Reagrupament
Blocs Territorials

pEl 85% dels ciutadans considera que la corrupció està molt estesa (44,4%) o bastant estesa (40,6%) en els partits polítics catalans, segons l'enquesta oficial a href="http://www.antifrau.cat/images/stories/documentos/publicacions_estudis/resultats_enquesta_2010.pdf" target="_self"ibLa corrupció a Catalunya: /b /i /a ia href="http://www.antifrau.cat/images/stories/documentos/publicacions_estudis/resultats_enquesta_2010.pdf" id="__mce_tmp" target="_self"bpercepcions i actituds ciutadanes/b /a nbsp;/i feta pel Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya per encàrrec de l'Oficina Antifrau, que s'ha fet pública aquest dijous amb motiu del Dia Internacional contra la Corrupció promogut per Nacions Unides./p pAixí mateix, l'enquesta revela que bbun 67,8% /b dels ciutadans considera que a Catalunya /b bels càrrecs polítics són poc o gens honestos/b i bun 52,7% creu que els partits polítics es financen il·legalment sempre o quasi sempre/b . Malgrat la contundència de les dades, sorprèn la poca atenció que ha rebut aquest estudi per part dels partits polítics mateixos, que es troben en ple procés de resituació i configuració d'un nou govern autonòmic./p pEs tracta del primer estudi sociològic sobre la percepció de la corrupció a Catalunya i dels nivells de transparència i integritat en les Administracions Públiques catalanes. L’enquesta aborda també el tema de la responsabilitat ciutadana i dels mitjans de comunicació davant d’aquest fenomen. L’estudi, fet en col·laboració amb el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, es va realitzar durant la primera meitat del passat mes d’octubre, mitjançant trucades telefòniques a 2000 persones./p pFinalment, i sempre segons aquesta enquesta, els partits polítics, com a institució, lideren l'índex de corrupció per davant de les entitats financeres i els sidndicats, que ocupen els llocs segon i tercer d'aquesta classificació, respectivament. Les institucions considerades menys corruptes són les fundacions i associacions i les universitats./p

pbEl Centre d'Estudis d'Opinió acaba de publicar/b , sota encàrrec de l'Oficina Antifrau de Catalunya, un escruxidor estudi, intitulatnbsp;ia href="http://www.antifrau.cat/ca/destacats/224-presentacio-de-la-primera-enquesta-sobre-les-actituds-i-la-percepcio-ciutadana-davant-la-corrupcio-a-catalunya.html" target="_self"La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes/a /i . Si fem una anàlisi d'aquest treball, fet amb 2.000 persones de tota edat i condició arreu del nostre territori, podem conloure que, d'una forma ampla i majoritària, la ciutadania creu que la corrupció i la manca de transparència estan instal·lades al Govern de la Generalitat i a les diverses administracions i institucions públiques (se'n salva, en general, l'ensenyament i la sanitat). Aquest treball de camp el va realitzar l’Institut Opina del 7 al 22 d’octubre de 2010, és a dir, cinc setmanes abans de les eleccions que han foragitat el tripartit de la faç del poder autonòmic./p p bPrecisament, uns dies després de la celebració d'aquestes eleccions/b nbsp;es feien públics els substanciosos sous que cobraran durant uns anys els ja quot;pobresquot; expresidents i exdiputats Montilla i Benach (a banda de la sucosa quot;jubilacióquot; quan els toqui). L'una cosa -la percepeció que tenen els ciutadans que l'Administració és corrupta- i l'altra -que aquests polítics deixin el càrrec i cobrin sous astronòmics (i en temps de crisi)- abonen, encara més, un estat d'opinió que, en altres circumstàncies, potser seria procliu a una revolta.br / nbsp;br / bTanmateix, la gent/b , al meu entendre, es