El bloc de la gemma

Ells defensen la xenofòbia, nosaltres la llibertat.

Des de la meva perspectiva republicana, defenso amb tota la força els valors de la llibertat, la igualtat, i la fraternitat; valors que, estic convençuda, són els que afavoreixen la convivència entre les persones lliures i responsables. I, naturalment, quan parlo de persones lliures estic pensant en tota la població independentment del seu origen, de la seva cultura, de la seva religió…. i quan parlo d’igualtat em refereixo als drets i deures que assumim responsablement per viure en llibertat.

Aquestes afirmacions que semblen tan òbvies al segle XXI, encara les hem de recordar perquè no sembla que tothom ho tingui clar, i les hem de defensar i treballar per intentar que siguin una realitat.

Per això des d’Esquerra s’han pres mesures per potenciar una acollida correcta de les persones que arriben a casa nostra per tal que coneguin la realitat del país que les acull i també els seus drets i els seus deures. En aquest sentit, es van crear les aules d’acollida a les escoles i s’ha impulsat l’ensenyament de la llengua catalana; s’han realitzat programes d’acollida i integració, polítiques i recursos de suport a la llei de barris degradats on hi ha una alta concentració de persones nouvingudes, s’ha apostat per un paper actiu dels municipis en polítiques ciutadanes i de manera especial s’ha dotat de recursos aquells municipis amb una major presència de nous residents. Així mateix, hem defensat l’assumpció de competències administratives en immigració per tal de poder incidir (sabeu de sobres que, com en molts d’altres àmbits, no podem decidir) en la regulació dels fluxos migratoris.

Com veiem, Esquerra no ha defugit la complexitat que pot comportar el tema de la immigració i l’ha encarat de manera valenta, com sempre, amb actuacions concretes i positives per aconseguir l’objectiu de la convivència i la justícia.

És per això que, quan ahir veia el vídeo del PP on una gavina dispara a matar icones que representen els immigrants o altres que es refereixen directament als catalans i la seva llengua, pensava com és possible viure amb tanta ràbia, tanta intolerància, tanta falta del mínim respecte als drets humans. I pensava també, fins a on pot arribar la mesquinesa i la indignitat…

Siguem valents i valentes! Evitem que puguin posar en pràctica les seves polítiques repressives!

Nosaltres volem viure en llibertat.

I avui penso en Miquel Martí i Pol, que ens va deixar l’11 de novembre de 2003.

D’ell ja sabem que va ser i continua sent “el poeta del poble” perquè amb la seva obra podem conèixer la seva vida, la seva experiència vital, el patiment, l’angoixa, l’enyorament, el dolor, però també la joia i per damunt de tot l’esperança. Sentiments, tots aquests i molts d’altres, que de tan universals ens han fet companyia en diversos moments de la nostra vida.

Però a més, també és “poeta del poble” perquè la seva poesia ens tradueix la realitat d’un temps històric determinat, dur i difícil, d’una classe social treballadora a la fàbrica o en qualsevol altra, però en condicions ben precàries i d’un país, el seu i el nostre, amb qui es va comprometre i per qui va lluitar amb tota la força de les seves paraules i dels seus gestos.

M’agrada avui recordar-lo, amb gratitud, perquè Miquel Martí i Pol és un model de persona valenta durant tota la vida, que no l’arronsa cap dificultat i que amb coratge ens empeny a seguir lluitant per millorar el present i guanyar el futur.

Avui, més que mai

Serem allò que vulguem ser
debades fugim del foc
si el foc ens justifica.

l’un d’ells és Catalunya; l’altre, l’alliberament de la dona.

Enmig de tots aquests dies de tanta acció (necessària i enriquidora, d’altra banda) avui em proposo fer una pausa de reflexió per rellegir i recordar, a tall d’homenatge, una persona que va ser testimoni de compromís en diversos àmbits i que ens ha llegat un patrimoni literari que cal reivindicar perquè és vigent i perquè ens estimula a seguir endavant amb la lluita.

Tal dia com avui, el 10 de novembre de 1991, va morir Montserrat Roig.

Tenia només quaranta-cinc anys però havia estat una escriptora prolífica de novel·les i contes, a més de reportatges i articles periodístics; però va ser també una dona militant esquerrana, catalanista i feminista.

Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen; El temps de les cireres, Ramona, adéu… L’hora violeta, La veu melodiosa, Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida, L’agulla daurada, o el documental rigorós sobre Els catalans als camps nazis, entre d’altres…

Obres, totes, en les quals observa i retrata el seu entorn, el seu temps, les seves il·lusions, els seus records, els seus reptes… i on hi podem trobar la seva crítica, la seva militància i el seu compromís… els seus i els d’una generació que van apostar per ser valenta i implicar-se col·lectivament en el present per millorar el futur. Aquest futur que hem heretat i que ens obliga, per gratitud, i per responsabilitat a agafar el relleu del compromís per arribar a aquest món que sabem possible, lliure i just.

Mireu, com a exemple clar, aquest fragment d’una entrevista que li fa Francesc Castells i que és publicada a la revista Serra d’or el febrer de 1977, sota el títol Montserrat Roig, escriptora compromesa:

Sobretot hi ha dos pols que han estat el centre de la meva atenció: l’un d’ells és Catalunya [...]; l’altre, l’alliberament de la dona. Pel que fa al tema de Catalunya, m’ha interessat lligar la qüestió nacional amb la qüestió social. [...]
Durant força temps creia que escrivint, demostrant que podia fer la mateixa feina que un home, ja era feminista. Ara penso que no.

O aquest altre que correspon a Els catalans als camps nazis:

… 

Els nostres deportats hi entraven de ple, dins d’aquesta llei. No podien tornar. S’havien oposat al Movimiento amb la seva participació a la vida política a casa nostra, eren homes i dones de la CNT, del PSUC, de l’Esquerra Republicana de Catalunya, d’Estat Català, sindicalistes, socialistes, anarquistes, comunistes, nacionalistes i alguns simplement republicans de cor; homes i dones de les classes populars que no s’havien penedit mai d’haver escollit el bàndol de la República.

… Van arribar a una petita estació, el pare va mirar i va dir: Mauthausen. No sabien on eren. Van obrir les portes i uns guàrdies van obligar a baixar els homes i els joves, entre ells algunes quasi-criatures de tretze anys. Els van fer baixar amb enganys, dient que tornaven de seguida. Però les dones van començar a malfiar-se’n i van cridar. Els alemanys, aleshores, canviaren les bones paraules per la brutalitat, i feien baixar els homes a cops i a empentes. El germà menut dels Cortès, l’Àngel, que tenia vuit anys, es volia llançar darrera el seu pare i cridava, “papa,papa!”, la mare l’agafà amb fúria i s’abraonà als alemanys tot cridant-los: “Si em treuen aquest, també, vostès m’han de matar aquí mateix!” No els van deixar ni acomiadar-los. En Jacint Cortès encara recorda els esgarips d’aquelles dones, els seus xiscles, moltes d’elles s’estiraven els cabells, desesperades, car estaven segures que els duien a matar. Els SS tornaren a tancar les portes dels vagons i el tren continuà cap a un camp de deportació femení on el tren s’aturà tres dies i tres nits i les dones i les criatures no baixaren mai. 

Avui et recordem perquè la teva força encara ens empeny en el dia a dia de la lluita, la que també va ser teva.

Fins a la victòria.

Viure de manera intensa una campanya electoral és una experiència única, en molts sentits. D’entrada, perquè portes una càrrega d’il·lusió i força, la que et dona explicar un treball col·lectiu, amb objectius acomplerts, i un projecte, el de la Gent Valenta, que pretén avançar en l’empoderament d’una ciutadania crítica, activa i participativa, en el dret a decidir, en la igualtat d’oportunitats i en la justícia social. Però a més, perquè aquests dies tinc l’oportunitat de trobar-me amb persones i organitzacions amb les que intercanviar i compartir inquietuds, però també explicar, matisar i enriquir propostes, tot un aprenentatge.

Ahir, després d’un matí als Salesians de Rocafort, un institut que convidava a les organitzacions polítiques juvenils a explicar projecte, programa però sobretot, a respondre a les ganes de saber i participar de l’alumnat, les JERC ens vam trobar amb ESPLAC, Esplais Catalans. Tenim la sort de comptar amb un teixit associatiu ric i divers, arrelat al territori. Escoles de ciutadania que donen l’oportunitat de compartir afinitats, reivindicacions, cooperar i cohesionar-nos socialment.

