Esmolant el cisell

(Publicat al diari Crònica)

Seguir llegint →

(Publicat al diari Crònica)

Després de set anys a la oposició, i de passar-se els tres últims apujant els decibels del seu discurs nacionalista, va arribant l’hora de la veritat per CiU. Conscients que la seva propera entrada al govern de Catalunya disminueix el seu marge per jugar al seu joc favorit, el de l’ambigüitat (el “tot i què”, que diria l’Artur Mas del Polònia), els dirigents convergents es veuen obligats a anar concretant en què consisteix el nou horitzó nacional que, segons ells, necessita la Catalunya post-sentència del TC.

Seguir llegint →

Darrerament, a casa nostra, els partits polítics han vingut agafant mala fama. Molta mala fama. A cada conversa de cafè se’ls denuncia com estructures monolítiques, impermeables a les preocupacions ciutadanes, refractàries al debat intern, poc o gens transparents, dirigides per polítics escollits a dit per impersonals i burocràtics aparells que miren en primer terme per la seva pròpia estabilitat en el poder.

Naturalment, es tracta d’una caricatura. Però com totes les caricatures, no és sinó una exageració d’una realitat que efectivament és allà. Realment, la vida política a Catalunya està fortament controlada pel poder dels aparells de partit. Són els aparells de partit els qui decideixen qui entra a les llistes de diputat i qui no, són els aparells de partit els qui de facto fixen la tàctica i l’estratègia de cada formació, i per tant són els aparells de partit els qui decideixen en darrera instància quines lleis i polítiques surten endavant i quines no, en funció dels suports que les seves sigles hagin rebut a cada elecció.

Seguir llegint →

(Publicat al diari Crònica.cat)

Tot partit polític aspira, en temps d’eleccions, a oferir un relat propi sobre el que representen els comicis. Aquestes eleccions catalanes no són una excepció. CiU insisteix en la idea que el proper 28N es tria o tripartit o Artur Mas, en la seva tradicional línia de “o nosaltres o el caos”. El PSC, però sobretot ICV, fan la mateixa lectura però a la inversa: després del 28N, o governen les esquerres o tornaran les dretes. I els nous partits independentistes, RCat i SCI, oscil·len entre insinuar una impossible majoria absoluta independentista o admetre que, simplement, aspiren a que un nou tipus d’independentisme, ideològicament transversal i menys moderat que el d’ERC, entri al Parlament.

Seguir llegint →

(Publicat al diari Crònica.cat)

S’atribueix a Lenin, no sé si correctament, haver sigut el primer en dir allò de “quant pitjor, millor”. Una idea que sovinteja els moviments que, a dreta o a esquerra de l’espectre polític, busquen provocar canvis profunds a l’status quo. S’assumeix que les revolucions (o les reaccions) es produeixen quan la gent que té alguna cosa a guanyar amb elles està tan fotuda com sigui possible. D’aquí el desig, sovint inconfessat, que mentre la revolució no triomfi, governi el més antipàtic, tirànic i impopular dels opressors. Així les coses aniran més ràpid.

Seguir llegint →

A les passades eleccions municipals de 2007, les Joventuts d’Esquerra del Prat van situar, com una de les propostes centrals del seu programa electoral, la creació d’un Consell Local de Joventut, per tal d’oferir al jovent pratenc un espai de participació directa en la gestió d’aquells afers que l’afecten, a nivell municipal. Una proposta que Esquerra – El Prat va incorporar al seu propi programa electoral, i que si no em falla la memòria no va recollir cap altre partit dels que es van presentar a aquelles eleccions.

Seguir llegint →

No seré jo qui negui que el món va ple de brètols. Però ple ple. És difícil fer una gran manifestació en aquest país, en especial si és una manifestació de contingut social, sense que aparegui algun grupet d’”herois” disposats a lluitar contra els grans enemics de la classe obrera, com son les papereres i els contenidors. I si a això li sumem la tradició del “primer carrega i desprès pregunta” que els cossos de seguretat tenen en aquest país, la recepta per a que tot plegat acabi com el rosari de l’aurora està servida.

Seguir llegint →

David Schweickart, matemàtic i filòsof nord-americà, diu a un interessant assaig (1) que a una economia capitalista està en l’interès racional-egoista de tothom el mantenir contents els capitalistes (pp. 141 i 142). Això és així degut a la pròpia naturalesa de l’economia capitalista: per a que aquesta estigui sanejada i funcioni, cal que la inversió no es deturi.

