Els darrers pressupostos de l’era socialista a Terrassa: Una manera antiga de governar

des 09 2010

Ajuntament de Terrassa A Terrassa les coses importants es pacten, es consensuen. Aquest és un gran actiu de la nostra ciutat que ens ha d’enorgullir. Això passa en l’àmbit social però també en la vida política ciutadana. Vam ser el primer municipi de Catalunya a tenir un Pacte local de ciutadania. Vam ser dels primers, també, a articular un Pacte contra la crisi. Convergència i Unió se’n sent legítimament corresponsable. Els ciutadans ens exigeixen que en situacions difícils i davant de reptes importants tanquem files. El debat dels pressupostos i ordenances hauria d’haver estat el reflex fidel d’allò que es va acordar en l’esmentat Pacte de Terrassa per la cohesió davant la crisi. I aquest ha estat el criteri que ha determinat el sentit final de vot de la nostra federació nacionalista. Bàsicament perquè porta implícita una pregunta clau: són els pressupostos elaborats per Tripartit un bon instrument per ajudar a combatre la crisi econòmica en què estem immersos? La resposta, malauradament, un altre any torna a ser negativa.

Anem a pams. Quines eren les columnes vertebrals de l’actuació consensuada a Terrassa per aquest context de recessió? Moderació fiscal, pla d’austeritat a l’Ajuntament, impuls a l’economia productiva, reforçament de les polítiques socials, potenciació de les inversions amb un major nivell de retorn econòmic i social.

Moderació fiscal. L’equip de govern ha complert parcialment. S’han congelat els impostos, per això hem donat suport  parcialment a aquestes ordenances, però s’han apujat per sobre de l’IPC les taxes que tenen un major impacte social: escoles bressol o atenció domiciliària, la qual cosa expressa la poca empatia del PSC en una situació molt dura per a massa famílies.

Pla d’austeritat. Aquí s’ha fet camí, cal reconèixer-ho. Això demostra que durant massa anys s’ha estirat més el braç que la màniga, que els successius governs socialistes s’han caracteritzat per inflar de manera desmesurada les estructures públiques, amb despeses supèrflues i un organigrama amb massa comandaments i massa poca base. Amb la proximitat de les eleccions veurem com es tornarà a la despesa merament propagandística.

Impuls a l’economia productiva. Terrassa no és una ciutat amiga de l’emprenedoria. A l’hora d’obrir un negoci (que vol dir crear llocs de treball) l’Administració local sovint és un obstacle en lloc d’un incentiu. Queden pendents elements cabdals com la finestra única o les anomenades llicències exprés.

Política social. Des de CiU apostem per transferir més recursos a les entitats del tercer sector, que poden afrontar de manera més intensa situacions severes d’exclusió social, atès que queden exemptes del llast de l’estructura de personal de l’Ajuntament. Aquesta és una discrepància de fons amb el món socialista sobre com hem de consolidar l’Estat del Benestar, des de la corresponsabilitat social.

Inversions amb un bon nivell de retorn. Els pressupostos aprovats per al 2010 redueixen de manera dràstica la inversió pública. Menys inversió en sectors que activin l’economia però manteniment de l’exercici de prodigalitat pública més notable de l’actual etapa democràtica, el Parc Audiovisual de Catalunya, un autèntic pou sense fons que ja porta dilapidats a l’entorn de 40 milions d’euros.

El PSC aprova, doncs, els seus darrers pressupostos, després de 32 anys ininterromputs de govern, ancorat en una manera antiga d’entendre la ciutat, però, sobretot, uns comptes incapaços de ser un revulsiu per afrontar la crisi econòmica.

Sense comentari fins ara

La pretesa privatització del Prat: una proposta inacceptable per a Catalunya

des 01 2010

En plena campanya electoral el ministre de Foment, José Blanco, va compartir a Manresa un acte electoral amb el candidat socialista a la presidència de la Generalitat. En un exercici de gesticulació pròpia d’altres latituds, Blanco, en plena efervescència mitinera, va voler solemnitzar novament l’eterna promesa: “Pepe, contigo resolveremos esta asignatura pendiente del Prat la próxima legislatura”. Frivolitat a banda, sorprenia la vehemència del personatge a l’hora de plantejar un canvi de model en la gestió de l’Aeroport de Barcelona. Algun il·lús devia pensar que el traspàs, ara sí, podia ser imminent.

No ha passat ni una setmana que Zapatero, en el marc d’un paquet de mesures anticrisi, anuncia la privatització del 49% de l’empresa matriu que ha de gestionar la xarxa d’aeroports d’interès general de l’Estat (l’AENA reconvertida, AESA) i la cessió íntegra de la gestió dels grans aeroports (que pot adoptar tres formes: privatització, creació d’una filial pública d’AESA o d’una empresa mixta). En tot el nou relat del president espanyol, la Generalitat i les institucions catalanes no tenen cap paper rellevant. Les paraules de Blanco, profètiques: “no hay presidente socialista en Catalunya, no hay traspaso del Prat a la Generalitat”. Aquest cop sí que ha complert.

