La sentència del TC ha marcat una abans i un després en la relació Catalunya Espanya però també ha fet emergir un malestar social que feia temps que era latent. Un malestar que té orígens diversos i demandes distintes i que no es pot interpretar de manera homogènia i encara menys, etiquetar-lo pel benefici partidista.
Després de la multitudinària manifestació del passat 10 de juliol era el moment de de l'exigència i la generositat entre els que rebutjàvem la resposta del TC. De la contundència que dóna la força de la unitat.
Al Parlament de Catalunya ja hi havia senyals evident de que no s'anava pel bon camí. Excés de tacticisme, de retrets per arribar a un acord de mínims i que deixava un regust agredolç. No es pot votar conjuntament i alhora voler marcar la diferència. No era el moment. Tocava fer pinya i també semblar-ho. a
No hem de sacralitzar la unitat, és cert. En una democràcia és indispensable que existeixin projectes polítics diferents per tal de poder escollir i que representin la pluralitat també existeixen a la societat. I les opcions de futur a Catalunya són plurals.
Però reconeixent la legitimitat de totes les opcions no és comprensible ni tolerable que des dels partits no puguem fer pinya per exigir que Madrid no passi pàgina. No és de rebut que un conflicte que s'origina per un recurs del PP, que agreuja un TC il•legítim i un PSOE que no és capaç de liderar un projecte d'Estat plurinacional que permeti l'encaix de Catalunya , acabi esdevenint un problema entre els catalans.
La unitat era imprescindible per desfer la idea que tenen alguns que després de la manifestació només cal deixar passar temps i que passin les eleccions. Per això era important que al Congrés s'aprovés conjuntament el rebuig a la sentència i arribéssim a compromisos concrets. No va poder ser. I no va ser possible perquè alguns van continuar fent campanya però el principal problema va ser un PSOE que ara no és capaç de votar el que si va acceptar fa 4 anys.
Hi ha hagut un terratrèmol polític a Catalunya després d'aquest procés, però la mala notícia és que a Espanya alguna cosa també s'ha mogut. Un Zapatero que fa 10 anys parlava de descentralització, Estat federal integrat per nacionalitats i nacions avui és incapaç de plantar cara als uniformadors assumint discursos que exclouen i fent-se els sord davant la indignació que creix a Catalunya.
Cal recuperar el diàleg. Qualsevol opció, sigui la que sigui necessitarà de pactes polítics. Si l'Estat no respon caldrà que les institucions catalanes impulsem els mecanismes per fer possible el dret a l'autodeterminació. Entès com a principi democràtic. On totes les opcions es puguin escollir, sense apriorismes. Com ho va fer el Quèbec o ara ho planteja Escòcia. Però per això caldrà apostar per un debat autèntic, més enllà de les consignes.
No ens podem permetre que un conflicte amb l'Estat acabi amb la cohesió social a Catalunya i polaritzem la societat. La democràcia es construeix garantint quer continuem sent un sol poble. I per aquest debat, les presses electorals no són una bona recepta.
Etiquetes de comentaris:
autodeterminació,
Catalunya,
democràcia,
tacticisme,
TC,
unitat
El límits de la política (0)
Massa qüestions han coincidit en el temps i això dificulta digerir els debats i respondre en conseqüència: des de la proposta de reforma laboral, la comissió del cas Palau, la cimera del G-20, la sentència del TC sobre l’Estatut o la llei de salut sexual i reproductiva.
Tot plegat té prou impacte en les vides dels ciutadans i ciutadanes o en el propi sistema democràtic com per detenir-nos una mica. Però avui en dia interessa que els debats s’amortitzin ràpid. Així el TC serveix per amagar les vergonyes de G-20 incapaç d’abordar els abusos del sistema financer o les del govern Zapatero amb una reforma laboral que precaritza més encara el treball i debilita la capacitat (ja minvada en els últims anys) negociadora dels treballadors i treballadores.
Però avui vull subratllar que el fet que no abordem debats amb serenitat s’està aprofitant per part d’institucions i partits polítics per trencar les regles del joc. La democràcia i l’estat de dret necessiten aquestes regles del joc per garantir drets i llibertats. I no parlo només de lleis fonamentals, sinó també d’una manera de fer, d’una mínima coherència entre allò que es diu i allò que fem, d’un respecte als acords signats.