comporta d'una manera ben estranya. Tot just som sota l'estat d'alarma -decretat pel Govern Zapatero per un afer anodí que la mateixa administració, a través d'AENA, ha consentit i provocat- i una majoria, si més no de mitjans i analistes, aplaudeixen, fins a sagnar, la decisió imanu militari/i , a l'estil franquista, que crea un perillós precedent per a aquesta ara fràgil democràcia que ens toca de patir.br / nbsp;br / bFa falta, doncs/b , com ha dit l'esmaperdut Castells o com continuen defensant Carretero i Reagrupament, una regeneració democràtica a fons: de la política i de l'economia; dels polítics, de les grans institucions financeres i de les multinacionals del comerç i de la indústria. I molta transparència, pel cap baix com la que, aquests dies, escampa Wikileaks. Estarà, la nova majoria de CiU, per aquesta àrdua labor?/p

pInterpretar resultats electorals s'assembla, sovint, a mirar la realitat a través d'un vidre translúcid. A l'altra banda només hi veiem ombres quasi buides de significat: candidats fent promeses vagues; electors empesos per una multiplicitat incoherent d'interessos; guanyadors que acaben governant sense nord ideològic. Gràcies sobretot als votants, això no ha estat, però, el cas de les eleccions, extraordinàries, del 28-N. Malgrat la baixa tensió programàtica de la campanya, els videojocs frívols i l'ús d'una estètica lleugerament erotitzada, els catalans hi han imposat, de manera contundent, un doble mandat polític: un gir al centre econòmic i una agenda sobiranista./p pLa base del doble canvi és un increment de la participació electoral, que desmenteix la visió estesa d'un electorat alienat amb la política (cosa ben diferent de la valoració, baixa, de la classe política), i de la victòria de CiU, que ha aplegat la gran majoria de vot nacionalista. D'acord amb l'enquesta preelectoral més acurada en les prediccions (i confirmada per la meva anàlisi de resultats en l'àmbit municipal), CiU ha rebut entre una sisena i una cinquena part del vot d'ERC (amb una proporció un poc menor dels republicans que ha fet cap a SI i RCat). El PSC ha perdut, després d'escollir lemes absurds i renunciar al catalanisme maragallista que el portà al punt àlgid del 2003, un 30% del suport del 2006. Un 10% dels seus vots (concentrats a l'àrea metropolitana) han emigrat a CiU. La resta de l'hemorràgia presenta els senyals de la crisi típica de la socialdemocràcia europea actual. Davant del problema migratori, un altre 10% (concentrat a la corona barcelonina) ha votat PP i PxC. El terç final s'ha esvaït entre l'abstenció dels joves (a l'inrevés que els seus pares sindicalitzats, els ini-ni /i nbsp;són abstencionistes) i un procés d'envelliment natural. El 67% dels votants del PSC el 28-N tenen més de 45 anys (el 42% més de 55 anys). Les proporcions a l'electorat són el 50% i el 30%, respectivament./p pAquests fluxos no només han posat punt final a vuit anys de tripartit, sinó que han liquidat el discurs polític dominant al nostre país, almenys del punt de vista intel·lectual, durant una o dues generacions. Des dels anys 60, l'esquerra catalana, primer de la mà del PSUC i després de PSC i ICV, controlà, en estricta lògica gramsciana, la producció d'idees a l'arena pública. Durant dues dècades el pujolisme va resistir l'embat ideològic amb l'apel·lació al pragmatisme de l'antiga Catalunya industrial i a la necessitat de desplegar la nova autonomia. Quan el 2003 les tensions sobiranistes van esberlar el suport a CiU, l'esquerra va apropiar-se d'un govern, el de la Generalitat, que sempre havia reclamat com a legítimament propi. Les conseqüències del traspàs han estat caòtiques, una demostració