En plena campanya electoral el ministre de Foment, José Blanco, va compartir a Manresa un acte electoral amb el candidat socialista a la presidència de la Generalitat. En un exercici de gesticulació pròpia d’altres latituds, Blanco, en plena efervescència mitinera, va voler solemnitzar novament l’eterna promesa: “Pepe, contigo resolveremos esta asignatura pendiente del Prat la próxima legislatura”. Frivolitat a banda, sorprenia la vehemència del personatge a l’hora de plantejar un canvi de model en la gestió de l’Aeroport de Barcelona. Algun il·lús devia pensar que el traspàs, ara sí, podia ser imminent.
No ha passat ni una setmana que Zapatero, en el marc d’un paquet de mesures anticrisi, anuncia la privatització del 49% de l’empresa matriu que ha de gestionar la xarxa d’aeroports d’interès general de l’Estat (l’AENA reconvertida, AESA) i la cessió íntegra de la gestió dels grans aeroports (que pot adoptar tres formes: privatització, creació d’una filial pública d’AESA o d’una empresa mixta). En tot el nou relat del president espanyol, la Generalitat i les institucions catalanes no tenen cap paper rellevant. Les paraules de Blanco, profètiques: “no hay presidente socialista en Catalunya, no hay traspaso del Prat a la Generalitat”. Aquest cop sí que ha complert.
Bromes a banda, la proposta tal i com s’ha plantejat no és acceptable. Malgrat que pugui semblar que s’obre la porta a una gestió individualitzada dels aeroports catalans, Aeropuertos Españoles SA continua tenint la màxima capacitat de decisió: és qui decideix les condicions del contracte de concessió. I aquí la pregunta clau és qui manté les decisions estratègiques al Prat? Qui fixa les tarifes? Qui adjudica els slots (les franges horàries que s’assignen a les companyies per a les operacions d’envol i aterratge)? O qui dissenya els successius plans directors d’infraestructures? AESA manté el 51% de control públic i no renunciarà a decidir sobre aquestes qüestions. Es crea, això sí, un comitè de seguiment, de caràcter cosmètic, perquè l’alcalde Hereu es cregui que mana. Pot passar, doncs, que aquesta pretesa gestió individualitzada acabi quedant només en l’àmbit dels serveis.
El full de ruta de Catalunya està ben definit a la Llei d’Aeroports de Catalunya: “La gestió de l’aeroport de Barcelona ha de correspondre a un consorci en què participi la Generalitat de Catalunya, les administracions locals concernides, el sector privat i l’Administració general de l’Estat, en el qual la part catalana ha de tenir en l’òrgan rector la majoria determinant per a adoptar qualsevol de les decisions estratègiques següents: en matèria pressupostària –pressupostos anuals d’explotació i política d’inversions–, en gestió aeroportuària –gestió dels slots i establiment i modificació de tarifes–, en serveis aeroportuaris –definició dels règims de concessió i prestació dels serveis–, i en gestió del domini públic, infraestructures, planificació i programació –plans estratègics i plans directors.” Hem perdut massa anys com per, ara, arronsar-nos.
El context ha canviat. Zapatero estava acostumat a un Govern de la Generalitat dòcil i domesticat. Tanmateix, el nou govern liderat per Artur Mas té clar quin va ser el clam de la societat civil catalana en l’acte de l’IESE: el dret a decidir en les infraestructures pròpies de Catalunya.