perquè no seria massa edificant.

Quan per fi arriba al Parlament, ens despatxem la llei amb dues sessions de compareixences urgents i dos sessions i mitja (per ser molt generosos) de comissió de ponència. Per cert, una pregunta per als meus companys ponents: recorden algun moment d'aquestes reunions express en què hi fóssim tots els membres de la ponència? No el trobaran. Aprofito aquest moment per obri un parèntesi i agraïr la feina del lletrat de la comissió (que no ha estat fàcil), també a les persones i entitats que van compareixer en comissió i per saludar cordialment als meus companys de ponència, malauradament curta i poc intensa. També vull fer un agraiment molt especial a la diputada del meu grup Titon Laïlla per la seva feina constant en aquesta matèria i a la gent de la JNC i la Unió de Joves per les seves aportacions. Tanco parèntesi.

Parlavem de la forma. Les esmenes faciletes i digeribles passaven sense problema, però les de més contingut, les que requereixen debat i negociació parlamentàries, han passat de forma quasi automàtica al sac de les esmenes rebutjades pel corró tripartit. Magnífica forma de practicar el consens.

Parlant de consens. Sempre s'ha apel·lat al consens en matèria de joventut. El consens és positiu, però el consens senyores i senyors diputats, senyora consellera és fruit del debat, de l'intercanvi i també de la generositat de qui té més instruments fer-lo possible, que sempre és el Govern. És molt bonic parlar de consens, però els asseguro que encara és més bonic practicar-lo i lamento dir que vostès no ho han fet. Bé si, només per pressionar a l'oposició perquè no el trenquèssim. Saben perquè les polítiques de Joventut han tingut històricament consens en aquest Parlament? Perquè el Pla Nacional de Joventut, impulsat pel Govern de CiU, va tenir 32 esborranys!!! Això és practicar el consens des del Govern.

El grup parlamentari de CiU vam decidir portar el projecte de llei a garanties estatutàries per aclarir alguns aspectes de la distribució entre competències nacionals i locals que no veiem clares. Jo pregunto. És legal que el grup majoritari de la cambra porti una llei a garanties estatutàries? Sí. És legítim que el grup majoritari de la cambra porti una llei a garanties estatutàries? Sí. Doncs sí és així, per què el Govern que ha trigat 7 anys a portar la llei al Parlament i que vol el consens, munta en còlera i es dedica no només a criticar el grup parlamentari, cosa comprensible, sinó a insultar a les organitzacions polítiques juvenils vinculades a CiU? Tot un Secretari General de Joventut fent una crítica molt àcida a dues entitats juvenils. Molt apropiat per la seva responsabilitat i una bonica forma de cercar el consens, sí senyor. I em sap greu ser així de cru perquè ell sap l'enorme respecte institucional i l'apreci personal que li he tingut durant tota la legislatura i que li tinc avui.

Estar clar per tant, que les formes ens separen claríssimament i que en el camp dels continguts de la llei tenim algunes coincidències i algunes discrepàncies. És en aquest sentit que anuncio el vot favorable de CiU als articles referits al Pla Nacional de Joventut (excepte el Mapa General d'Instruments) també votarem favorablement a l'apartat dels Professionals de les Polítiques de Joventut, el vot contrari als articles referits a la distribució de competències i l'abstenció en la resta d'apartats de la llei.

Acabo com he començat. Crec que després de 7 anys de promeses, el text que avui ens presenta el Govern és decebedor com també ho són les formes que han acompanyat la seva discussió. Des de CiU hem treballat amb responsabilitat i amb ganes de millorar el projecte de llei pensant en les necessitats dels joves catalans d'avui. Hem pogut arribar fins aquí. Ens comprometem a fer-ho millor en la propera legislatura, tant de forma com de fons.

Gràcies President

Senyores diputades, senyors diputats.

La paritat a debat!

Us enllaço els dos vídeos de la tertúlia sobre paritat que hem fet avui 6 dones joves que ens dediquem a la política -5 de les 6, diputades-.

exàmens de setembre...

Benvolguts i benvolgudes!
Comencem aquest nou curs polític sent coneixedors que el futur més immediat serà mogut o remogut.
Però sense saber encara quan podrem exercir el dret d'expressar-nos a les urnes, els consellers i el president s'afanyen a fer propostes electoralistes i a vendre el producte d'aquest 2n tripartit.
El Conseller Huguet sense encomanar-se a ningú explica que els professors universitaris i catedràtics hauran de tenir el nivell C de català per poder quedar-se a la Universitat Catalana. Olé!
Comparteixo la necessitat que el català sigui llengua vehicular a la Universitat, i és necessari que els professors/es la coneguin i la utilitzin -res a dir- ja que són formadors, educadors, transmissors de moltes més coses que no només de coneixement... però llavors, jo em pregunto: per què no demanem també el nivell C de català als diputats i diputades del Parlament i òbviament al Govern? És tant o més important que aquests el dominin, així com que també ho facin els periodistes i locutors/es de TV i ràdio, etc.
Està molt bé que s'exigeixin nivells, exàmens, curiiculums mínims... pootser ho hauriem de fer també en altres àmbits...o això, senyors i senyores del Govern fa una mica de por?
No pateixin, que els professors i professores universitaris no en faran de la llengua un problema, per que la majoria d'ells i d'elles parlen també altres idiomes.