directa de la inutilitat d'unes idees fetes amb materials generats fa més de quaranta anys. L'electorat ha respost exigint una administració competent i moderna./p pEl marge de maniobra en matèria econòmica del nou govern és estret. Tots sabem que Catalunya necessita deslligar-se del model econòmic iEspanya/i nbsp;, fet de turisme i totxana, esperonat per Aznar, sostingut pel PSOE i ara en caiguda lliure. El país continua tenint, tot i que un pèl migrat, un sector industrial i exportador propi. Cal revifar-lo. Cal, però, evitar la temptació, que al País Valencià és pràctica real, d'afluixar la pressió fiscal i reguladora sobre el sector empresarial industrial gestionant, d'una manera laxa, el sistema d'inspeccions de treball o industrials. Aquesta solució allunyaria Catalunya encara més de les regions dinàmiques del centre d'Europa. El camí, amb les competències autonòmiques actuals, és un altre. Primer, establir un sistema educatiu exigent i dinàmic, i, de la mà de sindicats i empresaris, refer la formació professional perquè reintegri tota la població ini-ni/i nbsp;que ha quedat aparcada per la crisi. Segon, tenir una autonomia real i finances pròpies que permetin reduir la pressió impositiva sobre Catalunya (ara excessiva per la càrrega espanyola)./p pL'electorat català ho ha entès, tot això. I ha decidit fer un gir: la suma de diputats sobiranistes no havia estat mai tan alta. Per encaixar Catalunya dins d'Espanya, l'esquerra catalana va inventar-se un imaginari federalista als anys 60, a mig camí entre els escrits de Stalin sobre la qüestió nacional i les tradicions pi-margallianes del XIX, adobat amb un toc multiculturalista cosmopolita. Com ha passat amb els principis econòmics, aquells ideals polítics, plens de bona voluntat però executats de manera lamentable, han naufragat davant de la realitat política espanyola, assassinats pel Tribunal Constitucional. Però qui es pensava que això deixaria el país desarborat, s'ha equivocat. L'esperit del 10-J és ben viu. Trenta-cinc anys, gairebé dia per dia, després de la mort de Franco, l'electorat ha votat a favor de començar una nova transició, de tornar a navegar cap a Ítaca. Potser el camí serà lent, ple de marrades. Però el mandat electoral és clar: no n'hi haurà prou amb resistir; caldrà sortir a fer gols./p

pbLa frustració de l’independentisme generada pel cicle de mobilitzacions anterior a les eleccions ha fet que circulés la idea que aquest està en declivi./b nbsp;No obstant això, a href="http://quiosc.ara.cat/page/20101208G0081ARA/" target="_blank"l’enquesta de GAPS per a l’iAra/i /a nbsp;ha demostrat que, lluny d’haver entrat en decadència, bel secessionisme post 28-N és més viu que mai/b . Tot apunta que la paradoxa que descrivia Jordi Muñoz, és a dir, quan la independència sembla tenir més suport (proper al 40%) perd representació al Parlament, bés en realitat una transformació d’aquesta opció política/b . Tres aspectes semblen haver canviat profundament després del 28-N:/p pbPrimer. /b bL’hegemonia independentista d’ERC dels darrers 20 anys, amb l’excepció anecdòtica del PI, nbsp;s’esquerda/b . Ho fa per diversos flancs: SI entra al Parlament i aposta també pel municipalisme, RCat tot iels pèssims resultats electorals decideix no dissoldre’s i membres d’altres partits polítics, especialment de CiU però també d’ICV, es declaren obertament independentistes malgrat que el seu partit no ho sigui. Gairebé quatre dels set partits amb representació tenen una majoria de votants que optarien pel“sí” en un hipotètic referèndum de secessió: SI, ERC, CiU, ICV (49%)./p pbSegon. /b bLa idea del dret de decidir ha renovat de manera radical