ALICIA SÁNCHEZ-CAMACHO: LA HIPOCRESIA COM A ESTRATÈGIA ELECTORALISTA.

AERTÍCLE D'OPINIÓ

Josep Anglada Rius

President de PxC i candidat a la presidencia a la Generalitat

L’any 2000 va ser la data de la primera regularització massiva d'immigrants il·legals. Eren temps d'un fictici creixement, el president Aznar havia apostat per un model econòmic basat en l'especulació financera i en el "pelotazo" immobiliari, que necessitava milions d'immigrants com a mà d'obra barata. El seu govern va elaborar i va aprovar aquesta primera regularització que va ser firmada pel llavors ministre de l'Interior, Mariano Rajoy, d'aquell govern en formava part Alicia Sánchez-Camacho.

En dates molt més recents, en concret, el passat mes de febrer d'aquest mateix any, esclaten a Salt uns gravíssims enfrontaments entre catalans autòctons i immigrants musulmans i subsaharians, ni Alicia Sánchez-Camacho ni ningú del PP no va dir ni una sola paraula, fa tan sols nou mesos continuava afirmant que la immigració "controlada" era beneficiosa per al país i condemnaven enèrgicament la reacció xenòfoba i intolerant. El febrer, Plataforma per Catalunya (PxC) va ser l'única formació política que es va posar del costat dels catalans autòctons de Salt davant els immigrants delinqüents.

Ha estat en arribar la campanya electoral quan Alicia ha fingit percebre el problema de la immigració, sens dubte no d'una forma sincera, sinó per la por electoral de l'avenç de la PxC. Així que la senyora Sánchez-Camacho, tan acostumada al plagi estètic, ha passat també al plagi estratègic, copiant sense el menor pudor frases textuals dels meus discursos i punts concrets del programa de la PxC. El PP camina mancat d'imaginació.

Com tot en Alicia Sánchez-Camacho, es tracta de llançar una falsa imatge per ocultar una lletja realitat. La lletja realitat és la postura real del seu partit davant del problema de la immigració. Per això li volem recordar a Sánchez-Camacho, allò que ha escrit Josep María Felip, el Director General d'Immigració del PP valencià en un article publicat la setmana passada al diari Llevant i titulat "Un nou fantasma recorre Europa, l'extrema dreta amb el seu missatge xenòfob", aquest responsable d'immigració del govern popular valencià afirma que "la islamofòbia i el rebuig de l'immigrant, són una amenaça a la què ens hem d'enfrontar per garantir la nostra convivència...

El Govern valencià, dirigit pel Partit Popular disposa d'un pla de prevenció contra la xenofòbia i després de declarar-se favorable a la construcció d'una gran mesquita a la localitat de Torrent, afirma que immigrants musulmans i la població autòctona s'han de barrejar en un marc de convivència nou i únic perquè "aquí tots som valencians".

Va ser també la setmana passada quan Artur Mas -ara sense notari pel mig- va anunciar que CiU no governarà amb el PP, però sí que podrà establir pactes puntuals amb els populars catalans durant la legislatura. El PP -que mai no governarà a Catalunya per ser un partit anticatalà- ha anunciat veladament que aquest és el seu màxim objectiu polític: pactar l'estabilitat de la legislatura amb CiU, sempre pensant a afavorir l’arribada de Mariano Rajoy a la Moncloa, i és que al PP li interessa molt poc Catalunya i molt el Govern central. Doncs bé, ara ja sabem la política immigratòria que recolzarà realment el PP, la que dicti CiU, i aquesta no és cap altra que l'anunciada pel qui serà futur Conseller, Àngel Colom -avui amb problemes amb la justícia- que consisteix a aconseguir la "integració" d'1.300.000 immigrants en els pròxims anys. Aquest és el programa real de CiU i PP per a la pròxima legislatura: el nostre suïcidi demogràfic que convertirà Catalunya en una societat multiètnica.

Siguem clars, el 28 de novembre hi ha només dues opcions: el vot a una Catalunya submergida pel tsunami de la immigració i la islamització, o el vot a la PxC, l'única garantia perquè Catalunya continuï sent catalana, europea i democràtica.

HAY INMIGRACIÓN PORQUE HAY GLOBALIZACIÓN

AERTÍCULO DE OPINIÓN

Josep Anglada Rius

Presidente de PxC i candidato a la presidencia a la Generalitat



Por qué CiU PSC y PP siempre será causa y no solución al problema migratorio.

¿Han oído alguna vez a Zapatero o a Rajoy decir algo contra la globalización?, ¿acaso a Mas, Montilla o Sánchez-Camacho? … y sin embargo en la globalización se encuentra el origen de la actual crisis y de nuestros problemas económicos y sociales.

Instaurada tras la caída del Muro de Berlín hace ahora algo más de 20 años, la globalización ha tenido la habilidad de presentarse como nuestro destino ineludible. ¿De dónde ha surgido la globalización? Del liberalismo más salvaje y la socialdemocracia más estúpida. ¿Quién la ha promovido? Los estados mayores del capital financiero internacional. ¿A quién beneficia? Es simple: a los que la han promovido. ¿Cómo se traduce en la práctica? El dinero puede migrar sin fronteras de un extremo a otro del planeta a la búsqueda de los mayores beneficios, y las poblaciones también deben migrar libremente de un lado a otro del planeta para e instalarse ahí donde produzcan más beneficios, sin la menor consideración a criterios de identidad, de respeto a la personalidad de los pueblos, ni a la racionalidad económica.

En ese contexto globalizador, la producción industrial decir que emigra allí donde los salarios son más bajos, las coberturas sociales inexistentes o mínimas y la fuente de materias primas más baratas… Por eso Europa se ha ido desertizando industrialmente, Catalunya, por ejemplo, ha perdido un 40% de industria en los últimos 10 años.

Para colmo, dado que el precio de la mano de obra en Europa es alto en comparación con otras zonas del planeta, era preciso –para interés único del capital- trasladar a enormes masas de inmigración a nuestro continente para abaratar los salarios. Sí, en efecto, si hay inmigración es porque hay globalización.

Ante todo esto, las propuestas de los políticos habituales se reducen a cero. Ni una palabra, ni un gesto de Rajoy, de Mas o de Sánchez-Camacho. Así es la alternativa de CiU-PP… y en cuanto al zapaterismo, ve en la globalización un “avance” hacia un “mundo feliz”…

Sin embargo, el problema es muy simple: cuanta más globalización haya, más asfixiadas estarán las sociedades europeas. ¿Puede haber globalización si no hay igualdad de condiciones? ¿Es justo un sistema de producción que en Europa exige dignidad en las condiciones de trabajo y que las niega en China o el Sudeste Asiático? La trampa del neoliberalismo estriba en proponer un sistema mundial de producción entre países con sistemas sociales y condiciones laborales muy diferentes.


Plataforma per Catalunya está contra la globalización, por una economía de proximidad, por un sistema mundial parcelado en espacios económicos homogéneos, en donde no existan “exiliados económicos” que tengan que saltar de un país a otro según las instigaciones de los mentores de la globalización. ¿No es lógico y razonable que cada cual tenga la posibilidad de ganarse la vida y de vivir allí donde ha nacido y estar con los que son como él? Pues bien, esa posibilidad nos la ha hurtado a todos la alta finanza internacional y su globalización.

Y, digámoslo claro, no existen posibilidades de reconstruir una situación de normalidad económica y productiva internacional sin poner coto a esta situación. Por eso estamos contra la globalización, por eso nos oponemos a la desertización industrial de Europa y por eso estamos contra la inmigración masiva… Por eso, no por el sambenito que nos quieren regalar nuestros adversarios: ni por xenofobia, ni por racismo, sólo por necesidad de luchar contra la globalización y a favor de los derechos sociales, laborales y económicos de nuestra gente.

LA MULTICULTURALIDAD HA FRACASADO, LOS QUE LA TRAJERON TAMBIÉN

AERTÍCULO DE OPINIÓN

Josep Anglada Rius

Presidente de PxC i candidato a la presidencia a la Generalitat

Después de varias décadas engañándonos sobre el pretendido enriquecimiento que supone para Europa la inmigración, hace pocas semanas la canciller alemana, Angela Merkel, se atrevió a decir: “la multiculturalidad ha fracasado”. Lo hizo simplemente por temor a la emergencia de un partido identitario en Alemania, la derecha hipócrita actúa así, Alicia Sánchez Camacho y el PP hacen lo mismo en Cataluña. Pero el hecho es que tenía razón.

La multiculturalidad es la hipotética pretensión de que en las sociedades occidentales, europeos e inmigrantes vivan internamente según sus patrones culturales, pero exteriormente eran parte de una sociedad armónica que integraba esas diferencias de forma armónica. –nada más lejos de la realidad, la experiencia nos ha enseñado que las sociedades multiculturales se convierten en multipolémicas, sociedades caracterizadas por la hostilidad y la crispación permanente. La demostración la tenemos en los barrios y ciudades catalanas con alto índice de inmigrantes, el conflicto permanente y latente marca la relación entre autóctonos e inmigrantes.

No es sólo la multiculturalidad lo que ha fracasado, también el asimilacionismo. Al contrario que la primera opción, el asimilacionismo era la otra quimera de lo políticamente correcto, según la cual las masas de inmigrantes abandonarían rápidamente sus rasgos culturales específicos para adoptar los de las sociedades europeas de recepción y se convertirían en unos “ciudadanos” ad hoc. Previsión fallida, los turcos en Alemania siguen viviendo en sus barrios de espaldas a los alemanes; la tercera generación de inmigrantes musulmanes en Francia se sienten mucho más vinculados a Argelia y al Islam que sus abuelos que llegaron a Francia; y Cataluña lleva décadas llenándose de islotes de inmigración islámica, amerindia y oriental en los que la única relación con los catalanes consiste en quitarnos los puestos de trabajo, las prestaciones sociales, las ayudas, nuestro sistema sanitario, disparar la inseguridad ciudadanos, y llenar nuestras ciudades de mezquitas, locutorios y comercios que no respetan nuestra legislación.

El asimilacionismo y la multiculturalidad quedarán para el basurero de las utopías fallidas. Han fracasado tan rotundamente como la clase política que lo ha querido imponer durante las últimas décadas. Su tiempo ha pasado.

Las sociedades, para no convertirse en un agregado de individuos extraños e insolidarios entre sí, deben basarse en el arraigo y en la identificación entre los miembros de la comunidad que la constituyen, unidos entre sí por lazos de historia, de valores, de cultura; solidarios entre sí por reconocerse entre sí. Como decía Ortega y Gasset “Un pueblo no puede elegir entre varios modos de vida: o vive conforme al suyo, o no vive”.

La Cataluña de la multiculturalidad querida por el Tripartir y CiU, la Cataluña de la inmigración propiciada por los gobiernos del PP y sus regularizaciones masivas ha cerrado su ciclo. Es la hora de la Cataluña para los catalanes, de una Cataluña en la que los de casa seamos los primeros. Es la hora de la Cataluña que defiende la PxC.

EL PARTIDO POPULAR QUIERE MÁS MEZQUITAS EN LA COMUNIDAD VALENCIANA, QUE SE PROUNCIE SÁNCHEZ-CAMACHO.

