"La refundació del PSC" de Xavier Bru de Sala

Article publicat a el Periódico divendres 3 de desembre del 2010

Per què una derrota tan contundent? Una cosa és clavar-se una pinya i l'altra estimbar-se. La pregunta és: ¿el PSC ha sofert un cop que es pot reparar, encara que amb dificultats, o bé cal diagnosticar-li sinistre total? La resposta equivocada és la primera, la de l'aparell, la del PSOE. Però faríem malament si menystinguéssim la força dels equivocats. Una de les lleis generals de la política que ni Maquiavel ni Murphy van descobrir relaciona la grandària amb les conseqüències dels seus errors. Com més gran, més et pots permetre equivocar-te. Si ets un tanc, i el PSC és un tanc esdevingut tanqueta, la pinya que t'estavelli ha de ser molt forta. Una moto, en canvi, va per terra de seguida. Vist això, el meu peritatge és clar i contundent: sinistre total. Com que no l'assumeixen, com que tenen por de l'ombra de Pallach, com que manen a Nicaragua i són súbdits de Ferraz, es disposen a reparar. A reparar i dissimular la gravetat.

Ara revisem la trajectòria que ha dut a la patacada fatal. El primer Tripartit va aconseguir aprovar l'Estatut, si bé amb final discordant. La lògica política, i la de país, aconsellaven continuïtat, en la perspectiva d'acabar el camí de la reforma de l'autogovern. La força que no tenia Maragall l'exerciria el seu successor. Desplegar l'Estatut i defensar-lo. Els primers beneficiaris de les millores foren els menys afavorits. El PSOE es plegaria a les demandes de Montilla. Sobre el paper, estupend. ¿Era això un error? S'ha d'al·lucinar per tergiversar fins al punt de creure-s'ho. De riscos n'hi havia, però una cosa que hem d'aprendre tots plegats és a no tenir por d'equivocar-nos i després rectificar.

Fins i tot ara cal reafirmar que l'aposta era la correcta. ¿Ha sortit a l'inrevés? Sí, però era la millor, de llarg. El cicle estatutari l'havien de completar els que l'havien iniciat, encara que acabessin com han acabat, a l'uci. Imaginem per un moment que la sentència hagués estat favorable. ¡Quin final més diferent! Doncs si no ho va ser, la primera i principal culpa és del PSOE i l'esquerra intel·lectual i mediàtica de Madrid, sotmesa psicològicament a l'Espanya del PP. Com en el dòmino, va caure la primera fitxa, la fitxa Zapatero. Marxa enrere, concessió a la histèria, error històric, ¡patam!, Montilla, la segona fitxa, podia saltar a un costat i plantar-se, però no es va moure i ha caigut. La tercera fitxa, Puigcercós -o Carod, també i tant o més i millor tots dos- hauria d'haver posat el president en la següent disjuntiva: «O et plantes o et planto». No es van moure ni piular. També ha caigut ERC. La quarta fitxa, IC, només ha rebut d'esquitllentes perquè en aquesta batalla sempre s'hi ha posat de costat, i tant li fot que sigui la crucial per Catalunya.

Establerta la seqüència, l'única que explica els resultats, cal fixar-se amb més detall en l'últim tram abans de l'impacte. A partir de la sentència, el catalanisme es bifurca. Les vies, fins aleshores paral·leles, comencen a divergir. Una cap a la submissió, l'altra cap al sobiranisme. El president Montilla va fer tota la força (la que no havia fet de cara al PSOE) per impedir-ho. Després, un saltiró cap a la submissió. Puigcercós va saltar a l'altra i, en comptes d'explicar fets i posicions, i d'assumir conseqüències, es va perdre de vista deu quilòmetres enllà.

Les erosions de credibilitat són irreparables, tant per a aquest PSC com per a aquesta ERC. Per molt que ho intentin impedir, els resultats han obert un espai d'esquerra nacional que no depengui per res de Ferraz. I com més s'allunyin tots dos d'aquesta centralitat, més evident serà el buit. Opino que cap dels dos està en condicions d'omplir-lo, però per molt que intentin tapar-lo a distància, l'espai és massa gran. O hi van i s'hi instal·len amb totes les de la llei, o l'ompliran uns altres. CiU és usufructuària d'una petita porció d'aquest espai i per això governa Mas.

 

El 28-N ha deixat clar que no es pot repicar a Catalunya i anar a la processó espanyola. Això val per a tots, començant per CiU, però ara afecta de manera especial el PSC. El PSC ha perdut bous i esquelles i ara ha d'optar: o bou o esquellot. Si es decantés cap al catalanisme, Ciutadans i el PP esperarien, un a cada banda, amb la xarxa parada. Si segueix la lògica política dels antics capitans, hi haurà bloc antisobiranista amb el PP. Si es queda al mig, s'enfonsarà del tot. Les dues vies de la bifurcació se separen de manera inexorable. Si Catalunya es decanta per una, amb intel·ligència i sensatesa, pas a pas i fins allà on convingui, l'altra quedarà molt disminuïda.

Ara s'inicia un nou cicle en la vida política i nacional catalana. En pèssimes condicions econòmiques però amb renovades, i esperem que no pas efímeres, condicions de redreç. S'equivoca qui es pensi que tot serà igual. S'equivoca qui no parteixi dels nous paràmetres. Això és així, perquè la bifurcació és social, no de partit. Si el PSC no es refunda, patirà i farà patir. Escriptor.

"La C, la S i la P del socialisme català" de Joaquim Coll

Article publicat a el Periódico divendres 3 de desembre del 2010

Des de diumenge passat, en què el PSC va obtenir la seva pitjor i més dura derrota electoral, sembla que els socialistes no podran contenir el sempitern debat sobre la seva essència, que acaba sempre remetent a la suposada existència de dues ànimes en un sol cos. Curiosament, sembla que aquestes dues ànimes únicament tenen un element de diferenciació: el grau de més o menys catalanisme, i particularment el tipus de vincle que defensa cada una amb la resta del socialisme espanyol. Vist d'aquesta manera, sembla com si les causes del gran cataclisme que van patir el 28-N s'atribuïssin exclusivament a aquesta qüestió. Penso que, en realitat, estem davant d'un debat que, segons com es plantegi, resulta manifestament incomplet i pot arribar a ser anecdòtic si es redueix al tema del grup parlamentari propi. Perquè el debat sobre el perquè de la derrota no es pot ni s'hauria de centrar únicament en la lletra final del PSC, la C de Catalunya (convertim-la en C de catalanisme), sinó també sobre la lletra S i fins i tot la P inicial de partit.

Idees convencionals

La S, perquè ella constitueix la raó de ser d'una força socialdemòcrata. I al voltant de la S, de la crisi econòmica global, del paper de la cosa pública en relació amb el mercat, de la E d'Europa, sense la qual la S no té futur, s'ha de desenvolupar una part central del debat. Denis MacShane, exministre per a Europa al Govern de Tony Blair, ha escrit recentment que «hi ha moltíssimes idees convencionals, massa, en el consell suprem de la socialdemocràcia europea». Aquí resideix, segons el meu parer, una qüestió medul•lar, molt més suggerent que el retorn de pesats debats que el socialisme català va superar en la dècada dels 80: ¿Com afronta el PSC el debat al voltant del binomi competitivitat econòmica / Estat del benestar? ¿Des del conservadorisme curtterminista, des d'un liberalisme a penes maquillat o des d'un reformisme valent i amb sentit?

