El nostre compromís amb Santa Cristina: subsidiarietat, respecte i sentit comú...

Reunió a Lloret de Mar amb els representants de l'Obreria de Santa Cristina, amb l'Alcalde i Diputat Xavier Crespo i el cap de llista de CiU a Girona, Santi Vila.


Aquest matí, juntament amb en Santi Vila i en Xavier Crespo, ens hem reunit amb representants de l'Obreria de Santa Cristina de Lloret. Estan preocupats per la manera com el Govern està tractant el tema de la protecció de Santa Cristina en el marc del PEIN i PNIN de Pinya de Rosa. Resula que fa més de 600 anys que l'Obreria de Santa Cristina s'ocupa de la preservació d'aquest meravellós espai. Un espai natural situat al terme municipal de LLoret de Mar, protegit tant pel Pla General de Lloret, com el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Però és tal la dèria invasora de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, que tant si vols, com si no vols, els va annexar per decret (mai millor dit) a l'espai veí de Pinya de Rosa (al Terme de Blanes) per fer un nou PEIN i, de passada, per imposar-los uns òrgans de govern que ignoren la centenària institució de l'Obraria. Un atemptat en tota regla al principi de subsidiarietat: perquè, essent un espai ja protegit i correctament gestionat des de la iniciativa social local, ha de venir l'Administració a ficar-hi el nas, expulsant els que n'han tingut cura des de fa 600 anys ?

No hi ha dret. No hi ha dret perquè, a més de l'Obreria, el Govern de la Generalitat han menystingut sengles acords de Ple dels Ajuntaments de LLoret i de Blanes, així com dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que donaven la raó a l'Obreria i a l'Ajuntament lloretenc en la demanda de que aquest espai continués com fins ara, en lloc de ser incorporat per decret a un nou PEIN.

I com que no hi ha dret, com que el Govern tripartit ha atemptat contra el principi de subsidiarietat i contra la voluntat manifestada en Ple pels dos Ajuntaments i contra la Sentència del TSJC, nosaltres -la gent de CiU- no sols els expressem un cop més el nostre suport, sinó que ens comprometem -si tenim la responsabilitat de governar Catalunya- a desllindar els dos espais (Pinya de Rosa i Santa Cristina) pel bé d'ambdós, tot deixant a l'Obreria la responsabilitat de cura i custòdia d'aquest espai. Aquest és el nostre compromís.

No es governa amb enquestes, sinó amb vots.

Amb un Pavelló Poliestportiu ple de gom a gom, dissabte al migdia vam celebrar un acte pólític rellevant a Amposta. Queda clar que la gent de CiU del Montsià ja fa temps que està preparada pel canvi i, sobre tot, predisposada a deixar-hi la pell fins el darrer minut de la campanya. Així va quedar demostrat en un multitudinari dinar-mitin en el que va prendre la paraula les candidates del Montsià, així com altres representants polítics de les Terres de l'Ebre. Un objectiu clar: una Catalunya millor. I un compromís ferm: aquest país sortirà del túnel. Res ens preocupa més a la gent de CiU que el trionfalisme estèil al que ens podríen abocar algunes enquestes. Quedi clar: no es governa amb enquestes, sinó amb vots. I de vot, avui per avui, encara no en tenim cap al sac i ben lligat.

Una Catalunya millor.

Acte d'obertura de la campanya electoral.

Ja hi tornem a ser ! Una vegada més (i que sigui per molts anys !), som a les portes d'unes Eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions en les que, més que un Govern en sentit estrice, ens hi juguem el país. Resten quinze dies per explicar a tots els racons del país que la gent de CiU, amb l'Artur Mas al capdevant, volem una Catalunya millor. És per això que la nostra serà una campanya més de proposta que de protesta, més de mirar endavant que no pas de mirar enrere. Intentaré, des d'aquest blog, aportar dades, propostes i arguments, així com els suggeriments i comentaris que vagi recollint al llarg dels diferents actes que aquests dies anirem fent arreu de Catalunya. A la columna de la dreta hi trobareu els actes més rellevants en els que participaré al llarg de la campanya. Bona campanya!, que el país s'ho mereix.

Laïcitat positiva i catalanitat. Reflexió a propòsit de la visita de Benet XVI.

