25.11.10
22.11.10
A SIS, A DOS ? ...CiU NO VOL COMPLICACIONS
Amb motiu de les eleccions autonòmiques la televisió pública catalana ens ha ofert -com a premi de consolació- un debat multi bandes on ha succeït el què era previsible que passés però... sorpresa! amb un últim minut estel·lar del president demanant un cara a cara. Tothom té dret a debatre i tots els partits mereixen el seu temps per ser escoltats però, en unes circumstàncies com les actuals, hagués estat més interessant assistir a una confrontació entre els dos candidats amb més possibilitats d’arribar a governar la Generalitat. Per què no ha estat possible això fins ara? Per què no hem gaudit fins al dia d’avui d’ un debat cara a cara? Doncs molt senzill, amb excuses de mal pagador i després dels despropòsits verbalitzats per en Felip Puig, a CiU no l’interessa escalfar l’ambient. Les enquestes marquen com a guanyador al nacionalisme conservador. Els analistes ens diuen que el votant filo convergent està motivat i el progressista d’esquerres desmobilitzat. Davant d’aquestes circumstàncies.. què l’interessa al senyor Mas? Doncs molt senzill, ell i la seva gent volen que els dies i la campanya transcorri sense sobresalts, sense tensions i amb l’efecte d’una adormidera sobre el votant progressista. No fos cas que una sotragada despertés una part d’aquest 35% d’indecisos que sovint han confiat el seu vot en les esquerres. Potser d’aquí prové la negativa de CiU de fer un parell de “cara a cara” amb José Montilla.
Cadascú interpretarà el debat multi bandes d’ahir segons l’interessi. Això és natural i legítim però esdevé trist que el candidat més ben situat a les enquestes s’hagi vist obligat a debatre pel cop d’efecte del president quan sonava la campana. Ah! i en català.
20.11.10
QUEDA UNA SETMANA...
Un govern Montilla sense croses
Carles Navales al Diari de Girona
18.11.10
DURAN I LLEIDA "EL ESTRECHO"
LE LLAMABAN "DARDANELOS"...PERO NO ERA VERDAD
17.11.10
¿QUIENES SON LOS AMIGOS POLITICOS DE SALVADOR SOSTRES?
ARTUR, ALICIA, JOAN ...Y OTROS CHICOS DEL MONTÓN
14.11.10
DURAN I LLEIDA I LES "URTICARIES"
Sembla com si la visita de Benet XVI hagi despertat en Josep Antoni Duran i Lleida una vocació més evangelitzadora que política. Observaran que no és el primer cop que li surt la vena de predicador moralista. Aquest proppassat diumenge, el secretari general de CiU, va arribar a afirmar sense rubor que “el tripartit no és favorable a la família, els seus plantejaments no passen per acceptar la seva importància a la societat”. Després de dir això, Duran va fer tal panegíric de la natalitat i de la necessitat d’engendrar fills que... Uf! més d’un haurà recordat velles polítiques natalistes d’altres temps no gaire democràtics. Això sí, Duran va obviar que va ser durant la darrera època de CiU que es varen reduir els ajuts a les famílies amb infants a càrrec. I tots sabem també que, per a CiU, la diversitat de models familiars de fet no existeix. Han estat precisament els governs d’esquerres els que en set anys han incrementat un 40% els ajuts a les famílies amb infants. I també que durant aquest temps s’han construït 15 places d’escola bressol cada dia etc.
Les idees natalistes del líder democristià estan fora d’època, són un anacronisme. Avui en dia pocs creuen que el valor central de les polítiques familiars hagi de ser fomentar la natalitat, si no més aviat donar suport a les famílies per què sigui més fàcil tenir i cuidar dels fills i dels familiars en situació de dependència.
Quan Duran i Lleida acusa les esquerres de tenir “urticària” quan es parla de la família s’excita i perd, sens dubte, una part de la pau espiritual que de ben segur va interioritzar durant la visita del Papa. És una pena.