I, finalment, la P, perquè el que ha fallat també durant aquests últims anys han estat les persones que encarnen el projecte socialista a Catalunya: José Montilla ha estat el primer d'admetre-ho -sembla que els costa una mica més assumir la seva responsabilitat a altres membres del PSC que han governat Catalunya durant aquests set anys-. I això, per tant, ens remet a un debat sobre com s'han pres determinades decisions i sobretot com es designen els seus candidats. La pseudodemocràcia que significa la cultura de la cooptació, que té grans avantatges, però que acaba donant pseudolíders. El procés que ha iniciat el PSC no serà fecund sense un verdader debat obert, democràtic i competitiu en el qual tots els seus membres exerceixin plenament els seus drets i deures com a ciutadans compromesos amb un projecte polític. Un procés en el qual els afiliats que no tenen accés al debat públic a través dels mitjans de comunicació no acabin convertits, quan sigui l'hora de prendre decisions, en espectadors o simples figurants.

Havent obtingut menys del 19% dels vots, el socialisme català ha creuat un perillós Rubicó que l'allunya de poder ser una alternativa de govern. Que sigui capaç de culminar amb èxit el seu procés de renovació és una cosa en la qual no només s'hi juguen molt els socialistes, sinó el conjunt del país.

"Peces sin agua" d'Antoni Puigverd

Article publicat a La Vanguardia divendres 3 de desembre de 2010

Después de un espectacular batacazo, en el seno del PSC se producen contrastes de posición apenas dignos de tal nombre, movimientos que no son más que espuma seca. Se habla de corrientes, cuando en aquel partido hace décadas que nada se mueve. Se habla de líderes alternativos cuando debería hablarse de personajes que han aceptado, genuflexos, la graciosa concesión del aparato; y que ahora, sólo después de que Montilla haya sido aplastado en las urnas, se atreven a decir esta boca es mía. Una boca desdentada. Se habla de facciones, cuando, alcaldes al margen, no hay más que unos grupillos de presión. Lobbietes de viejo y nuevo cuño. El dilema no puede ser más insustancial: o líder nacionalista (para esto ya está Mas) o lideresa española (para esto ya está Alicia).

 

El socialismo catalán reunió en la transición diversas corrientes de pensamiento: el socialismo español y el catalán, el catalanismo de izquierdas, el patriciado cultural, el catolicismo marxista y el republicanismo más consciente de los errores del pasado. Se proponía desarrollar el legado de la Assemblea de Catalunya: la unidad de las fuerzas del trabajo y la cultura, que el PSUC anticipó, a la búsqueda de una Catalunya equilibrada en lo social y en lo cultural. A diferencia del nacionalismo, apelaba a la catalanidad no sólo como herencia que defender, sino como novedad que construir. Su catalanismo se proclamaba de síntesis o fragua: pretendía trenzar las dos grandes tradiciones culturales y lingüísticas que en el siglo XX se habían encontrado en Catalunya. Tal objetivo nunca fue desarrollado. Ni en el plano teórico ni en el político. Enseguida el PSC demostró, en cambio, una gran capacidad táctica: conquistó mucho poder y lo gestionó con habilidad y eficacia en el ámbito municipal y en la cogobernación de España.

 

Desarrollar su principal objetivo estratégico hubiera causado tensiones ideológicas en el interior del partido, en los municipios catalanes, en España. El objetivo se pospuso. Cuando el atrevido Pasqual Maragall intentó cambiar con el Estatut la relación de Catalunya con España, ni contaba con una base ideológica (solo con sus intuiciones) ni con un consenso en su partido. En el segundo tripartito, Montilla llevó el tacticismo del PSC ad líbitum: a pesar de haber perdido muchos votos, salvó el rostro (gobernó); pero tuvo que ceder a ERC la manija ideológica, cosa que no le representaba gran esfuerzo: ¿qué ideología tenía el PSC, a aquellas alturas? El sorprendente protagonismo ideológico de ICV confirma la inanidad (no sólo la debilidad) del montillismo. No es por lo tanto un problema de rostros o de mayor o menor vinculación parlamentaria con el PSOE. Durante 30 años, el PSC ha cerrado la ventana al horizonte para no perjudicar las áreas de poder que abarcaba. El horizonte sigue ciego, pero (más allá de los intereses que gestiona) la conexión social se ha agotado.

Notes d'Olià. Agost 2010. Ernest Maragall.

Ernest Maragall ha demanat publicar aquí les notes que va escriure el passat mes d'agost a Olià, abans que es decidís la data de les eleccions. Aquest document va ser enviat a principis de setembre a alguns membres de la direccio del PSC, amb la voluntat de contribuir al debat obert que considerava, i segueix considerant avui, necessari.

(Si voleu el document en PDF, clickeu aquí)

Notes Olià, 2010.

1ª Part

Esperar amb resignació o decidir amb ambició

Aquestes son notes sorgides de les hores calmes de l’estiu però també des de la meva condició de ciutadà compromès amb el concepte de socialisme des de fa, al menys, 50 anys i, precisament per això, des de la condició de ciutadà lliure que, com tants altres, pensa, parla, proposa. Cap pretensió de raó en exclusiva, cap seguretat, excepte la de que l’únic que no es pot fer en moments com els actuals es callar o esperar passivament el que els temps, o les decisions d’uns i altres, ens hagin de dur.

1 - Catalunya està “en construcció”, es un país vell que busca qui i com ha de ser en un nou context local i global.

En construcció, com tots els països, com sempre, en revisió permanent d’equilibris interns, d’encaix més enllà dels seus límits, de model de relacions amb el món, però també en construcció de nou model econòmic i social, de nou patró de convivència, capaç de conservar identitats tant com de crear-ne de noves,

En cerca de nous motlles d’expressió cultural, de creativitat, que li permetin de ser present al món com cultura viva, oberta, amb valor afegit i personalitat definida.

I, al mateix temps, ha d’afrontar els mateixos reptes que qualsevol altre societat i encara alguns de propis i específics:

a) La crisis econòmica i els seus efectes socials, com tothom

b) La regeneració del sistema democràtic, com quasi tothom i

c) L’encaix institucional de la nació-estat que volem ser, en un espai europeu-espanyol també en revisió-construcció.

2 – Totes les paraules estan dites, repetides, abusades, llançades dels uns als altres com si fossin armes de combat: nació, identitat, sobiranisme, federalisme, independència, crisis, confiança, respecte, plurinacionalitat, constitució, estat (i Estat), societat civil, democràcia, partits, nova economia, societat del coneixement, immigració, ciutadania…

I, en canvi, Catalunya no compta amb projectes definits per aquesta seva “construcció”, projectes que triïn i relliguin uns o altres d’aquells conceptes i projeccions amb sentit i orientació precises, que siguin visibles, susceptibles de ser recolzats tant com criticats, que pretenguin obtenir arrelament social, representació majoritària, responsabilitat institucional.

Si revisem l’escenari que s’ofereix als ciutadans, a pocs mesos de les eleccions, hi trobem alguns trets nous en relació a les anteriors, trets associats a com uns i altres han gestionat un període carregat de canvis profunds (la crisi econòmica ha alterat ordres, estructures i hàbits que semblaven fixats per sempre) i de qüestions d’alta exigència institucional com tot el procés a l’entorn del nou Estatut de Catalunya.