Vull rebel•lar-me i denunciar que davant d’una crisi econòmica i institucional com la que estem vivint es frivolitzi d’aquesta manera amb la ja prou empobrida democràcia.
La política no és un producte de consum, no és vendre capsules de 20 segons per la tv esperant que t’ho comprin o tantejar constantment les editorials dels diaris i les reaccions dels opinadors, de la borsa o l’enquesta de torn per anar configurant un discurs. Sense solidesa i conviccions la política desapareix per convertir-se en un circ.
Estem en una situació de fragilitat massa gran com per pensar, per exemple que la negociació col•lectiva o el Pacte de Toledo són qüestions prescindibles per decret o que no té costos socials criminalitzar els sindicats.
Però ahir hi va haver una reacció que s’ha endut el rècord del cinisme. I no parlo de la lluita de banderes i capçaleres, que es mereix un apunt a part. Sinó de la reacció de les CCAA governades pel PP davant l’entrada en vigor de la llei de salut sexual i reproductiva.
Precisament el partit que ha recorregut l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que apel•la a la homogeneïtat de l’Estat i el “respecte” a la llei i endureix cada vegada més el seu discurs sobre la indivisibilitat d’Espanya decideix incomplir la llei segons el territori que governa generant desigualtats evidents en cobertura de drets a les dones. I no és la primera vegada que el PP fa insubmissió territorial perquè no comparteix el contingut d’una llei aprovada per majoria al Congrés. Quina legitimitat té com a projecte polític algú que no reconeix la sobirania popular?
Sóc conscient que el PP ens té acostumats a les aberracions i barbaritats propagandístiques però crec que no ens podem acostumar i cal continuar denunciant-ho. No és de rebut que mentre Múrcia és una de les CCAA on es practiquen més avortaments es pugui deixar sense cobertura de serveis públics a les dones d’aquell territori incomplint clarament una llei aprovada per una majoria democràtica.
Mentrestant Aznar surt de la caverna per animar a seguir per aquet camí.
Prou d’hipocresies. Prou d’espectacles. Prou d’enfrontar els treballadors, els territoris, les religions, les races. Posem límits que ja fem tard. Etiquetes de comentaris: avortament, cinisme, democràcia, llei, política, PP
Ni chica ni limoná (0)
Us penjo un vídeo que hem editat des d'ICV que reflecteix molt bé el moment de desorientació del Govern de l'Estat i com un partit el PSOE i també el PSC és capaç de fer exactament el contrari del que prediquen. Cal no deixar-se enganyar. Ara més que mai cal tenir idees clares, no anar a mitges tintes. Ara el que cal és valentia per canviar les regles del joc i no deixar-se endur per la corrent...
Etiquetes de comentaris:
Etiquetes de comentaris:
La irresponsabilitat de CiU (0)
Davant el papanatisme d’aquests dies d’opinadors diversos sobre l’actitud “d’estadista” de Durant i Lleida he decidit fer aquest article per posar alguns elements de reflexió...
La setmana passada el Congrés dels Diputats va convalidar amb els vots de PSOE i l’abstenció de complicitat de CiU el decret que donava llum verda al Pla d’ajust econòmic del govern de l’Estat. Un ajust per reduir el dèficit públic que es fonamenta en una retallada salarial, la congelació de les pensions, reducció de la partida dedicada a la llei de dependència, entre d’altres i que s’haurà d’aplicar per imperatiu legal a totes les administracions.
Davant una retallada social d’aquestes dimensions cal veure què en ha portat fins aquí. El dèficit públic es la conseqüència de gastar més del que podem pagar amb els nostres ingressos. I aquest pla d’ajust penalitza precisament a aquells que no són responsables del què ha passat i que precisament no s’han beneficiat dels anys de creixement incontrolat de la nostra economia. Aquestes mesures no corregeixen errors sinó que aprofundeixen les desigualtats socials.