ARTÍCULO DE OPINIÓN

Josep Anglada i Rius

Presidente de PxC y candidato a la presidencia de la Generalitat

La Comunidad Valenciana, gobernada por el PP, tiene uno de los más elevados índices de población inmigrante, con un 17% de población extranjera. Con el beneplácito y la complicidad del PP local, en la última década se han construido un centenar de mezquitas distribuidas por todo el territorio valenciano, son el centro de culto y reunión de los musulmanes venidos de Marruecos, Argelia, Mauritania Senegal, Oriente Próximo y Paquistán y que rezan mirando a La Meca.

En los últimos años el ritmo de llegada de inmigrantes ha crecido a un ritmo vertiginoso, más y más musulmanes llegan a la Comunidad Valenciana donde se instalan con todas las facilidades dadas por el gobierno autonómico del PP.

Son tantos los que llegan que Said Ratbi, el presidente del Consejo Islámico Superior de la Comunidad Valenciana ha declarado: “Cuando en 2002 y 2005 se construyeron la mayoría de las mezquitas éramos menos musulmanes. Ahora somos muchos más. La mayoría de las mezquitas se han quedado pequeñas. Nos hacen falta más y con mayor capacidad”.

La intención del Consejo Islámico de construir nuevas y mayores mezquitas choca con la abierta oposición vecinal, allí donde se proyecta una mezquita, las protestas de los valencianos autóctonos, hastiados de los continuos problemas generados por la inmigración, impiden que el proyecto siga adelante. No obstante, los musulmanes tienen un poderoso aliado, el gobierno del Partido Popular y muy especialmente Rafael Blasco, Conseller de Ciudadanía y Seguridad, quien constantemente ha declarado su incondicional apoyo a los inmigrantes y a su integración. Al hilo de esta polémica ha declarado: “La Generalitat Valenciana apuesta por el respeto. Para lograr la cohesión social de las diferentes culturas que coexisten en la Comunitat hay que promover el diálogo entre éstas y las instituciones públicas con el objetivo de transmitir recíprocamente valores de tolerancia”. Recordemos que ese mismo Conseller del PP valenciano fue quien dijo que la propuesta de no empadronamiento de inmigrantes ilegales era condenable.

Mientras tanto, el Partido Popular de Cataluña sigue exhibiendo su nueva careta antiinmigratioria. Alicia Sánchez-Camacho, continúa aparentando preocupación por la inmigración, la semana pasada llegó a declarar que exigía un “mejor control” –hasta copia los lemas de la PxC- de los empadronamientos municipales de inmigrantes ilegales. Pero ni la señora Sánchez-Camacho ni el PP tienen la menor credibilidad en materia de control de la inmigración; ellos –con Aznar y Rajoy a la cabeza- fueron los autores de la primera regularización masiva, ellos son los que siguen dando todo tipo de facilidades para inmigrantes y musulmanes en las comunidades que gobiernan. “Por sus hechos los conoceréis”, y éstos son sus desastrosos hechos.

¿Se atreverá ahora la señora Sánchez-Camacho a convocar una rueda de prensa para desmentir las declaraciones y la gestión de su partido en la Comunidad Valenciana? Mucho nos tememos que no, por la sencilla razón de que ella haría exactamente lo mismo si tuviera responsabilidades de poder en Cataluña.

Es la hora de señalar a los verdaderos culpables de la nefasta situación política, económica y social: la clase política que nos viene gobernando desde hace treinta años, una casta que ha buscado perpetuar sus privilegios y prebendas ignorando al pueblo que debía representar y para el que debía trabajar. La solución a los problemas de Cataluña comenzará cuando mandemos a esa casta traidora a sus casas. Una casta traidora y egoísta que en el caso del PP añade además una desagradable dosis de la hipocresía más ladina y oportunista.

CiU: “integració a termini fix”?

ARTICLE D'OPINIÓ

Josep Anglada i Rius

Presidente de PxC y candidato a la presidencia de la Generailat

L’irresponsable Àngel Colom acaba de declarar que “l'objectiu de CiU és aconseguir la plena integració d'1.300.000 nous catalans en els propers deu anys”. I ho diu ell, un dels responsables del desastrós panorama de la immigració a Catalunya. Cal recordar que després que Colom i Colom esgotés els fons d'ERC i els bancs deixessin de prestar-li diners, es va escindir amb alguns escassos amiguets per crear el Partit per la Independència (PI) que va durar mentre va durar la generosa assignació del Parlament de Catalunya al Grup Mixt en el qual s'asseien els diputat del PI. Acabat el PI, Colom va mendigar un càrrec a CiU que el va enviar al capdavant de la delegació catalana al Marroc. I Colom, qui va complir perfectament la missió a Rabat, adreçant la riuada migratòria cap a Catalunya.

D'altra banda, quan es parla d’“integració” es pressuposa amb massa facilitat que els immigrants són favorables a la mateixa. Els fets desmenteixen aquesta convicció. Quan una comunitat està formada per 1.300.000 persones no necessiten integrar-se ja en cap lloc, formen les seves pròpies xarxes socials i, la tendència demostrada a Europa, és justament la contrària a la integració: aquestes xarxes els serveixen per afirmar encara més la seva pròpia identitat. Colom és certament optimista, pretén “integrar a la immigració”… quelcom que no s'ha aconseguit enlloc d'Europa, es pensen que ho aconseguiran per art de màgia a Catalunya!

CiU no pot resoldre el problema de la immigració perquè és part del problema i Colom és, precisament, una de les mares del problema: els immigrants els van portar ells i ells han deixat que el problema creixés sense dir una sola paraula. I ara vénen proclamant “integració”… El cas Pretòria és el monument a la corrupció; la seva posició davant la immigració és el monument a la mentida. Tots dos han estat aixecats, pedra a pedra, per CiU.

NO A LA MEZQUITA DE BADALONA. NO A LAS MEZQUITAS EN CATALUÑA.

ARTICLE D'OPINIÓ

Josep Anglada i Rius

Presidente de PxC y candidato a la presidencia de la Generailat

Este sábado la Plataforma per Catalunya ha convocado en Badalona una manifestarse contra la construcción de una mezquita en su ciudad. Ya lo hicimos en Premiá de Mar en 2002, cuando logramos parar el proyecto de una mezquita local, ahora estamos haciendo lo mismo.

La PxC será la voz de los que nadie quiere escuchar, la de gran mayoría de los catalanes que se opone a la construcción de mezquitas en nuestro país, esa gran mayoría de catalanes a los que la clase política colaboracionista con la islamización ha dado la espalda de forma bochornosa. La clase política –del PP a ERC- que ha abierto las puertas de Cataluña a miles de inmigrantes musulmanes en nombre de la “multiculturalidad y la tolerancia” y que ahora ve cómo le explota en las manos su nefasto experimento de ingeniería social.

Sólo el nerviosismo que atenaza al PP ha obligado a su presidente en Badalona, García Albiol, a salir a la palestra diciendo con la boca pequeña que ellos también están contra la mezquita. No se sabe qué se pierde antes si la vergüenza o la memoria. García Albiol debe acordarse de que en 2002 su partido nada dijo contra la mezquita de Permiá de Mar; debe saber que en la Comunidad Valenciana y en Madrid –ambas gobernados por los populares-, se autoriza la construcción de mezquitas sin trabas ni problemas; debe saber que su Partido ha pedido el ingreso de Turquía en la Unión Europea, lo que supondrá que 70 millones de musulmanes puedan instalarse legalmente en cualquier país europeo incluido España.

A García Albiol y a Sánchez-Camacho, que ahora se ponen la careta de la antiinmigración, le queremos recordar también cómo actúa su Partido Popular donde tiene responsabilidades de gobierno. Madrid y Valencia son dos de las comunidad con mayor porcentaje de población inmigrante; fue el conceller de inmigración de la Comunidad Valenciana, el popular Rafael Blasco quien dijo a propósito del no empadronamiento de inmigrantes en Vic: “la decisión de no empadronar a los inmigrantes sin papales vulnera la legalidad y desde el punto de vista ético y moral es reprobable”. Fue Esperanza Aguirre, que ha destinado 7.397 millones de euros para el Plan de Integración para Extranjeros en la Comunidad de Madrid, la que declaró “en la Comunidad de Madrid no hay inmigrantes porque avanzamos, sino que avanzamos porque hay inmigrantes”. Ésa es la realidad del PP.

Nosotros hemos sido claros e inequívocos desde el principio en nuestras posturas contra la inmigración y la islamización. Si protestamos contra el proyecto de mezquita en Badalona no es por arañar unos votos, por intentar confundir a la opinión pública o por estar preocupados por las encuesta reales. Si estamos contra las mezquitas es porque:

Donar espacios públicos a la comunidad islámica es una discriminación hacia los catalanes que queremos que se destinen a zonas de recreo, hospitales o bibliotecas públicas.

Porque las mezquitas no son sólo un lugar de oración. Es donde se imponen las consignas sociales y políticas. El mundo musulmán no distingue entre vida social, religiosa o política, así las mezquitas se convierten en un nido de islamismo y radicalismo.

Porque el Islam es incompatible con nuestra cultura europea basada en la tolerancia, en la libertad, en los valores democráticos y en la igualdad del hombre y la mujer.

Por todo esto Badalona, ni Cataluña, España y Europa no hay lugares para edificar mezquitas.

A pensar de las triquiñuelas de última hora del Ayuntamiento badaloní gobernado por el PSC -tan preocupado como el PP por el ascenso de la PxC-, este sábado hemos dicho alto y claro: no queremos mezquitas en nuestra tierra.

¡Los islamistas no pasaran!

L'ONZE DE SETEMBRE, LA NOSTRA DIADA

ARTICLE D'OPINIÓ

Josep Anglada i Rius

President de PxC i candidat a la Presidència a la Generalitat

Una vegada més l'11 de setembre i com cada any, milers de catalans han sortit als carrers de les nostres ciutats i pobles per mostrar el seu orgull per la nostra història i per la nostra identitat. També -com cada any- la nostra decadent classe política ha tornat ha manipular aquesta data per usar-la a la seva conveniència: Motilla per tapar la seva desastrosa gestió del Nou Estatut, CiU per presentar-se com la quinta essència del catalanisme, ERC per reclamar una independència que mai no va existir, i el PP per intentar dissimular la seva distància i indiferència cap a tot lo realment català. Per evitar aquestes trampes el millor és fer un repàs històric sobre el significat d'aquesta data.

L'11 de setembre de 1714 les tropes de Rafael Casanova són derrotades per l'exèrcit borbònic, així acabava la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya. L'esmentada guerra havia enfrontat a dos aspirants, Felipe d´Anjou -futur Felip V de Borbó- i l'arxiduc Carles d'Àustria. Va ser alguna cosa més que una guerra dinàstica: Felip V era procliu a una centralització d'Espanya, mentre que Carles d'Àustria defensava la tradicional pluralitat de la Corona hispànica, en la qual dins de la unitat, cada regne i cada territori conservava les seves especificitats legislatives, culturals i lingüístiques. Tota la Corona catalano-aragonesa, especialment Catalunya i el País Valencià, es van posar del bàndol dels Àustria, els seus partidaris van ser coneguts amb el nom de maulets; només uns quants catalans i valencians van ser partidaris de la nova dinastia borbònica: se'ls va anomenar els botiflers, i aquest terme ha quedat a la nostra llengua com a sinònim de traïdor i renegat.