3 - Deixant de banda les opcions de la dreta espanyolista més o menys radical (PP, C’s i l’eventual aparició de la UPD de Rosa Diez), podríem descriure el mapa político-electoral en els següents termes:

a) - L’Independentisme creix i es consolida com a sentiment, com aspiració i com actitud de rebuig però no sembla trobar una expressió partidària explícita capaç de recollir aquesta onada en la mateixa mesura.

ERC paga la seva part del cost derivat de l’experiència del “tripartit” i no capitalitza el seu NO a l’Estatut, sinó que més aviat redueix les seves expectatives. Això deixa espai per les noves opcions independentistes que apareixen més lligades a liderats (?) personals que a projectes solvents i, a hores d’ara, amb previsions electorals escassament favorables.

El sobiranisme com a concepte genèric sembla capaç d’expressar la frustració col•lectiva en relació a l’auto-govern questionat i també de dibuixar una fita de plena independència per un futur més o menys llunyà, però no ho sembla tant d’oferir solucions i respostes per un present d’alta complexitat i, encara menys, d’explicar amb quins ritmes i procediments ens acostaríem a la “terra promesa”.

I, al mateix temps, cal registrar el canvi qualitatiu que s’ha produït en aquest camp: la independència de Catalunya ja no queda limitada a l’aspiració utòpica d’una minoria significativa, i a vegades decisiva per configurar majories de govern, sinó que mereix la consideració d’orientació estratègica plausible per el nostre país si no es modifiquen apreciablement algunes pautes de comportament en la relació Catalunya-Espanya.

Dit d’una altra forma, la presència normalitzada de l’independentisme i la creixent solvència del concepte i de la seva viabilitat política, institucional i econòmica, obliga a la resta d’orientacions possibles, sobre tot les tradicionals de les forces centrals majoritàries CIU i PSC, a redefinir, actualitzar i mostrar com avantatjoses comparativament les respectives ofertes.

b) – Aquesta es la situació més favorable per CIU que pot esprémer fins a les últimes conseqüències la seva tradicional moral d’ambigüitat: recull tot el desgast del concepte i la imatge del “tripartit”, a desgrat de la ingent obra real de govern transformadora i reformista duta a terme, es situa en l’àmbit del sobiranisme sense límits (però sense terminis ni compromisos) i intenta oferir una imatge de solvència i estabilitat com actiu electoral per una propera governació, en contrast aparent amb el mandat que ara finalitza.

En aquest context s’entén millor l’últim invent convergent, la reivindicació del concert econòmic, com esquer per sobiranistes dubtosos i com gest de desafiament envers “Espanya”. A consciència de la impossibilitat pràctica del concepte i, especialment, de la explícita contradicció amb el model de finançament que, precisament amb la benedicció d’Artur Mas, va acabar incorporant l’Estatut del 2006 i es troba ja en plena vigència positiva. Es un intent de “matar” del tot l’Estatut i de fer oblidar el seu protagonisme i responsabilitat en aquell procés d’aprovació.

Encara hi hem d’afegir els rèdits que CIU segueix obtenint de la seva representació a les institucions espanyoles: soci desitjat per uns i altres (ara molt explícitament per un PSOE necessitat de suports parlamentaris per tirar endavant pressupostos, reformes i lleis), treu tot l’avantatge de la pràctica exclusiva de representació catalana, acompanyat per les dignes, però escassament influents, veus de republicans i ecosocialistes, i per el silenci absent de la representació majoritària dels ciutadans de Catalunya, la que va atorgar 25 escons al socialisme català.

Així, CIU pot aparèixer simultàniament com relleu natural d’un “tripartit” esgotat i com dipositari autoritzat dels afanys pendents, frustracions acumulades i esperances històriques dels catalans. Tant se val que no concreti objectius ni camins per assolir-los, no importa que vagi acumulant evidències de quina era la seva cultura de govern i quina la seva relació amb contractistes i proveïdors de les seves administracions.

Potser per això Duran Lleida segueix sent el català seriós i prudent que ens defensa a Madrid, i de pas obté la millor nota en les enquestes espanyoles. I potser també per això, oh meravella!, Artur Mas consolida les expectatives electorals tot desqualificant les proves creixents de finançament irregular i fent desaparèixer de l’imaginari col•lectiu les intenses i profitoses relacions que CIU mantenia amb els simpàtics Millet i Montull.

c) - I aquesta es la situació menys favorable per el PSC, obligat a moure’s en un espai cada cop més limitat, més exigent, més complex i més sotmès a contradiccions reals o aparents. El meu partit ha passat, en deu anys, de ser la punta de llança de la renovació política, del salt endavant de l’autogovern i de la modernització reformadora de la societat catalana (recordeu les autonòmiques del 99 i el quasi 1,2 milions de vots que va rebre), a ser la víctima propiciatòria aparent de tot el que n’ha resultat, inclosos els dos mandats de govern progressistes, l’aprovació del nou Estatut, l’arribada d’un milió de nous ciutadans i, es clar, els efectes de la crisi econòmica més greu des de la segona guerra mundial.

En termes socio-electorals el PSC pateix avui la pressió simultània de dos fenòmens complementaris però independents: d’una banda la consolidació d’un tòpic crític i negatiu sobre el concepte i la imatge dels governs de coalició PSC-ERC-IC. El cost més evident recau sobre el PSC en tant que partit central i responsable principal de la orientació, equilibri i solvència de l’acció de govern en el seu conjunt.

De l’altra banda, l’eclosió inevitable de les limitacions i efectes derivats del model de relació PSC-PSOE vigent des de la desaparició del grup parlamentari propi a l’inici del mandat 1982-86. La contradicció de fons entre l’aspiració a governar Catalunya com a expressió del catalanisme progressista i la pertinença sense dret a veu i vot al projecte volgudament compartit amb el socialisme espanyol, apareix en tota la seva intensitat. Encara més quan es tracta d’encapçalar, des de la imprescindible unitat catalana, la resposta del país a la situació crítica per el nostre autogovern causada per una sentència inacceptable del TC.

Acceptada la qüestió com decisiva per el futur de l’opció socialista a Catalunya, i per cert també a Espanya, queda per dilucidar si el PSC pot deixar el debat plantejat per “després de les eleccions” com defensa la posició majoritària avui a l’organització per tal d’oferir una imatge compacte, o es tracta, precisament, d’una de les raons que expliquen unes expectatives electorals tan baixes segons totes les enquestes disponibles.

Com es prou conegut, la meva convicció es que sense donar-hi resposta positiva i convincent serà molt difícil recuperar credibilitat i recolzament actiu entre amplis sectors de la societat catalana que, inexcusablement, han de formar part principal d’un projecte progressista que es pretengui guanyador.

2ª part

Per ser nació haurem de saber ser estat

I així, quin es el projecte que s’ha d’oferir als ciutadans d’aquest país des d’una perspectiva socialista/catalanista/democràtica?.

Quins han de ser els seus trets distintius, inconfusibles, que contrastin nítidament amb el no-projecte alternatiu del nacionalisme conservador?

Com, en canvi, ha de contenir el motlle bàsic del que Catalunya ha de guanyar des de la unitat natural de ciutadans-societat-partits-institucions?