el discurs independentista./b nbsp;Aquest ja no té una interpretació única, el “dret a la lliure determinació els pobles”, sinó que planteja matisos que fan més complexa la idea de la secessió i la lliguen a una concepció radical de la democràcia. Mentre ERC l’ha associada sempre a una idea de societat més justa i als valors cívics del republicanisme, SI la interpreta com l’exercici immediat de la secessió unilateral, CiU ho fa de manera gradualista tot i l’escepticisme del seu propi electorat; finalment, ICV, amb la proposta de referèndum federalista, interpreta el dret de decidir des de la idea de la sobirania compartida. Tot plegat dibuixa un mapa que ens guia en allò que va del centralisme a la secessió unilateral./p pbTercer. /b bLes dues transformacions anteriors ens duen a un independentisme inequívocament més plural i complex./b nbsp;Aquest s’acostaria més a les nacions sense estat que, dins les democràcies liberals, han buscat obtenir un estat propi. Els casos del Quebec o Escòcia mostren com el debat previ a les demandes independentistes sol ser més ric del que alguns pretenen. Mentre la minoria francòfona del Canadà ha votat dues vegades sobre projectes diferents, “sobirania-associació” (1980) i “sobirania-partenariat” (1995), el president escocès, Alex Salmond, ha plantejat diverses opcions per ser refrendades davant l’electorat, previsiblement la propera legislatura, d’acord amb diversos nivells de sobirania./p pbUn requisit ineludible per a una democràcia és la deliberació sobre els projectes comuns/b nbsp;i aquesta només es pot dur a terme si els diversos actors fan l’esforç de concretar i verbalizar els seus projectes polítics. Aquesta sembla ser la tendència que vivim al nostre país, lluny d’haver caigut en desgràcia, l’independentisme madura i s’enfronta al repte d’oferir projectes, i no només utopies, a gairebé un 40% de catalans que volen un estat per a Catalunya./p

pA diferència del motnbsp;iModernisme,/i nbsp;que va començar essent un insult a l’ús espanyol per a menysprear l’esperit renovador de l’estètica artística nascut a Catalunya a finals del segle XIX i que malgrat tal menyspreu va evolucionar fins a un reconeixement universal, elnbsp;iNacionalisme/i nbsp;o més ben dit, elnbsp;isentiment nacionalista/i nbsp;neix com un moviment universalment reconegut com a bé natural respecte de l’evolució de les polítiques territorials, però acaba essent sinònim de depravació des de 1936 de la mà del més gran dels infames. (En contrast, ni a França, on elnbsp;iModernisme/i nbsp;es va anomenarnbsp;iArt Nouveau/i nbsp;ni a la resta d’Europa, cap menyspreu no va produir-se com sí envers Catalunya, on els sectors reactius contra l’esdeveniment modernista es concentraven al Madrid, centre d’una Espanya poc innovadora artísticament, poc receptiva als nous corrents culturals que començaven a bullir a Europa i atrapada en una depressió generalitzada després de perdre les darreres colònies d’un imperi anacrònic, per ventura d’una guerra contra els Estats Units, envers els quals una malaltissa presumptuositat els feia creure superiors)./p pbOrígens./b nbsp;Tal com explica Massimo Mila, biògraf de G. Verdi, el sentiment nacionalistanbsp;i“es va veure afirmat a l’art musical de certs pobles (…). A Polònia, Bohèmia, Hongria i en general a les nacions dominades sota l’imperi dels Habsburg, l’artista escoltava les veus humils de la seva terra i les recreava en forma d’art. L’artista estava en posició de filial devoció cap a la pàtria de la qual recollia aliment en forma de cants, ritmes i accents harmònics particulars. D’aquí aquest gust autòcton que donava sabor a l’art d’un