Com us deia,  ens vam centrar en parlar del món educatiu i, especialment de l’educació en el lleure. Des de les JERC, entenem l’educació com un dels pilars de la societat actual que avui, se li dibuixen grans reptes que cal que s’assumeixin a temps: ser la garant de la igualtat d’oportunitats, de l’acollida d’alumnat nouvingut i del foment del català com a llengua comuna.

Fora dels itineraris curriculars impartits en els centres educatius, existeix un altre element que els enriqueix profundament amb valors imprescindibles per una ciutadania de ple dret en el segle vint-i-u. Estem parlant de persones joves que destinen part del seu temps lliure i voluntari a transmetre a les noves generacions sense esperar res material a canvi. L’escoltisme, el cau, l’esplai és i ha estat històricament part del múscul social i associatiu de Catalunya i així ha de seguir sent, ja que la pervivència d’aquesta institució a mig camí entre l’associacionisme juvenil, el voluntariat i la reforma pedagògica és l’oportunitat que ens garanteix la transmissió dels valors de construcció de la coeducació, la catalanitat, la participació social, la solidaritat, la democràcia i la sostenibilitat. Una educació basada en el desenvolupament de les persones per a fer del jovent català, ciutadanes i ciutadanes compromesos amb el país, les persones i l’entorn. 

Les JERC entenem que es fa urgent un reconeixement de l’associacionisme educatiu per part de les institucions catalanes. Reconeixement que ha d’anar de la mà d’un decidit impuls per la seva dignificació adequant els equipaments i espais que aquestes entitats empren per a poder desenvolupar la seva tasca educativa en les condicions òptimes. Considerem a més, que en un moment de crisi de crisis com el que vivim avui, el paper de l’associacionisme educatiu per a la transmissió de valors democràtics, de confiança i compromís amb les persones, estima al país i esperit crítics i constructiu es del tot imprescindible.

L’educació és motor de canvi. L’educació ens brinda les oportunitats necessàries per transformar socialment el nostre entorn. Però aquest canvi l’hem de decidir i l’hem de fer entre totes i tots. L’educació també ha de garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió necessària per tal que la construcció de la nostra societat, des de diferents cultures, perspectives i procedències, sigui possible i on tothom se’n pugui sentir partícep.

Aprofitem totes les oportunitats, tots els reptes que tenim davant nostre i fem possible aquest altre món que somniem.

El passat mes de gener Esquerra donava el tret de sortida a la campanya Catalunya Decideix. Es tractava d’un exercici de transparència democràtica a partir del qual la ciutadania podia establir les seves preferències i determinar les prioritats entre els compromisos de govern d’Esquerra. Això, a més, vol dir que abans de les eleccions, les catalanes i els catalans ja poden conèixer les condicions imprescindibles que Esquerra posa damunt de la taula.

Avui, al teatre grec, enmig d’un dia festiu i càlid en tots els sentits, Esquerra ha anunciat quins són aquests 6 compromisos.

1.- Celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya, un exercici inofensiu, cívic i democràtic.

2.- Continuar reclamant el concert econòmic, que, recordem-ho, ja és una demanda històrica d’Esquerra.

3.- Crear un sistema financer públic català que permeti donar resposta a les necessitats actuals de crèdits a les empreses, autònoms i famílies.

4.- Garantir els recursos necessaris per aplicar la Llei de la dependència.

5.- Establir un règim de preus justos per als productors que potenciï la producció agrària i ramadera i en faciliti la comercialització.

6.- Reformar l’estructura del Govern per reduir els alts càrrecs i aconseguir una administració més eficient i transparent.

Des del gener, 72.000 persones han fet arribar el seu vot i han col·laborat per poder seleccionar aquestes prioritats que han de permetre establir els nostres compromisos. A totes elles, gràcies! Crec sincerament que un exercici com aquest respon a la voluntat d’apropar la política a la ciutadania. La política és l’eina que tenim com a ciutadans per a poder transformar allò del nostre entorn que no ens agrada. I la política l’hem de fer entre totes i tots i per a totes i tots, garantint igualtat d’oportunitats.

