El Govern socialista va negar l’existència de la crisi fins arribar a fer el ridícul. Estabornit per la crisi, pressionat pels mercats i obligat per les autoritats europees, el passat mes de maig el President Zapatero va posar en marxa un conjunt de mesures per a la reducció del dèficit i per a fer front a la crisi. Tot i que les vàrem considerar clarament insuficients ens vàrem abstenir al Congrés per tal de què el Reial Decret Llei s’aprovés i progressés.
Una cosa és programar mesures i l’altra és aplicar-les diligentment. El Govern socialista ha demostrat abastament que l’aplicació de mesures serioses i eficaces no és el seu fort. El debat sobre la reforma del mercat de treball i el tímid inici de la seva aplicació n’és una prova prou evident.
La manca d’iniciatives rigoroses i serioses per a combatre la crisi i el creixent desprestigi europeu i mundial del President Zapatero i del seu Govern ha facilitat que els mercats tornin despietadament a la carga. Cap sorpresa. Estàvem avisats.
La situació revesteix tal gravetat, els advertiments de les autoritats monetàries europees són tant rotunds que el President Zapatero s’ha vist obligat, una vegada més, a improvisar un nou paquet de mesures per injectar credibilitat en el deute espanyol i relativa confiança en l’actuació del Govern.
Les mesures, privatitzacions, reduccions d’impostos, fi de les quotes a les cambres, etc… tot i que van en la bona direcció, arriben tard, molt tard. Ens queda el consol de la dita castellana “mas vale tarde que nunca” però no se’ns escapa la profunditat i gravetat de la crisi que pateixen els esglaons més febles de la cadena europea.
Algunes mesures les havíem proposat nosaltres al Parlament i al Congrés de diputats en una forma o una altra, en un tràmit o un altre sense merèixer en cap moment l’atenció ni del PSOE ni del Govern tripartit.
S’han entossudit fins el darrer moment en pensar que la reducció del tipus de l’Impost de Societats per a les pimes era una mesura que donava cobertura a una ideologia que afavoria, suposadament, als rics. Misèria política i intel·lectual. Alleugerar part de la carrega tributària que pateixen les nostres empreses i, alhora, facilitar l’accés al crèdit per a garantir la seva liquiditat, són dues de les necessitats més peremptòries del nostre teixit empresarial si volem guanyar en competitivitat i contribuir a la sortida de la crisi.
Les mesures un cop més arriben tard, molt tard i malauradament sense el reconeixement explícit per part del Govern socialista de que els nacionalistes catalans ho havíem advertit seriosament una vegada i una altra fins avorrir-nos.
El procediment de les privatitzacions d’AENA i de les Loteries mereixen un capítol a part. Amb nocturnitat i amb traïdoria les mesures suposen que l’actual Govern català en funcions s’empassa una vegada més una altra granota. La marginalitat de la Generalitat en tot aquest procés m’irrita i em preocupa, però aquestes, són figues d’un altre paner.
Les catalanes i els catalans han parlat clar. Ho han fet amb un percentatge de participació no del tot satisfactori si tenim en compte la gravetat de la crisi que patim i l’abast dels reptes als que cal fer-hi front. Ara bé, aquella part del poble de Catalunya que ha votat – el 60% – ha enviat un missatge rotund: el Govern tripartit és ja història i el nacionalisme català – el centrat i majoritari- haurà de formar Govern. Cal doncs posar-se a treballar de manera immediata i amb tota la intensitat de la que siguem capaços, aplicant el programa electoral que hem defensat durant aquests darrers anys i fent un esforç seriós per a comptar amb tothom. El Parlament ha d’esdevenir un àmbit essencial de trobada per a que totes les forces polítiques impulsin les polítiques adequades per a sortir de la crisi i, alhora, per a que l’oposició controli des del primer dia l’acció de l’Executiu.
Resulta singularment important que el nou Govern entengui que el protagonisme ha de recaure, fonamentalment, en els empresaris, els treballadors, els professionals, els autònoms, els pagesos, els ramaders, etc… i que l’acció de Govern ha d’estar pensada i executada, lluny dels insuportables tics burocràtics i de les inacceptables traves a l’activitat, per a potenciar la iniciativa empresarial, la cerca de la competitivitat, l’increment de la productivitat, la redimensió de les nostres empreses i la seva presència en el món, tot sabent que disposem de recursos escassos i que el Govern haurà d’ésser escrupulós en l’assignació dels mateixos.
Alhora, hi haurà que incrementar els ingressos, producte del creixement de l’activitat econòmica, s’ haurà d’ajustar la despesa i retallar l’Administració per arribar a l’1,3% de dèficit que ens obliguen les institucions europees i espanyoles. I tot això s’haurà de fer sense incrementar els impostos. Vet ací els reptes formidables!
Avui és un dia d’esperança. Ho és per a molts catalans i catalanes que han votat a CIU. Voldria que ho fos també per aquells – moltissims – que no ens han votat. Desitjaria que des de la legítima discrepància política i ideològica, els ciutadans d’aquest país apostéssim plegats pel seu inajornable renaixement. L’experiència per a vèncer les crisis ens marca el camí: treball, més treball, sacrifici i alegria. Mans a l’obra.
He participat en el debat del programa Àgora "Els reptes econòmics" dins dels debats electorals. Hi he anat com a candidat de CIU al Parlament de Catalunya i responsable econòmic del Grup Parlamentari. He tingut l'oportunitat de debatre amb els altres representants de les diferents forces polítiques , Rocio Martínez – Sampere, del PSC; Sergi de los Rios, d'ERC: Josep Millo, del PPC; Laia Ortiz, d'ICV- EUiA i José Manuel Villegas, de ciutadans.
El Periódico de Catalunya ha organitzat diversos debats amb els principals partits polítics per tractar les propostes de cada candidatura en temes claus com la sanitat, la immigració, l'educació, l'energia, el sector financer, la igualtat, la indústria i el medi ambient.
Vaig participar en el debat del sector energètic i del sector financer.