Smetana, Dvorák, del mateix Chopin (…) D’aquí aquest folklorisme ètnic que al passar del temps pot arribar a degenerar en una ostentació melindrosa de color local”/i a href="http://alfons7.wordpress.com/2010/12/09/els-pobles-el-nacionalisme-i-un-tal-mario/#_ftn2" target="_self"[1]/a ./p pbEvolució./b nbsp;Més endavant, tant elnbsp;iRisorgimento/i nbsp;com el nacionalisme alemany de la segona meitat del segle XIX significaran un sentiment nacionalista més elaborat, més a prop de les essències que destil·laven els artistes consagrats de l’època, gairebé convertits en les icones que personalitzaven els valors i les identitats més positives i genuïnes dels pobles. Herder i Goethe a Alemanya i Manzoni però sobre tot Giuseppe Verdi a Itàlia son unànimement considerats “ipares de la pàtria”/i . Si la primera versió de nacionalisme marcava una filiació terrenal des de la pàtria a l’artista, la segona passanbsp;i“de l’artista a la nació i te bastant més en compte l’esperit que els sentits. És una qüestió d’educació del caràcter, de formació humana (…), una lliure i lluminosa elecció de l’intel·lecte. Civilització, no natura.”a href="http://alfons7.wordpress.com/2010/12/09/els-pobles-el-nacionalisme-i-un-tal-mario/#_ftn3" target="_self"[2]/a /i /p pbDegeneració./b nbsp;Més endevant, el terme va caure en mans d’Adolf Hitler, el qual, de la mateixa manera que va usar els motsnbsp;i“partit”nbsp;/i inbsp;i“socialisme”/i nbsp;sense cap escrúpol etimològic, va utilitzar el concepte “inacionalisme”/i nbsp;per a dotar d’un ascendent validable l’escenificació d’un deliri psicòtic de dimensió apocalíptica./p pbEl nacionalisme avui./b nbsp;D'aleshores ençà, el termenbsp;i“nacionalisme”/i nbsp;arrossega una significació ambivalent:nbsp; serveix tant per canalitzar com per desacreditar iniciatives reivindicatives a l’entorn dels conceptesnbsp;i“nació”/i nbsp;inbsp;i“sobirania”/i , dues actituds contraposades que tensen la corda entre la voluntat de mantenir les dimensions dels Estats-Nació provinents d’antics imperis, i l’aspiració de fer evolucionar la política territorial cap al protagonisme polític dels Pobles-Nació./p pbLa fita./b nbsp;Arribats a aquest punt, on el nacionalisme és equivalent entre Madrid i Barcelona, entre el Kurdistan i Turquia, entre El Sàhara Occidental i el Marroc i entre el Tibet i Xina, el terme resulta del tot inútil. Està esgotat. Només l’evolució cap una renovada generació de nacionalisme que emparés la normalització del procés d’emancipació dels Pobles en Pobles-Estat salvaria la validesa d’un terme avui per avui infaust, contaminat per l’èxode migratori de finals del segle XX i principis del XXI, pels qui veuen l’estranger (o l’autòcton) com anbsp;il’altrenbsp;/i i per la idea adulterada denbsp;bPoble/b nbsp;que els Estats-Nació fomenten per a perviure en el temps, els quals, en una argúcia neocolonial, promouen un pervers gir conceptual envers el nacionalisme criminalitzant les reivindicacions nacionals dels Pobles sense Estat, atiant un contra-nacionalisme curiosament no percebut com a nacionalisme des dels propis Estats-Nació./p pAlain Finkielkraus, amb una precisió que honora el discerniment, assenyalanbsp;bla intersecció impossible entre Pobles i Estats-Nació/b :nbsp;i“Les elits d’Àfrica i d’Àsia que havien interioritzat la mirada del colonitzador han trobat un recurs contra l’alienació del seu Poble en la idea quenbsp;bles cultures son equivalents i que cadascuna d’elles es justifica en el interior del seu propi context/b ”/i a href="http://alfons7.wordpress.com/2010/12/09/els-pobles-el-nacionalisme-i-un-tal-mario/#_ftn4" target="_self"[3]/a , palesant que l’eminència natural és la