Bloc de Pere Aragonès

Els darrers mesos han confirmat la victòria ideològica de l’independentisme. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha segellat la fi de la via autonomista i la constatació que ja no hi ha més “peix al cove” possible, ja que Espanya no accepta a Catalunya tal com és i tal com decideix ella mateixa.

Moltes persones que fins fa pocs anys creien en el procés autonòmic i que fins i tot van donar suport a l’Estatut raquític que ens va venir de Madrid, ara han passat a defensar la independència com l’única opció possible. Benvinguts siguin, i cal recordar que l’independentisme no neix amb la manifestació del 10 de juliol (impulsada per Òmnium, amb treball conjunt amb Esquerra des de molts mesos abans) ni amb la sentència del TC. Des fa una colla d’anys, Esquerra i les JERC hem anat treballant per estendre la proposta independentista, traient-la de la perifèria política i social i posant-la al centre l’agenda política. Amb l’augment de la capacitat d’influència de l’independentisme d’esquerres, hem iniciat el camí cap a la independència.

L’esgotament de la via autonomista era un dels requisits per a crear una massa crítica suficient per iniciar el procés d’independència. Aquesta ha estat un dels èxits potent en els darrers 7 anys: hem posat damunt la taula les contradiccions de l’actual marc constitucional i hem cremat, a velocitat de creuer, la credibilitat de qualsevol proposta de “peix al cove”.

I més enllà del combat ideològic, en aquests darrers anys hem iniciat el procés d’independència treballant en quatre reptes estratègics. El primer d’ells és el manteniment de la cohesió social, car un país dividit en dues comunitats nacionals (com al País Basc, o a Irlanda del Nord) no pot afrontar un procés d’independència amb garanties. A Catalunya, la cohesió nacional i social es basa en el català com a llengua comuna, i d’aquí sorgeix el paquet legislatiu de defensa del català més potent de la història catalana: llei del cinema, llei d’acollida, llei del codi de consum, llei d’educació…

El segon repte estratègic és una economia competitiva que depengui menys del mercat espanyol. Amb polítiques d’internacionalització per a les petites i mitjanes empreses (amb un augment del 38% de les exportacions del 2003 al 2008), hem aconseguit que el mercat espanyol ja no sigui el principal mercat dels nostres productes. Aquest resultat, que és bo per a la nostra economia d’avui, també és la garantia de la fi del xantatge comercial a que Espanya ha sotmès Catalunya cada vegada que volia augmentar la seva llibertat nacional.

El tercer repte és el reconeixement internacional. Per primera vegada a al història, Catalunya compta amb un equip de diplomàcia oficial a les principals ciutats del món: Londres, Berlín, París o Nova York en són exemples molt clars. Les delegacions de la Generalitat arreu han permès internacionalitzar la causa catalana, i impulsar el coneixement de la nostra realitat econòmica, social, lingüística i nacional als països que seran determinants per al reconeixement internacional de la República Catalana.

El quart i darrer repte és la construcció de la majoria social per la independència. I aquest és l’objectiu més enllà dels comicis electorals. L’esforç extraordinari d’Esquerra dels darrers anys ha de permetre que l’independentisme continuï marcant l’agenda política. L’avenç de l’independentisme no s’entendria sense l’aportació d’Esquerra i les JERC, i ens cal ser forts la propera legislatura per evitar que sigui la reacció espanyolista o el conformisme de CiU i PSC els qui determinin el nostre futur. Ho tenim, cons, a les nostres mans.

(article publicat al Bloc de les JERC-Comarques Gironines)

Ningú dubta que el proper 28 de novembre Catalunya iniciarà una nova etapa. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la crisi econòmica han accelerat la necessitat d’un nou horitzó de país compartit àmpliament. La composició del mapa polític del Parlament serà determinant, doncs, per a marcar el camí per on transcorrerà aquesta nova etapa com a país.

