CARTA SETMANAL 296

LLIÇONS DE FRANÇA

Milers de militants obrers de l'estat espanyol han vist amb interès solidari el combat dels treballadors de França contra el retall de pensions, i es pregunten quines lliçons pràctiques, estris per a la seva pròpia lluita contra els retalls del govern Zapatero, poden treure de la lluita dels treballadors de França. Hi ha militants que demanen als sindicats fer "com a França", a la qual cosa els dirigents repliquen que els treballadors francesos no han guanyat. Cal tenir en compte que els retalls que ha fet i prepara el govern Zapatero no són, en última instancia,otra cosa que l'aplicació a Espanya de les exigències de les multinacionals,com les "reformes"de Sarkozy a França. Analitzar el que ha succeït a França és important.

Dues primeres observacions
Per analitzar les lliçons d'aquests deu mesos d'intensa lluita de classes a França cal començar amb dues qüestions .
De una part, hi ha hagut un procés d'integració dels sindicats en l'aplicació de la contrareforma de les pensions. Aquesta integració ha estat des de el començament un dels objectius principals del govern en el marc de la "governació"dictada pel Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i la Unió Europea. Aquesta integració no s'ha aconseguit. De fet els treballadors i els joves han buscat en tots els nivells utilitzar les seves organitzacions com a instruments de lluita després de la consigna de "retirada de la contrareforma de les pensions". D'altra banda, la vaga general per aconseguir la retirada del pla del govern, que era la única manera d'avançar, segons l'opinió de molts treballadors i de moltes organitzacions sindicals d'àmbit local o departamental (equivalent al nostre àmbit autonòmic),no s'ha produït. Hi ha hagut, contràriament al que ha dit la premsa espanyola, moltes "jornades de lluita",pero no hi ha hagut cap vaga general a França.

La consigna que unificava a la classe obrera: retirada de la contrareforma!

La combinació d'aquests dos elements retrata la peculiaritat d'aquest movimient. De fet, el moviment va estar a punt d'arribar a la vaga general. La característica essencial de la situació ha estat que, pas a pas, els treballadors han anat fent seva una consigna retirada de la contrarreforma!. I aquest procés s'ha dut a terme en oposició a tots els que cridaven obertament a aconseguir una "bona reforma de les pensions", començant pels dirigents del Partit Socialista (PS), el Partit Comunista (PCF) i els dirigents dels principals sindicats. La consigna de retirada va guanyar força pas a pas. Aixecada en primer lloc només pel sindicat Força Obrera, ràpidament va guanyar força en amplis sectors de la CGT,el principal sindicat. Al final del proceso,la majoria de les Unions Departamentals i Federacions de Branca de la CGT cridaven a la retirada de la contrareforma. Però els màxims dirigents de la CGT es van mantenir inflexibles. Bernard Thibault, secretari general de la CGT,en cap moment no va adoptar la consigna de retirada. Però encara, va mantenir la seva aliança amb Chérèque, dirigent de la CFDT (sindicat dretà d'origen cristià), especialment en relació amb les peticions que s'obrissin negociacions per a una"bona reforma". Aquesta aliança dels dirigents de la CGT i la CFDT es basava en la "governació" promoguda per totes les institucions del capital financer internacional, i va ser utilitzada contra l'impuls cap a la vaga general durant aquest període d'increment de la lluita de classes. Però no va tenir la força suficient per evitar que el moviment creixés fins i tot el punt d'arrossegués la majoria dels activistes i les organitzacions de la CGT. No va tenir força bastant per evitar que milions de treballadors anessin a la vaga i sortissin al carrer en immenses manifestacions fins a set ocasions diferents, contra la voluntat i Thibault, Chérèque, empenyent als seus sindicats a defensar els seus interessos de clase.


La classe obrera no ha guanyat, però no ha estat derrotada.

