Sóc votant d’esquerres: la força que lluita per la llibertat, la justícia social, per eliminar tot tipus de discriminació a les persones, i defensa als qui pateixen per la seva especial vulnerabilitat: treballadors, nens, dones i ancians. Ara bé, els partits i forces progressistes han d’incloure en aquesta llista als animals, ja que són fins i tot  més aixafats i maltractats que els altres sectors socials.

Afortunadament, a Catalunya existeixen -encara-  institucions, sindicats i associacions que es dediquen a atendre a les persones indefenses i fan que siguin “visibles”, que tinguin veu i vot. Aquí, ningú passa gana. Fins i tot els més exclosos de la societat  poden trobar menjar. Malgrat això, la nostra civilitzada societat multa a els qui alimenten als animals del carrer, i tanca amb pany i forrellat les seves borses d’escombraries, i no dóna als animals del carrer una altra possibilitat de sobreviure!. Un progrés buit i individualista que ens ha arrabassat fins i tot la compassió amb els nostres germans. La possible brutícia que pot originar una safata de pinso per als gats, col•locada sota un cotxe, provoca la ira de la gent “correcta”, la mateixa que després és capaç de penjar el seu civisme a l’armari per gaudir de la barbàrie col•lectiva en un espectacle popular on es cala foc a un animal.

Amb la mateixa empatia que faig meu el dolor d’homes i dones que són torturats en presons com Abu Garaibe o a Guantánamo, m’estremeix la desolació dels toros martiritzats en mans d’uns individus que posen de manifest la decadència moral dels qui els aplaudeixen.

Sens dubte, els perversos i subtils mecanismes de maltractament -en el seu ampli sentit- als animals i als éssers humans, exigeix la unitat entre els seus defensors.

Avui, res justifica la nostra passivitat davant tanta desraó. Hem d’organitzar-nos, utilitzar tots els mitjans que la societat moderna ens ofereix –des dels mitjans de comunicació fins a les institucions públiques- , i denunciar la crueltat contra els animals, desmuntar els negocis que s’han muntat a la seva costa, així com conscienciar als ciutadans que per ocultar la seva indiferència, ens solen tirar d’orella, recordant-nos que en comptes dels gossos, gats i porcs hem de pensar en la gana dels nens a Àfrica. ”Casualment” sempre són els mateixos que mai ajuden a ningú!. Com si fossin els animals els que tiren tones de menjar al mar per no baixar el seu preu, o són ells els responsables de la tragèdia dels iraquians o dels refugiats a Darfur i no els militaristes o els cercadors de petroli, diamants i de coltán.

Uns altres, estableixen una jerarquia basada en la superioritat, en la intel•ligència, com a criteri per tenir el dret al benestar. Es tracta de la versió més estúpida del especisme: els humans primer i els “maldestres” animals, al final. Tenen menys dret d’accedir a un habitatge els que no poden resoldre una equació matemàtica?….Fa mig segle, un tal Hitler pensava alguna cosa semblat.

Construïm un món on reconèixer la dignitat dels éssers vius no depengui del seu nivell de talent, del color de la seva pell, de si és mascle o femella, de la quantitat de pèl que cobreix el seu cos o del nombre d’extremitats que tingui.

Va dir Zaratustra que “la decadència ètica de l’ésser humà va començar quan va esclavitzar als seus germans animals”. Alliberem-los per recuperar la nostra ètica perduda!

Nazanín Amirian

Politòloga iraniana. Professora de Ciències Polítiques en la UNED. Editora, traductora i escriptora.

——————————————————–

¿Por qué  apoyo a PACMA?

Soy votante de izquierdas. La fuerza que lucha por la libertad, la justicia social, eliminar todo tipo de discriminación a las personas, y defiende a los que sufren por su especial vulnerabilidad: trabajadores, niños, mujeres y ancianos. Ahora bien, los partidos fuerzas progresistas deben incluir en esta lista a los animales, ya que son aun más pisoteados y maltratados que aquellos sectores sociales.

Afortunadamente, en Cataluña existen –aun-, instituciones, sindicatos y asociaciones que se dedican a atender a las personas indefensas y hacen que sean visibles, tengan voz y voto. Aquí, nadie pasa hambre. Hasta los más excluidos pueden encontrar comida. ¡Sin embargo, nuestra civilizada sociedad multa a quienes alimentan a los animales de la calle, y cierra a cal y canto sus bolsas de basura, ni les da otra posibilidad de sobrevivir!. Un progreso hueco e individualista que nos ha arrebatado hasta la compasión con nuestros hermanos. La posible suciedad que puede originar una bandeja de pienso para los gatos, colocada debajo de un coche, provoca la ira de la gente “correcta”, la misma que luego es capaz de colgar su civismo en el armario para disfrutar de la barbarie colectiva en un espectáculo popular donde se prende fuego a un animal.

Con la misma empatía que hago mío el dolor de hombres y mujeres que son torturados en prisiones como Abu Garaibe o en Guantánamo, me estremece la desolación de los toros martirizados a manos de unos individuos que ponen de manifiesto la decadencia moral de quienes les aplauden.

Sin duda, los perversos y sutiles mecanismos de maltrato -en su amplio sentido-, a los animales y los seres humanos exige la unidad entre sus defensores.

Hoy, nada justifica nuestra pasividad ante tanta sinrazón. Debemos organizarnos, utilizar todos los medios que la sociedad moderna nos ofrece –desde los medios de comunicación hasta las instituciones públicas-, y denunciar la crueldad contra ellos, desmontar los negocios que se han montado a su costa, así como concienciar a ciudadanos que para ocultar su indiferencia, nos suelen tirar de oreja, recordándonos que en vez de los perros, gatos y cerdos debemos pensar en el hambre de los niños en África. ”Casualmente” siempre son los mismos que nunca ayudan a nadie!. Como si fueran los animales los que tiran toneladas de comida al mar para no bajar su precio, o son ellos los responsables de la tragedia de los iraquíes o de los darfurenios y no los militaristas o los buscadores de petróleo, diamantes y de coltán.

Otros, establecen una jerarquía basada en la superioridad en la inteligencia, como criterio para tener el derecho a bienestar. Se trata de la versión más estúpida del especismo: los humanos primero y los “torpes” animales, al final. ¿Tienen menos derecho de acceder a una vivienda los que no pueden resolver una ecuación matemática?….Hace medio siglo, un tal Hitler pensaba algo parecido.

Construyamos un mundo donde  reconocer la dignidad de los seres vivos no dependa de su nivel de talento, del color de su piel, de si es varón o hembra, de la cantidad de pelo que cubre su cuerpo o el número de extremidades que tenga.

Dijo Zaratustra que “la decadencia ética del ser humano empezó cuando esclavizó a sus hermanos animales”. ¡A liberarlos para recuperar nuestra ética perdida!

Nazanín Amirian

Politóloga iraní. Profesora de Ciencias Políticas en la UNED. Editora, traductora y escritora.