Malgrat la seva inferioritat numèrica els partidaris de l'arxiduc Carles van lluitar amb valentia, i van oposar una dura resistència a l'exèrcit borbònic. La derrota de Rafael Casanova en la defensa de Barcelona l'11 setembre de 1714 va posar punt final a la contesa amb la victòria definitiva de Felip V. El nou rei, imbuït del centralisme uniformador francès i com a càstig als territoris derrotats va proclamar el decret de Nova Planta, que, simplificant, significava la uniformització legislativa d'Espanya i l'abolició de les lleis i peculiaritats dels territoris que li havien estat hostils, entre ells Catalunya; també és el moment en què el castellà comença a usar-se al nostre país. Abans d'aquesta data, Catalunya tenia els seus propis furs, usos i costums dins d'una Espanya plural, descentralitzada i respectuosa amb les seves diferències: l'Espanya que va defensar amb les armes Rafael Casanova i els seus maulets.

300 anys després la majoria dels catalans seguim identificats amb la vella idea d'aquells maulets: advoquem per una Catalunya arrelada, defensora a ultrança de la seva identitat, de la seva llengua, dels seus costums, de la seva història i del seu passat. Sense independentisme ni centralismes, una Catalunya dins d'una Espanya en la qual no hagi de demanar constantment permís a Madrid per continuar existint com a poble.

Tot seguint el fil d'aquest guió, no podem estar més d'acord amb l'historiador Joaquim Coll que publicava aquesta setmana un article a El Periódico en el que es pronunciava contra l'exhibició de l'"estelada" -tan semblant a la bandera de Cuba i Puerto Rico- en els homenatges a Rafael Casanova: la nostra bandera té quatre barres i cap estrella.

Una vegada més aquest 11 de setembre, els polítics de la Catalunya oficial han fet una nova mascarada amb l'excusa de la defensa de la identitat catalana; una identitat -tot cal dir-ho- amenaçada greument per la invasió migratòria que aquesta mateixa classe política ha consentit, organitzat i potenciat.

I abans de res, tal dia com avui: Visca Catalunya!

GITANOS RUMANOS: ¿QUÉ DICE AHORA ALBERTO FERNÁNDEZ?

ARTICLULO DE OPINIÓN PUBLICADO EN WWW.MINUTODIGITAL.COM

Josep Anglada i Rius

Presidente de PxC y candidato a la presidencia de la Generalitat

Precisamente es a muy pocas semanas de las elecciones autonómicas, cuando Alberto Fernández advierte del efecto que la expulsión de los gitanos-rumanos de Francia tendrá en Catalunya. Ahora es cuando descubre que su reubicación en las ciudades catalanas provocará un efecto nocivo para la seguridad ciudadana de los catalanes.

Estamos en plena campaña y es normal que el PPC, que ha vivido de espaldas a los problemas cotidianos de los catalanes estos últimos cuatro años, recurra a la fácil demagogia de última hora. Los gitanos-rumanos llevan casi una década presentes en las ciudades catalanas, siendo protagonistas diarios de constantes robos, asaltos, y actos de violencia. Son los gitanos-rumanos que la regularización de inmigrantes del gobierno del PP permitió que se instalaran definitivamente en Cataluña.

Más recientemente en 2007 el gobierno italiano, gracias a la presión de nuestros amigos de la Lega Nord –miembros de la coalición gubernamental- expulsó a 30.000 gitanos-rumanos ante el hartazgo de los italianos. Todos ellos vinieron a instalarse a España, pasando por Barcelona; entonces Alberto Fernández no dijo ni una palabra.

Alberto Fernández lleva diez años sin preocuparse por el problema de los gitanos-rumanos, su partido ha sido el principal responsable de la regularización que permitió que se instalasen en España, en 2007 no dijo nada cuando miles de ellos se instalaron en varias de nuestras ciudades: ¿Por qué estas declaraciones precisamente ahora? No es difícil de responder: el PP –colaboracionista necesario con la invasión migratoria que sufrimos- está nervioso ante la próximo cita electoral; teme que –como muchos de sus dirigentes locales- gran parte de su electorado le dé la espalda y voten a la única formación que ha sido clara y rotunda desde el principio en sus posiciones contra el tsunami migratorio que está asolando a Catalunya. Y es que el PP –siempre tan carente de originalidad- hasta ha copiado los lemas de los partidos identitarios europeos –a los en tiempos normales acusa de “racistas” y “xenófobos”- para intentar evitar el transvase de votos hacia la PxC: “El lema del PP –Muchos lo pensamos, sólo algunos lo decimos” está inspirado en el que va a utilizar el British National Party en las elecciones europeas, y que también han utilizado partidos de la ultraderecha de Bélgica, Austria o el Front National de Le Pen”, ha declarado el primer secrtario de la JSC, Javi López. Pero el plagio y la impostura siempre tienen corto recorrido.

La Vanguardia y los medios oficialistas se empeñan en no hablar de la PxC en las encuestas que publican, es lógico, hoy las encuestas y los sondeos de opinión son una forma más de propaganda electoral que sólo buscan condicionar el voto. Pero todos los partidos manejan encuesta internas en las que sabemos que se sitúa a la PxC dentro del Parlament. De ahí la repentina preocupación del Alberto Fernández y el PP por los gitanos-rumanos y por la inmigración. El electorado catalán es maduro y con buena memoria, no se dejará engañar por oportunos camaleonismos de un día.

ÚNICA SOLUCIÓ: REPATRIACIÓ (O ÉS QUE N'HI HA UNA ALTRA?)

ARTICLE D'OPINIÓ PUBLICAT A WWW.MINUTODIGITAL.COM

Josep Anglada i Rius

President de PxC y candidat a la Presidència de la Generalitat

Repatriar és un verb que el govern conjuga malament i al qual des de fa quinze anys el poder mediàtic del centre-esquerre i del centre-dreta han atribuït una connotació pejorativa. Com l'exigir certificat mèdic als immigrants per autoritzar la seva permanència a Espanya, com expulsar els delinqüents indesitjables, com no empadronar a il·legals. I, tanmateix avui, la repatriació és la paraula que és més necessari tenir a l'ordre del dia.

L'Estat no té diners per mantenir el seu propi nivell de despeses i l'única solució consisteix a gravar amb més impostos a les classes treballadores dependents d'una nòmina, bloquejar les pensions dels jubilats, baixar els sous dels funcionaris, eliminar plans d'infraestructures i obres públiques i reduir les prestacions socials... Ja que l'Estat recapta el mateix (malgrat haver pujat l'IVA i gairebé tots els impostos entre 2009 i 2010) a la vista que l'activitat econòmica s'alenteix, per al pròxim curs polític ens esperen noves pujades fiscals.

Seria estúpid ignorar que avui la immigració massiva suposa una de les partides de despeses més asfixiants per a l'economia espanyola. De fet, la immigració ha redundat només en benefici d'alguns sectors econòmics pròxims als governs del PP i del PSOE (hostaleria, construcció i grans explotacions agrícoles) que han obtingut grans beneficis amb l'entrada massiva d'immigrants que mantenien a la baixa els salaris.. però la factura l'hem pagada tots.

I ara, en moments de crisi, quan avui mateix CCOO es pregunta si en realitat ja estem per sobre dels 5.000.000 d'aturats, la immigració és un llast insuportable per a l'economia i per a la hisenda pública espanyola. Sobre més de 6.000.000 d'immigrants (s'ignora el número total) amb prou feines estan cotitzant a la SS per sota d’1.300.00. La resta viu de l'economia submergida i dels ajuts estatals, autonòmics i municipals... que estem pagant tots.

És possible resoldre el problema de l'augment del deute públic sense apujar els impostos? És clar que ho és! N'hi ha prou amb disminuir la despesa. I és aquí on cal pensar tant en el present com en el futur: Espanya no creixerà en els dos pròxims anys prou com per generar ocupació i quan comenci a créixer -probablement entre el 2013 i el 2014- encara trigarà molt a fer-ho per crear un mínim d'ocupació capaç d'absorbir les monstruoses xifres de l'atur. Dit d'una altra manera: ens esperen quatre anys encara de gegantí esforç fiscal per pagar la presència d'una immigració que llastra la nostra economia i la nostra hisenda avui i que suposa un factor de ralentització de la nostra economia.

Diguin-me doncs si existeix una solució diferent a la repatriació dels excedents d'immigració per evitar futurs augments de la pressió fiscal! Per això, des de la Plataforma per Catalunya proposem la repatriació d'immigrants il·legals, immigrants que hagin comès delictes comuns, immigrants en atur de llarga durada, mentre demanem que s’acabi amb la política suïcida de les "regularitzacions per arrelament" i es limiti la reagrupació familiar a qui demostri fefaentment poder mantenir a la seva família.

Això o la immigració la continuarem pagant vostè i jo...

ISLAMIZACIÓN: ANTES DE QUE SEA DEMASIADO TARDE

ARTÍCULO DE OPINIÓN PUBLICADO EN WWW.MINUTODIGITAL.COM

Josep Anglada i Rius

Presidente de PxC y candidato a la Presidencia de la Generalitat

“Alemania se está autodestruyendo a causa de una generosa actitud con los extranjeros que llegan desde Turquía, Oriente Próximo y África”, las declaraciones no las firma ningún “ultra” “racista” o “xenófobo”, sino el directivo del Bundesbank y destacado militante del Partido Socialdemócrata Alemán (SPD) Thilio Sarrazin.

Tras una larga carrera profesional dentro de lo “políticamente correcto”, Sarrazin empezó a aparecer con frecuencia en los medios alemanes por sus declaraciones cada vez más controvertidas sobre los peligros de la inmigración masiva y la islamización en Alemania. Desde hace una semana su cara abre la primera página de todos los rotativos germanos y sus afirmaciones han saltado a todas las tertulias y debates políticos; el motivo: la publicación de su libro Deustchland schafftsich ab (Alemania se desintegra), en el que afirma en voz alta lo que muchos alemanes piensa desde hace décadas: que la integración de las masas inmigrantes es una entelequia, que la clase política local no tiene la menor voluntad de controlar el fenómenos migratorio, y que, de seguir este ritmo, Alemania dejará de ser el país de los alemanes en pocas décadas: “No quiero que el país de mis nietos y biznietos sea de mayoría musulmana, en el que se hable árabe y turco predominantemente, en el que las mujeres lleven el pañuelo islámico y en el que la vida cotidiana esté mercada por la llamada del muecín”, es la advertencia que lanza Sarrazin , que hace extensiva al resto de Europa: “En todos los países europeos los inmigrantes musulmanes les cuestan a la sociedad más de lo que aportan debido a su escasa actividad laboral y a los beneficios sociales que reciben”. Sarrazin llega al fondo señalar que el problema de la inmigración no es sólo un conflicto cultural o social: Europa está ante una amenaza demográfica que supondrá un cambio irreversible en la composición de su población si no se toman medidas urgentemente. “Demográficamente, la fertilidad de los inmigrantes musulmanes es una amenaza para el equilibro cultural del viejo continente en un proceso de envejecimiento. La tasa de natalidad de los inmigrantes turcos es dos veces mayor que la del resto de la población”.

La polémica desatada en Alemania con el libro de Sarrazin coincide con la visita del polémico presidente libio, Muamar Gadafi a Italia. Durante su estancia en Roma el provocador líder árabe ha afirmado que “el Islam será la religión de toda Europa”, añadiendo que “si la Unión Europa no me da 5.000 millones de euros al año, Europa será negra”. Libia es la puerta de entrada de la inmigración subsahariana a Europa, circunstancia que aprovecha el premier libio para chantajear al a UE, a la que le exige esa cantidad de dinero para “sustentar a un ejército que acabe con la inmigración, de lo contrario Europa podría pasar a convertirse en África y ser un continente negro”.

