.:. Vélez.Cat .:. A ras de figa

Uns dels interrogants dels que tinc més curiositat respecte aquestes properes eleccions al Parlament, és justament saber el nivell de participació electoral.

Són molts els estudis que estic repassant aquests dies arran d’un curs de màrqueting polític que estic fent al col·legi de politòlegs, i per això, ara mateix estic encuriosit.

Les variables que es mouen sempre quan parlem de participació són un bon grapat, però la majoria d’estudis les agrupen en variables socio-econòmiques, institucions i sistemes electorals.

Llegeix la resta de l´article vagu!!

Una de les coses que més em sorprenen és la complicada situació moral en que et trobes quan gestiones. És curiós, però estem en una societat on no es premia per res a tots aquells i aquelles que agafen una responsabilitat i la treballen al màxim. Em crida l’atenció perquè es valora molt més al nini de torn per aconseguir sobreviure sense fotre ni brot que al jove emprenedor que lluita diàriament per continuar endavant.

En etapes fosques com en la que estem, es fa difícil entendre perquè no s’aposta per aquesta part del jovent que si vol continuar endavant i construir quelcom col·lectiu. Sembla que ara només val la pena allò instantània.

Llegeix la resta de l´article vagu!!

La diversitat cultural és potser un dels fenòmens més comentats i sobre els més escrits en els darrers anys. De fet, la diversitat cultural entesa com el conjunt de persones diferents que formen una comunitat o societat, de fet, com a ciutadania.

La diversitat cultural l’entenc com quelcom positiu. En un temps en que els ordinadors, internet i la tecnologia ens uneixen a tots cada vegada a més velocitat és complicat aconseguir una societat cohesionada culturalment, que sigui única, que comparteixin completament les seves creences i que aquestes siguin úniques i estàtiques.

No vull dir que la ciutadania no hagi de compartir tot un seguit de creences culturals homeneges, ja que dir això significaria que cadascú campa per la seva banda, però si és cert, que cert nivell de diversitat és justament la que provoca que un conjunt de ciutadans puguin enriquir-se amb valors i creences diferents, a fi de poder conviure junts.

Llegeix la resta de l´article vagu!!

Quan portes unes quantes muntanyes a sobre, comences a discernir sobre elles, i comences a tenir escollides. En el meu cas, aquestes preferències també existeixen, i tot i que tinc muntanyes amb molt bons records de les seves ascensions, avui m’agradaria parlar-vos d’unes quantes de més properes.

Començaré amb la mítica Matagalls, va ser la primera muntanya “seriosa” que vaig fer, i l’experiència va ser molt gratificant, he iniciat a molta gent a la muntanya amb aquesta muntanya, i concretament sempre agrada, no té massa dificultat i és molt atractiva.

En la mateixa línia, una que també agrada molt és el Montcau, curiosament, una vegada feta, després quan tires cap a la Mola ja no agrada tant. El Montcau té aquella cosa de predusco que sol agradar tant.

Una que destaca per sobre de les demés per les vistes és Sant Salvador de les Espases, tant petita i amb una visió tan xula de Montserrat, que fa que et quedis allà força estona embovat amb el massís. En la mateixa línia, sempre m’ha agradat el Puigsacalm, també per la seva visió de tota la plana de Vic i el Montseny de fons. Altament recomanable.

En els Pirineus, la darrera que vaig fer va ser el Balandrau, que té unes vistes increïbles sobre tota la olla de Núria, i val molt molt la pena.

Per últim, destaco el Castell de Burriac, un cim molt raro, perquè és molt simple, però la seva visió de la costa i el mar em va cridar molt l’atenció.

Una de les coses que més m’arriben a sorprendre dels catalans, és el poc coneixem que arribem a tenir del nostre propi territori. Aquest neguit, o aquestes ganes de conèixer territori no l’havia tingut massa disparat, fins que vaig començar a fer muntanya, va ser llavors quan poc a poc, pujant muntanyes rere muntanyes, em vaig adonar que Catalunya era molt més que l’Àrea Metropolitana, i que justament, que des dels cims de les muntanyes de Catalunya es podia veure un univers increïble, ple de màgia, colors i sobretot persones.