A les portes d’unes eleccions en un moment tan important cal que prenguem una decisió. Volem estancar-nos en la via autonomista i quedar-nos com estem o volem fer un salt endavant, decidit entre totes i tots, com vol la gent d’Esquerra? Crec que és important que avui el nostre vot no es dirigeixi només a un “qui” sinó que es busqui el “què”. La política és quotidiana i administra el que és de totes i tots, el bé comú. Preguntem-nos què es farà amb el nostre vot; Esquerra ens ho diu, i fa públics els seus compromisos perquè tothom pugui saber que si som decisius, si Esquerra és forta, es treballarà de valent amb i per a la gent d’aquest país com hem fet sempre.

La gent valenta d’Esquerra avui ha assumit aquests compromisos, com a condició indispensable per formar un futur govern. Caldrà veure si la resta de forces polítiques també aposten per Catalunya, per la seva gent, per la democràcia i per la valentia… o prefereixen continuar recollint engrunes.

Siguem valents  valentes!

15.10.2010

Dones i món rural. Dos conceptes que han conviscut sempre, com d’altres, a esquenes dels ulls del que anomenem societat. Com si d’un oxímoron es tractés.

Imatge que, lluny de la realitat, no ens parla del paper protagonista que les dones tenen en la transformació i el desenvolupament del món rural i pagès. Així com tampoc ens fa presents les múltiples discriminacions que avui encara condicionen la seva situació. Els canvis s’han de produir amb el dia a dia però les JERC aprofitem avui per reivindicar aquest paper, denunciar la seva situació i proposar-ne millores.

El Dia Internacional de la Dona Rural té el seu origen en la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona realitzada per la ONU a Pekín el setembre de 1995 com a resultat de les propostes de la Federació Internacional de Productors Agraris (FIPA), la Red d’ Associacions de Dones Pageses Africanes (NARWA) i la Fundació de la Cimera Mundial de Dones (FCMM), per al reconeixement mundial dels múltiples rols que desenvolupen les dones productores, pageses i agricultores en l’economia i en la societat en general.

Les dones rurals de tot el món desenvolupen una important tasca pel que fa a garantir la seguretat alimentària i també en relació al desenvolupament i l’estabilització de les zones rurals. No obstant, com que no se’ls reconeix degudament la seva condició jurídica i social, o sovint veuen limitat aquest reconeixement, les dones tenen menys facultats per a adquirir drets de propietat sobre la terra o accés a serveis essencials. Com dèiem al principi, la seva vital contribució a la societat del món en general passa en gran part desapercebuda. Avui, podem canviar aquesta situació!

En l’actualitat a casa nostra, veiem com les dones joves del món rural es veuen obligades a fugir a la ciutat per gaudir dels drets aconseguits amb les conquestes socials, encara insuficients, d’avui. Fugen de la discriminació de gènere –accentuada al camp-, dels desfassats models patriarcals dels que totes i tots som víctimes, s’escapen d’un silenci més gran contra la violència de gènere o de la invisibilitat de les persones LGTB. Com la resta del jovent dels Països Catalans, les dones joves rurals tenen problemes per accedir a l’ocupació i a l’habitatge, pilars de la seva emancipació, però per si això fos poc, també els cal saltar obstacles com el dèficit de transport públic i la consegüent mobilitat obligada per accedir a la formació.

Malgrat tot, avui també trobem iniciatives que demostren que les dones del món rural s’aconsegueixen visualitzar. Es comença a reconèixer el paper de les dones en la producció, gestió i ús dels aliments i dels recursos naturals. Ara cal que aquest reconeixement es vegi traslladat en una millora de les seves condicions laborals, garantir la mobilitat i l’accés a tots els serveis, apoderar-les en tant que productores i empresàries.

Això només serà possible si entenem la importància d’equilibrar el territori en recursos i oportunitats. Cal garantir els drets de totes les persones que hi viuen. No oblidem que despoblar el territori suposaria perdre  la riquesa cultural i social del nostre país.

Per l’emancipació individual i nacional. Pel dret de les joves rurals a desenvolupar en llibertat els seus projectes vitals allà on vulguin.

D’entre els valors republicans, sobresurten els de la llibertat i la justícia; són aquests els que fonamenten la nostra obra de govern i és en el seu nom que Esquerra ha impulsat polítiques innovadores i necessàries. Penso, per exemple, en el Pacte Nacional per a la Immigració, el Pla per a la no discriminació de persones homosexuals i transsexuals, o l’acció legislativa encaminada a afavorir la conciliació de la vida personal, familiar i laboral. Són polítiques adreçades a col·lectius vulnerables, que calia atendre per fomentar una cultura de respecte, de cohesió social i plena ciutadania que ens encamini a la igualtat d’oportunitats. Amb Esquerra al Govern, Catalunya ha fet passos importants en nom de la justícia social i la llibertat.