La inmigración masiva y la islamización son el mayor problema al que se enfrentan las sociedades de la Europa occidental. En Catalunya sabemos bien de qué hablamos, en pocos años nuestras calles se han llenado de burkas, de imanes, de locutorios, de velos y de mezquitas. Los musulmanes asentados en Cataluña tienen un ritmo de crecimiento demográfico muy superior a de los catalanes autóctonos, lo que tendrá consecuencias irreversibles en el medio y largo plazo.
Este otoño la sociedad catalana está llamada a las urnas, y estamos seguros que dará una seria advertencia a la casta política que ha permitido que esto ocurra, a los irresponsables que hablan de “integración” de “multiculutralidad” o del “islam a la catalana”.

La PxC advirtió de estos peligros cuando los partidos mayoritarios se deshacían en elogios a las bondades de la inmigración y abrían nuestras puertas a cientos de miles de inmigrantes que hoy deambulan por nuestras calles.

La PxC piensa en la Catalunya del futuro –no sólo en la de los próximos cuatro años- y, al igual que Sarrazin, no queremos un país de minaretes, velos, muecines y letreros en árabes. Por eso llamamos a todos los catalanes a respaldar a la PxC en las próximas elecciones autonómicas. Antes de que sea demasiado tarde.

UN PSC A LA DERIVA

ARTICLE D'OPINIÓ

Josep Anglada i Rius

President de PxC i candidat a la Presidència de la Generalitat


En la seva edició del diumenge 22 d'agost, el rotatiu madrileny La Razón publica una entrevista a José Montilla, el sortint president de la Generalitat catalana. A un qüestionari fàcil i poc incisiu, Montilla respon amb ambigüitats, mitges veritats i indefinicions que evidencien el desconcert en el qual es troba el PSC en vigílies del seu estrepitós fracàs electoral de la tardor.

Sabent-se derrotat per endavant, José Montilla parla d'una possible "sociovergència" per a la pròxima legislatura, encara que ens temem que el nivell de vots del PSC els deixarà molt lluny de qualsevol opció de participar en el pròxim govern català. Respecte als seus antics socis, Montilla no té ni una sola paraula per a ICV, mentre que sobre ERC diu que "si plantegen un full de ruta que aposti per la independència en el curt termini no els acompanyarem". ERC planteja la independència de la mateixa manera que ho feia el 2006, per què llavors sí es va pactar i ara sembla que no? Aquesta negativa és el reconeixement d'un fracàs? De tota manera subratllem les paraules de Montilla "per la independència a curt termini", i si ERC plantegés la independència en el "mig termini"? Llavors hi pactaria? En definitiva, quin és el projecte de futur que té Montilla per a Catalunya?

En tota l'entrevista el sortint President, no fa la menor menció al principal problema que afecta avui els catalans: la immigració massiva i totes les seves conseqüències. Mostrant un preocupant desconeixement d'aquesta problemàtica afirma que "la immensa majoria dels immigrants que hi ha a Catalunya són llatinoamericans", potser per això Montilla ha cedit amplis terrenys a la comunitat musulmana en els quals s'edificarà la Gran Mesquita de Catalunya. Montilla avui, com Mas i Pujol ahir, és un còmplice més de la islamització del nostre país.

Seguint amb el tema de la immigració José Montilla afirma que "els ciutadans de Catalunya, les persones que viuen i treballen aquí". No, senyor Montilla, no. El seu bonisme d'inspiració zapateril li provoca distorsions en l'enteniment de la realitat. A Catalunya hi ha centenars de milers de ciutadans d'altres països -així ho diuen els seus respectius passaports- que viuen i "treballen" aquí però no són ciutadans catalans. Són els pakistanesos, magribins, equatorians, etc., etc. que amenacen els nostres llocs de treball, la nostra seguretat ciutadana, el nostre sistema social, la nostra educació, els nostres ajuts públics. Encara que segurament no es vegin des de la seva luxosa residència de Sant Just.

Per acabar, el sortint President continua sense definir la data de la pròxima cita electoral, encara que, això sí, anuncia que no coincidirà amb la visita del Papa. En l'entrevista deixa veure que la incertesa sobre la data electoral pot deure's en gran manera al conflicte intern que viu el PSC a l'hora d'elaborar les seves llistes. I és que ni els més fidels al President Montilla no volen participar en l’anunciada derrota d'un PSC a la deriva.

INCIDENTES EN EL BARRIO DE GRACIA: SIN ORDEN NI AUTORIDAD

ARTÍCULO DE OPINIÓN PUBLICADO EN WWW.MINUTODIGITAL.COM

Josep Anglada i Rius

Presidente de PxC y candidato a la Presidencia de La Generalitat

Las fiestas de Gracia han concluido justo como se iniciaron hace ahora una semana. Nada más darse el pistoletazo de salida de las fiestas, 125 ocupas, antisistema y marginales iniciaron una manifestación que dio origen a las “fiestas alternativas de Gracia”. Ayer, al concluir las fiestas, los mismos 125 ocupas, antisistema y marginales concluyeron las fiestas provocando varias cargas policiales, una innecesaria intranquilidad en el barrio y la persistente sensación de que, nuevamente, algo no funciona en la Catalunya del tripartito.

En efecto, si al iniciarse las fiestas de Gracia la excusa para los alborotos fue un joven muerto hace seis años en un enfrentamiento entre tribus urbanas y pudimos ver cómo todo el recorrido de la manifestación se cubrió con inscripciones que llamaban al “odio social” y describían a los Mossos d’Esquadra como “asesinos fascistas”, en este último día de fiestas ciudadanas, a pocos metros de una fiesta para los niños del barrio, los mismos descerebrados aspiraban a dar la bienvenida a una de los suyos, la colaboradora de ETA, Laura Riera que el azar quiso que ese mismo día expirara su condena de nueve años de prisión por colaborar con esta banda de matarifes.

Vale la pena meditar sobre esto. No fue ni la Generalitat, ni el Ayuntamiento de Barcelona, ni siquiera la concejalía de barrio, quien prohibió el acto de homenaje a una auténtica cretina que ha pasado los mejores años de su vida en la prisión por una causa que ha costado la vida a algunos catalanes (las informaciones dadas por esta chica sirvieron para asesinar al concejal Francisco Cano en uno de los crímenes más abominables de la banda en Catalunya, y perteneció al mismo grupo de colaboradores de ETA que allanaron el camino para el asesinato de Ernest Lluch), sino que fue una decisión de la Audiencia Nacional lo que movilizó a los Mossos d’Esquadra para prohibir el incalificable acto de homenaje a la simpatizante de ETA recién liberada.

El que algo tan simple que podía y debía haber sido resuelto a nivel municipal, e incluso a nivel de distrito, o, cuanto menos, a nivel de Generalitat, tuviera que ser resuelto por decisión de la Audiencia Nacional, genera las más serias dudas sobre la capacidad de gestión del tripartito catalán. En este caso, como en tantos otros (el Caso Pretoria, por ejemplo, en donde ningún juez catalán fue capaz de procesar a los que habían sido altos cargos de la Generalitat con Jordi Pujol y debió ser la Audiencia Nacional las que tomara cartas en el asunto), nadie quiso asumir responsabilidades y se desplazó el eje “a Madrid”, esto es, a la Audiencia Nacional. Fue una sentencia emanada a 650 km de distancia la que cortó algo cuyo ámbito de decisión debía haber sido el poder municipal en el barrio de Gracia.

Y es que en la Catalunya del tripartito se ha perdido el sentido de la autoridad y de la responsabilidad. Ante situaciones “complicadas” (e impedir que 125 cretinos homenajearan a una persona cómplice de facilitar los más odiosos asesinatos de personajes relevantes de nuestra comunidad parece algo “complicado” para el tripartito) hay que recurrir “a Madrid” porque ni el nivel municipal, ni el autonómico, quieren asumir su responsabilidad, ni realizar ejercicio de poder y de autoridad, indica cómo están las cosas en Catalunya.

De todas formas, hay que reconocer que el homenaje frustrado de 125 “colgados” a una de los suyos no creó excesiva “alarma ciudadana”, Más importante son (y menos espacio ocupa en los informativos) estos días dos episodios que apuntan dramáticamente a la misma conclusión. Cada día aumentan los robos de cobre en Catalunya hasta el punto de que Telefónica ya ha declarado que este verano se ha quedado sin reservas de cable para cubrir los cientos de kilómetros en donde se ha sustraído el hilo. Y en segundo lugar, desde principios del mes de agosto, miles de turistas que visitan Catalunya se están viendo sistemáticamente desvalijados en las autopistas por la llamada “banda de los peruanos”. Y esto es mucho todavía más importante que el caso de Laura Riera, la estúpida colaboradora de ETA.

El que los gitanos procedentes de Rumania (algunos de ellos expulsados previamente de Italia y recientemente de Francia) vivan del robo sistemático de cables de cobre o el que -¡no desde ayer, sino desde hace 17 años!- la “banda de los peruanos” siga actuando en las autopistas catalanas, indica la desidia de las autoridades de la Conselleria de Governació para cortar estas prácticas que amargan la vida ciudadanos y visitantes. Nada más fácil que detectar a los ladrones de hilo de cobre y proceder a su expulsión fulminante del territorio del Estado: basta con controlar a los pocos chatarreros que compran estas partidas robadas. Nada, por lo mismo, más fácil que controlar el circuito cerrado de una autopista y actuar expeditivamente contra quienes atentan contra la propiedad ajena y contra la industria turística. Y, sin embargo, nada de todo esto se hace, a pesar de que son años (y en el caso de la “banda de los peruanos” ¡más de tres lustros!) que viene reproduciéndose esta situación.

No hay poder, ni hay autoridad en Catalunya simplemente porque el tripartito que gobierna en la Generalitat y en el Ajuntament de Barcelona, han renunciado al ejercicio de sus responsabilidades.

El próximo mes de noviembre, el pueblo trabajador de Catalunya tendrá la oportunidad de pasar factura a los partidos del desgobierno y de la irresponsabilidad, a quienes han hecho que el ejercicio del poder se haya convertido en una quimera, a los que han desertado de sus funciones. Catalunya necesita manos limpias, eficacia en la gestión y voluntades claras para restablecer el orden y la autoridad. En las próximas elecciones de noviembre, el pueblo catalán podrá votar a opciones nuevas que dejen atrás estos malhadados siete años de tripartito en los que nadie quiere responsabilidades nítidas y asumir compromisos y riesgos. Y gobernar es eso: comprometerse con el ejercicio del orden y de la autoridad. Gobernar es tomar decisiones eficaces que resuelvan problemas reales.

A eso precisamente aspira la PxC: a no tener miedo a tomar decisiones. En los meses que median hasta las elecciones, los miembros de la PxC sabremos transmitir esta voluntad y este compromiso con el electorado.

CiU COL•LABORACIONISTA DE L'ISLAMISME I LA IMMIGRACIÓ.

ARTICLE D’OPINIÓ

Josep Anglada i Rius

President de PxC i candidat a la Presidència a la Generalitat


Quan José María Aznar va obrir les portes a la immigració massiva a l'Estat espanyol, immigrants de tots els països del món van acudir a la crida del “aquí hi caben tots" i el "necessitem més immigrants per aixecar la nostra economia" que el president popular va llançar urbi et orbe. Espanya era presentada com la panacea i l'en altre temps president Aznar, pressionat per les patronals de l'hostaleria i la construcció, va destapar la caixa de Pandora, una caixa que avui ningú no sap com tancar.

