Mentre Montilla deixa pas, Hereu s’atrinxera, Castells cerca alternatives, i el propi partit es mira a si mateix en busca de respostes, les regnes del vaixell queden en mans de Joaquim Nadal, que queda com a referència d’un projecte que l’encara Conseller defensa com millor sap.
Nadal parla del milió i pico de vots que van rebre a les legislatives de 2008 i diu que en dos anys no hi pot haver un canvi estructural tan radical. Cert, no s’ha produït un canvi tan radical, i ningú nega que la tirada del PSC en les legislatives i contra un PP enquistat a la dreta de la dreta és real. Però si s’assumeix que aquest és el camí que volen seguir els socialistes llavors també han d’assumir que el seu paper a Catalunya no serà més rellevant que el sostre de 42 diputats del 2003. I gràcies.
No són incomprensibles les acusacions que parlen de dues ànimes, com tampoc ho són els motius per negar-ne la seva existència. Sí, potser els socialistes se senten com una gran família i creuen, amb encert, que no s’han de justificar pel seu federalisme i el seu bon enteniment amb Madrid. Tenen raó, però quan defenses amb fermesa el que ets llavors també has de tenir molt clar el que no ets. I, altre cop, assumir-ne les conseqüències.
No cal remuntar-se a Maragall, ni al milió de vots del 99. En revisar el que va passar diumenge en tenim prou per comprovar aquestes conseqüències. El que sabem fins ara, i que de fet ja intuíem, és que la majoria de vots que se li van escapar al PSC no van anar ni a l’abstenció, ni al PP, van anar cap a CiU. I ho van fer per tot el territori, també en aquells feus (Barcelona, cinturó metropolità, etc.) que la direcció socialista ha utilitzat per justificar la seva estratègia dels últims sis anys.
D’acord. Hi ha la crisi, hi ha el desgast del tripartit, hi ha el vot de càstig en clau nacional, d’acord. I si voleu no són aquestes eleccions les millors per demostrar que les sigles PSOE perjudiquen en excés la marca PSC. Però la crisi interna que s’ha generat sí que és una gran oportunitat per treure el debat del calaix, si és que mai es va desar.
S’ha dit milers de vegades però potser cal dir-ho un altre cop i cal dir-ho més fort: l’electorat català es posiciona en el centre-esquerra catalanista. No des de fa uns anys, no des de Maragall, no des de la transició. Ja als anys 30 aquesta era la millor definició d’aquest electorat, i ni l’Estatut, ni el 10-J, ni la crisi, ni la immigració, han canviat gaire el panorama.
Ho podrà entendre el PSC? O millor, ho voldrà entendre el PSC?
—-
Actualització: Val la pena llegir el post de Pau Canaleta: ‘És la centralitat’. Continuo pensant que l’eix catalanista és fonamental pel PSC per acostar-se al centre de l’espai electoral català, però té raó en Pau quan diu que els socialistes han perdut la sintonia (tota la que ha guanyat CiU) amb els valors d’unes classes mitjanes que han canviat molt els últims anys.
Comentaris