13.11.10
LA TRAMPA DEL PP
Les hemeroteques han esdevingut una de les millors medicines per recuperar automàticament la memòria i situar les coses on corresponen. Si vostès fan l’exercici de repassar els mesos previs a les diferents conteses electorals que han tingut lloc al nostre país comprovaran com, de forma recurrent, alguns partits situen amb oportunisme el centre del debat al voltant de la immigració. Constataran, també, com alguns apliquen –explícita o implícitament- una correspondència mecànica entre delinqüència, seguretat i immigració. I ja hi tornem a ser.
Una onada d’intolerància i xenofòbia recorre Europa. És un fantasma que cobra forma corpória i que duu gravat l’esperit de l’ extrema dreta emprant conceptes i simbologies sospitoses. A Catalunya i Espanya aquesta corrent política tan sols s’ha manifestat descaradament mitjançant la Plataforma per Catalunya que encapçala l’ultra Josep Anglada. Però, no siguem ingenus, l’absència nítida d’aquestes formacions es deu a que el gran partit conservador del país, el PP, els hi serveix de refugi, de contenidor. Allí hi trobem personatges difuminats en el conjunt però també indicis programàtics clars d’ escorar envers el fonamentalisme xenòfob. Determinat plantejament de debat “obert” sobre la immigració és una trampa on el que menys els importa és solucionar temes i el que interessa és esgarrapar vots a qualsevol preu.
Diuen que les campanyes electorals serveixen per contrastar programes, projectes i posicions, cert. La immigració és un tema important i cal parlar-ne, d’acord. Ara bé, l’ús agitatiu, mesquí i demagògic del fenomen immigratori esdevé un atemptat a la convivència i la cohesió social. Ahir, com avui, ens han parat la trampa. No hi caiem de quatre potes, si-us-plau.
7.11.10
SOBRE L'ANTICLERICALISME.....I LA LLIBERTAT
Sempre m’ha fet gràcia aquella màxima que diu: “viu i deixa viure”. Tant és així que sovint faig esforços per convèncer a veïns i amics quan –per petites incomoditats de la vida urbana- s’exclamen o es queixen. Acostumen a fer-ho quan la Marató distorsiona el ritme circulatori de la ciutat, quan el Barça juga o guanya, quan un concert o el piromusical col·lapsa els accessos de Montjuïc, etc.
La vida quotidiana d’una capitat com Barcelona està farcida d’esdeveniments com a conseqüència del seu propi dinamisme i riquesa cultural. Dit això, em sembla perfecte que Benet XVI visiti la capital catalana, com també trobo raonable que ho faci el Dalai Lama, Sarkozy, o Lady Gaga. Som una ciutat i un país plural i oberts al món. Som acollidors. També sóc dels que pensa que en el fons de moltes religions s’hi troben valors transversals que faciliten els camins que porten a la pau, al benestar i a la fraternitat entre els pobles. L’humanisme cristià conté a la seva sí un fons extraordinari de valors i referents positius que són fàcilment assumibles per creients i no creients, etc. Però, aquest “viu i deixa viure” fora bo que el poguéssim fer extensiu a tothom, i el complementéssim amb un “creu i deixa creure”.
L’anticlericalisme dels anys 30 bevia de diverses corrents ideològiques, cert. Però, també s’alimentava d’un determinat posicionament polític i social –malgrat honroses excepcions- de la jerarquia eclesiàstica. L’anticlericalisme de postguerra molts el varen interioritzar a l’observar que el dictador Franco passejava sota pal·li. O no?
I que em diuen vostès de l’anticlericalisme del segle XXI? Pot ser són les mateixes decisions de la jerarquia catòlica les que generen prevencions i rebuig entre amplis sectors de la ciutadania, incloent-hi els catòlics com es obvi. Quines? Doncs per exemple les opinions sobre l’univers homosexual, la posició respecte l’ús del preservatiu, els casos de pederàstia, la polèmica de l’avortament, la intervenció en l’esfera de la política, i mil coses més.