Aquesta aliança neocorporativa tampoc no va aconseguir evitar que, a partir del 12 d'octubre, els treballadors anessin a la vaga a molts sectors, i que intentessin superar tots els obstacles col·locats al seu camí per la burocràcia sindical.
Es va arribar a una situació que sens dubte és nova. Evidentment, la classe obrera no va vèncer, però el sentiment predominant no és el de derrota. Al contrari, ni el govern ni la classe capitalista, que van aplaudir la promulgació de la contrareforma, estan lluny de cantar victòria.

El diari patronal Les Echos escriu:"aquesta ruptura de la societat, aquesta prova democràtica, ha deixat molt ferida a la nació (...) a sobre d’aquestes ruïnes, l'Executiu haurà de reconstruir un diàleg social. No com a finalitat per si mateix, sinó com un mitjà per a les reformes. La població francesa veu cada reforma com a una amenaça (...) Pot ser que no estiguem molt lluny d´un moment en que aquells que es veuen a si mateixos com a víctimes permanents -que no són una minoria- arribin fins i tot al final en la seva resposta a aquestes reformes"

Crisi política, crisi institucional i "Front Popular del segle XXI"
El govern Sarkozy i les pròpies institucions de la V República han sortit ferits. Per això l' esquerra ha sortit a la palestra per salvar al règim descompost. Al llarg del conflicte, els dirigents del PS i del PCF han mantingut una doble postura. Mentre participaven obertament en les manifestacions, declarant el seu suport al moviment que buscava el camí cap a la vaga general, alhora multiplicaven les declaracions sobre una "bona reforma" i sobre la necessitat d'allargar l'edat de jubilació.

No han deixat d'actuar en la línia de l'acordat per Lionel Jospin, primer ministre socialista llavors, junt amb Jacques Chirac, en la Cimera de Barcelona de la U.E., on es va formular la necessitat de retardar l'edat de la jubilació. Al dia següent a l'aprovació de la Llei, els mateixos líders del PS i el PCF van obrir campanya per a les eleccions presidencials de 2012. Van proposar un programa per al "govern d'esquerres", que incloïa moltes coses... però no la retirada de la contrareforma.
Això li van anomenar un nou "front popular del segle XXI".
Segons el programa fundacional de la IV Internacional, els Fronts Populars són, junt amb el feixisme, les últimes opcions de l'imperialisme decadent contra la revolució.

Una situació completament oberta
Aquests 10 mesos de lluites han portat a una situació completament oberta. Milions de treballadors i treballadores han entrat en acció, mentre que desenes de milers de sindicalistes i activistes, en tots els nivells, han buscat com alliberar-se de les polítiques imposades pels dirigents sindicals i polítics.

De moment, és només una recerca. Encara no és un moviment conscient. Però aquesta recerca ha portat molts acords d'unitat d'acció entre diferents sindicats basada en l'exigència de retirada de la contrareforma i l'objectiu, obertament formulat, d'una Vaga General fins que el govern retirés el seu pla de contrareformes.

S'han forjat llaços. Aquesta avantguarda busca com afirmar-se i com guanyar posicions concordes amb les necessitats de la classe treballadora.

I això és un element fonamental per al pròxim període, que constitueix alhora les bases d'un instrument polític que ajudi la classe treballadora a obrir la via per guanyar batalles, i també les bases per a l'establiment i l'enfortiment d'un autèntic partit obrer independent.

En relació amb aquests processos ha organitzat la seva activitat en aquest llarg període la secció francesa de la IV Internacional, que participa en el combat per construir el Partit Obrer Independent. 

FORA L´ESTAT D´ALARMA!

Per primera vegada des de la dictadura, els treballadors i els pobles de l'Estat espanyol es troben sotmesos a l'Estat d'Alarma, previ a l'Estat d'Excepció en què les garanties de les nostres llibertats i drets queden en suspens. El motiu immediat de la declaració de l'estat d'alarma pel Govern, que ha comunicat el vicepresident 1 º Alfredo Pérez Rubalcaba, és el d'obligar militarment als controladors aeris a tornar a treballar, sota amenaça de cometre delicte de sedició, tipificat des de 1967, en plena dictadura franquista, amb penes de presó de fins a 6 anys.