El dèficit públic d’Espanya és el resultat d’una política econòmica irresponsable i insostenible. El govern del PSOE en els últims anys ha anat debilitant el ja prou fràgil Estat de benestar posant en risc la sostenibilitat. Han estat anys de continuades rebaixes fiscals en benefici precisament a les rendes altes. S’ha eliminat l’impost de patrimoni, han reduït el tipus de l’IRPF per a les rendes més altes, han reduït l’impost de societats (augmentant encara més la diferència de tributació entre els salaris i el capital) i s’han mantingut el refugis fiscals per als instruments especulatius com són les SICAVS. I tot això ho ha pogut fer el Govern Zapatero gràcies al suport incondicional de CiU.
La responsabilitat es demostra tenint previsió i no fent populisme i demagògia. Si a Espanya tenim una pressió fiscal 9 punts per sota de la UE això té un efecte clar en els serveis públics i en les desigualtats de la nostra societat.
Per això quan aquests dies sento repetir i repetir el gran acte de responsabilitat de CiU i com el Sr. Duran i Lleida ha salvat l’economia em pregunto si serem capaços d’aprofundir una mica i veure més enllà. De revisar els orígens del problema i les causes que ens han portat fins aquí.
Si ara ser un partit estadista és validar la congelació de les pensions mentre es demanen rebaixes d’impostos és que alguna cosa no funciona. Si ara els mateixos que congelen pensions diuen que cobrar 100.000 és ser classe popular és que no viuen en aquest món o no el volen mirar als ulls.
La responsabilitat dels dirigents polítics és vers la ciutadania, especialment amb els treballadors i treballadores, amb pensionistes i persones dependents...amb totes aquelles persones que creuen en la necessitat de donar respostes solidàries i col·lectives a la crisi econòmica. Cal ser responsables amb la mateixa democràcia i no amb els mercats. I per això cal menys dosis de demagògia, més coherència i sentit comú.
En comptes d’això avui ens trobem que aquells que han contribuït a la política erràtica i injusta d’aquests anys en benefici d’uns pocs avui aixequen la seva veu per continuar mantenint els privilegis i impedir que els que més tenen no hagin de pagar més tampoc a Catalunya. Això no és responsabilitat. Això s’anomena cinisme i desvergonyiment.
Etiquetes de comentaris:
Un Conseller que va a la seva? (0)
Fa dies que el Govern de Zapatero va anunciar les retallades socials i va traslladar també el problema a les CCAA i Ajuntaments de la seva irresponsabilitat fiscal en els últims anys.
Mentre esperem veure aquesta mateixa tarda la concreció de les mesures que vol impulsar el Govern de l’Estat des de Catalunya hi ha un Conseller que no ha volgut esperar. Ha començat en solitari a anunciar retallades de sous dels treballadors públics sigui quina sigui la seva figura contractual i sense tenir en compte el desacord al si del Govern.
Un Conseller que alguna vegada ja li ha passat factura la manca de diàleg i ha hagut de retrocedir (recordo perfectament, ja que ho vaig viure en primera persona, la negociació de l’Impost de Successions i Donacions). Castells diu que parla en nom del Govern i anuncia acords que no s’han pres. Davant d’aquest relat en solitari un advertència: Catalunya no és un Govern socialista ni sociovergent. Això significa que hi ha forces polítiques com ICV que no avalarem a Catalunya les mesures acordades. Plantarem cara a la retallada injusta i irracional dels drets socials i laborals que volen imposar. Si Catalunya ha de reduir el dèficit es farà amb criteris diferents. Tenim marge per augmentar els ingressos via impostos a les rendes més altes (tram autonòmic de l’IRPF, per exemple), es farà millorant l’austeritat i rebaixant sous d’alts càrrecs i directius de les nombroses empreses vinculades a la Generalitat, pot passar per reduir la despesa farmacèutica, per retallar els ajuts al naixement en funció de la renda, prioritzant les inversions amb criteris de sostenibilitat i dinamització econòmica... Tenim alternatives i així ho farem saber.
Un acord a Catalunya passa per marcar la diferència en termes d’igualtat, sostenibilitat i impuls de l’economia i no per anar a remolc del que dicti Madrid. Per tant, abans de que Castells vulgui ser el primer de la classe de les retallades caldria veure quin marge tenim amb el Decret aprovat a l’Estat i treballar des de la perspectiva d’esquerres per reduir els costos socials de la crisi econòmica. Per això cal valentia per fer el que cal fer i prudència si es volen buscar acords i no només el protagonisme en solitari.