És curiós, perquè de ben petit si que anava a visitar Catalunya cada dos per tres amb els pares, ara cap a la Vall de Camprodon, ara cap a els Pallars. Però vas creixent i cada cop tens menys ganes de sortir, i de cop t’adones que l’únic que fas és anar a visitar Barcelona, i això de tant en tant, perquè només surts i poca cosa més, o la típica visita a la muntanya de Montserrat per estrenar cotxe.

Llegeix la resta de l´article vagu!!

Seguint amb la meva particular obsessió per la netedat dels nostres carrers, reflexionava en l’entrada anterior sobre la Badalona plena de merda i pensava si això era un fet puntual, una casualitat de veure cada dia brossa llençada pel terra, o quelcom més profund.

Si era així, que ho crec, pensava en quines són les raons que podrien portar a això, i més concretament a si és per un factor de que passa la gent i ho deixa fora, si els que remenen en la brossa són els culpables o més aviat la responsabilitat és directament de l’administració de la ciutat.

Per això, he fet un petit experiment.

Llegeix la resta de l´article vagu!!

Fent el meu passeig diari amb el gos, he trobat una situació que s’està repetint contínuament a Badalona, i és la de trobar contenidors en l’estat de la foto, que està presa el passat 2 d’octubre. La situació és bastant general, i la brutícia, les deixalles en general, s’acumulen al voltant dels contenidors, no només d’aquests, fent un espectacle grotesc.

Com a resultat, és cert que he notat un augment de cuques i de rates pel barri de Llefià (qüestió de la que al 2007 ja em queixava), que fa bastant fàstic, si això ho adjuntem a l’olor terrible a pixum, ja que no es renten mai els carrers, i a l’olor escandalosament dolenta que fa el clavegueram quan està a punt de ploure, la gestió de l’Ajuntament (que és com l’esperit sant) és ben bé pèssima.

Llegeix la resta de l´article vagu!!

Amb la que estava caient era normal que acabes passant abans o després, i ha estat aquesta vaga la que ha aconseguit treure el pitjor de nosaltres mateixos.

Aquesta vaga ens ha demostrat que aquesta societat s’ha convertit poc a poc en una simple individualització. És cert que en etapes de crisis cadascú va per la seva banda, ja que intentem sobreviure com podem, i la manca fa que ens tornem mes supervivents en els aspectes quotidians, malgrat això, no cal oblidar que poc a poc, la desafecció amb la política i els polítics ens ha portat de forma general a una mena de manca de creença en un futur millor.

Llegeix la resta de l´article vagu!!

Que la TV3 té coses molt bones no és cap novetat, però en aquesta Diada del 2010 ens ha tornat a sorprendre amb un seguit de molt bons documentals. Però la sorpresa és que dos d’ells han estat presentats pels dos Presidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall.

És simplement un goig veure com hem tingut uns governants d’aquesta talla. Podríem estar d’acord o no en les seves idees i polítiques, però el nivell cultural i històric que els dos tenen és innegable, i de fet, és simplement un privilegi veure com analitzen i opinen.

Llegeix la resta de l´article vagu!!

Molt estem parlant de convocar eleccions aquests dies, i de com Montilla sembla que vol allunyar el proces el màxim temps possible. Les seves raons no li falten, a més d’allunyar l’efecte 10j, que és sense dubtes radioactiu ara mateix per qualsevol polític, també tindrà més temps per mostrar la seva tasca de Govern.

De fet, tot plegat respon simplement a l’estratègia d’intentar centrar el debat en l’esquerra-dreta, enlloc del factor nacional, on tothom al PSC sap que perdrien estrepitosament. Tot plegat, en el fons, no deixa de ser una mena de dir que els ciutadans som estúpids i no recordem res més enllà dels darrers dos mesos, i que si ens bombardegen amb “el canvi real” anirem en legions a votar al PSC.

Llegeix la resta de l´article vagu!!