Moment de la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família per part del Papa Benet XVI




(Article publicat a El 9 Nou)

La visita de Benet XVI a Barcelona per dedicar el temple de la Sagrada Família ha generat una munió de comentaris de naturalesa i intencionalitat diversa i, sovint, contradictòria. De fet, són molts i variats els angles des dels que podem aproximar-nos i opinar respecte la visita Papal. Així, darrerament hem assistit a un debat sobre el cost de la seguretat de la visita, sobre els beneficis econòmics pel conjunt de la ciutat de Barcelona o sobre l’impacte mediàtic que l’esdeveniment tindrà a nivell planetari. M’agradaria, amb aquestes ratlles, compartir algunes reflexions respecte dos aspectes que em sembla que venen a tomb a poques hores de la visita del Sant Pare. Per un costat voldria parlar del concepte de laïcitat positiva, netament contraposat al de laïcisme i per l’altre de l’existència d’una Església catalana partícep i forjadora, juntament amb d’altres tradicions, de la nostra realitat nacional. En un i altra cas, ho faig posant les cartes sobre la taula, és a dir, sense amagar la meva condició de persona catòlica.

Certament (i afortunada), el nostre és un Estat no confessional. La separació entre l’Església i l’Estat, entre Déu i el Cèsar, és una lloable característica de les societats modernes i de les seves estructures polítiques. Passa, però, que sovint es tendeix a confondre aquesta no confessionalitat de l’Estat amb el que anomenem laïcisme, entès aquest com una acció bel•ligerant i proactiva de l’Estat en contra del fet religiós. Un intent, el del laïcisme, orientat a arraconar el fet religiós a l’esfera estrictament privada, és a dir, a expulsar-lo per complet de la vida pública.

En aquest sentit, em semblen il•lustratives les paraules de Benet XVI en el seu darrer viatge a França en defensa d’una laïcitat (que no laïcisme) positiva, és a dir, de la necessitat i l’interès de l’Estat (naturalment aconfessional) no només de respectar i permetre la pràctica religiosa, sinó també d’emparar-la. Un raonament que no només ha formulat Benet XVI, sinó que ha estat també en boca de polítics i pensadors ubicats en diferents punts tant del ventall ideològic, com de la praxi religiosa, però que han sabut veure en el fet religiós, en la creença i en la seva pràctica un conjunt de valors positius per a la convivència harmònica tant entre els pobles, com al sí de les nostres societats.

És des d’aquest raonament, des de la defensa de la laïcitat positiva així entesa, que em dolen -per gratuïtes- algunes afirmacions poc afortunades sobre l’oportunitat i fins i tot sobre el dret (!) de Benet XVI de visitar Catalunya i de que aquesta visita sigui emparada des de les instàncies governamentals. De la mateixa manera que celebro la transparència de l’Arquebisbat de Barcelona a l’hora de referir-se als detalls organitzatius (cost econòmic inclòs) de la visita, així com de l’esforç de la comunitat catòlica de sufragar-ne una bona part.

Respecte la catalanitat, celebro sincerament la confirmació que ha fet la Santa Seu de l’ús del català per part del Sant Pare en part de les seves intervencions públiques a Barcelona. Més enllà de testimoniar el bon moment pel que passen les relacions de la nostra Església amb el Vaticà, aquest gest constitueix, en ell mateix, un explícit reconeixement d’aquesta Església catalana que tant ha contribuït a dibuixar la fesomia del nostre país, des de l’albada mateixa, amb el bisbe Oliba, fins a la Catalunya moderna i contemporània, amb el pensament de Balmes, la doctrina de Torras i Bages o la intel•lectualitat del pare Batllori. No debades, és precisament en les Homilies d’Organyà, on trobem el primer testimoni escrit de la nostra llengua.
Resta, però, el més important de tot: conèixer el sentit de les paraules que Benet XVI ens adreçarà des de la Sagrada Família i que, com ja ha estat anunciat, constituiran una nova invitació a la reflexió sobre aspectes tant seriosos com la vida mateixa, la família o el paper dels catòlics al sí de la nostra societat. Un conjunt de reflexions sobre les quals tant legítima és la discrepància, com el demanar-ne respecte. Al capdevall, aquest és el sentit profund de la laïcitat positiva que defensa Benet XVI, a qui donem la benvinguda a Catalunya.

Del Finançament estratosfèric, a l’emissió de bons al 4’75%.

Dissabte es feia pública la intenció del Conseller Castells de fer una emissió de deute a un any per a inversors particulars al 4’75%. D’aleshores ençà, s’ha desencadenat una mena de tempesta política a l’entorn de l’estat financer de la Generalitat. La reflexió en veu alta de l’Artur Mas sobre el malmès estat de les finances de la Generalitat ha desencadenat un reguitzell de crítiques (val a dir que poc o gens argumentades) per part dels integrants del Tripartit. Una vegada més, el “tots i tot contra CiU” ha unit els tres integrants d’un Tripartit darrerament desunit si parla d’educació, de reforma laboral, d’infraestructures, de model d’estat, de reforma energètica, de model d’estat o de desfilades militars... Curiós.