Les diferents enquestes mostren una sèrie de riscos probables que hauríem d’evitar. En primer lloc, la possibilitat d’un acord de govern CiU-PP -o d’una col·laboració estable al Parlament, que ve a ser el mateix- suposaria una involució en termes nacionals i socials. En l’avenç nacional, perquè seria tornar a la dinàmica de la darrera legislatura de Jordi Pujol en què el suport governamental tenia com a garantia l’aturada de tots els projectes de construcció nacional. En la qüestió social, la deriva tatcheriana que han anunciat tant una força com l’altra pot comportar un augment de les desigualtats a Catalunya i la supressió de l’esforç portat a terme en els darrers anys per dotar el país d’uns serveis públics de qualitat. I tot plegat, si es produís aquesta situació, amb la torna del suport de CiU al PP al govern de l’estat. En segon lloc, una sociovergència tàcita pot suposar no només l’aturada del procés de construcció nacional, sinó un pas enrere en grans reptes que s’han assolit aquesta legislatura, massa vegades a contracor del PSC i amb la posició contrària o suport tímid de CiU, com la llei del cinema, la de vegueries o la de consultes, la llei d’acollida…

Superar aquests riscos, i garantir una majoria parlamentària compromesa amb l’exercici del dret a decidir, només és possible si Esquerra és forta la propera legislatura. L’aplicació de la llei del cinema, continuar legislant superant la sentència del TC sobre l’Estatut o l’aposta decidida per iniciar el camí cap a l’autodeterminació no serà possible si el PP supera a l’independentisme i es converteix en l’àrbitre de la política catalana. Aquest és el repte: que l’independentisme condicioni i marqui la propera etapa històrica del país.

(article publicat a Tribuna Catalana)

Malgrat que el debat sobre la independència és un dels elements de l’agenda de la campanya electoral del 28-N, encara es manté en termes superficials, sobretot pel què fa als posicionaments de CiU i PSC. Un dels indicadors d’aquesta superficialitat és l’associació explícita o implícita entre independència i fractura social que es desprèn d’algunes declaracions de dirigents d’aquests dos partits.

Aquesta setmana era Celestino Corbacho qui advertia que el procés d’independència seria traumàtic i de cap manera pacífic, tornant a treure l’espantall d’una eventual fractura social en cas que aquest país decideixi avançar en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Sorprèn que un procés en els termes que l’hem plantejat -democràtic, en què es respectin totes les parts, i sota supervisió internacional- pugui ser sinònim de fractura, sobretot quan recordem exemples d’experiències recents com les diferents onades de consultes sobre la independència, en què l’absència d’incidents i tensió fou una constant de tot el procés. Utilitzar l’amenaça de la fractura social com a element de desgast electoral no és gens prudent ni gens responsable, i és una mostra evident de la pobresa d’arguments amb què els federalistes intenten defensar la seva opció.

Per altra banda, de manera implícita, en les darreres setmanes diversos dirigents de CiU han utilitzat l’argument de la fractura social per mantenir una ambigüitat calculada sobre la opció de la independència. Qui es manté en les posicions històriques del president Pujol és Josep Antoni Duran i Lleida, que ha afirmat reiteradament que no s’ha de parlar del tema perquè fer-ho divideix el país. I de manera més implícita, Artur Mas rebutja plantejar un referèndum d’independència perquè no veu el país “madur”.

Ni excusa ni espantall: cal treballar cada dia per la cohesió nacional i social del país, però alhora també avançar en el procés d’independència. És evident que un país fracturat o amb risc de ser-ho no pot iniciar un procés d’independència, però Catalunya no es troba en cap d’aquestes dues situacions: l’ampli espectre del catalanisme polític, el consens sobre la immersió lingüística, l’acord sobre la incorporació de la immigració al país (amb exemples com la llei d’acollida impulsada per ERC) i el plantejament netament democràtic de l’independentisme són algunes de les raons per poder-ho afirmar amb rotunditat. La propera legislatura, doncs, ha de ser la de la democràcia, en que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur, i per a fer-ho cal una Esquerra més forta, l’única garantia per poder portar la resta del catalanisme polític (PSC, CIU i ICV) a acceptar un referèndum sobre el futur de Catalunya.