Bromes a banda, la proposta tal i com s’ha plantejat no és acceptable. Malgrat que pugui semblar que s’obre la porta a una gestió individualitzada dels aeroports catalans, Aeropuertos Españoles SA continua tenint la màxima capacitat de decisió: és qui decideix les condicions del contracte de concessió. I aquí la pregunta clau és qui manté les decisions estratègiques al Prat? Qui fixa les tarifes? Qui adjudica els slots (les franges horàries que s’assignen a les companyies per a les operacions d’envol i aterratge)? O qui dissenya els successius plans directors d’infraestructures? AESA manté el 51% de control públic i no renunciarà a decidir sobre aquestes qüestions. Es crea, això sí, un comitè de seguiment, de caràcter cosmètic, perquè l’alcalde Hereu es cregui que mana. Pot passar, doncs, que aquesta pretesa gestió individualitzada acabi quedant només en l’àmbit dels serveis.

El full de ruta de Catalunya està ben definit a la Llei d’Aeroports de Catalunya: “La gestió de l’aeroport de Barcelona ha de correspondre a un consorci en què participi la Generalitat de Catalunya, les administracions locals concernides, el sector privat i l’Administració general de l’Estat, en el qual la part catalana ha de tenir en l’òrgan rector la majoria determinant per a adoptar qualsevol de les decisions estratègiques següents: en matèria pressupostària –pressupostos anuals d’explotació i política d’inversions–, en gestió aeroportuària –gestió dels slots i establiment i modificació de tarifes–, en serveis aeroportuaris –definició dels règims de concessió i prestació dels serveis–, i en gestió del domini públic, infraestructures, planificació i programació –plans estratègics i plans directors.” Hem perdut massa anys com per, ara, arronsar-nos.

El context ha canviat. Zapatero estava acostumat a un Govern de la Generalitat dòcil i domesticat. Tanmateix, el nou govern liderat per Artur Mas té clar quin va ser el clam de la societat civil catalana en l’acte de l’IESE: el dret a decidir en les infraestructures pròpies de Catalunya.

6 comentaris fins ara

De la “Catalunya lliure de peatges” als peatges més cars de la història de Catalunya

nov 19 2010

Llegeixo amb perplexitat que el PSC es planta davant del peatge de Vilassar a prometre descomptes a les autopistes catalanes que poden arribar al 100%. Protagonitza la roda de premsa el mateix candidat Montilla acompanyat del sempre lleial Joaquim Nadal. Incapaços de ruboritzar-se expliquen, després de la famosa emissió de deute públic de la Generalitat (per pagar despesa corrent), que ara toca parlar de peatges, que la propera legislatura faran tot allò que han estat incapaços de fer durant els set darrers anys.

Encara recordem els eslògans d’Esquerra apel·lant la Catalunya lliure de peatges, o  les crides d’ICV a que els peatges els pagués Rita, o les performances de la consellera Tura, abans alcaldessa de Mollet, mobilitzant els vehicles de la brigada municipal per fer claxonades a la barrera de Mollet.

Ofegats per la seva pròpia demagògia el balanç del Tripartit és ben galdós:

- No s’ha suprimit cap nova barrera. La darrera eliminada a Catalunya va ser el peatge de Sant Cugat a la B-30, l’any 2000, a proposta de CiU.

- El Govern Montilla instaura nous peatges a futures autopistes de la Generalitat: el Túnel de la Conreria, a la B-500, a criteri del Tripartit ha de ser de pagament. CiU va construir el Túnel de Parpers, a la C-60, lliure de pagament.

- El Fons de Rescat de peatges, impulsat pel Parlament de Catalunya fa tres anys que està encallat al Congrés dels Diputats, a instàncies del PSOE i, per tant, dels 25 diputats del PSC.

- S’ha desaprofitat el potencial de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut, pactada per Artur Mas que preveia literalment que “aquestes inversions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives”.

- Durant el període de govern del Tripartit les tarifes dels peatges de les autopistes de Catalunya s’han apujat, tret del 2010, sistemàticament per sobre de l’IPC.

- El Grup de Treball de Peatges, per desídia del conseller Nadal, no ha pogut arribar a cap acord. Lluny d’això, ha estat emprat per justificar la inacció del Govern en aquesta matèria.

Poca credibilitat, doncs, per a prometre massa res en aquestes alçades de la pel·lícula. De la Catalunya lliure de peatges, als peatges més cars de la història de Catalunya.

4 comentaris fins ara

Terrassa: Impunitat total a l’hora d’embrutar les parets

nov 19 2010

El manteniment urbà hauria de ser una de les prioritats d’aquest Ajuntament. Se n’ha parlat infinitat de vegades. Probablement perquè aquesta és una de les competències més immediates i perceptibles de l’àmbit municipal. I en aquest context, les pintades a les parets tant d’edificis públics com privats i, més enllà, en el mobiliari urbà, esdevenen un dels principals elements de degradació de la nostra ciutat.

Avui, la situació està totalment desbocada. No hi ha quasi cap barri de la ciutat que estigui lliure d’aquesta xacra. Els mateixos veïns afectats ja han desistit de fer-hi front davant del cost de repintar les parets afectades i, sobretot, de la rapidesa amb què es reprodueixen. A Terrassa s’ha estès un sentiment total d’impunitat a l’hora d’embrutar l’espai públic i privat amb tags, grafits o pintades d’altra naturalesa.

Des de CiU ens rebel·lem davant d’aquesta resignació del Tripartit. Es poden fer coses i s’han de fer coses. D’altres municipis han guanyat la batalla de les pintades a les parets.

Un comentari fins ara