En altres paraules, quin és el projecte que caldria esperar, o exigir, del gran partit dels progressistes de Catalunya?

O bé, que és el que goso esperar de la coherència, dignitat i fermesa del nostre President Montilla? Podem aspirar a que la seva demostrada capacitat d’exercir la Presidència de la Generalitat amb plena responsabilitat, es verifiqui igualment en la presa de decisions que col•loquin al PSC en condicions d’optar a la victòria en les properes eleccions autonòmiques?

En primer lloc, crec, s’ha de deixar ben establerta una premissa que hem de tenir sempre present sense que haguem de recordar-ho a cada moment: Catalunya és un subjecte polític ple que actua com a nació en un marc de sobiranies limitades i compartides successivament amb Espanya i Europa.

Es a dir, Catalunya pot decidir i aplicar tant les estratègies globals que la defineixin com les polítiques actives específiques per cada qüestió, per cada objectiu nacional, per respondre a cada nova situació.

La regulació d’aquest marc de sobiranies successives sota concepció genuïnament federal, la delimitació del terreny de joc institucional i competèncial és, òbviament, una qüestió crucial que, en aquests moments, ocupa un espai central del debat polític català, però no podem deixar que ens impedeixi afrontar la resta de qüestions decisives avui plantejades i que requereixen resposta, iniciativa i determinació col•lectiva.

Ben al contrari, hi ha una relació estreta i creixent entre el ple exercici de l’autogovern assolit i la nostra capacitat per formular respostes adequades a qüestions com la crisi econòmica o la nova definició de continguts i regles del joc del que hem anomenat “estat del benestar”.

De fet, l’evidència creixent de que Catalunya està trobant amb èxit el seu propi camí de sortida de la crisi és ja un element central del diàleg Catalunya-Espanya. Quan Catalunya exporta mes del 25% del total espanyol o quan es verifica que més del 50% del mercat exterior català ja no és l’espanyol sinó l’europeu, l’americà o l’asiàtic, estem canviant alguns dels paràmetres bàsics d’una concepció obsoleta que reposava sobre l’equilibri suposadament compensat però mai reconegut formalment, entre dèficit fiscal i superàvit comercial.

Dit més explícitament, disposar del nivell d’autogovern que en el seu dia vam pactar és, avui, a més d’un dret inalienable, un instrument imprescindible per actuar com a subjecte polític real, per governar la sortida de la crisi, per desplegar les noves polítiques socials, per construir el model econòmic que ens ha de donar perfil propi a Europa i al món per els propers 50 anys.

El model, precisament, que ha de permetre que Catalunya segueixi exercint el paper de motor econòmic, de creador de riquesa susceptible de ser distribuïda, d’aportador net en el rol de solidaritat entre pobles d’Espanya mentre això sigui necessari, d’innovador i conector potent amb l’economia global per mitjà de la presència normalitzada de les nostres empreses arreu del món.

Diguem-ho clar, avui Espanya precisa de Catalunya d’una altra manera però no menys intensament del que ho ha fet en els últims 300 anys.

Tractem, doncs, de precisar, de identificar els elements essencials d’aquest projecte que els catalans han de conèixer, entendre, valorar i fer seu (o rebutjar). Es obvi que ha de ser entès com un projecte integral, que no defugi cap complexitat i, en canvi, doni compte de la coherència i globalitat dels seus components i concrecions.

Convindrà distingir, al efectes de presentació, tres grans àmbits de projecció:

1) el de la realitat social, econòmica, institucional del país: que està succeint, quines orientacions hem d’adoptar, quines reformes hem d’impulsar, quins objectius ens hem de fixar a curt, mig i llarg termini.

2) la definició oberta però estable del nostre model de sobirania compartida: el del federalisme pluri-nacional expressat a l’Estatut del 2006, la conquesta de la seva plena vigència, la lectura coherent o la reforma, si fos necessari, de la Constitució del 78.

3) l’aproximació completa i sense condicionament partidista a la reforma del nostre sistema democràtic amb especial consideració del model de partits i de representació política vigent des dels anys de la transició.

De la crisi a l’esperança,

En relació al primer àmbit, es poden inventariar una ample gamma d’actuacions, algunes ja en marxa per impuls dels últims governs i moltes altres pendents de ser definides i executades. Sense ànim d’exhaustivitat ni d’ordenació n’esmentem les següents:

- la reforma en profunditat de l’Administració Pública revisant conceptes bàsics d’organització i funcionament, criteris de relació amb els ciutadans i amb l’activitat econòmica (de l’autorització prèvia a la comprovació de qualitats i resultats), redefinició del concepte de funció pública i dels seus drets i deures, nova concepció de la col•laboració público-privada amb externalització d’àmbits de gestió susceptibles d’obtenir graus més alts d’eficiència social.

- L’exercici conseqüent de la capacitat fiscal que l’estatut ens reconeix per tal de consolidar un sector públic mes lleuger en tamany però més capaç i més fort per exercir les seves funcions de garantia d’igualtat de drets, de cohesió social i d’equilibri entre poder democràtic i poder econòmic.

- Opció decidida per una política pressupostària orientada a un nou equilibri basat en la menor despesa corrent possible acompanyada de la major inversió pública possible.

- L’adopció de les mesures i actuacions coordinades amb el sector privat per assentar les bases del model econòmic industrial (amb el sector agro-alimentari com a punta de llança), d’exportació, de serveis avançats, d’I+D.

- El necessari canvi de fons en les relacions laborals més enllà de la potser correcta però clarament insuficient nova legislació en tràmit. És hora de plantejar obertament a empresaris i sindicats si estan disposats a treballar plegats per la millora de la productivitat i la defensa de la competitivitat de la nostra economia.

- Haurem de dur fins a les últimes conseqüències les decisions tot just adoptades en relació a la organització territorial del país. El decidit impuls al rol determinant del nostre principal actiu econòmic i institucional, l’àrea metropolitana de Barcelona, i la revisió a fons de l’actual i poc racional mapa administratiu (incloent Diputacions i Consells Comarcals) han de formar part de l’agenda reformadora immediata que Catalunya reclama.

- Ha arribat també el moment d’afrontar sense cauteles excessives la nova concepció del que hem entès per “estat del benestar”. Corresponsabilitat, fiscalitat equilibrada de rendes personals i beneficis empresarials, fronteres i nivells de la intervenció pública, prestacions universals i gratuïtat (o no) dels serveis personals. Es tracta, probablement, d’un àmbit on l’aportació de Catalunya pot significar un valor afegit net al procés de renovació en profunditat del concepte que Europa s’està plantejant.

- Amb la mateixa urgència haurem de situar-nos en primera fila dels països que han pres consciència del repte inajornable de trobar un equilibri solvent i eficient entre la creació i distribució de riquesa i el respecte per la natura i les exigències que en provenen: esgotament de recursos naturals, canvi climàtic, contaminació ambiental, etc…

- Per últim, però potser el més important, situar l’educació en el primer rang de les prioritats nacionals. La transformació tot just iniciada del nostre sistema educatiu s’ha de desplegar i completar en tota la seva potència, incloent el nivell superior universitari i, molt especialment, la formació professional i la seva relació amb el món del treball i els processos de integració laboral en condicions adequades per la creació de valor afegit.

De la desafecció al reconeixement

Pel que fa al segon dels àmbits esmentats, el de la consolidació del sostre màxim d’autogovern que mai hem assolit i ara es troba qüestionat, hem de començar per afirmar que no n’hi ha prou amb un debat entre catalans per mesurar recolzaments de cada una de les legítimes opcions que se’ns presenten: autonomisme (o més aviat descentralització administrativa), sobiranisme (indefinit i sense compromís) , independentisme (unilateral o prèvia consulta), federalisme (més o menys capaç de trobar interlocutors interessats)….

Aquest es un debat legítim, cada dia més obert i recolzat en suports socials prou significatius, però no hauria de ser obstacle per trobar en moments de la major exigència com l’actual, els elements i conceptes que ens apleguin, que ens permetin definir estratègies de país amb objectius precisos i compartits. Altrament, tots hi perdrem, excepte, naturalment els que ens observen des de l’Ebre enllà amb una barreja de cinisme i complaença.

I, doncs, quins serien avui els elements susceptibles de configurar la més ample majoria de catalans en la seva defensa, sense que ningú hagués de renunciar a idees o projectes alternatius?

- la fixació i consolidació del nivell d’autogovern aconseguit amb l’Estatut del 2006 sense cap renúncia ni concessió, incloent, és clar, el govern de la justícia que hi era inclòs i la plena capacitat competencial acordada, sense la permanent subjecció a la voracitat regulatòria de l’Administració Central que ha caracteritzat els darrers 25 anys (prou de “reales decretos” i “órdenes ministeriales” que contradiguin i anul•lin lleis catalanes!)

- el reconeixement explícit del caràcter plurinacional de l’estat, afirmant la lectura inicial de la Constitució del 78 o bé endegant el procés de reforma pertinent. (Llei d’us de llengües de l’estat basada inequívocament en aquest principi, normalitat de la presència internacional de les nacions respectives, en serien exemples substantius)

- La presència inequívoca dels continguts que garanteixin la relació bilateral en tot allò que ens ha de permetre, precisament, actuar coma nació, ser estat, existir com a subjecte polític ple, conscient del marc de sobiranies compartides en que cada cop més ens haurem de moure.

- La seguretat, expressada també bilateralment, de comptar amb un model de distribució dels recursos públics que no perjudiqui ostensiblement la nostra capacitat de crear riquesa i decidir-ne la seva destinació. El model pactat a l’Estatut i ja vigent, és un pas positiu en la bona direcció sempre que no quedi dissolt en la sempre fràgil i provisional legislació de caràcter general tal com sembla apuntar la sentència del TC.

- Això no contradiu la necessitat de seguir exercint les dosis de solidaritat fiscal adequades en les modalitats més orientades a la reducció progressiva de les circumstàncies que encara avui, desprès de 30 anys d’evolució, ho justifiquen.

- Enriquir el contingut federal objectiu del nostre model per mitjà de la iniciativa, ja plantejada en el seu dia per el President de la Generalitat, d’establir relacions estables i regulars entre les nacions i regions autònomes per definir criteris i polítiques compartides sense intervenció ni autorització prèvia del Govern central.

- Ja sé que sovint es defensa la impossibilitat d’assolir aquests objectius en base a la comptabilitat d’eventuals majories parlamentaries. Precisament per la versemblança d’aquesta hipòtesi hem de plantejar aquest objectiu des d’un diàleg institucional i no partidari. És Catalunya, tota ella, visiblement, indiscutiblement, qui s’adreça a les institucions espanyoles, no a un o altre partit, per expressar la seva posició irrenunciable i, a la vegada, deixar clarament establert el compromís de lleialtat mútua que l’acord aconseguit implicaria.

I, naturalment, no podem tancar aquest apartat sense referir-nos a la qüestió que ha acabat convertint-se en el catalitzador, o el parallamps, del debat sobre el rol i la responsabilitat que pertoca al PSC en tot el relacionat amb l’autogovern català i la seva defensa davant les instàncies espanyoles.

Em refereixo, és clar, als acords polítics entre PSC i PSOE, a les modalitats de la seva presència conjunta o diferenciada a les cambres legislatives i, doncs, a la concreció de tot plegat en la disjuntiva grup parlamentari propi per el PSC (com succeïa sense problemes fins al 1983), o bé continuïtat de la situació actual amb la simple pertinença dels diputats socialistes catalans al grup únic i compartit amb els de la resta d’Espanya.

Com quasi sempre, hem de desmuntar els tòpics imperants, refugi d’argumentacions destinades a impedir una reflexió serena i objectiva:

a) La formació de grup propi no es sinònim de ruptura i enfrontament amb el socialisme espanyol. Es sinònim de llibertat per definir posició pròpia i per defensar-la obertament en tot allò que afecti l’interès específic de Catalunya.

b) La formació de grup propi no seria altre cosa que retornar a l’origen de la relació entre dos partits amb personalitat jurídica diferenciada que acorden àmbits de treball comú i comprometen el respecte als objectius i programes elaborats per els òrgans federals que comparteixen.

c) La pertinença en peu d’igualtat a un projecte socialista d’àmbit espanyol es un senyal d’identitat al que de cap manera volem renunciar i que no podem acceptar que s’entengui com incompatible amb la representació sense límits ni subordinació de la nostra responsabilitat davant dels catalans

d) No hi ha cap obstacle reglamentari per la lliure decisió de constitució de grup propi per part del diputats socialistes catalans en el moment oportú per fer-ho. Tampoc n’hi ha per que, abans que això pugui produir-se, s’adoptin les decisions de vot diferenciat, si fos necessari, o s’articulin els acords interns que garanteixin l’expressió de posició i l’exercici visible de la representació majoritària dels ciutadans de Catalunya que, fins ara, correspon als diputats socialistes.

e) Es absurd que seguim parlant de federalisme plurinacional, de relació bilateral i, en canvi, no puguem disposar de les eines més bàsiques i elementals per donar contingut polític a aquests conceptes. Si Catalunya es una nació, si ha de saber actuar com estat, com pot silenciar la seva representació principal i majoritària a les instàncies determinants per el devenir del nostre autogovern? Encara pitjor, com podem deixar en mans de la resta de forces polítiques catalanes la funció essencial d’actuar visiblement en tant que representants elegits dels catalans i suposar que això no ha d’influir en la conformació dels recolzaments electorals per decidir la governació de Catalunya?

f) L’argument de l’eficàcia i la capacitat d’influir en millors condicions des de l’interior del grup únic espanyol es quasi ofensiu. Es acceptable que una relació realment federal no sigui capaç de proveir procediments suficients per arribar als mateixos acords en base al diàleg obert entre ambdós col•lectius? És clar que el nou escenari proporcionaria un plus de capacitat negociadora, d’influència real, als diputats catalans, però no és aquest precisament un dels objectius perseguits?

g) Es més legítim l’argument tecnico-polític de que això faria perdre al grup socialista la condició de primera força parlamentaria i, per tant, tindria conseqüències sobre el funcionament del Congrés de Diputats, l’ordre de les intervencions, la composició de Meses i comissions, etc.. Però, diguem-ho clar, en cap cas la presència d’un grup de socialistes catalans ha de significar canvis en la configuració de la majoria parlamentaria al servei d’un programa de govern, d’unes lleis pressupostaries, de tots els elements que han de configurar un projecte federal compartit i servit amb lleialtat mútua.

h) L’especulació sobre eventuals riscos de divisió interna al socialisme català resulta encara més ofensiva. Què no era aquest el criteri aplicat inicialment i en plena vigència quan el socialisme espanyol va obtenir a tot Espanya, i molt especialment a Catalunya, els millors resultats de mai i la majoria absoluta més indiscutible?

i) Per la mateixa raó, per últim, és encara menys acceptable que el PSC adopti la seva posició (o la seva renúncia) en aquesta matèria sota la hipòtesi mai plantejada formalment d’una eventual presentació de candidatures pròpies per part del partit socialista espanyol. Aquesta si seria una violació explícita dels acords d’unitat socialista i, per tant, d’obligat rebuig per part del socialisme català.

De l’abstenció crítica a la credibilitat i la confiança democràtica

Queda un tercer àmbit de reflexió, el de les reformes democràtiques imprescindibles per que totes les iniciatives i propostes esmentades fins ara mereixin atenció i acceptació o rebuig crític des de la ciutadania. No podem pretendre recolzament actiu ni arrelament orgànic sense recuperar la connexió directe entre política i ciutadania, entre partits i ciutadans que recolzin cada una de les opcions legítimes que s’ofereixen.

Es poden distingir tres àrees successives que s’exigeixen coherència mútua i aplicació conjunta. En aquesta matèria no son possibles els invents ni les solucions màgiques per un o altre aspecte o problema específic: hem de referir-nos, doncs, en primer lloc als sistemes de representació ciutadana i les lleis electorals que els serveixen, en segon lloc als propis partits, als electes que els personifiquen i a la seva relació amb electors i societat civil organitzada, en tercer lloc als procediments, garanties i control transparent del seu finançament i, per últim, a la qüestió cabdal del drets i deures dels ciutadans i dels actors polítics en l’exercici de les seves funcions respectives.

El model actual ha anat acumulant efectes perversos i defectes prou visibles, però conserva les virtuts i característiques que a l’inici de la transició democràtica van aconsellar la seva adopció amb resultats més que positius: el principi constitucional d’obligada proporcionalitat va donar lloc a la creació de grans forces polítiques amb voluntat majoritària, a l’estabilitat en la representació parlamentaria global, al domini de les idees i els projectes sobre el pur personalisme, a períodes d’alternança a dreta i esquerra amb possibilitat de desplegar projectes a mig i llarg termini i a l’adopció de mecanismes de finançament de l’acció política dissenyats per impedir desequilibris basats en la capacitat econòmica d’uns i altres.

Totes aquestes qualitats han anat esvaint-se, desapareixent de l’imaginari col•lectiu sobre la política i han sigut substituïdes per les anècdotes (o categories) dels casos de corrupció personal, de finançament irregular, d’ús inadequat dels recursos públics, de complicitat amb interessos privats poc legítims, en definitiva per un progressiu distanciament respecte d’unes organitzacions aparentment tancades, blindades o indiferents front a les inquietuds ciutadanes.

Es així com s’ha anat consolidant un cert clam popular, tant crític i desqualificador global del sistema polític com confús i poc clar en la formulació d’alternatives viables i solvents. Tenim molt clar el que no volem que passi, el que no ens agrada, el que voldríem veure desaparèixer per sempre, però no hem sigut capaços d’oferir respostes ni propostes susceptibles de ser acordades i aplicades des de una mínima coincidència general.

Amb un cert risc, doncs, d’afegir incertesa a la desafecció generalitzada, podem identificar algunes línies de reforma que, naturalment, haurien de trobar graus de consens significatius per tenir possibilitats d’exit.

a) l’aprovació, per fi, de la Llei Electoral de Catalunya amb els suficients elements de novetat en la vessant d’assegurar la correcta representació territorial i, al mateix temps, la incorporació, per primera vegada en la legislació electoral espanyola, del principi de relació directe entre diputat i elector que l’ha votat. Els sistemes alemany o holandès son referències útils en aquesta direcció, tot i respectant el principi de proporcionalitat que la Constitució del 78 va establir.

b) La qüestió del finançament presenta les dificultats tradicionals pel que fa a la transparència i al control efectiu dels ingressos i despeses dels partits. La pretensió reiterada de trobar una regulació cada cop més estricta i capaç de preveure totes les escletxes s’ha demostrat inútil i contraproduent.

c) No seria més sensat establir un límit general de despesa i articular mecanismes d’estimació objectiva externa i neutral per verificar-los? No seria també més efectiu establir un sistema de sancions directament polítiques (per exemple, pèrdua de diputats elegits per la llista infractora) en base a l’avaluació externa realitzada periòdicament?

d) També aquí, doncs, menys regulació casuística, menys procediments de verificació comptable i formal, més llibertat real de moviments, més coneixement transparent d’activitats, relacions partits-societat i despeses reals, més capacitat efectiva de sancionar políticament comportaments irregulars.

e) El canvi en el sistemes electorals haurà d’ajudar a la gradual adaptació de les estructures partidàries en el sentit de major plasticitat social i menor rellevància dels aparells orgànics dels partits. La necessitat de triar candidats que hagin de competir personalment per la representació de territoris més petits i homogenis amb vot individualitzat pot comportar un revulsiu per contrast positiu amb el mecanisme exclusiu i tradicional de llistes de partit tancades i bloquejades.

f) En coherència amb aquest model electoral mixt es poden plantejar novetats en l’aplicació de conceptes com el de disciplina de vot, en el sentit de capgirar la proporció actual entre vot obligat i llibertat de vot per els membres de cada grup parlamentari. El “contracte” inicial inclouria les qüestions i decisions de disciplina comuna (per exemple les incloses en els programes electorals o de govern) mentre que per les no previstes es podria reclamar la llibertat d’expressió i vot personal.

g) Aquests canvis s’han d’estendre al funcionament i regles del joc de parlaments, governs. Ajuntaments, etc.. Les relacions entre institucions democràtiques i ciutadans han de caracteritzar-se per la transparència, l’accés directe a la informació, el rendiment de comptes i la responsabilitat plenament assumida en la gestió dels recursos públics. I, al mateix temps, els governants i representants han de poder exercir la seva funció en les adequades condicions de respecte i confiança.

h) La reflexió sobre el funcionament del nostre sistema democràtic ha de incloure també la del paper dels mitjans de comunicació privats i públics. La independència dels uns, privats però amb transparència de propietat i socis, ha d’anar en paral•lel a la claredat i coneixement general dels seus posicionaments i preferències polítiques. La neutralitat dels altres, públics però protegits de la intervenció partidaria o governamental, ha de ser regulada i garantida per la legislació específica. La creixent presència i influencia de les xarxes socials completa un escenari cada cop més obert on serà més difícil el condicionament interessat de l’opinió pública, per be que els processos de concentració empresarial seguiran sent risc real per la llibertat d’expressió.

Ernest Maragall i Mira

Olià.

Agost 2010.

"¡Viva la confusión!" de Salvador Cardús i Ros

Article publicat a La Vanguardia el 24 de novembre de 2010

Las campañas electorales son periodos verdaderamente interesantes desde el punto de vista comunicativo. La cantidad y rapidez con que se produce discurso oral, visual y escrito, es decir, la densidad de mensajes emitidos, de réplicas, de desmentidos y matizaciones, de análisis, y particularmente el conjunto de confusiones que producen a lo largo de esos días, constituyen un maremágnum de significados que, fuera del fragor de la batalla, deberían merecer más atención académica, tan serena como crítica. Otra cosa es que a causa del dramatismo del combate político que ilustran, y si se toman como medida del nivel del debate ideológico o de los proyectos sociales que algunos querrían que vehiculasen, produzcan entre la intelectualidad, comentaristas políticos y en ciertos profesionales una profunda depresión, sincera en unos casos, simulada en otros. Sea como sea, la habitual calificación negativa de los discursos de las campañas electorales olvida algo fundamental en toda lógica comunicativa: que el significado del mensaje no sólo depende de su emisor, sino también del receptor y del contexto en el que se produce el intercambio. Si uno pierde de vista dónde se ha soltado el mensaje, la intención precisa del emisor, el medio por el que transita, las condiciones de recepción y la interpretación exacta o equívoca del receptor, puede llegarse a conclusiones verdaderamente absurdas.

Pongamos el caso del vídeo para You-Tube de las Joventuts Socialistes de Catalunya y el inocente voto orgásmico que protagoniza su joven electora. Se trata, fundamentalmente, de una broma de gusto quizás discutible, pero sin ninguna pretensión estrictamente política, más allá de la pretensión de llamar la atención entre un cierto segmento de población para incitar a la participación. En realidad, todo muy simple. Pero sacarlo de su contexto jocoso y de la irreverencia propia del medio a través del que se difunde, convertirlo en síntoma de la supuesta banalidad generalizada en la política catalana o interpretarlo a la luz de la traición a la lucha por la igualdad entre hombres y mujeres supone una exageración que, ella misma, necesita interpretación. Es decir, sólo en la medida en que el mensaje deja de significar lo que quería sugerir quien lo produjo y es aspirado por el ciclón interpretativo de la propia campaña, siendo utilizado para rebotarlo contra un candidato, contra el país o contra ciertos principios ideológicos, puede entenderse el bucle comunicativo que ha llegado a producir.

Como ocurre siempre en las campañas electorales, aquí y en todas partes, elementos escandalosos de este tipo aparecen a diario y llegan a llenar secciones especializadas de los medios de comunicación. Desde el candidato al que se le escapa un “allí no paga ni Dios” hasta el que suelta un “gilipollas”, el recurso a metáforas poco afortunadas como el robo de carteras o los lapsus inevitables en situaciones de estrés, sacándolo de contexto, todo sirve para reciclarlo dándole otra dimensión y atacar al adversario, o simplemente para ganar audiencia a base de montar farisaicas escandaleras. Al final, nadie puede llegar a saber si existe algún beneficiario de tanto falso dramatismo, o si todos acaban perdiendo.

Me parecen injustos, por incompletos, los análisis que sólo consideran el punto de vista del emisor del mensaje electoral. Por lo menos, hay otras dos consideraciones que es conveniente tener en cuenta. Por una parte, las condiciones de emisión de los mensajes, establecidas por normas electorales que suelen tener poco tino comunicativo. No se trata tan sólo de la tan discutida regulación de los tiempos para la información en los medios públicos, sino de la existencia de formatos de publicidad tan curiosos como esos breves clips emitidos por radio sin solución de continuidad y que lo mezclan todo. Si uno no es capaz de reconocer previamente la voz del candidato, si no puede discriminar la calidad sonora del clip que delata que se trata de una organización paupérrima, es casi imposible entender nada. Las risas de los Verdes, la historia de los Piratas...

La segunda consideración es para reflexionar sobre las actitudes y disposiciones comunicativas de los receptores de los mensajes. Por decirlo rápido y con un ejemplo: ¿a qué va alguien a un mitin electoral? A informarse, seguro que no. A buscar argumentos para votar, tampoco. ¿Quizás se trata de dar ánimos a los candidatos? ¿De enardecer a los militantes para que contagien su espíritu combativo a su entorno? ¿De producir eventos que puedan ser objeto de información en los medios de comunicación? Si no se interpreta correctamente la función del mitin, no pueden comprenderse adecuadamente los mensajes que ahí se pronuncian.

En definitiva, existe una gran dislocación entre lo que se supone que debería ofrecer un partido o un candidato y la diversidad de contenidos que buscan los votantes. Como en el juego de los disparates, por un lado, los analistas exigen grandes ideas al candidato, y por el otro, el votante pide confianza, calidez, seguridad. Y ni los grandes análisis producen confianza, ni la calidez se encuentra principalmente en los argumentos sesudos. Los resultados electorales no son otra cosa que el resultado de la suma de todas esas confusiones. De manera que no le busquen mucha racionalidad en el voto, que no la van a encontrar.

"Cultura sin campaña" de Ferran Mascarell

Article publicat a La Vanguardia el dia 11 de novembre de 2010

Poco se está hablado de cultura en esta campaña electoral. Sólo los típicos actos electorales destinados a dar algún titular a los candidatos para el corte de televisión; algunos manifiestos con firmas más o menos ilustres. Lástima. Lo cultural no está en la campaña y sin embargo es lo que establece hasta dónde una sociedad es capaz de avanzar y escoger las mejores opciones. Paradójico. En nuestra sociedad es dominante la idea de que la cultura es sinónimo de entretenimiento o evasión. Incluso los creadores y profesionales de la cultura parecen poco motivados por los programas electorales; casi nadie mueve las cejas; las posibles subvenciones futuras aconsejan prudencia. Lo cultural se ha simplificado hasta límites grotescos. Ha sido ubicado en una especie de limbo especializado y dedicado al entretenimiento. El verdadero sentido de la cultura se ha distorsionado hasta hacerlo irreconocible. Quizás por todo ello la movilización en favor de la cultura ha desaparecido del proceso electoral.

La cultura es el fundamento de nuestra identidad individual y colectiva, de nuestra capacidad creativa y de nuestra convicción innovadora, de la calidad de nuestro progreso y de los principios que impulsan la cohesión social y democrática de la comunidad. Una sociedad siempre se despliega desde la cultura, y es muy especialmente importante tenerlo en cuenta en tiempos de crisis y de cambios sistémicos, como los actuales. Nuestro tono cultural está bajo y la campaña ni tan sólo incita a hacer la crítica de las políticas culturales desplegadas durante los últimos cuatro años.

Las cosas no siempre han sido así y que ahora lo sean no es una anécdota. Que la cultura entendida como compendio de ideas y opciones propositivas de carácter humanístico, científico y artístico sobre nuestro futuro (inmediato y lejano) no aparezca en campaña es un indicador de las muchas inercias que atenazan nuestra vida colectiva. La falta de relato cultural extiende todavía más el peligroso virus de la desafección. Creo que el olvido político y social del sobreesfuerzo cultural que Catalunya necesita es el principal problema de fondo de Catalunya y el que más condiciona su futuro. Catalunya precisa de un voluntarioso esfuerzo colectivo a favor de la cultura; no hay otro modo de romper la inercia que domina en muchos ámbitos de nuestro país, potenciar nuestra cartera de conocimientos y fortalecer nuestros desdibujados valores. Sólo un sobreesfuerzo cultural permitirá mejorar los contenidos que producimos, los productos, los procesos y las organizaciones que generan nuestra riqueza y aseguran nuestra convivencia. Esta campaña parece haber olvidado que el principal capital colectivo que posee Catalunya es la cultura.