El Govern tracta d'imposar el decret que va treure aquest divendres 3, vigília del pont de la "Constitució", en el que modifica unilateralment les condicions dels controladors aeris pactades en conveni. Aquest decret va provocar que la immensa majoria d'ells s'aixecaran de les seves taules al·legant disminució de les seves capacitats psicofísiques: molts d'ells ja han complert la seva jornada laboral anual.

En aquest decret, el Ministeri de Foment, dirigit per José Blanco, que té al seu càrrec l'empresa pública de gestió dels aeroports (AENA), obliga els controladors a treballar més hores a l'any de les permeses. Per exemple, els obliga a recuperar les hores de baixa per malaltia o les hores sindicals dels seus delegats. Trenca la negociació de més de 2 anys del conveni. AENA porta anys sense cobrir les places necessàries. Segons el USCA, sindicat dels controladors, Espanya té el 40% del trànsit aeri europeu amb la meitat de controladors que Alemanya amb el 12% del trànsit europeu.

El motiu de fons és tractar de trencar el conveni dels controladors aeris, que el Govern considera un obstacle per privatitzar els aeroports. Els sindicats d'AENA ja han anunciat mobilitzacions contra la seva privatització. Els sindicats de pilots han anunciat protestes contra els horaris.

El ministre de Foment és responsable del desastre i del caos aeri que ha suposat el seu provocador decret de divendres, per això ha de dimitir o ser cessat immediatament. Sabia perfectament que amb el decret havia de desbordar la paciència dels controladors. Ha provocat el linxament mediàtic dels controladors, que pot arribar a ser físic, tractant d'enfrontar als controladors amb els viatgers i la resta de treballadors. Recorda a l’ ocorregut amb la vaga del metro fa mesos.

L'abast real de la declaració de l'estat d'alarma va molt més enllà. El Govern Zapatero deixa clar que tots els convenis, tots els drets dels treballadors, s'han de sotmetre a les exigències dels especuladors de baixar el cost del treball, al pagament multiplicat als banquers del deute estatal i de les empreses. Si cal limitant les reaccions de protesta amb retalls de llibertats, imposicions militars i acusacions de delictes de la legislació franquista. Això ho vam veure amb els treballadors de terra de l'aeroport del Prat.

És incomprensible que els principals dirigents de les nostres organitzacions sindicals no defensin el dret de vaga i el respecte dels convenis dels controladors: és la mateixa agressió que van patir al maig els empleats públics.

Cap conquesta social està fora de perill. El mateix Consell de Ministres que trencava el conveni dels controladors decidia que la reforma que retalli les pensions s'aprovarà si o si, al gener.

Estem veient fins on estan disposats a arribar els Blanco, Rubalcaba i Zapatero, amb suport del PP, per satisfer l'FMI, a la UE i als especuladors. Cap a tot el contrari per el que la majoria treballadora va triar al Partit Socialista: defensar l'empleat o, els serveis públics i les llibertats. I això aplana el camí a la dreta.

Dirigim-nos a les nostres organitzacions sindicals i polítiques perquè exigeixin unitariament al Govern:

✔ Aixecament immediat de l'estat d'alarma i tornada de l'exèrcit a les seves casernes.

✔ Retirada del decret que trenca les condicions dels controladors i que AENA reprengui immediatament la negociació del seu conveni.

✔ Que es respectin els drets de vaga i lliure negociació col·lectiva.

✔ Dimissió del ministre de Foment, José Blanco

CARTA SETMANAL 295

Saqueig d'Irlanda, assalt als pobles ibèrics
Aquest dissabte 100.000 treballadors irlandesos es van manifestar a Dublín contra la intervenció del seu país per l'FMI i la UE per efectuar un pla de saqueig de l'economia i les conquestes socials. La manifestació, convocada per la confederació sindical ITUC, va acabar davant de la central de Correus, on es van enfrontar el 1916 els partidaris de la independència amb les tropes britàniques.