La immigració cap a Espanya es va convertir en un fenomen universal: subsaharians, sud-americans, magribins, gent dels orígens més diversos venia a cobrir els lloc de treball que una irresponsable especulació immobiliària creava com a miratge momentani.

A Catalunya, Jordi Puyol i la cúpula de CiU van pensar que l'excés d'immigració sud-americana, de parla hispana, podria causar desequilibris lingüístics a Catalunya, la solució? Promocionar la immigració musulmana; com mals aprenents d'enginyeria social van pensar que aquests musulmans es veurien forçats a aprendre català per integrar-se i aviat s'adaptarien als nostres usos i costums, en pocs anys es convertirien en "nous catalans".

CiU continua donant mostra d'irresponsabilitat i d'estar molt més interessada en defensar els drets dels immigrants que de la població autòctona catalana. L'últim exemple el tenim en la seva vergonyosa actuació en l'assumpte del top-manta al Vendrell, on CiU ha pactat amb la màfia de la venda ambulant perquè puguin exercir lliurement la seva activitat que pertorba la vida quotidiana de la ciutat i tant de mal fa al petit i mitjà comerç català.

El teló de la campanya electoral està a punt d'alçar-se i les maquinàries del PP i de CiU -sentint la pressió de la PxC- es preparen per desplegar tota la seva hipocresia i presentar-se com la solució al problema de la immigració massiva i la islamització del qual ells són els verdaders responsables. Sabem que els ciutadans catalans tenen bona memòria i no es deixaran enganyar per aquests focs d'artifici. Davant de la immigració i la islamització l'única solució és la Plataforma per Catalunya.

PLATAFORMA PER CATALUNYA (PXC): LA REGENERACIÓN DE LA POLÍTICA CATALANA

ARTÍCULO DE OPINIÓN

Josep Anglada i Rius

Presidente de PxC y candidato a la Presidencia de la Generalitad

Al regreso de las vacaciones parlamentarias, Josep Motilla tendrá que anunciar la fecha de la cita electoral de otoño. Poco importa si el todavía President, quiere alargar unas semanas más su mandato para intentar recuperar la imparable sangría de votos del PSC.

A poco que en septiembre repunte el paro, las perspectivas del PSC se van a oscurecer todavía más. Para ERC, si bien los personalismos entre Laporta y Carretero juegan a su favor, le merma de sus electores más moderados en dirección a CiU va a ser notable. Las encuestas indican que ambos partidos pueden perder en­tre el 25 y el 35 por ciento de los votos que cosecharon hace cuatro años.

CiU se arriesga a ob­tener una mayoría absoluta ilegítima. Si ganan será porque el electorado catalán está harto del Tripartito, pero su victoria será una triste victoria obtenida bajo el signo de la corrupción. Si ganan lo harán por demérito del contrincante, pero una victoria incapaz de generar la necesaria ilusión y confianza en la ciudadanía catalana.

El poder judicial está avanzando en el Caso Millet y lo que están encontrando dista mucho de ser un exótico caso de corrupción en una asociación musical más o menos oficialista… Ahora re­sulta que Félix Millet era el cobrador del 3%, porcentaje percibido por la CiU como contrapartida a la concesión de obra pública mientras gobernaba. Algo que suena a simple y pura extorsión.. Los votantes consci­entes que entreguen su voto a CiU lo harán con la nariz tapada y a Mas le va a costar mucho eliminar esa sensación de podredumbre que rodea a CiU des­de hace mucho tiempo.

Sin embargo, por primera vez en muchas décadas en Catalunya no habrá necesariamente que elegir en­tre la ineficacia de los socialistas y de sus aliados ocasionales y la corrupción que CiU introdujo en Catalunya desde principios de los años 80.

Plataforma per Catalu­nya (PxC) está caracterizada como “partido antiinmigración”, pero es algo más. Su política de lucha contra la inmigración masiva se base en una exigencia que destaca sobre cualquier otra: re­patriación de los excedentes de inmi­gración. Pero PxC señala otros dos enemi­gos: la corrupción y la crisis económica y acusa tanto a CiU como al Tripartit. Nuestra formación mantiene la urgente necesidad de la regeneración política y moral de Catalunya.

La entrada en el Parlament de PxC sería la mejor respuesta de la ciudadanía catalana a años de ineficacia, nepotismo, corruptelas, irresponsabilidad e ignorancia de los problemas reales y cotidianos de los catalanes por parte de la clase política socio-convergente, convertida en un verdadero lastre para la sociedad civil catalana, una de las más dinámicas de Europa.

Así es lógico que los medios de comunicación hayan obedecido a las consignas recibidas y hayan optado por la estrategia del silen­cio y el cerco del olvido en torno a PxC. Sin embargo, ahí están nuestros militantes y simpatizantes, trabajando día a día para hacer llegar nuestro mensaje de ilusión y regeneración. Durante la campaña electoral, no escatimaremos esfuerzos ni trabajo para que la PxC esté presente en cada casa, cada pueblo y cada ciudad de nuestra geografía. La ocasión lo merece, Catalunya lo merece.

En otoño habrá una nueva formación en el Parlament dispuesta a terminar con la corrupción, la partidocracia, la inmigración masiva y la multi­culturalidad; una formación dispuesta a luchar contra la crisis económica y la globalización. La PxC es la única opción de cambio y regeneración de la política catalana.

QUI PROTEGEIX ALS TREBALLADORS CATALANS?

ARTICLE D’OPINIÓ

Josep Anglada i Rius

President de PxC i candidat a la Presidència de la Generalitat

L'arribada de masses d'immigrants en els anys 70 i 80 va canviar el paisatge urbà de les grans ciutats europees. Era un primer avís.

Els governs i la decadent classe política europea va donar tots els avantatges possibles als immigrants: ajuts socials, protecció, habitatges pràcticament gratuïts, preferència en el treball (l'anomenada "discriminació positiva"), educació gratuïta, preferència en les beques de menjador. A Espanya i a Catalunya aquest fenomen es va iniciar a meitat dels 90 amb l'arribada al govern de Madrid de José María Aznar i es va agreujar amb les polítiques del "dialogant" ZP, en ambdós casos amb la complicitat i aquiescència de CiU.

Aquí no n’hi ha per a tothom, i aquestes prebendes cap als immigrants es feien a costa de retallar les ajudes a les classes treballadores autòctones, que veien com els seus salaris eren reduïts, les seves condicions laborals empitjoraven, els seus barris es degradaven, la seva qualitat de vida s’agreujava i la seva perspectiva de futur s’enfonsava. Aquests treballadors autòctons van passar a constituir una espècie de nova classe social que els sociòlegs identifiquen clarament i que a França s'ha anomenat els "petits Blancs".

Durament afectats per les conseqüències directes de la immigració: inseguretat, problemes socials, inconvenients en l'escolarització, colpejats pels efectes de la crisi: atur, deslocalitzacions, retallada de drets socials; abandonats pels partits d'esquerra, enquistats en la contradicció permanent, a anteposar els interessos de les masses immigrants als dels treballadors autòctons, aquesta nova classe social ha reaccionat electoralment. El que fos el "barri vermell" de París és avui un calador de vots per a Jean Marie Le Pen, les masses proletàries de l’industrialitzat nord d'Itàlia han donat l'esquena als post-comunistes i avui voten massivament a la Lega Nord d'Umberto Bossi, el Vlaams Belang és el primer partit obrer a Flandes i l’FPÖ avança de forma imparable en els feus de la socialdemocràcia austríaca.

A Catalunya, poblacions com Hospitalet, Manresa, Rubí o Badalona són un exemple del que diem. En elles, els nostres treballadors estan patint el mateix procés d'exclusió i de menyspreu pels partits anomenats "socialistes". Els seus ciutadans ja no votaran més a un Montilla que defensa l'ensenyament gratuït per als immigrants mentre envia els seus fills a cars col·legis privats, no votaran els "socialistes" que viuen en luxosos barris aliens als problemes quotidians dels nostres treballadors, no votaran PSC que ha aconseguit situar en 1.200.000 la xifra d'aturats a Catalunya, que dóna tots els drets als immigrants i totes les obligacions als catalans. Ja no són creïbles.

Avui la PxC es presenta com el que són els partits homòlegs europeus. Una formació identitària amb solucions clares i dràstiques enfront la invasió demogràfica que estem patint, i una formació social que donarà respostes a la globalització, a la crisi, l'atur defensant sempre i sobretot als sectors més febles de la nostra societat.

EL PSC NO TIENE QUIEN LE VOTE

ARTÍCULO DE OPINIÓN

Josep Anglada i Rius

Presidente de PxC y candidato a la Presidencia de la Generalitat

Estamos en vísperas electorales, y como es costumbre empiezan a aparecer las inevitables encuestas y sondeos de opinión. Es sabido que los partidos y sus respectivos medios de comunicación maquillan los resultados, y las encuestas ya no sirven para predecir el voto, sino para intentar condicionarlo, son un arma más de propaganda. El hecho de que la PxC no aparezca mencionada, o se le den porcentajes del 0.8% es no sólo una burda manipulación de datos, como ha demostrado el historiador Xavier Casals en un reciente artículo, sino también el claro síntoma del miedo que los grandes partidos ante la irrupción de nuestra formación en el próximo Parlament. Por el momento prefieren hacer la política del avestruz, ellos sabrán.

Sin embargo, hay tendencias tan claras que ni el mejor maquillador puede ocultar. El PSC se hunde, puede perder hasta la mitad de sus votos, la catástrofe está anunciada. No es para menos, el PSC logró el gobierno con un Motilla disfrazado de nacionalista “ad hoc” que prometía una necesaria regeneración la política catalana viciada después del “ventennio” de CiU, diálogo a todas las bandas, protección de los derechos sociales de los trabajadores catalanes, estabilidad y seriedad. Nada ha cumplido. Montilla salió cabizbajo y por la puerta trasera de la manifestación contra la sentencia del Estatut para evitar males mayores; en su gobierno ha continuado la falta de rigor, el amiguismo y la corrupción de la etapa convergente; Catalunya ha llegado a los 1.200.000 parados y las ciudades gobernadas por socialistas como Hospitalet, Manresa, Badalona son hervidero a causa de problemas generados por la una inmigración, alentada, protegida y mimada por el señor Montilla y su equipo de gobierno.

Los partidos socialdemócratas europeos llevan una larga década en crisis existencial. Reino Unido, Francia, Alemana, Países Bajos, Italia han dado la espalda a la demagogia progre-socialista, los respectivos partidos socialista han pasado a la oposición después de duros varapalos electorales. El PSC será el siguiente, aunque Montilla quiera llevar la legislatura al límite para intentar para la hemorragia de votos, cuatro años de desastre político no se solucionan con cuatro semanas de demagogia barata. Los catalanes ya hemos emitido nuestra sentencia, en otoño se hará pública, y no es otra que ésta: el PSC va a sufrir el mayor castigo electoral que ha visto Cataluña desde 1975.

Bona nit Montilla.

ELS ESCÀNDOLS A L’AJUNTAMENT DE VIC

Article publicat a El 9 Nou el 21 de maig de 2010

ARTICLE D’OPINIÓ

Josep Anglada i Rius

President de PxC i regidor a l’Ajuntament de Vic

La meva iaia del carrer de Gurb deia: “Arrancada de cavall i parada de burro”. Amb aquesta frase hauria explicat la conducta tan equivocada i tan escandalosa de l’alcalde de Vic. Potser també la podríem entendre com unes rabietes de nen malcriat.