del Poble, una visió molt contrària a la màximanbsp;bpatriarcal/b nbsp;“ijo sóc l’home/i ”, on preval l’afirmació de l’home per comparació: respecte de la natura, respecte del sexe, respecte de les edats i respecte dels altres homes, la qual cosa linbsp;i“atribueix (a l’home) el permís d’engolir el món (…). Si ara es pretén que la balena occidental retorni part del que s’ha apropiat, no basta amb atorgar la independència als Pobles dominats,nbsp;bcal dictar l’equivalència universal de les cultures/b ”/i a href="http://alfons7.wordpress.com/2010/12/09/els-pobles-el-nacionalisme-i-un-tal-mario/#_ftn5" target="_self"[4]/a ./p pAh sí.. el tal Mario.. uff, quina mandra…/p pa href="http://alfons7.wordpress.com/2010/12/09/els-pobles-el-nacionalisme-i-un-tal-mario/#_ftnref2" target="_self"[1]/a nbsp;Massimo Mila,nbsp;i“L’arte di Verdi”/i nbsp;© 1980 Giulio Einaudi Editore s.p.a., Torino/p pa href="http://alfons7.wordpress.com/2010/12/09/els-pobles-el-nacionalisme-i-un-tal-mario/#_ftnref3" target="_self"[2]/a nbsp;Massimo Mila,nbsp;i“L’arte di Verdi”/i nbsp;© 1980 Giulio Einaudi Editore s.p.a., Torino/p pa href="http://alfons7.wordpress.com/2010/12/09/els-pobles-el-nacionalisme-i-un-tal-mario/#_ftnref4" target="_self"[3]/a nbsp;Alain Finkielkraus.nbsp;iLa défaite de la pensée/i . Galimard, 1987/p pa href="http://alfons7.wordpress.com/2010/12/09/els-pobles-el-nacionalisme-i-un-tal-mario/#_ftnref5" target="_self"[4]/a nbsp;Alain Finkielkraus.nbsp;iLa défaite de la pensée/i . Galimard, 1987/p

pUna enquesta postelectoral publicada aquest dimecres pel diari ARA ha posat de manifest que més del 68 % dels catalans no creuen que Artur Mas obtingui el concertnbsp;econòmic, la proposta estrella de CiU en aquestes eleccions. Segons el diari ARA-, ni el seu propi electorat confia que l'aconsegueixi, amb nivells de confiança poc per damunt dels votants de la resta de partits, fet que confirmaria que el vot que ha rebut CiU ha estat no pas pel programa que presentava sinó com a manera de fer fora el tripartit de la Generalitat./p pEl sondeig encarregat per l'ARA subratlla que tot i que una majoria àmplia de la població (73,9%) està d'acord amb el concert econòmic per a Catalunya, un 68,2% creu que el futur president, Artur Mas, no l'aconseguirà. De fet, ni el seu propi electorat confia que l'aconsegueixi, amb nivells de confiança poc per damunt dels votants de la resta de partits. Destaca també l'ampli suport que el pacte fiscal desperta entre l'electorat socialista, ja que, malgrat que el PSC rebutja la proposta, un 61% dels seus votants la veuen amb bons ulls./p pEls resultats de les entrevistes assenyalen que l'estat propi segueix essent una quimera pel 67,3% dels catalans, tot i que un 44,1% de la ciutadania consideren que es viuria millor en una Catalunya independent. Sobta que entre l'electorat d'ERC hi hagi un 35,5% que creu que mai s'aconseguirà la plena sobirania, mentre que un de cada quatre votants afins a Ciutadans considera que la independència sí que s'aconseguirà./p pUna altra dada destacable que queda il·lustrada al sondeig és que més de la meitat dels votants de CiU, el partit que ha guanyat àmpliament les eleccions, votarien a favor de la independència en cas de celebrar-se un referèndum. Hi ha gairebé un empat tècnic entre els partidaris d'esdevenir un estat (38,5%) i els qui hi estarien en contra (42,8%). En canvi, el suport al dret a l'autodeterminació s'eleva al 58% i és transversal. També es desprèn que el dret a l'autodeterminació el defensen més votants del PP (40%) que del PSC (38%). Però si s'hi sumen els exvotants de Montilla, el suport al dret a decidir s'eleva a més de la meitat./p