Foto: ACN . Xavier Alsinet
I us recomano un article interessant publicat a El País: El pozo, el perro y las pulgas de Pablo Beramendi y David Rueda Etiquetes de comentaris: Castells, drets socials, economia, ICV, retallades, treballadors públics
La dictadura dels mercats (4)
Quan va començar la crisi econòmica internacional sentíem des de diferents sectors econòmics, experts i líders polítics de diferents colors una diagnosi compartida. El sistema econòmic basat en la llibertat del mercat, la desregulació i l’especulació havia arribat al col•lapse i calia reformar-lo i assentar unes noves bases i regles del joc.
No només es compartia la diagnosi sinó que fins i tot es parlava de solucions que passaven per la “refundació del capitalisme”, de la necessitat d’intervenir en els mercats financers, d’imposar taxes a l’especulació i en països com el nostre, també es compartia la necessitat d’avançar cap a un canvi del model productiu on no es competeixi amb la Xina en costos salarials i per posar-nos a l’alçada d’Europa en I+R+i i apostar decididament per una millora de la productivitat i la qualitat del nostre mercat de treball.
Però en pocs mesos els discursos han canviat. Dos anys més tard sembla que tot allò s’ha quedat en simple diagnosi i els canvis únics canvis i propostes que prosperen passen per les receptes de sempre.
Dos anys d’inacció a Espanya, la manca de lideratge i la covardia davant dels especuladors han provocat que l’agenda política i les mesures de sortida de la crisi vinguin dictades pels brokers, els bancs i la CEOE. I si el problema ve del sector financer i l’especulació ara resulta que la solució ha de passar per reduir drets laborals, per rebaixar les pensions, retallar despesa pública i serveis públics mentre creixen les necessitats socials.
Però en els últims dies sembla que la situació s’agreuja. Després de Grècia ara sembla que els mercats miren cap a Espanya esperant les mateixes respostes. El més indignant és que el pànic ha calat entre la ciutadania. Precisament quan calen respostes col•lectives i tenir veu alta i clara. Cal recordar la diagnosi i l’origen de la crisi si no ens volem hipotecar per molts anys. Cal parlar d’alternatives a aquesta hegemonia de discurs neoliberal. Cal fer balanç de com hem arribat fins on som.
El govern del PSOE ha estat covard i massa vegades còmplice dels que avui demanen reformes estructurals per millorar les seves posicions de domini. Ha rebaixat impostos a les rendes altes, ha permès que els capitals especulatius no tributin, ha regalat recursos públics en forma de xecs per tothom i ara resulta que el dèficit ha de venir de la retallada de la despesa i els serveis públics? Perquè no combatem el dèficit fent pagar impostos a les grans fortunes i combaten el frau fiscal?
Cal més pes de la política i un lideratge des de l’esquerra per combatre aquesta ofensiva. El titubeig i la indecisió ens han portat a que els de sempre dictin una sortida de la crisi com sempre. Fent pagar la factura als més vulnerables.
I mentre escric aquestes ratlles llegeixo que avui precisament la borsa espanyola ha viscut la pujada més alta de la història. Tres dies després de fer córrer rumors i sembrar el pànic entre la ciutadania avui uns quants s’embutxacaran guanys astronòmics. Són aquesta gent els que han de marcar la recepta de sortida a la crisi? Encara no és palesa l’estafa social i democràtica a la que ens condueixen?
Ara és l’hora de la política en majúscules. Cal respostes col•lectives, solidàries i és necessària la valentia dels responsables escollits democràticament.
Cada vegada que ens quedem quiets o retrocedim davant el xantatge del mercat només aconseguirem reduir la qualitat democràtica i empitjorar les condicions de vida d’aquells que precisament no són responsables de la crisi. Si la diagnosi està feta perquè no posem remei d’una vegada allò que ens va portar al desastre. Etiquetes de comentaris: covardia, democràcia, especulació, mercats, política
Recomanació d'article sobre la crisi institucional que pot provocar el TC (0)
Us recomano l'article de Joan Saura publicat a El País : "Un problema de España"
Etiquetes de comentaris:
