Us reprodueixo aquí, pel seu interès, l’editorial de “Nou cicle”, sobre la situació actual del socialisme català:

Editorial de “Nou Cicle”: Un nou començament del socialisme català

Per Raimon Obiols | 30 November, 2010

El PSC ha estat derrotat de manera inapel·lable a les eleccions catalanes del 28 de novembre de 2010. Encara que no ha tingut l’efecte brutal de la derrota de 1980, quan tothom donava per suposada la seva victòria. Ara la derrota, en un o altre grau, estava anunciada a tort i a dret per totes les enquestes i la seva digestió havia començat feia un cert temps.

Algunes causes estaven cantades. La greu crisi econòmica internacional, amb les recents mesures d’ajustament del govern socialista de l’Estat, mossegava durament en els sectors més febles, en els tradicionals jaciments de vot socialista. No tan sols: la crisi, amb les seves causes i conseqüències més visibles, decebia greument la gent d’esquerres que, de moment, tan sols constatava la impotència del poder democràtic davant els designis d’uns poders financers globals absolutament determinants i fora de mare.

Al seu torn, la truculenta sentència del Tribunal Constitucional, havia mutilat greument l’Estatut pactat a les Corts Generals, promulgat com a llei orgànica de l’Estat i referendat pels catalans. Amb això, per via extraparlamentària, guanyava la partida el nacionalisme espanyol, sense que quedés gens clar de quines maneres i amb quin calendari podia reparar-se l’estropici.

Més encara: la sentència semblava liquidar la distinció constitucional entre regions i “nacionalitats”, és a dir, la pedra angular sobre la qual era imaginable, des de la transició, una futura evolució federal de l’Estat que permetés el degut encaix de les nacions històriques, que el tragués del seu caràcter uninacional, per fer-ne un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, i per dotar-lo d’un model federal més o menys equivalent a l’alemany. La sentència, efectivament, semblava desmentir el mateix pacte constituent de 1978 i, amb ell, esclar, el projecte federal del PSC, que passava a ser, a ulls de molts, poc menys que utòpic.

Només calia afegir a tot plegat la manca de cultura de coalició imperant a Catalunya i a Espanya, juntament a la progressiva deriva mediàtica cap a la “informació de mercat” i cap al conreu de l’escàndol. D’aquesta manera, un simple esternut del Govern d’Entesa esdevenia una estrepitosa tronada. No diguem si, a més, es produïen gols en pròpia porteria. Continua llegint »

comparteix aquest post

Hide Sites

No tinc temps d’escriure en el blog. La campanya electoral requereix tota la nostra dedicació: porta a porta, visites als mercats, actes electorals de petit format, sopars electorals… Ahir varem fer  l’acte central de Girona, on varem comptar amb la presència dels nostres candidats per Barcelona i Girona i del Vicepresident Alfredo Perez Rubalcaba (us copio la foto d’Aniol Resclosa del “Diari de Girona”. No sabeu com m’han pres el pel avui a casa meva,  per la cara amb què surto a aquesta foto)

Aquesta propera setmana enfilem la recta final . Esperem poder convèncer a la majoria d’indecisos de que :

1. Cal anar a votar. Per respecte a les Institucions democràtiques que tant ens varen costar d’ aconseguir. Per respecte a aquells i aquelles que varen deixar-se la pell lluitant per l’arribada de la democràcia. Per fer sentir la nostra veu. Perquè si acceptem els missatges de la antipolítica que s’escampen pel mon a través de mitjans molt poderosos, fem el joc a aquells que volen que els poders “fàctics” (econòmics, financers, mediàtics…) puguin fer encara més impunement de les seves, sense el control dels poders democràtics, sotmesos (aquests si) al control de la ciutadania.

2. La millor opció en aquest moment tan difícil i amb la crisi que ens afecta és votar el PSC. El partit socialista és la força política que més ha treballat per obtenir i mantenir els drets socials un cop restablert l’estat de dret i la democràcia a Espanya. Per exemple varen esser propostes socialistes la “llei general d’educació” i de la “llei general de sanitat” (feta pel Ministre Ernest Lluch)  que garantiren educació i salut per tothom. (I avui el nostre sistema de salut està considerat el tercer millor del món, juntament amb el suec ) . També va esser socialista la proposta d’estructuració del nostre sistema de pensions actual. El PSC és qui millor defensarà el manteniment dels drets socials que tant ens han costat d’aconseguir. Els partits de dretes que estan guanyant eleccions arreu del mon occidental, un cop són al poder inicien immediatament retallades socials que impliquen que la forma de sortir de la crisi  per la que opten, implica deixar enrere una part de la població dels seus països. Ningú surt d’una crisi tal com hi ha entrat. Hi ha dues grans direccions a prendre: Per la dreta: surt una part de la població i la resta, els més febles, els que menys culpa tenen de l’inici de la recessió, queden enrere. Per l’esquerra, procurant que ningú quedi enrere, fent les reformes que calgui per mantenir els drets socials i els serveis de l’estat del benestar tant com sigui possible. No us refieu de les promeses de campanya, com varen fer els anglesos, que ara ja, segons els sondejos, estan penedits d’haver portat els conservadors al poder (que guanyaren ajudats per les altes taxes d’abstenció). Alguns sondejos fets ara diuen que si es fessin les eleccions en aquest moment guanyaria el partit laborista.  Ara, però , hauran d’esperar quatre anys!.

La dreta no ha estat mai la defensora dels drets socials. Sempre son partits i forces d’esquerra les que estan al capdavant dels avenços socials. Només heu de mirar els fets, la feina feta pels diferents governs. Els serveis públics son el patrimoni dels que no tenen patrimoni i cal defensar-los, pensant en el futur de tots plegats. Si us hi fixeu, a més, veureu que, a la llarga,  les societats més igualitàries, les menys dualitzades, són també les més pròsperes.

Insistirem fins al final. Els missatges contraris tenen altaveus molt potents: els interessa desmobilitzar els votants de l’esquerra, a qui la crisi salvatge que vivim afecta especialment. La dreta vota sempre, la història ens ho ha demostrat una i altra vegada al llarg del segle XX. Diumenge que ve sabrem si hem estat capaços de fer sentir la nostra veu.

comparteix aquest post

Hide Sites

Avui el “Diari de Girona” ha publicat un article magnífic de Raimon Obiols parlant d’Ernest Lluch, titulat “Ernest Lluch, la joventut del món” . El reprodueixo aquí. Em sembla un bona manera de recordar-lo avui que fa 10 anys que varen assassinar-lo:

“A finals del 79 vaig ser uns dies a Milà, amb l’Ernest Lluch, i visitàrem Riccardo Lombardi, mític resistent antifeixista i dirigent de l’ala esquerra del partit socialista. Ens rebé a la Universitat, després d’un debat en una aula plena d’estudiants; estava a punt de fer vuitanta anys i fumava, a mig matí, un llarg toscano. La cosa impressionava sabent que, detingut per la milícia feixista quan repartia octavetes a la sortida d’una fàbrica, tenia un pulmó inutilitzat per les pallisses dels squadristi de Mussolini.
Recordo el compliment que li féu l’Ernest que, com jo, mai no havia aconseguit fumar-se més que un prudent mezzo toscano, i la resposta que donà Lombardi: “la política rejoveneix”.
Tenia, en efecte (ho vàrem comentar amb l’Ernest), exactament el mateix aspecte que trobàvem a casa nostra en homes i dones més grans que nosaltres, actius en la república i la guerra civil, l’exili o la clandestinitat antifranquista. Sovint tenien al darrere una història de penalitats, però  mantenien una radical i alegre vitalitat, perseverant en el neguit de l’acció amb els altres i pels altres, fent i refent, com modestos sísifs, entre esperances i desil·lusions, l’incert combat per sortir del temps de la foscor, la ignorància i l’odi.
Havien convertit la vella màxima burgesa de “la caritat ben entesa comença per un mateix” en la idea inversa: l’egoisme ben entès comença per la generositat d’obrir-se als altres i de treballar pels altres. Això els feia joves. “No és només la política”, recordo que vàrem comentar amb l’Ernest després de la conversa amb Lombardi; “són les passions de la vida activa, el neguit de conèixer i d’actuar, d’avançar…”. Continua llegint »

comparteix aquest post

Hide Sites