Els treballadors i el poble irlandès pateixen ja un dur pla d'ajust (inclou una retallada del 15% del salari dels funcionaris) per pagar la ferida dels bancs radicats a Irlanda, utilitzats pels especuladors de tot el món, i que l'Estat ha fet seva per exigència de la UE, deixant a cada irlandès amb un deute de 60.000 €.

Ara el Govern accepta la intervenció del país per l'FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, que imposen un pla de retallada pressupostària de 15.000 milions d'euros. El PIB d'Irlanda el 2008 va ser de 9.697,8 milions. L'equivalent a l'Estat espanyol seria un ajust de 1.879.132,6 milions d'euros (l'ajust de ZP aprovat el maig va ser de 15.000 milions).

El nou pla d'ajust d'Irlanda inclou, entre d'altres agressions:

• suprimir 25.000 places en la funció pública (el 10% - a l'Estat espanyol serien 300.000)

• augment de l'IVA fins al 23%

• augment de les matrícules universitàries del 33% (2.000 € any)

• retallada del 10% de les noves pensions

• 1 € menys de salari mínim per hora (7,65%)

• jubilació als 68 anys

• pagaran IRPF centenars de milers de treballadors i pensionistes que estaven exempts.

• copagament sanitari

• 3.000 milions de retallada en ajudes socials

• 100% augmenta l'impost al carbó (2.000 ancians moren a l'any per falta de calefacció).

Només és el principi, ja que s'aniran prenent noves mesures d'ajust segons convingui.

Però no puja el baixíssim impost de societats (12,5%), tan bo per les multinacionals.

"Com a contrapartida", l'FMI i la UE estableix un fons de 85.000 milions per a Irlanda que obliga a aquest país a posar 17.000 (part d'ells trets dels diners de les pensions). La resta, és una "ajuda" de 68.000 milions, que Irlanda ni necessitava ni demanava, però que sanejament els comptes dels bancs alemanys i britànics que havien jugat amb el deute de l'estat irlandès i dels especuladors internacionals que van utilitzar la banca irlandesa per jugar amb les subprime nord-americanes i altres bombolles.

Aquest deute, a un interès variable que en aquest moment seria de mitjana del 5,8% (el rescat de Grècia és del 5,2% fix), converteix el poble irlandès en esclau dels especuladors. Com succeïa a Bangladesh, el govern real del país serien els creditors.

El desgastat govern, format pel partit tradicional 'nacionalista' de la dreta, Fianna Fail, i pels verds, anuncia que dimitirà ... després que entri en vigor aquest pla, imposat pel FMI i la UE. Per negar al poble irlandès el dret a decidir sobre tot això.

L'oposició (Fine Gael, Partit Laborista i Sinn Féin) anuncien que quan formen govern no tiraran enrere el pla, sinó que el s'aplicarien encara renegociarían amb l'FMI i Brussel canvis concrets, en particular la retallada d'un euro del salari mínim. El Sinn Féin demana que l'interès del rescat sigui més baix i que els tenidors de deute públic paguin una part. L'FMI ja preveu que el nou govern faci canvis, sempre que substitueixi unes mesures per altres equivalents. Així, tot l'arc parlamentari abdica i entrega el govern al FMI.

No obstant això, els treballadors han sortit massivament al carrer (100.000 a Irlanda equival a més d'un milió aquí) perquè rebutgen l'ajust i volen la sobirania del seu país, per la qual tant van lluitar contra la dominació britànica. "El Govern ha declarat la guerra als pobres, el poble irlandès no som súbdits sinó ciutadans, Que ens tornin la nostra República!", Va dir un dels oradors. El president de ITUC va dir que el Govern i els banquers havien posat de genolls al país i diverses generacions haurien de pagar la factura. No obstant això, la consigna de la convocatòria, "Hi ha un camí millor i més equitatiu" significa acceptar l'ajust perquè el BCE no tall el finançament però fer-ho en 7 anys en lloc de 4 i amb altres mesures.