Pienso que un país vale lo que vale su cultura, que un país es sobre todo un sistema cultural, que un país funciona bien si el capital cultural lubrica el sistema de vasos comunicantes que asegura el despliegue conjunto y armónico del sentido de identidad, la creatividad, el progreso y la convivencia. Sólo desde la preeminencia de lo cultural se podrán construir identidades más abiertas y democráticas; sólo desde climas culturales favorables se consolidan países más creativos e innovadores.

Sólo cuidando el capital cultural las sociedades asegurarán un progreso sostenido y sostenible. Sólo una gran convicción cultural hace posible que las comunidades gestionen con éxito la complejidad del mundo global que está en cada barrio de nuestras ciudades. Repito: un país vale lo que vale su cultura; no sólo su PIB, como bien dijo Galbraith en su último y testamentario libro.

Me parece enormemente contraproducente que una campaña electoral tan importante no tenga en el debate cultural uno de sus puntos de referencia. Poco o nada se dice o se discute sobre la calidad de nuestro conocimiento, la idoneidad de nuestros valores, la sociedad que deseamos, el país que estamos construyendo o el futuro al cual aspiramos. El futuro de Catalunya tiene su mejor fuerza motriz en la fuerza de su cultura, y el fortalecimiento de un sistema cultural privado, asociativo y público de calidad, ambicioso y muy autoexigente debería ser motivo de análisis, debate y pacto, además de compromiso explícito por parte de quien aspire a gobernar Catalunya. Me cuento entre quienes creen que el peculiar puzle de instituciones públicas deslavazadas existentes no favorece el despliegue cultural y el enorme potencial de la cultura catalana.

Unas elecciones autonómicas sin apenas debate cultural suponen un empobrecimiento general. Sin cultura disminuye la gama de las opciones posibles que puede ofrecer la política. Sólo culturalizando el relato político será pensable una política más eficiente; sólo será posible avanzar si mejoramos el vínculo entre cultura y sociedad, si reforzamos el capital cultural global del país. Sólo así tomaran sentido tangible conceptos como sociedad del conocimiento, innovación, excelencia, democratización, rigor, autoexigencia e internacionalización. Sólo así conseguiremos acabar con las inercias del pasado y abrir paso a las múltiples mejoras, reformas y transformaciones culturales que nuestro país precisa.

"Dues visions contraposades" de Lluís Foix

Article publicat al diari Avui el 5 de maig de 2010

Ens atansem a un d’aquells moments de la nostra història en què les emocions se sobreposen a la realitat i ens embarquem en actituds que poden acabar en una frustració col·lectiva. Valoro positivament la decisió del president Montilla i del líder de l’oposició, Artur Mas, de defensar la vigència del Estatut seguint el camí establert per la legislació actual presentant un projecte de llei al Senat que demana la renovació del Tribunal Constitucional i també que una llei orgànica aprovada pels Parlaments de Catalunya i d’Espanya, ratificada en referèndum pel poble català, no pugui ser esmenada pel màxim tribunal de l’Estat.

És cert que hi ha qui diu que s’hauria d’arxivar la idea de defensar l’actual Estatut, que amb Espanya no hi ha res a fer i que el millor és proclamar bon vent i barca nova mirant cap a un Estat propi, sobirà i independent. No sé si aquesta alternativa serà viable algun dia però ara com ara no hi ha una majoria social que li doni suport.

La independència és possible sempre que la majoria de catalans hi estiguin d’acord. Em sembla molt pertinent que per reivindicar l’Estatut de Catalunya es faci per la via del dret i la persuasió, encara que sembli que és picar pedra endebades. Si els catalans ens presentem units per defensar una llei orgànica de l’Estat no veig com l’Estat s’hi pot girar en contra. Ja sé que em diran que sóc un beneit, després de tot el que el país ha viscut i patit des que el catalanisme començà a estar present en la política peninsular.

Els corrents catalanistes s’han anat modificant des que Catalunya lluitava pel proteccionisme econòmic, el federalisme polític, el tradicionalisme de Balmes, Mañé i Flaquer, Torras i Bages i Duran i Bas, fins al renaixement cultural basat en la llengua. Catalunya ha influït moltíssim en l’Espanya dels últims cent cinquanta anys, encara que mai no hagi pogut rebre ni una part del que els catalans hem aportat a l’Estat des del vessant econòmic i de la modernització.

Deia Enric Prat de la Riba en el famós llibre La nacionalitat catalana “que el nacionalisme català mai no ha estat separatista, que sempre ha sentit intensament la unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de l’organització federativa, és aspiració enlairada d’un poble que, amb consciència del seu dret i de la seva força, marxa, amb pas segur, pel camí dels grans ideals progressius de la humanitat”.

La decisió majoritària de les forces polítiques catalanes per evitar que el Tribunal Constitucional torni a pronunciar-se en contra de l’Estatut posa a prova la indiferència amb què els espanyols acostumen a tractar les aspiracions d’un poble que no és hostil a ningú però vol que es respecti la seva singularitat i la seva cultura.

Jordi Pujol escriu en el segon volum de les seves memòries que “jo sóc un nacionalista català que no vol ser castellà i que si per ser espanyol ha de ser castellà, no vol ser espanyol”. És una definició recargolada però explica el sentiment de molts catalans que ens volem sentir còmodes dintre d’Espanya, sense renunciar a res del que ens és propi.

Catalunya és un país de marca i de pacte que sempre ha ressorgit quan l’han esmicolat. Si es presenta amb aquestes credencials, o l’escolten o es produeix una crisi de grans dimensions. Amadeu Hurtado recorda en el seu llibre Quaranta anys d’advocat, tot recordant l’historiador francès Chastenet, que els “polítics espanyols només es preocupen de les coses públiques per una crisi de l’Estat; és més que una frase perquè responen a una veritat que el polític de la nostra terra no pot oblidar. Quan Companys es va decidir a fer el gest espectacular de la nit del 6 d’octubre, es va adonar tot seguit que havia obert una d’aquelles crisis emocionals que estimulen les nostres multituds a sentir el gust de l’agitació pels problemes permanents de la nostra vida pública”. És recomanable la lectura del dietari d’Hurtado unes setmanes abans del 6 d’octubre de 1934, quan es posa en relleu que el conflicte entre la Generalitat de Companys i el govern de la República estava pràcticament resolt i que en dir-li al president que vindrien uns representants del govern de Madrid per tal d’arreglar el problema, Companys li digué que si vénen “els rebré a tiros”.

Afortunadament, no estem en aquelles circumstàncies que acabaren amb l’actuació de l’Estat davant del cop de Companys, i que van enviar a la presó tot el govern de Catalunya, que no fou alliberat fins després de les eleccions que guanyà el Front Popular el 16 de febrer de 1936, pocs mesos abans d’esclatar la Guerra Civil.

 

Deia Josep Pla en l’homenot dedicat a Josep Ferrater Mora que “mentre el castellà només pot veure Espanya a través de l’Estat, en funció de l’Estat, el català és per definició, i en aquests últims anys per amargor, un antiestadista complet i total”. Serà difícil que aquestes dues visions acabin reconciliant-se. El que provoca que el nacionalisme espanyolista tingui per principal enemic el catalanisme polític és que defensa una idea alternativa d’Espanya. Aquest és el problema que no s’ha resolt fins ara. Val la pena intentar-ho novament? Penso que sí, perquè és innecessària una nova frustració.

 

Lluís Foix és periodista