(il·lustra aquesta entrada la portada de l’àlbum “The Divison Bell”, de Pink Floyd)

De la mateixa manera que quan fa quinze anys Esquerra parlava del concert econòmic la resta de forces polítiques dibuixaven un somriure burleta i al cap de deu anys el van fer seu, ara la proposta de referèndum sobre la independència de Catalunya que en Joan Puigcercós va posar sobre la taula en la seva proclamació com a candidat el passat 16 d’octubre a Núria va guanyant adeptes. ICV ja proposa un referèndum a l’escocesa –és a dir, multiopció-  i el president Maragall creu que cal escollir sobre la sobirania de Catalunya en referèndum quan més aviat millor.

Val a dir que la proposta d’un referèndum multiopció (on els ciutadans puguin escollir entre autonomia, federalisme o independència) no és gaire usual en els processos d’autodeterminació, i la proposta de Salmond a Escòcia seria probablement la primera opció. Probablement, els detractors d’aquesta proposta diran que afavoreix a l’opció intermèdia, però també és veritat que permet posar sobre la taula la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En el cas d’una victòria de l’opció intermèdia, la seva realització seria prou complicada, perquè per portar-se a terme, com a solució bilateral (com a mínim algú s’hauria de federar amb Catalunya) caldria pactar-la amb l’altra part, si aquesta vol –i no sembla que hi estiguin gaire disposats-. Algun precedent el tenim en el cas del cantó del Jura a Suïssa, que es va constituïr com a cantó independent del de Berna el 1979 després d’un seguit de referèndums, on el resultat d’un plebiscit popular d’una part del territori de la confederació va obligar a canviar la constitució helvètica. Em sembla que intentar aplicar això a Espanya és bastant improbable, malgrat que seguir l’evolució del cas escocès pot aportar molta llum en el tractament d’un procés d’autodeterminació al si de la Unió Europea.

En tot cas, però, ja és una pas molt important que una part significativa de l’esquerra catalana més enllà d’ERC, és a dir, ICV i el que pot representar dins les bases i entorn del PSC el president Maragall acceptin fer un referèndum on la independència sigui una opció a triar. Sembla, doncs, que la defensa a mort de l’Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum el 2006 ha passat a la història per part d’aquest sector de l’esquerra.

La celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya (sigui a l’escocesa o a la quebequesa) s’haurà de realitzar, molt probablement, fora de la legalitat constitucional espanyola. Si hi hagués voluntat democràtica a l’estat espanyol, fins i tot tenint en compte la sentència del TC sobre l’Estatut, es podria portar a terme mitjançant la Llei 4/2010 de Consultes Populars per via de Referèndum aprovada pel Parlament de Catalunya i introduïnt una modificació a la Llei Orgànica 2/1980 tot equiparant els referèndums d’àmbit autonòmic amb els referèndums municipals, per permetre que una llei del Parlament català els pugui regular (tal i com explica la professora Esther Martín en un número especial de la Revista Catalana de Dret Públic). Ara bé, tenint en compte que aquesta voluntat per part de les institucions espanyoles no existeix –la prova més fefaent és la mateixa sentència del TC sobre l’Estatut-, cal estudiar l’opció de portar a terme el referèndum al marge de la Constitució Espanyola.

La segona opció suposa un fet de sobirania previ, ja sigui amb una resolució decidida del govern i el Parlament de Catalunya de celebrar la consulta, en la qual es podria incloure la mediació d’institucions internacionals, o celebrant-ho posteriorment a una proclamació d’independència realitzada pel Parlament. La primera opció, malgrat les seves dificultats, seria la prioritària ja que es remarcaria el caràcter netament democràtic d’un procés d’independència –o de decisió sobre la sobirania, en el cas del referèndum a l’escocesa- i tenint en compte la inexistència –per sort!- d’una situació de conflicte militar com al Kosove o altres nacions balcàniques, i la relativa bona inserció d’Espanya en la comunitat internacional, seria necessària per a un futur reconeixement per part d’altres estats.

(article publicat a Tribuna Catalana)