Mirem alguns casos. Un bon dia es lleva i ordena que l’Ajuntament no empadroni els immigrants sense papers. Molt bé, bona arrancada de cavall. Li va costar entendre que a Vic hi ha més immigrants dels possibles i que costen molts diners a l’Ajuntament, que els ho regala tot, però al final ho va entendre i a més disposava d’un informe jurídic del secretari municipal i el d’un bufet de Barcelona.

Com era d’esperar, els partits que governen amb ell i que el van fer alcalde protestaren igual que aquelles entitats que sempre prefereixen afavorir els immigrants i no la gent del país. Les cames li van tremolar com una fulla, i va caure del cavall quan l’advocat de l’Estat va emetre el seu informe en contra, sense comprendre que l’advocat de l’Estat tan sols és l’advocat d’una de les parts i defensa el que vol aquella part. La reacció de l’alcalde va ser stop, de cul per terra. Parada.

Segon. Des d’Europa li donen la raó i torna a arrencar. I de nou l’espanten els partits, les associacions pro immigrants i els governs de l’Estat i de la Generalitat, governs formats per partits antiquats i caducs amb les seves velles idees de sempre, les que ens han dut a la crisi. I nova parada. S’espanta tant que va corrents a pactar en secret amb el delegat del govern. Què pacten? Que l’alcalde dirà que no però farà que sí o que dirà que sí i farà que no. En resum, que tot seguirà igual i Vic empadronarà tothom. Tot segueix igual. Així doncs, arrancada de cavall i parada de burro.

Tercer. Exigeix el número 5 de la llista de CiU al Parlament i li donen el 12. L’home s’empipa tant que renuncia a formar part de la direcció d’ UDC a Catalunya i així ho comunica per escrit i ho explica a la premsa en to desafiador. Una altra arrancada de cavall. Una setmana després Duran li estira les orelles. Quines? Les de cavall o les altres?, i accepta el lloc 12. O cap. Igualment hauria acceptat el 31.

Que l’alcalde es baralli amb els seus de CiU i amb els seus d’Unió no és cosa que preocupi els vigatans, que se’n riuen. El que preocupa és la mala imatge que dóna des de l’alcaldia i que també es va manifestar amb l’escàndol de no voler mencionar l’anterior alcalde Codina en la inauguració de L’Atlàntica.

I així va pel camí d’assemblar-se més i més a Rodríguez Zapatero, que cada setmana canvia d’opinió, tan fals i frívol com ell, i sempre carregant a l’esquena dels altres, siguin pensionistes, vídues, aturats, funcionaris, que mereixen tot el respecte i que no poden ser els qui pateixin ara per la incompetència dels governs de Madrid i de Barcelona. I a Vic? Finalment s’abaixaran el sou l’alcalde i els regidors de CiU, PSC i ERC després que des de PxC els ho haguem reclamat tantes vegades?

RÉPLICA DE ANGLADA

Artículo publicado en La Vanguardia el domingo 4 de abril de 2010

ARTICLE D'OPINIÓ

Josep Anglada i Rius

Candidato a la presidencia de la Generalitat por Plataforma per Catalunya

El pasado 28 de marzo, Toni Soler publicaba un artículo en La Vanguardia enel que descalificaba a Plataforma per Catalunya (PxC) como un partido antidemocrático. Esta lamentable circunstancia me confiere la posibilidad de dirigirme directamente al señor Soler, poniendo como testigos a los mismos lectores que en su día leyeron su opinión.

Señor Soler, le invito a que me conozca personalmente porque quizá a la hora de emitir su juicio usted ha podido dejarse llevar por una impresión equivocada, fruto de la campaña de acoso que PxC está sufriendo como consecuencia de nuestro previsible éxito electoral en las elecciones al Parlament previstas para noviembre. En ese encuentro, para el que le emplazo a que fije fecha y hora, le entregaré tanto los estatutos de Plataforma como nuestras resoluciones congresuales.

Se sorprenderá, quizá, de ver que este es un partido inequívocamente democrático tanto en su funcionamiento como en sus planteamientos políticos. Es obvio que la democracia no es una ideología, sino un sistema político, y que, como tal, hay muchas clases de democracia liberal. Nosotros creemos que el pueblo tiene derecho a ser escuchado por una clase política que aquí se ha erigido en casta, con sus privilegios y prebendas. Ciertamente creemos que nuestra democracia actual es mejorable, pero en modo alguno aspiramos a derribarla. ¡Todo lo contrario: a fortalecerla!

Nosotros queremos una Catalunya en la que el programa que usted dirige, Polònia, no tenga que temer ningún sobresalto porque en vez de satirizar a la religión católica pueda usted hacerlo también con el islam. Luchamos, entre otras cosas, porque nuestra democracia no se autocensure. La crítica forma parte de la identidad occidental que defendemos.

A mí Polònia es un programa que me gusta y que me hace sonreír. El humor y la democracia siempre van de la mano. No he conocido a ningún sátrapa, pongamos por caso,soviético que sonriera con sinceridad ante la sàtira política. Hasta que usted quiera, un saludo.

LA INCOHERÈNCIA I FRIVOLITAT DE L'ALCALDE DE VIC

REVISTA VIC.CAT, (revista d’informació de la ciutat) Nº 9 MARÇ DE 2010. LA INCOHERÈNCIA I FRIVOLITAT DE L'ALCALDE DE VIC

ARTICLE D'OPINIÓ

Josep Anglada i Rius
President de PxC i regidor a l'Ajuntament de Vic

En sotmetre's al criteri del ministeri, el més assenyat que podia haver fet l'alcalde hagués estat dimitir per falta de lleialtat amb el seu secretari

Els vigatans ja no podem confiar en el nostre Alcalde. Aquest és un clamor unànime que s'està respirant entre els ciutadans de Vic. La desafecció que ha generat la decisió del Sr. Vila d'Abadal d'acatar el dictamen de l'Advocacia de l'Estat referent al nou criteri d'empadronament del nostre Ajuntament, fa que els ciutadans ja no puguem confiar en el nostre Alcalde.

En el passat ple del dia 3 de febrer, el nostre grup municipal de Plataforma per Catalunya (PxC), ja vàrem posar de manifest que no estàvem d'acord amb la decisió presa per l'alcalde de Vic i el seu equip de govern d'acatar el dictamen de l'Advocacia de l'Estat.

El més assenyat per part de l'alcalde, hagués estat seguir el criteri assentat per l'informe motivat pel secretari de la seva Corporació, informe que va emetre el secretari a instàncies del propi alcalde, el que significa que en el moment d'acatar el dictamen de l'Advocacia de l'Estat, l'única cosa que va fer va ser desautoritzar el seu propi secretari.

Per tant, al sotmetre's al criteri del ministeri, el més assenyat que podia haver fet l'Alcalde hagués estat dimitir per falta de lleialtat amb el seu secretari i per obrir un debat productiu i extraordinàriament ric i important (com ho prova la ressonància i eco mediàtic que ha tingut) i no pas decidir tancar-lo unilateralment creant insatisfacció en un ampli sector de la societat catalana i de la resta de l'Estat; la qual cosa demostraria que no hi havia un convenciment sincer per part de l'alcalde quan va plantejar aquest debat.

Dit això, i tenint en compte que l'informe del ministeri no tenia un caràcter vinculant, el que havia de haver fet l'alcalde era seguir endavant amb el seu projecte i no pas acovardir-se tal com ha fet, explicar clarament a la ciutadania que assumia totes les conseqüències, elevant la proposta al Ple, i en cas d'haver estat aprovada, ser conseqüent i defensar en Dret la seva posició.

L'alcalde s'ha rendit, i s'ha rendit molt ràpid. Si hagués tingut convenciment en les seves accions no s'hauria ajupit davant d'un dictamen, un simple dictamen de l'advocat de l'Estat, sinó que, si de cas, hauria anat als tribunals, perquè són els jutges, i no pas els advocats, els que estableixen qui té raó: si l'Ajuntament o les ONGs multicultis o els sindicats subvencionats.

En no fer-ho, tothom s'ha adonat que tot això ha estat un engany a la ciutadania i una mera campanya d'imatge de l'alcalde, evidentment inacceptable per a PxC i per a la majoria dels ciutadans de Vic.

Vídues, aturats i...

Article publicat a El 9 Nou el 5 de març de 2010

Ningú no espera que els ajuntaments solucionin una crisi econòmica que ni el govern de Zapatero sap solucionar, però sí que molts confiaven que els ajuntaments ajudarien les persones necessitades dels seus municipis i col·laborarien amb els qui aguanten l’empresa i amb els qui, a pesar de tots els pesars, es decideixen a crear-ne alguna. Ajudar i no fer la traveta. Els ajuntaments poden fer coses necessàries per als seus ciutadans necessitats i Plataforma per Catalunya (PxC) va portar al ple de Vic de dimecres dues mocions amb bones idees, pensades un cop més per dirigir l’acció de l’alcalde i dels regidors que manen cap a solucions per a la crítica situació econòmica personal i familiar de molts vigatans. La seva aprovació, o no, demostraria si l’equip de govern municipal és sensible a les necessitats dels ciutadans amb problemes econòmics i socials o si passa d’ells olímpicament. Aprovar o no les mocions seria el termòmetre que mostraria el grau de la sensibilitat municipal que, molt ens temem, es troba a zero.

Tots tenim detectats a Vic uns col·lectius de ciutadans especialment necessitats, com ara les vídues amb pensions escasses, els jubilats amb pensió mínima, els aturats sense subsidi o amb una percepció molt petita, els discapacitats i les seves famílies, els qui no arriben a final de mes ni per menjar ni per poder pagar el lloguer del pis o la hipoteca del seu habitatge i viuen amb l’angoixa de quedar-se sense casa, els qui han d’anar a buscar menjar furgant dins els contenidors, els joves sense esperança de futur. Es tracta de grups de gent que cada dia augmenten, i la crisi a Espanya va per llarg. Càritas, Creu Roja, Tupí, entre altres entitats, vetllen per ells i se’n preocupen.

Però l’Ajuntament no els ajuda o no els ajuda prou. En el debat del pressupost, pel desembre, PxC ja va exigir que l’Ajuntament prioritzés les ajudes a aquests col·lectius. Inútilment. L’alcalde i els regidors que governen el municipi s’hi van oposar. PxC els va assenyalar don podrien sortir els recursos, i dimecres hi vam insistir:

1) Els diners que l’Ajuntament regala als sindicats UGT i CCOO perquè aquests els regalin als immigrants.

2) Els diners que l’Ajuntament regala a les associacions d’immigrants o proimmigrants i ningú sap per a què serveixen.

3) Els diners que l’alcalde els dóna directament des d’alcaldia sense saber per què.

4) La rebaixa d’un 10% del sou de l’alcalde, dels regidors i dels càrrecs de confiança política: sous
que avui són d’escàndol.

5) Els diners regalats des de Benestar Social a immigrants que ja no compleixen els requisits: i són molts.

6) Els diners destinats a publicitat, que vol dir autobombo.

Tot plegat suma molts milers d’euros, que ara es malgasten en perjudici dels vigatans autènticament necessitats.