Això és l’Apunt de l’Esquerra Nacional núm. 184. Aquí podeu trobar la publicació sencera: http://www.esquerra.cat/documents/en/en184-web.pdf

pero aquí abajo abajo
cerca de las raíces
es donde la memoria
ningún recuerdo omite
y hay quienes se desmueren
y hay quienes se desviven
y así entre todos logran
lo que era un imposible
que todo el mundo sepa
que el sur también existe.

El 12 d’octubre de 1492 Colom, pensant que per fi havia trobat una ruta alternativa que permetria el comerç amb les índies, arribava a una petita illa del continent americà. Aquest episodi de la història és el que coneixem com El Descobriment. Descobrir alguna cosa que ja existeix, hauria pogut ser considerat una prova de la ignorància dels conqueridors i dels que els van patrocinar; en canvi, fer-ho per la força de les armes i en nom de Déu, dels reis de Castella i de la religió catòlica, els va donar la legitimitat per prendre possessió del territori i actuar-hi acarnissadament, com ens expliquen les cròniques.

El que realment s’iniciava aquell 12 d’octubre va ser el més gran genocidi de la història de la humanitat que provocava la mort de 20 milions d’aborígens, la desaparició de centenars de civilitzacions, el saqueig de les seves riqueses i la destrucció de les seves cultures. Però aquell 12 d’octubre, també seria l’inici de la resistència indígena que tres segles després aconseguiria aixecar-se amb una rebel·lió independentista que aconseguiria desfer-se de l’imperi espanyol, si més no, formalment. I dic formalment, perquè els tentacles de la colonització ja sabem que van molt més enllà…

Avui, l’efemèride del 12 d’octubre continua celebrant-se a totes les ambaixades del Regne d’Espanya, en especial a l’Amèrica llatina, com el dia de la Madre Patria, de la raça, de l’idioma i de la religió comunes, que no són altres que la cultura, la llengua i la religió imposades per la força sobre milions de pobles indígenes. Aquesta celebració ignora que la imposició d’una cultura estrangera va suposar l’anul·lació de la cultura pròpia i que l’espoli de recursos econòmics a què se’ls va sotmetre, els abocava a una situació difícilment reconduïble.

Creiem que ni l’intent d’extermini, ni la imposició cultural, ni l’espoli econòmic no són motius de celebració, sinó d’avergonyiment. Per això, des dels Països Catalans cada cop som més els que diem que no tenim res a celebrar!

La història és la que és. No podem recular ni recuperar el què s’ha perdut ni corregir les barbaries de la humanitat. Però conèixer-la ens ha de permetre no repetir-la i, si cal, denunciar-la. Si mantenim una memòria viva, ens adonem que avui aquesta visió de la hispanitat segueix anant de la mà de l’enaltiment del genocidi i de la negació de la història dels pobles originaris del continent americà. Per això, quan aquest any el nacionalisme espanyol institucionalitzat i el feixisme extraparlamentari tornin a sortir al carrer, ja sigui amb desfilades militars, ja sigui amb manifestacions de vells falangistes i joves caps rapats, nosaltres farem botifarrades a la hispanitat!

Perquè diem prou a la imposició! Prou a la força!

Si som capaços d’obrir la mirada, veurem que existeixen altres perspectives i avui, al continent americà, per tal de recuperar el veritable significat d’aquesta data, han batejat el 12 d’octubre com el “dia de la resistència indígena”; per reivindicar aquelles persones que es van enfrontar a l’invasor i a la imposició per les armes i, conscients que cal seguir treballant pel reconeixement de les seves identitats i formes de vida, defensen els seus territoris i els seus recursos naturals. Des de Xile a Canadà, passant per Bolívia, Equador, Brasil, Colòmbia, Venezuela, Amèrica Central i Mèxic, els indígenes volen decidir el seu present i el seu futur, en llibertat.

I nosaltres, des dels Països Catalans només podem cridar amb ells, en favor de la llibertat i els drets de tots els pobles!