Curiós que, en qüestió d’hores s’hagin alçat com un sol home (o dona) les veus de la Consellera Tura, del candidat Herrera, del Portaveu Ridao o de la Consellera Capdevila en una mateixa direcció: Mas és irresponsable –diuen- al posar en dubte l’estat de les finances de la Generalitat. Certament, una comunió Tripartita que feia mesos que no veiem. Deu ser que contra Mas (i contra CiU), el Tripartit viu millor....

Però anem a la trista realitat: la veritable raó d’aquesta darrera emissió de deute per part de la Generalitat és tan simple com preocupant: d’aquí a final d’any, a la Generalitat li fan falta 3.000 milions d’€ per fer front a compromisos tant importants com pagar la factura farmacèutica o atendre la nòmina de la xarxa d’hospitals concertats, entre d’altres. Poca broma.

Així les coses, determinades acusacions tripartites contra l’Artur Mas són particularment curioses: acusar a Mas de sembrar dubtes sobre l’estat financer de la Generalitat ratlla el ridícul. El que genera alarma sobre les finances de la Generalitat és el 4'75% (que és tant com reconèixer als quatre vents, que per sota d’aquest elevat preu, la generalitat ja no col•loca res als mercats).

Ara ja només falta que ens venguin com un èxit governamental la ràpida col•locació d’aquesta emissió de deute a aquest preu. Al temps. Tot arribarà...

La batalla decisiva de Montilla.

Llegeixo als diaris d’avui que Montilla reclama el recolzament de Barcelona (i la seva àrea metropolitana) per frenar a CiU. “Nosaltres confiem en Barcelona –diu Montilla- Si guanyem a Barcelona, guanyarem a Catalunya, tots ho sabem: aquesta és la batalla decisiva”. Permeteu-me dues reflexions al respecte.

Primera: si algú està saturat de socialisme, és Barcelona i la seva àrea metropolitana. 31 anys de Governs Socialistes a la ciutat de Barcelona, a la Diputació de Barcelona i a la pràctica totalitat de les ciutats metropolitanes, han acabat generant una fatiga (lògica) a la que no podrà fer front un PSC tocat i en vies d’enfonsament. El PSC, que ha fet un bon servei transformant en positiu les condicions de vida de tantes i tantes ciutats metropolitanes i de la mateixa ciutat de Barcelona, hores d’ara no té il•lusió per oferir ni horitzons col•lectius per engrescar. Al capdevall, que Montilla torni la mirada a la Barcelona metropolitana en els termes que ho va fer ahir, denota fins a quin punt el President-Candidat és conscient de l’esgotament del seu projecte.

Segona: qui ha contraposat Barcelona i Catalunya ha estat històricament un PSC empès per la necessitat partidista de contraposar l’àrea metropolitana de Barcelona a una Generalitat en procés de vertebració des de 1980. Però ara la situació és diferent: el PSC, que segueix governant a Barcelona i àrea metropolitana, també governa a la Generalitat, també governa al conjunt de Catalunya. Precisament per això, encara és més preocupant constatar que el President Montilla continua instal•lat en la lògica de l’enfrontament Barcelona / Catalunya, per un simple interès electoral tant legítim com mancat d’horitzons i d’il•lusió. Potser d’aquí plora la criatura, no ?

Okupes: humil suggeriment al President Montilla.

Fa quatre dies (i quatre nits) que un centenar d’okupes estan còmodament instal•lats a les dependències (actualment en obres) de l’antic Banesto de la Plaça Catalunya, al bell mig de Barcelona. I no passa res. Res de res. Es veu que ni els Mossos del Conseller Saura, ni els Municipals de l’entranyable Alcalde Hereu, tenen ordres de procedir al desallotjament. Només faltaria ! I, per si això no fos prou, aquest tracte de favor cap a tan dignes hostes es complementa amb les facilitats que se’ls dispensen des de la televisió pública de Catalunya, TV3. Si senyor. En un exercici de transparència digne d’estudi, TV3 es va afanyar a entrevistar en directe pel TN Migdia al portaveu dels okupants el qual va poder il•lustrar sobre la seva causa a tots els petitburgesos que –com jo mateix- en aquell moment estàvem mirant el TN. Magnífic !

Després de tanta delicadesa policial per part dels amics Saura i Hereu, i després de tant rigor informatiu per part de TV3, la televisió pública de Catalunya, gosaria suggerir al President Montilla que demà al matí porti uns entrepans i una mica de rebosteria a aquests xicots per tal de fer-los una estada encara més agradable...