Reagrupament
Blocs Territorials

div class=""div class="view-embed" div class="content-media" object width="260" height="220"param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/dnluA4b-V14?fs=1amp;hl=en_US"/paramparam name="allowFullScreen" value="true"/paramparam name="allowscriptaccess" value="always"/paramembed src="http://www.youtube.com/v/dnluA4b-V14?fs=1amp;hl=en_US" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="260" height="220"/embed/object /div /div/div p L'e-programanbsp;és el resum visual en formatnbsp;ie-book/i nbsp;(llibre electrònic) del programa electoral de Reagrupament, iOrganitzant el nostre futur lliure/i , que van elaborar més de 600 associats i fou aprovat a la segona assemblea que va tenir lloc elnbsp; 21 març passat. Aquest document programàtic representa unnbsp;nou concepte fins ara mai no vist dins de la política catalana. En lloc d’escriure promeses irrealitzables atès l’actual i limitat marc estatutari, hem escrit el que podrem fer quan Catalunya esdevingui un Estat.br / nbsp;br / L'e-programanbsp;no és un simple resum d’un programa electoral d’un partit, és la plasmació en dotze capítols del potencial que els catalans podem aconseguir amb un Estat català. Cada capítol de dues pàgines té referències visualsnbsp;simbòliques, que amb un cop d'ull, ajuden a entendre el que els catalans ens estem perdent mentre seguim dins d’Espanya. L'e-programanbsp;neix amb la voluntat de ser una eina impactant i alhora convincent per als qui encara no tenen clarnbsp;a qui han de votar i fer pensar als que es consideren independentistes però no pensen votar a Reagrupament.br / nbsp;br / Reagrupament Independentista fa una crida a tothom a fer-lo córrer. Aquest document hauria d’arribar a totes les llars catalanes. Per això, s’ha habilitat el domini on tothom pot llegir-lo amb el seu navegador, com també descarregar-lo anbsp;l’ordinador i imprimir-lo.br / nbsp;br / bEnllaç on podeu visualitzar i descarregar l'e-programa:nbsp;a href="http://www.futurlliure.cat/" target="_blank"www.futurlliure.cat/a /b /p

pbiIntroducció (resum)/i /b /p piPresenta: Dr. Josep M. Vendrell/i /p pReagrupament està format per persones que comparteixen uns ideals comuns: Catalunya, llibertat, justícia. La reunió dels tres conceptes implica un ideal compartit de veure Catalunya lliure i justa. Sabem que els estudis de diverses entitats solvents (CCN, CECOT, per exemple) indiquen que Catalunya independent seria el 4t país de la Unió Europea./p pSi us mireu el mapa actual d’Europa, al mig del Mediterrani hi trobareu un país independent i lliure, un grup d’illetes d’una extensió total de 316 km2 (el Maresme en té 396,9) i una població de 400.000 habitants (aproximadament com el Maresme). Es diu Malta. L’any 1974 va acordar amb Gran Bretanya la seva independència (que ja havien decidit el 1964). El 2004 va entrar a la UE./p pEls seus habitants tenen tots els drets de comunicació directa amb la UE. Els seus científics poden anar directament a Brussel·les per defensar els seus interessos científics i de progrés pel seu país. A Catalunya només podem dirigir-nos a la UE amb la intermediació i sempre sota el control de l’altiplà castellà. La pregunta és: a Espanya li interessa que Catalunya pugui fer veritables passes cap a un desenvolupament científic propi?/p pEspanya ens espolia 22.000 milions d’Euros anualment. Això vol dir que ens roba 60 milions d’Euros diaris: és el preu que costa un hospital nou com el de Rubí, inaugurat fa pocs anys. Podríem tenir un hospital nou diari. I com que no seríem tan rucs de fer-ne un cada dia, amb els diners podríem pagar de manera adient als metges catalans, en lloc de contractar personal estranger amb formació a vegades bona, però a vegades (massa vegades) dubtosa. I, mentrestant, els competents d’aquí se’n van o han de competir amb la mà d’obra sanitària barata i dubtosament qualificada que ve de fora. D’aquesta manera, el sistema sanitari català es va empobrint progressivament. L’únic aturador d’aquesta situació és disposar d’un finançament propi que els darrers desenvolupaments de la relació de Catalunya amb Espanya han demostrat que és impossible per qualsevol de les vies assajades pels polítics catalans durant els últims anys. L’única sortida viable és disposar d’un estat propi./p pEl món empresarial també està alçant la veu, cosa impensable fa poc temps: la situació de Catalunya és desastrosa, i com empresa és al llindar de la fallida econòmica. I només s’hi pot veure sortida amb la seva independència./p pJa és hora que hi posem seny: no pas per seure i veure-les venir, sinó per construir el país: venim d’una guerra que vam perdre fa 70 anys i l’ombra dels vencedors s’ha allargat durant massa temps. Espanya no ens vol, només vol els nostres diners. És hora de dir prou. És hora que surti el sol i tregui les ombres. És hora de la independència./p pDurant massa anys ens han dit que “ara no toca”. També deien que “la feina mal feta no té futur”; i en això tenien raó, perquè això és el què ha passat. Una feina mal feta durant 30 anys ha portat a un país tenallat, empobrit i sense futur./p pRepetim-ho: és l’hora de la independència. Ara sí que toca./p a name="eztoc22464_0_0_0_0_0_1" id="eztoc22464_0_0_0_0_0_1"/a h6El Dr. Antoni Montserrat és el responsable de polítiques per malalties minoritàries i neuropediàtriques a la Direcció General de Salut i Consum de la Unió Europea, i ha estat tan amable que ens ha volgut venir a explicar els diferents aspectes en què una administració amb competències pròpies pot fer