Un famós Papa va posar en pràctica una dinàmica que es va anomenar “aggiornamento”... Però, d’allò ha passat molt de temps.
3.11.10
ARTUR, MENOS SCARLETT Y MAS "SCLARECET MILLETCOLOSSOM"
2.11.10
COLOM I OSÀCAR HAURAN D'EXPLICAR ALLÒ QUE VAN CALLAR
El PSC exigeix a Mas que aclareixi el presumpte finançament irregular de CDC
El fiscal demana obrir peça separada del cas Palau de la Música per investigar les presumptes comissions rebudes per part de Convergència
Ferran creu que Àngel Colom i Daniel Osàcar hauran d'explicar allò que van callar o ometre a la comissió d'investigació del Parlament
El portaveu adjunt del PSC al Parlament, Joan Ferran, ha assegurat aquest dimecres que “són tants els detalls, les dades, i les proves que vinculen el cas Palau amb el finançament irregular de CDC”, que ja esdevé “urgent i imprescindible, per higiene democràtica, una explicació convincent per part del candidat de CiU, Artur Mas, al conjunt dels ciutadans”. Ferran ha reaccionat així després que el fiscal hagi demanat obrir peça separada del cas Palau de la Música per investigar les presumptes comissions rebudes per part de Convergència a través del Palau.
En un comunicat, ha lamentat que amb el seu “silenci”, Mas “fa un flac favor al bon nom de la política, i a través del seu silenci autoacusador només fa que generar més dubtes sobre la tasca dels servidors públics”. Ferran, que també va ser portaveu a la Comissió Parlamentària que va investigar l'afer, ha constatat que “potser ara, amb les noves revelacions que anem coneixent, Àngel Colom i Daniel Osàcar hauran d'explicar allò que van callar o ometre davant els representats públics'.
Segons Ferran, “la proximitat de la campanya electoral exigeix, més que mai, un exercici de transparència per tal que els ciutadans puguin anar a les urnes amb els comptes de cada partit ben clars”. El dirigent del PSC ha ressaltat que “davant el concert polifònic de dades acusadores, Mas ha d'explicar la lletra, la música i els autors de l'afer Trias Fargas-Palau”.
1.11.10
NI INDEPENDENTISTES NI DE DRETES....
Fa pocs dies una columna de diari signada per Joan Barril ens deia -davant la proximitat de les eleccions autonòmiques- que “s’havia acabat el debat per què ja no hi havia res per debatre”. Entenc el fons de l’article de Barril i comparteixo algunes de les afirmacions que conté però, malgrat les indefinicions d’uns i els silencis d’altres, Catalunya haurà de triar inexorablement quina porta de futur vol obrir el 28N. Hi ha debat doncs, i és important.
Dir no a les múltiples i fragmentades propostes dels independentistes vol dir treballar i confiar en la recuperació de l’Estatut i el perfeccionament de les dinàmiques polítiques de l’Estat espanyol. Dir no a les dretes, d’aquí i d’allà, vol dir seguir apostant per mesures socials com a antídot per amortir els problemes derivats de la crisi econòmica. Ambdues negacions contemplen en sí mateixes un munt d’afirmacions que són la columna vertebral del programa electoral que defensen José Montilla i la seva gent. Les diferències de model polític i social existeixen i el seu contrast implicarà debat malgrat que, a hores d’ara, tot sembli de cartró pedra.
29.10.10
MARCELINO CAMACHO
Nunca olvidare la voz de Marcelino Camacho desde el centro de la galería en la carcel de Carabanchel . Anuncio, a gritos, el fin de la guerra del Vietnam y la derrota del imperialismo americano en Asia. Tampoco olvidare jamas las charlas y los largos paseos en aquel patio de prisión en el que los internos jugaban al fútbol y vociferaban. La calidad humana de Marcelino, sus solidos principios y carácter firme, pero dialogante, eran para los que compartiamos ausencia de libertad todo un ejemplo a seguir. Más alla de las afinidades políticas estara siempre presente su recuerdo entre la gente que vivimos la transición y su nombre figurará escrito en letras de oro en la historia del movimiento obrero y sindical. Descanse en paz este gran luchador y amigo.Hasta siempre Marcelino.