Per una altra banda, i com que existeix gent amb ganes de crear llocs de treball i de prendre iniciatives per a petites activitats laborals i empresarials, o per ampliar el seu negoci, el mínim que pot fer l’Ajuntament és ajudar i no posar traves. Per tant, la segona moció de PxC en el ple de dimecres proposava simplificar la lenta i confusa tramitació de permisos i llicències municipals i suprimir les taxes que graven les peticions de llicència d’obres i d’obertura de noves activitats. I per engegar l’activitat proposem que, un cop obtingut el permís dels bombers per garantir la seguretat, l’Ajuntament concedeixi autorització immediata, encara que sigui provisional.

Amb mesures com aquestes, els ajuntaments podrien posar-se de debò al costat de les persones que més pateixen la crisi i al costat d’aquells emprenedors valents que volen crear riquesa i llocs de treball. Però, per desgràcia de tots, els que manen a l’Ajuntament de Vic prefereixen mirar cap a un altre cantó i, sobretot, que no els toquin el seu sou tan
elevat.

Josep Anglada i Rius
President de PxC i regidor a l'Ajuntament de Vic

CONTRA LA IMMIGRACIÓ I LA XENOFÒBIA

Article d'opinió publicat a la Revsita Identitat Catalana el mes de febrer de 2010

El debat polític està caient de nivell, progessivament assumeix “tics” televisius, on predomina l’ immediatesa, la sensibleria, el personal i l’ anecdòtic. I si es un tema tan incòmode com l’ immigració, encara més. No es vol fer front a un debat públic i per això qualsevol tergiversació es vàlida.

Quan es discuteix l’ Estatut, es donen arguments a favor i en contra d’una més alta descentralització de l’ Estat, però ningú diu que hi hagin “catalans bons i catalans dolents”. Quan es debat la Guerra de l’ Afganistan s’ esgrimeixen raons de geopolítica internacional favorables o contràries a aquest escenari bèlic, pocs son els que intervenen al.legant que “hi ha afganesos bons i afganesos dolents”; quan es tracta de la possibilitat que les nenes de 16 anys avortin sense que els seus pares ho sàpiguen, s’ argumenta contra aquesta barbaritat apel.lant als principis de defensa de la vida, però no hem sentit a ningú que s’ oposi o es mostri favorable a aquest disbarat dient: “es que hi ha nenes de 16 anys bones i dolentes”. Ans al contrari passa amb l’ immigració, qualsevol veu discrepant amb el discurs suïcida de “aquí hi cap tothom” pretén ser silenciada amb la candorosa excusa de que “es que hi ha immigrants bons”. Només faltaria!. Clar que n’ hi han. Però no estem valorant conductes, si no assenyalant a l’ immigració com un fenomen destructiu global tant pels països receptors com per als d’ origen.

Potser ningú hagi reflexionat sobre el trist futur que li espera en països com Camerun, Equador, Marroc, en els que la part més vigorosa de la joventut emigra cap a Europa.. Qui treballarà per treure del desenvolupament aquests països del Tercer Món?, se’ls condemnarà irremissiblement a la misèria i al subdesenvolupament?, com es pot potenciar que la mà d’obra necessària als països del Tercer Món vingui a Europa a ser tractada com a mà d’obra de segona? a qui beneficia tot això? Donar suport a l’ immigració i al buidament demogràfic del Tercer Món es converteix en la forma més cruel i egoista de xenofòbia.

A Europa els efectes de l’ immigració son absolutament devastadors. En un país com Catalunya amb 650.000 aturats i 1.250.000 d’ immigració, cadascun d’ells suposa una amenaça per al nostre equilibri social i cultural. Cada immigrant -legal o il·legal- es un lloc de treball català menys; cada família immigrant –legal o il·legal- son menys llocs a les escoles per als nens catalans, menys beques de menjador, menys subvencions socials, cada immigrant –legal o il·legal- suposa que barris de les nostres ciutats es converteixin en guetos regits per usos i costums alienes a la nostra cultura catalana i europea: cada immigrant –legal o il·legal- suposa la concessió d’ espais públics per a noves mesquites.

Per tot això, estem en contra de l’ immigració i en contra de la xenofòbia. Per tot això estem en contra del discurs dels “políticament correctes”. Per tot això hem trencat la conspiració del silenci que hi havia sobre l’ immigració. Sabem que representem el que la majoria silenciosa opina, així que ara tindran d’ escoltar-nos.

Josep Anglada
President de PxC i regidor a l’Ajuntament de Vic

LA CRISI COLPEJA CATALUNYA AMB MÉS FORÇA

Article d'opinió publicat a la Revsita Identitat Catalana el mes de gener de 2010

VIC OBRE EL CAMÍ: Per primera vegada es té en compte l’opinió de qui alertem sobre la immigració massiva

Des del govern central Zapatero segueix negant la gravetat de la crisi i es mostra sorprès quan es qüestiona la gestió econòmica del seu executiu. A Catalunya, el Tripartit manté un grau semblant d’irresponsabilitat, distraient l’atenció pública amb debats estèrils que pretenen desviar l’atenció dels tres problemes crucials als que s’enfronta el nostre país: la crisi econòmica, la corrupció de gran part de la classe política i la immigració.

El silenci de Zapatero i del Tripartit contrasta amb els cada vegada més freqüents informes internacionals, en els que es mostra una creixent preocupació per la situació econòmica a Espanya i a Catalunya.

Elliott Wave Internacional, una prestigiosa firma d’ anàlisi financer afirma que Espanya s’ha convertit en un dels països amb major risc de la EU, només per darrera de Grècia. Per la seva part el que fou ministre d’ Economia argentí durant el govern de Menen, Domingo Cavallo, diu que “hi ha una sobreestimació de la gravetat de la crisi i un excessiu optimisme al parlar de la recuperació de l’economia espanyola” i adverteix del risc d’ “argentinització”. Per a la nostra economía.

En aquesta complicada conjunció econòmica, Catalunya sembla estar especialment afectada. Segons la també prestigiosa agència d’ anàlisi internacional Moody´s, Catalunya es situa amb el pitjor ràting de deute al conjunt de l’ Estat, degut al seu creixent deteriorament fiscal, i dubta de la capacitat del govern autonòmic per a enfrontar-se a les restes que la crisi plantejarà durant aquest 2010 i tem que el deute públic segueixi augmentant a un ritme major dos o tres anys més. Aquesta qualificació a l’informa de l’ agència Moody’s tindrà una greu repercussió i provocarà una retallada en les inversions estrangeres a Catalunya en un futur immediat.

La situació es suficientment greu com per a esperar mesures concretes i canvis en la gestió silenci i la seva ineficàcia per resposta. Catalunya exigeix un canvi de models en la tasca política, una regeneració de la seva classe política, una implicació en la solució dels problemes concrets i també i molt especialment nous plantejaments en la gestió econòmica que permetin recuperar al nostre país els nivells de credibilitat de confiança i inversió que sempre ha tingut entre els nostres veïns europeus.

Josep Anglada i Rius
President de PxC i regidor a l’Ajuntament Vic

TRES GRANOTES A L’AJUNTAMENT DE VIC

Article d'opinió publicat a El 9 Nou el 15 de gener de 2010

És conegut que Plataforma per Catalunya (PxC) ha fet sempre bandera del control de la immigració. Ja fa anys que venim protestant contra “els papers per a tothom” que defensaven els socialistes i les esquerres en general i contra les ajudes i subvencions públiques per a tots els immigrants. La majoria de les esquerres segueix defensant-ho avui. El ministre Corbacho, sense anar més lluny. El ministre de l’atur de quatre milions d’espanyols. Ja fa anys que venim protestant contra aquestes bajanades que només han han vingut de fora i per negar-los als ciutadans del¡ país que pateixen necessitats i situació de pobresa. Primer els de casa, així de clar.

En el ple municipal de Vic del mes d’octubre, quan l’Ajuntament va aprovar els impostos municipals amb el vot en contra de PxC, vaig manifestar la nostra oposició perquè l’Ajuntament continua donant diners a les famílies magrebines que ni paguen impostos ni deixen que les seves dones treballin ni volen treballar i que només s’empadronen per cobrar diners. Elles i els seus familiars que realment viuen al Marroc.

En el ple de desembre, quan es va aprovar el pressupost amb el vot en contra de PxC, vaig insistir en la mateixa idea i vaig exigir a CiU, al PSC i a ERC que reforcessin les ajudes a la gent empobrida del país, als qui no tenen feina, als qui els costa d’arribar a finals de mes, als qui no poden pagar la hipoteca del seu pis, a la gent gran amb pensions petites, a les vídues, al jovent. Va ser inútil perquè no escolten les raons ni les queixes dels ciutadans.

Ara, l’equip de govern anuncia que es decideix per complir la llei i que exigirà als immigrants que es vulguin empadronar a Vic que compleixin els requisits que la llei obliga. Visat o permís de treball. Només faltaria. Ja era hora. Però aquesta decisió arriba tard i demostra que fins ara ni els immigrants ni l’Ajuntament no complien les lleis i que malgastaven els diners públics, els diners dels ciutadans, per a la gent de fora il•legal. Demostra que PxC tenia i té raó.

Significa això que s’hauran acabat les ajudes a les dones magrebines i que hauran d’anar a treballar? No. Significa això que ara l’Ajuntament finalment donarà més ajuts a la gent del país que pateix necessitats? No. No canvia res. Tots els immigrants que ja estan empadronats seguiran mal empadronats, tots els seus familiars podran venir a viure a Vic sense cap requisit. Tots els immigrants i els seus familiars que vinguin continuaran percebent les ajudes municipals que demanin en perjudici dels joves vigatans, de les vídues, dels jubilats, dels malalts, de la gent necessitada de Vic.

Però aquesta decisió significa que les idees amb sentit comú de PxC comencen a triomfar també dins l’equip de govern, que la insistència del nostre grup que defensa el que diuen i pensen els ciutadans ja ha fet forat en el mur dels tres partits que tan malament administren els recursos municipals. Significa que PxC està avançant.

La decisió de CiU, PSC i ERC és la història de les tres granotes, d’aquelles granotes que es troben còmodes banyant-se dins una olla plena d’aigua, que s’hi troben més bé quan aquella aigua es va escalfant i es torna tèbia, però que no s’adonen que acabarà per bullir i que si no volen acabar malament han d’escapar- se de l’olla abans que sigui tard. Les granotes de l’equip de CiU, PSC i ERC comencen a sentir que l’aigua ha pujat de grau i que o surten de l’olla o hi moriran escaldufades.

L’olla de càrrecs i sous on es banyen és molt llaminera, però no tenen alternativa: o actuen com volen els ciutadans i prenen decisions a fons i ràpides, i no decisions insignificants i tardanes, o acabaran escaldades, perquè l’olla ja ha arrencat el bull.

Josep Anglada i Rius
President de PxC i regidor a l’Ajuntament Vic

IDENTITAT CATALANA, NÚM. DESEMBRE 2009; PORTADA i PÀG. 2 POLÍTICS, MITJANS I CORRUPCIÓ A L’OASI CATALÀ

Article d'opinió publicat a la Revsita Identitat Catalana el mes de desembre de 2009

Des de fa molt de temps s’ha considerat entre els medis i polítics catalans, sobretot, que Catalunya es una mena d’oasi, un espai de calma, a on el seny s’ha imposat sobre el caràcter esquerp i el joc brut imperant a la resta d’Espanya. Tot això no es més que un fals mite creat pels interessats en aparentar aquesta artificiosa calma política i social. Els partits polítics establerts al Parlament des de la tornada de la democràcia i els grans medis de comunicació catalans han establert un pacte de silenci sobre certs temes “complicats”. Aquesta complicitat entre partits i medis s’està fent més evident cada dia que passa, actualment resulta més complicat enganyar als ciutadans de Catalunya, que ja porten molt de temps enganyats en aquests últims 30 anys.