acció europea. A Reagrupament creiem fermament que la independència no només és necessària sinó possible en un període relativament curt de temps. Això vol dir que ens hem de preparar per estar a punt quan sigui el moment. Conèixer els aspectes relatius a les actuacions de salut a nivell europeu forma part d’aquesta preparació./h6 pPer això li agraïm molt al Dr. Montserrat que ens ho hagi volgut venir a explicar./p pbCoordinació europea de polítiques de salut (resum)/b /p pbDr. Antoni Montserrat/b /p pA Europa les polítiques de salut són competència de cada Estat Membre. La Unió Europea coordina, però no executa, perquè les polítiques de salut requereixen molta proximitat amb els ciutadans implicats./p pActualment l’Estat espanyol de les autonomies es veu des d’Europa com un conjunt de disset sistemes diferents de salut, sense instruments de coordinació entre ells. N’és un exemple el fet que hi ha calendaris de vacunació diferents entre diverses comunitats autònomes./p pUn cas clar on es fa palesa la necessitat d’una bona coordinació entre els estats són les polítiques sobre malalties infeccioses, perquè els bacteris no coneixen les fronteres i un sol estat no pot fer front de manera aïllada a qualsevol malaltia infecciosa que es propagui d’un lloc a un altre. En aquests casos, el monitoratge s’ha de fer de manera coordinada entre tots els països de la UE. Un exemple recent en va ser el cas de la grip A, que va posar a proba la capacitat dels estats europeus per coordinar-se. Una altra cosa és la relació dels sistemes de salut amb les indústries farmacèutiques, que és un tema complex on caldria buscar-hi vies vàlides de treball conjunt. Però, en termes generals, el bé comú dels ciutadans requereix la cooperació entre els estats en matèria de salut, independentment que hi pugui haver confrontació política en altres aspectes./p pEl cas de les malalties poc freqüents (malalties rares) és un altre exemple de la necessària coordinació entre països per fer avançar els coneixements científics. Hi ha algunes d’aquestes malalties que es presenten en molt pocs casos: d’algunes potser n’hi ha només cinc a Catalunya. Com exemple, l’associació que aplega els casos de Displàsia Ectodèrmica només té registrats dos casos de nens menors de 10 anys al nostre país. Per poder fer avançar el coneixement en aquestes àrees, els estudis han de ser compartits entre moltes nacions amb la finalitat de poder aplegar mostres de població suficientment nombroses. El mateix passa quan es tracta de crear medicaments orfes (destinats a tractar les malalties rares): un estat tot sol no pot afrontar-ho amb prou eficàcia./p pUn altre tema és el de la mobilitat de la mà d’obra sanitària. Els fluxos entre països tendeixen a afeblir la dotació de bons professionals dels països més pobres. Per exemple: si el Regne Unit necessita professionals sanitaris, li provenen de Sud-àfrica; al seu torn Sud-àfrica n’importa de Zàmbia i aquest país els importa de Zimbabwe. Però Zimbabwe ja no en podrà importar d’enlloc més, i els professionals que han marxat no els podrà suplir immediatament, havent-se així empitjorat la situació del seu sistema sanitari. Una altra d’aquestes cadenes es produeix quan un professional argentí ve a Europa: la suplència a Argentina la fan professionals de Bolívia o Equador, i a aquests països hi van professionals del Salvador o Guatemala; aquests dos últims queden al final de la cadena i en són els perjudicats. La UE està estudiant la confecció d’un protocol de bones conductes entre els estats per tractar d’evitar o minimitzar aquest efecte, però no hi ha una planificació establerta per evitar que en surtin perjudicats els països menys afavorits, situats al final de la cadena de mobilitat./p pPer estructurar el sistema de salut, cada país ha de trobar el seu propi model, que ha d’estar d’acord amb les característiques i tradicions culturals que li són pròpies. Per exemple, en els països del sud d’Europa el paper de la família en la cura dels malalts sol tenir més pes que en els països nòrdics, i això cal tenir-ho present a l’hora de dissenyar les respectives polítiques sanitàries./p pEn el context de les polítiques de suport social, a Europa hi ha quatre països capdavanters en haver legislat una llei de la dependència de les persones: Alemanya, Luxemburg, Bèlgica i Espanya. Aquest tipus de lleis constitueixen un pilar de l’estat del benestar. Impulsar el seu desenvolupament és fonamental en un país que progressivament va allargant el cicle vital dels seus ciutadans. Cal afavorir polítiques d’envelliment actiu a fi que l’allargament de la vida es produeixi en les millors condicions possibles per tothom. Amb la independència, Catalunya podrà afrontar molt millor aquest repte per preservar el benestar dels seus ciutadans, que implica unes majors necessitats de finançament i una aplicació dels recursos racionalitzada i eficient./p pbiPer concloure:/i /b nbsp;És evident que Catalunya no pot ignorar la necessària coordinació i cooperació amb els altres països europeus i de la resta del món per tal de poder efectuar accions sanitàries eficaces, però cal tenir ben clar que un estat propi i independent és l’única via per desenvolupar polítiques de salut autènticament adreçades al context social i cultural del país, amb una planificació racional i un finançament en consonància amb les necessitats reals. Només un estat propi pot garantir polítiques de salut pròpies per aconseguir nivells elevats de benestar sanitari i de justícia social per a tots els ciutadans del país./p