Els treballadors no volen l'ajust, no volen pagar ni en 4 anys ni a 7, ni al 5,8% ni a un altre tipus, un deute que no és seva.

¿Salvar l'euro?

El poble irlandès va votar per dues vegades contra els tractats europeus. Avui en nom d'aquests tractats li sotmeten a la ruïna i la servitud.

Per a què? Suposadament per tallar el contagi a altres països de la zona euro, i en definitiva per salvar l'euro.

Ja la UE i el FMI s'obstinen, malgrat els desmentiment, en imposar a Portugal un altre pla d'ajust similar, suposadament per evitar el contagi d'Espanya, que posaria en perill l'euro.

Ja "l'aposta en els mercats que Espanya necessitarà l'ajuda de la UE i el FMI ha deixat de ser marginal [... arriba a les primeres pàgines de] The New York Times, Financial Times, The Wall Street Journal, la premsa alemanya en ple ". Molts consideren inevitable "que els bancs europeus obliga a que les autoritats i al FMI perquè aquestes imposin a Espanya un pla de rescat". El País afegeix que només ens pot salvar "la UE (amb Alemanya al capdavant) i el BCE".

Però Merkel va disparar amb les seves propostes aquesta onada especulativa i Almunia acaba de qüestionar la solvència d'Espanya ... Tot per salvar l'euro.

Brussel.les, els governs i els seus assessors discuteixen la manera que podria tenir un "rescat" impost a Espanya: si s'amplia el fons de rescat per poder imposar a Espanya un préstec de 420.000 euros, o es pot resoldre amb un préstec de França o Alemanya , o han de pagar part els bancs. Discuteixen si cal fer alguns països de l'euro, si pot sostenir l'euro.

El Wall Street Journal desafia: "Ara veurem fins on arriben els líders europeus per salvar l'euro".

No és aquest el problema dels treballadors. L'euro està complint el seu paper: va ser creat com una moneda al servei dels mercats, un instrument d'especulació i per tant de saqueig dels països membres. La UE ens ha lliurat a l'FMI, als bancs. L'únic camí és recuperar la sobirania dels pobles d'Europa, la qual cosa requereix trencar amb la UE.

Zapatero posa les nostres barbes a remullar

"O molt valent o molt estúpid", diu el Financial Times del suposat desafiament de ZP a "els mercats" afirmant que el seu pla d'ajust permanent garanteix la solvència d'Espanya, com si aquest fos el problema per als especuladors. Salgado diu que no necessitem cap préstec, el mateix que deia el govern irlandès.

El problema és que Zapatero i el seu Govern, però també el PSOE i els altres partits, les autonomies, estan disposats a arribar fins on faci falta per salvar l'euro i acontentar als mercats. ZP acaba de comprometre's de nou a això amb els caps de les 37 principals empreses espanyoles, que no són de capital espanyol, xuclen l'Estat i ens sagnen per invertir el 70% fora ... Reformar ia les pensions, els convenis, liquidar les caixes, rebaixar els salaris públics i privats, privatitzar tot. El Rei maniobra per impedir que ningú trenqui aquesta línia.

El problema per als treballadors és abans de res fins on arribaran Toxo i Méndez a permetre i acompanyar aquest curs de les coses, quan milions de treballadors han demostrat el 29s i cada dia que estan disposats a donar un tomb a la situació.

Com ho han demostrat els treballadors portuguesos amb la major vaga general de la seva història. Com els 100.000 manifestants irlandesos. Com els universitaris, carters i bombers anglesos. Com els treballadors i joves francesos. Com els metal.lúrgics, pensionistes i els estudiants italians ...

La pregunta que es fan milers de militants és si les organitzacions que ha aixecat la classe treballadora i que constitueixen el seu principal instrument de lluita han d'acompanyar els plans de destrucció o organitzar-resistència en defensa de les conquestes dels treballadors. Triar el primer camí porta a la catàstrofe i els treballadors catalans acaben de rebutjar també a les urnes. Triar el segon exigeix que les organitzacions tinguin total independència respecte de la Unió Europea, del seu instrument dins del moviment sindical, la CES, i del diàleg social que ambdues animen.

La Conferència Obrera Europea que es va celebrar a Berlín el juny de 2010 va acordar la creació d'un comitè d'enllaç per coordinar el combat a tot Europa contra els plans d'ajust. Davant els esdeveniments d'Irlanda s'ha convocat una propera reunió d'aquest comitè. Cal preparar una delegació de l'Estat espanyol a aquesta reunió a partir del combat per agrupar forces per la unitat, per impedir que el govern Zapatero realitzi les promeses que acaba de fer als empresaris.

Eleccions al parlament

Resultats del POSI a les eleccions Catalanes 2010

Segueix en directe els resultats a les eleccions Catalanes de 2010

http://www.parlament2010resultats.cat/09AU/DAU09999CM_L2.htm

http://resultados.elpais.com/elecciones/2010/catalanas/09/index.html

ROBATORI DEL FMI I L'UE AL POBLE IRLANDÉS

La setmana passada comença amb l'anunci, amb escassa concreció, sobre el pla que el Govern irlandès ha d'imposar als treballadors irlandesos, per garantir a l'UE i al FMI, el préstec de 90.000 milions d'euros per rescatar l'economia d'aquest país. Entre les mesures apuntades: baixades de salaris, reducció del subsidi d'atur, baixada del salari mínim, reducció de les inversions públiques, augment de l'IVA., etc. Per què? Perquè els especuladors, el FMI i l'UE han decidit que cada irlandès deu 60.000 euros a causa del forat dels bancs. Suposadament l'objectiu del pla és reduir en quatre anys el dèficit públic en 15.000 milions d'euros, 6.000 aquest any 2011, tanmateix usurers interessos que hauran de pagar els irlandesos pel "rescat" segons publica el diari El País ascendiran 23.000 milions d'euros. L'empobriment de la població, la misèria, seran probablement insuficients i hauran de venir nous plans per "pagar el deute", que no és del poble irlandès. Després de Grècia, Irlanda queda esclava dels especuladors. Es dóna per segur que ara li toca a Portugal, i després... Espanya. Els treballadors necessitem que les nostres organitzacions s'enfrontin a aquest governament de la unió europea que salva els especuladors destrossant a la classe treballadora i a les nacions, una després de l'altra. Que plantin de cara als governs que obeint l'UE sacrifiquen els seus pobles amb els plans d'ajust.

Propostes del POSI per a l' Educació Catalana

1.     Ensenyament gratuït de 0 a 3 anys i reconeixement de la tasca professional dels educadors/res de les etapes preescolars.

A territori Català l’ensenyament preescolar del seus fills esta suposant  un esforç econòmic molt important per a les famílies treballadores, per aquest motiu des de les nostres candidatures proposem l’ampliació de la xarxa publica d’escoles Bressol i portar a terme la inclusió de les actual  escoles preescolars d’àmbit privat  al sistema públic d´educació. Això implicarà ensenyament gratuït per als nens i condicions laboral , per els educadors de les escoles privades, equivalents a les de les mateixes figures a les escoles Bressol d’àmbit públic.

2.     Integració de l’escola concertada a la xarxa publica d’educació.

Ens oposem al fet de que el sistema educació preuniversitari finançat amb fons públics de Catalunya estigui constituït per dues xarxes clarament diferenciades: els centres de titularitat publica i els centres concertats de titularitat publica. Els centres concertats, amb el 40% de l’alumnat preuniversitati de Catalunya, estan reben, per part de l’administració una inversió per alumne considerablement inferior a la rebuda pels alumnes de la xarxa publica. Són les famílies , mitjançant rebuts i aportacions voluntàries els encarregats de proporcionar els recursos econòmics que no proporciona l’administració autonòmica.

A més a més el professorat del centres concertats, amb salaris proporcionats pel departament d’educació, estan reben una retribució inferior als seus homòlegs dels centres de la xarxa publica i treballant un 25% més de jornada lectiva.

Per evitar aquesta discriminació rebuda , tant per les famílies amb fills a l’escola concertada com per els treballadors de la xarxa concertada, proposem la integració de la xarxa  de centres concertats  a la xarxa publica d’educació no universitària.  Aquests fets impliquen la supressió de la càrrega econòmica addicional que tenen que pagar les famílies i implicarà que les condicions laborals del personal dels centres concertats (tan professorat com personal d’administració i servei) seran les mateixa que les del personal dels centres de la xarxa publica).

3.     Potenciació de l’ensenyament secundari post obligatori.(Cicles Formatius i Batxillerat)

Un dels nostre objectius és elevar el nivell formatiu  del nostres joves, per això , crearem dins dels itineraris educatius la possibilitat de que joves que hagin superat un cicle formatiu de grau mig puguin realitzar un curs, d’una durada d’un any acadèmic, que els proporcioni el títol de batxillerat.

Defensem la creació d’un curs d’orientació  la universitat, amb una duració d’un acadèmic, adaptat als alumnes que hagin superat el batxillerat i que proporcionarà els continguts inclosos  a les proves d’accés a la universitat.

També defensem la potenciació de les convalidacions entre els mòduls del cicles formatius de grau superior(CFGS)  i les assignatures dels títols de grau universitaris .

4.     Plantilles estables a l’escola publica.

No és admissible que gairebé el 40% del personal de l’escola publica no tingui la seva plaça consolidada . Aquest fet dificulta la creació d’equips de treball estables que possibiliti la consolidació dels projectes educatius d’escola.

Es necessari l’estabilització del personal interí existent a la xarxa publica mitjançant una oferta de places d’acord amb les necessitats reals.

5.     Carrera professional pel  professorat.

Es necessari que , tant pel professorat de l’escola publica com pel de la concertada, es creï una carrera professional basada en diferents mèrits (acadèmics, d’innovació docent, participació en feines de gestió al centres de treball...) que possibiliti que tot el professorat, durant la  seva estada als centres de treball, pugui assolir diferents nivell professionals.

6.     Obligatorietat , a tots els títols universitaris de grau, d’ itineraris adaptats a l’alumnat que treballa.

La implantació del pla de Bolònia, al que el POSI s’ha oposat des de els seu inicis, ha implicat  la impossibilitat de compaginar els estudis universitaris amb l’activitat laboral (avaluació continua, obligatorietat de fer treballs en grup,jornada acadèmica repartida entre el matí i la tarda...) i per això considerem  imprescindible que tots els títol de graus disposin d’itineraris adaptats als estudiants que treballin (jornada acadèmica intensiva , sistema d’avaluació basat en convocatòries d’examen...) per tal que els estudis universitaris puguin estar a l’abast de tota la ciutadania i no només per als col·lectius amb més recursos econòmics)

7.     Potenciació del estudis de doctorat enfront dels màsters  professionals.

Ens oposem a que, amb posterioritat als estudis de grau, les universitats publiques es dediquen a oferir màsters professional dirigits a l’assoliment de determinades competències  professionals en detriment del títols de doctorat que es troben dirigits a l’assoliment de competències en els camps de la recerca i la innovació. La nostra societat necessita investigadors i aquesta es la formació que té que finançar-se amb fons públics.

8.     Estabilització inicial del professorat universitari i posterior carrera professional.

L’actual Llei d’universitat Catalana (LUC) no permet que els professor i investigador del sistema universitari pugui tenir un lloc de treball estable abans d’una edat propera als 40 anys. Defensem acabar amb aquest elevat índex de precarietat  laboral amb la creació de figures laborals estables, recollides en una modificació de la LUC, que possibilitin estabilitzar als professors i als investigadors quan s’incorporen laboralment a la Universitat  i a partir d’aquí puguin assolir una carrera professional a l’ ensenyament públic superior.