La resta és història: tenint en compte que els principals inversors són els individus amb les rendes més altes, en cas que aquests deixin d’invertir hi haurà una caiguda en picat de l’economia que acabarà per afectar amb més duresa els individus més pobres de la societat: menys inversió significa menys creixement econòmic, ergo menys feina, ergo més atur, ergo més pobresa. Significa també menys recaptació en impostos, ergo menys serveis socials, ergo, de nou, més pobresa (i més dura). Els polítics, que ho saben, van amb molt de compte amb ficar-se amb els rics, perquè s’hi poden jugar unes xifres d’atur i, amb elles, unes eleccions.

Seguir llegint →

(Publicat al diari Crònica.cat)

A començament del segle XX, no eren pocs els comentaristes polítics que preveien l’adveniment d’una Europa controlada per la socialdemocràcia, la única força política en condicions per competir electoralment en un escenari dominat per la introducció del sufragi universal. El raonament era simple: si les dretes representaven la burgesia i la socialdemocràcia les classes treballadores, per una simple qüestió numèrica la socialdemocràcia acabaria per guanyar elecció rere elecció sense gairebé oposició.

No cal dir que el pronòstic anava en gran mesura equivocat. Les dretes europees, que semblaven destinades al fracàs permanent amb la introducció del sufragi universal, van aconseguir fer-se amb una ampla base electoral tot fent seu el vot de les classes mitjanes. Unes classes mitjanes que objectivament sortien afavorides amb el programa reformista de la socialdemocràcia, però que sovint van decantar la balança en favor de la dreta degut a l’explotació, per part d’aquesta darrera, de dos filons electorals: l’anticomunisme, d’una banda, i la xenofòbia antisemita, per una altra.

Seguir llegint →

Fa uns dies xerrava amb una amiga meva completament aliena a la bombolla en la que sovint vivim instal·lats els qui militem en política. Li comentava diversos projectes que tenim en marxa a Esquerra – El Prat, i el temps i les energies que exigeixen. Li parlava també de la duresa del curs que es presenta, amb dues conteses electorals en que la campanya, des de la trinxera republicana, serà durísima i en que s’haurà de posar tota la carn a la graella. No ho negaré: això últim no li ho explicava il·lusionat. Tampoc deprimit, és clar. Més aviat em desfogava, com quan li expliques a un bon amic que tens un examen crucial per davant que et requerirà tota la suor que hi puguis deixar.

Seguir llegint →

Fa uns dies, un amic meu em comentava (no sé si és cert o no) que als Estats Units moltes empreses privades, a l’hora de contractar una persona per feines de responsabilitat, valoren molt que l’aspirant hagi muntat empreses que hagin fracassat. S’interessen per saber quines empreses eren, quines previsions es van fer a l’hora de muntar-les i quines van ser les causes de la seva fallida. I la veritat és que no és la primera vegada que sento això sobre la cultura empresarial nord-americana. Pot semblar una paradoxa, però el meu amic argumentava que les empreses fracassades mostren dues coses en una persona: primer, valentia; i segon, experiència. Tothom ho experimentem en la nostra vida quotidiana: dels errors s’aprèn. Per ells progressem i madurem.

Seguir llegint →

A l’anterior article sobre el debat entre unilateralistes i autodeterministes explicava per què crec que un referèndum d’autodeterminació és una millor opció de cara a guanyar simpaties internacionals cap a la causa de la sobirania catalana, que no pas una proclamació unilateral de la independència per part del Parlament de Catalunya. Tanmateix, crec que les raons determinants per convocar un referèndum abans de proclamar la independència són, sobretot, d’ordre intern.

Seguir llegint →

Darrerament, s’ha posat de moda, dins l’independentisme, el debat entre els partidaris d’una proclamació unilateral d’independència des del Parlament, d’una banda, i els que aposten per un referèndum d’autodeterminació convocat igualment des del Parlament, d’una altra. Per estalviar lletra, anomenaré “unilateralisme” la primera opció i “autodeterminisme” la segona. L’unilateralisme sol argumentar que un referèndum d’autodeterminació és impossible i inviable dins l’Estat espanyol, ja que aquest mai no l’autoritzarà. D’aquesta premissa es derivaria la necessitat de trencar unilateralment amb la legalitat espanyola. Només aleshores els i les catalanes podran lliurement decidir el seu futur. La sentència del Tribunal Internacional de Justícia afirmant la legalitat de la proclamació unilateral de la independència de Kosovo vindria, segons s’argumenta, a confirmar aquest argument.

Seguir llegint →