26.10.10
ARTUR MAS CALLA Y EL SILENCIO LE ACUSA
24.10.10
PER UN PSC SENSE COMPLEXES...
Poques hores després de que el president José Montilla afirmés sentir-se orgullós de la feina feta pel govern tripartit i afegís que aquest tipus de coalició ja no es la convenient pel futur del país, tothom s’ha afanyat a fer declaracions. El més veloç ha estat l’Artur Mas assegurant que “diguin el que diguin ara, tornaran a formar el tripartit”. I ho ha fet inquiet per què alguns indicadors apunten ja una certa mobilització del vot socialista. Darrera seu, en Joan Herrera, no ha esmerçat esforços per dir que no voler reeditar el tripartit és una rendició, abans d’hora, davant d’una hipotètica victòria del líder convergent. Interessat el xicot. Herrera sap que la única forma per la qual IC pot continuar governant és la que contempla una presidència de la Generalitat en mans socialistes. Però, en permetran vostès que, modestament, expliqui en quatre ratlles el que al meu entendre és el més important de tot plegat. A saber: el retrobament del PSC amb sí mateix, amb la seva essència i valors, amb el seu projecte, amb el llenguatge i les idees que li són propis. Montilla ha dit que no renega de l’obra feta i això esta be. Tots sabem que els governs tripartits varen trencar amb el passat pujolista per encetar una nova i fructífera etapa a Catalunya caracteritzada per aconseguir més autogovern i finançament que mai. Perfecte, però aquest fet necessari i històric, pel bé del país, li ha costat als socialistes pagar un alt preu en detriment de la seva proposta política. Ara, avui, un PSC desacomplexat i lliure càrregues verbalitza, i desitja, marcar amb nitidesa el perfil del seu projecte. Ha començat a fer-ho. Catalanisme i federalisme dins de Espanya? Sí. Estatut? També. Polítiques socials? Com mai. Amb quines forces? Amb les que, a casa nostra, més d’un cop han fet una opció de vot progressista.
21.10.10
EL PP DESTILA GROLLERIES....
Tots sabem que el cervell humà no és indiferent a tot allò que li arriba de l’exterior. Un paisatge, una imatge o un aroma determinat pot conduir la nostra imaginació per camins insospitats. Les persones som receptors permanents de milers de missatges de tot tipus. Uns engresquen, altres preocupen, entristeixen o ens fan feliços. I no passa res. La vida és així. Però, és precisament el pensament civilitzat dels humans el què és capaç de seleccionar allò de convenient, o d’inconvenient, que hi ha en la transmissió de les nostres sensacions –siguin íntimes o no- envers els altres.
Tots sabem, o hauríem de saber, quines són les regles del joc de la convivència i la bona educació. La grolleria verbalitzada per l’alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, respecte a la fisonomia facial de Leire Pajín, no és pròpia d’un polític que pretén representar a tota una ciutat. Però, és clar, alguns fatxendes són com són.
Fa pocs mesos un sociòleg italià ens explicava que la popularitat de Sílvio Berlusconi rau en que personifica i encarna els pitjors defectes italians. Tant és així, que en les seves sortides de to, lèxic i aventures amoroses, s’identifiquen amb ell un gran nombre de ciutadans. Doncs bé, comencem a preocupar-nos per què des del rengles del Partit Popular es detecten, afloren i visualitzen els pitjors –i sovint amagats- baixos instints tavernaris de la nostra societat. De què parlo? Doncs molt senzill, del que ens diuen el Sr. Albiol i la Sra. Camacho sobre la immigració; del que expressa l’alcalde de Valladolid o del que capaç de destil·lar el pensament autoritari de Fernandez Diaz.