Retrocedint en el temps moles recordem el Cas Banca Catalana, més recentment tenim els casos de l’esfondrament del barri del Carmel i el famós 3% de l’ex- president Maragall, en el que l’actitud de la premsa catalana va ser ingènua i la dels partits del Parlament cínica. I recentment dos grans casos de corrupció que han sacsejat Catalunya: el protagonitzat per Fèlix Millet i el cas Pretòria en el que s’han vist implicats polítics del PSC i CiU, alguns d’ells protagonistes amb Jordi Pujol en els seus anys de mandat.

Novament la postura dels principals medis de comunicació catalans es vergonyosa, el pacte de silenci torna a funcionar i ho embolcalla tot. En nom del seny català, en nom de l’oasi, fent país segons ells, polítics i premsa es tapen les vergonyes de la corrupció a Catalunya.

Es per tot això que es fa cada vegada més evident la necessitat d’una ruptura política. Els partits de l’oposició, tant de tripartit com de l’oposició com la premsa, es dediquen a marejar als ciutadans donant voltes al tema de l’Estatut de Catalunya, sense afrontar de cara els problemes reals dels ciutadans. Tal com reflecteix l’abstenció, cada vegada més gent comença a estar farta d’aquesta casta política. Això nosaltres ho vam veure clar i per això vam crear PxC.

La Plataforma per Catalunya representa la ruptura d’aquest fals oasi, nosaltres diem les coses tal com son, de cara i sense embuts, sense concessions al políticament correcte. PxC està recollint cada dia més adhesions, gent apolítica, gent que ha format part d’altres partits i gent que pensa com nosaltres que aquest país necessita un gir dràstic.

Josep Anglada i Rius
Presidetn de PxC i regidor a l'Ajuntamen de Vic

REPARTINT-SE EL PODER

Article d'opinió publicat a El 9 Nou el 13 de novembre de 2009

En el passat ple de Vic, on es van aprovar les ordenances municipals per a l’any 2010, l’equip de govern ens volia vendre una altra vegada garses per perdius, però el nostre grup municipal de Plataforma per Catalunya (PxC) no vam ser tan ingenus de caure en les enganyifes del regidor d’Hisenda, Sr. Burgaya. La falta de credibilitat i de coherència de l’equip de govern i del seu regidor d’Hisenda demostra un cop més la voluntat d’engany als ciutadans.

El Sr. Burgaya ja ens va enganyar l’any passat quan ens va dir que la puja mitjana entre impostos i taxes era del 2,89%. El que no deia el regidor d’Hisenda era que l’IBI, un dels impostos que afecten més directament les butxaques dels contribuents, l’apujava un 4,8%, agafant com a referent l’IPC del mes de setembre. I un es pregunta: per què el Sr. Burgaya no ha agafat aquest any el referent de l’IPC del mes de setembre? La resposta és molt senzilla: al Sr. Burgaya li agrada jugar sempre al seu favor i en contra dels interessos dels ciutadans. Per tant, per lògica pura, si l’equip de govern fos lògic en termes econòmics, i per coherència, si en tinguessin, que no en tenen, o per voluntat política, que tampoc en tenen, i si haguessin volgut recuperar una mica la seva credibilitat, haurien hagut d’abaixar les taxes i els impostos d’acord amb l’IPC del passat mes de setembre tal com proposava PxC, és a dir, aplicar una rebaixa d’un 1% en impostos i taxes.

El problema que té aquest tripartit, que tan malament està governant la nostra ciutat i que perjudica tots els ciutadans, és que l’actual equip de govern no comparteix el poder sinó que se’l reparteix, cadascú el seu tros i la seva parcel•la. I per tant, ara que comencen a pensar en les eleccions, cap dels tres partits vol adaptar les seves despeses a la situació de crisi i cap dels tres partits vol renunciar a la seva política partidista, a l’extremada despesa que han creat tots i cadascun dels regidors durant aquests anys. Una despesa innecessària i insuportable per un ajuntament com el de Vic.

Prescindir dels anomenats càrrecs de confiança, que són absolutament innecessaris i inútils: vull recordar que els alcaldes i regidors anteriors no els tenien i l’Ajuntament funcionava millor. Abaixar els sous de l’alcalde i regidors, que són molt elevats en termes absoluts i en comparació amb d’altres municipis. Acabar d’una vegada amb el descontrol dels diners municipals regalats als immigrants magribins, que s’aprofiten del seu papanatisme i de la desídia i desinterès amb què aquest equip de govern gestiona els diners de l’Ajuntament. Uns magribins i magribines que ni treballen ni volen treballar, que es tanquen en el seu món sense cap voluntat d’integrar-se i que no contribueixen en res a la ciutat: ni paguen impostos ni estan empadronats, però figuren en les llistes dels subvencionats. Com també els vam demanar que escoltin més aquells vigatans i aquelles vigatanes a qui l’Ajuntament ha negat un ajut o li ha donat una ajuda miserable.

Aquestes van ser algunes de les propostes que el nostre grup municipal de PxC va proposar a l’equip de govern. Però l’equip de govern no escolta el principal grup de l’oposició ni escolta les reclamacions dels vigatans necessitats, dels que passen problemes econòmics autèntics, dels que no arriben a final de mes a causa de l’atur, de la hipoteca, de les pensions petites que perceben, etc., demostrant la separació que hi ha entre els que ens estan governant i els ciutadans. Els vigatans van per un cantó i ells per un altre.

I el problema és que aquest tripartit deixarà les arques d’aquest Ajuntament al pròxim govern municipal de Vic amb una hisenda empobrida, endeutada, hipotecada i asfixiada. I el responsable de tot això no serà altra persona que l’alcalde Vila d'Abadal.

Josep Anglada i Rius
President de PxC i regidor a l’Ajuntament Vic

EL PITJOR GOVERN QUE HA TINGUT VIC

REVISTA VIC.CAT, (revista d’informació de la ciutat) Nº 8 OCTUBRE DE 2009. EL PITJOR GOVERN QUE HA TINGUT VIC

La desafecció que han generat a tots els vigatans en Vila d’Abadal, en Xavier Solà i en Josep Burgaya, ha estat el més rellevant del que portem de legislatura.

Sens dubte que el trispartit que actualment està governant la nostra ciutat, passarà a l’historia per ser el pitjor govern que ha tingut mai Vic en aquests 30 anys d’ajuntaments democràtics. La desafecció que han generat a tots els vigatans l’alcalde Vila d’Abadal, (CiU); el primer tinent d’alcalde Xavier Solà, (CiU); i en Josep Burgaya, (PSC); ha estat el més rellevant del que portem de legislatura.

Un es pregunta: A qui cau bé en Vila d’Abadal, en Xavier Solà o en Josep Burgaya? La resposta és molt senzilla: A ningú. I això es comprovarà a les properes eleccions municipal del 2.011 quan els vigatans els castigaran a les urnes. Plataforma per Catalunya (PxC), continuarem treballant per seguir-nos guanyant la confiança dels vigatans i poder assolir l’Alcaldia en les municipals de 2011.

En aquest més de dos anys que portem de legislatura, per l’única cosa que han servit aquest tres personatges (a part de saquejar les arques de l’Ajuntament) ha estat generar una total desil•lusió als ciutadans i ciutadanes de Vic. Dos anys els quals només han servit per apujar-nos els impostos i les taxes als contribuents, assegurar-se uns bons sou, crear vint-i-tres càrrecs de confiança i enxufar a tots els seus amics i familiars, s’ha arribant a tal punt que això en comptes de ser un equip de govern sembla més una junta d'accionistes.

Tots els macro-projectes d’aquest equip de govern sembla ser que han quedat aparcats. Les grans aspiracions del senyor Burgaya de voler fer un nou recinte firal, el Parc Tecnològic o el nou mercat municipal, sembla ser que han passat a millor vida, o sigui, a l‘àlbum de projectes del senyor Burgaya on l’haurà de guardar al calaix dels fums.

PxC no és la primera vegada que denunciem la incapacitat del trispartit per governar la nostra ciutat. L’arrogància i la prepotència que te tant en Vila d’Abadal, en Xavier Solà i en Burgaya de volgué fer les coses a la seva manera i sense escoltar a la societat civil, ha generant una total desconfiança no tan sols a l’oposició sinó a tots els ciutadans de Vic.

Això porta a PxC a fer una oposició pura i dura. PxC continuarem marcant el full de ruta durant el que queda de legislatura malgrat això no agradi a alguns. I ho continuarem fent perquè som i serem fidels a la gent que ens va votar i per la responsabilitat que comporta ser el primer grup de l’oposició.

Josep Anglada i Rius
President de PxC i regidor a l'Ajuntament de Vic

ELS VIGATANS: EMPRENYATS I AMB RAÓ

Article d'opinió publicat a la revista VIC.CAT, (Revista d'informació de la ciutat) Nº 7 juny de 2009

El POUM no ha fet altra cosa que generar una gran incertesa i inseguretat

Qui ho havia de dir que en aquests dos anys que portem de legislatura, que el macroequip tripartit que governa la ciutat de Vic, format per CiU, PSC i ERC haguessin pogut fer tants disbarats i al mateix temps haguessin pogut fer emprenyar tant els vigatans.

Algú pot estar content amb el govern que tenim a la nostra ciutat? Jo diria que no. Més malament del que s’està fent ja no es pot fer. Com he dit en més d’una ocasió, aquest govern que tenim a la nostra ciutat passarà a l’historia per ser el pitjor govern que hagi tingut la nostra ciutat en aquests 30 anys d’ajuntaments democràtics.

Un dels defectes més greus dels que avui ens estant governant a la nostra ciutat és la seva arrogància i la seva prepotència, és que es creuen que estant per sobre del bé i del mal, que es consideren que són els més savis i a sobre es pensen que ho poden fer tot i a més ho poden fer sols sense escoltar a la societat civil.

L’enrenou muntat entorn del nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), és un exemple clar de la incapacitat d’aquest galàctic equip de govern, i això ho demostren les quasi 800 al·legacions que han presentat els ciutadans.

El nostre grup municipal ja va manifestar en el ple del 23 de febrer que no estàvem satisfets ni per la forma que l’equip de govern ha elaborat el POUM ni pel seu contingut. Un POUM que s’ha fet només des de la teoria, sense tenir en compte les necessitats reals dels ciutadans. Un POUM que s’ha elaborat des de la confrontació amb la societat civil, especialment la que més pot col·laborar en el desenvolupament econòmic de la nostra ciutat.

Des de Plataforma per Catalunya (PxC) sempre hem considerat que el POUM és un tema d'una gran importància perquè afecta molt directament a una bona part de la ciutadania, i per tant, com a principal grup de l’oposició és la nostra obligació vetllar per tot el que pugui afectar els nostres ciutadans.

Per això i davant les inquietuds generades per part de la ciutadania, el fracàs en el procés del POUM i davant les contradiccions que hi ha entre l’aprovació inicial i el previst en l’Avanç del Pla , PxC ha demanat la retirada del POUM.

I ho hem demanat perquè davant d’aquest drama, considerem que el POUM, en lloc d’esdevenir un instrument que faci més confortable la vida dels ciutadans, no ha fet altra cosa que generar una gran incertesa i inseguretat.

Josep Anglada i Rius
President de PxC i regidor a l'Ajuntament de Vic