Article de Jordi Joly i Lluís Recoder amb motiu de la Jornada de l'ACM "Llei de morositat, endeutament i cancel·lació d'operacions de crèdit".

Dedicar esforços per canviar els models de gestió i la manera d’entendre la política en un entorn com l’actual s’ha convertit en una autèntica necessitat. Cal plantejar canvis perquè el món, i la societat en el seu conjunt, ja no són els mateixos.  Estem immersos en un nou paradigma en tots els sectors i en totes les activitats però, malauradament de moment,  encara no es planteja de forma seriosa i estricte que la política i el sector públic  estan també sotmesos als mateixos canvis i entorn,  quedant per tant afectats en igual mesura per la necessitat de transformació si és que volem que puguin donar resposta als entorns actuals.

Estem vivint uns moments de provisionalitat on cal saber reaccionar. Ens correspon a nosaltres establir noves bases que conformin l’estabilitat i els creixements adequats pel benestar i el progrés d’una nova era. Cal afrontar el repte de forma positiva.  Estem davant una situació històrica.  El món en el seu conjunt està immers en aquest procés. La nostra democràcia i els valors de la societat occidental han recorregut un camí extraordinari els últims dos segles. És el moment de fer un pas endavant de cara a impulsar la seva qualitat i executivitat en uns entorns globals com els actuals.

La política i les organitzacions públiques en conclusió han de ser competitives, flexibles i àgils per a ser realment útils a la societat a la que representen.  Una representació forta, capacitada i madura sabrà afrontar aquest reptes de forma adequada.

El veredicte dels ciutadans ha estat contundent i la confiança que Artur Mas i CiU demanàvem l’hem obtinguda a les urnes. Els catalans i catalanes han expressat el seu cansament cap el tripartit i han donat la benvinguda a l’alternança.

La responsabilitat dels guanyadors és gran. Caldrà administrar el pòsit d’esperança amb generositat, seny i valentia. La situació del país no convida a la frivolitat: crisi econòmica, crisi nacional, desorientació sobre el que ens depara el futur, una administració també desorientada i amb molt pocs recursos. Donar la volta a aquest panorama requerirà una gran dosi de lideratge, això és, capacitat de dibuixar els horitzons de futur desitjats, donar les passes necessàries per acostar-nos-hi, teixir complicitats polítiques i socials, prendre decisions difícils, i fins i tot impopulars, però necessàries.

Catalunya és un país massa petit i feble per permetre’ns el luxe de no avançar plegats cap un horitzó nacional que satisfaci les aspiracions d’una majoria del nostre poble que espera resposta al “I ara què?”, la pregunta que planava damunt la manifestació del 10 J en contra de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. Catalunya és un país que ha d’acabar de prendre consciència de com avança el món i, a partir d’aquí,  prendre les decisions adequades per garantir-nos un futur de prosperitat compartida, capacitat d’integració i un sòlid estat del benestar.

Però el món va ràpid i no ens espera. Per això  caldrà accelerar la reforma del nostre sistema educatiu amb l’horitzó de la qualitat, de la nostra universitat amb l’horitzó de l’excel·lència, de la nostra administració pública amb l’horitzó d’alinear-la amb una societat que demana bons serveis i que comença a ser conscient que una bona administració és un factor de competitivitat pel territori. Un país que té en l’economia la gran prioritat i que sap que és la base sòlida damunt la qual se sustenta l’estat del benestar, un conjunt de prestacions que necessiten ser reformades per ser garantides. Prioritat que comporta una aposta per la competitivitat del nostre teixit productiu, per aquells sectors on som capaços de marcar la diferència, per les infraestructures de mobilitat, sense oblidar la urgència d’acabar amb la sagnia que representa el dèficit fiscal amb l’estat.

Un país que vol ser de qualitat, ha de situar la preservació del nostre territori i equilibri mediambiental en un lloc protagonista i ha de fer de la cohesió social tret d’identitat.

Al nou govern se li ha girat feina, una feina apassionant. Gestionar el dia a dia treballant alhora pel futur vol dir fugir de la immediatesa i el tacticisme al que tan acostumats estem. Ser el govern de tots obliga a un lideratge obert al diàleg. Construir el país implica cercar sempre la cooperació institucional i tenir ben present que institucions nacionals ho són Generalitat i ajuntaments.

CiU i el qui serà d’aquí pocs dies el 129è president de Catalunya, tenen clares les prioritats. Artur Mas, ha demostrat sobradament lideratge, valentia i fortalesa per carregar damunt les seves espatlles la pesada motxilla que és la Catalunya d’inicis del segle XXI. Endavant doncs.

(Article que vaig escriure fa 10 anys adaptat a les circumstàncies d’avui)

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
I, tanmateix, la remor persisteix

Miquel Martí i Pol

Fa 35 anys de la signatura a Madrid dels acords tripartits, acords que són l’inici del conflicte del Sàhara Occidental. Un conflicte que omple de vergonya i del que han estat víctimes,  i encara en són, milers d’homes, dones i nens sahrauís que continuen patint a la seva pell, molts d’ells a l’exili, el drama d’un procés de descolonització inacabat. Un poble que no renuncia a decidir lliurement el seu futur malgrat que se’ls ha negat reiteradament el dret a la lliure determinació.

És un conflicte que no figura dins les prioritats de l’agenda internacional. Fets com els recentment esdevinguts a l'Aaiun el retornen a la memòria d’una comunitat internacional condicionada pel Marroc, país que es nega a parlar de qualsevol solució que no passi per la integració del Sàhara dins el seu estat.

Si l’actitud tradicional de l’administració espanyola davant del conflicte ha estat la de mantenir una posició definida com d’estricta neutralitat, fet que a la pràctica ha significat recolzament tàcit a la part forta del conflicte, el Marroc, molts ajuntaments hem mantingut sempre una actitud molt diferent, clara, bel·ligerant, a favor de la justícia.  I ho hem fet perquè la sort d’aquest poble, d’aquests centenars de milers d’éssers humans, ens interessa i ens preocupa. Ens  interessa als qui sentim com a propi el drama dels qui pateixen, ens interessa als qui fem nostra la causa del respecte als drets humans i la d’un món on els pobles puguin decidir lliurement el seu futur sense imposicions. Però el problema sahrauí el sentim encara més proper perquè és innegable l’existència d’una responsabilitat espanyola, encara que fos de la dictadura, en l’origen del conflicte i, en conseqüència,  un deure moral de tots els qui integrem l’Estat en la seva resolució pacífica.

Sovint es parla del component ètic de la política internacional. Es pretén que les relacions internacionals deixin de moure’s en exclusiva per interessos comercials o estratègics. Molts governs utilitzen sovint aquest concepte, l’espanyol també, però caldria que no fos només de paraula.  Calen acció i compromís reals. Cal allunyar-se d’actituds hipòcrites davant del conflicte, com la de la influent França, sense anar més lluny,  que celebra la Declaració Universal dels Drets Humans alhora que dóna recolzament incondicional al Marroc,  mentre espera que el temps faci oblidar el conflicte menyspreant els centenars de milers de persones que malviuen de l’almoina de l’ONU en un desert de lloguer de sorra i pedres.

Molts ajuntaments catalans assumim la responsabilitat històrica i humana amb totes les víctimes del conflicte. Homes, dones i criatures, refugiats en definitiva,  que un dia van ser obligats a deixar les seves cases, la seva terra, (en molts cassos ni tan sols la coneixen) i que esperen tornar aviat a casa. És per això que desenvolupem una política activa a favor de la causa sahrauí, de solidaritat amb les víctimes del conflicte, de sensibilització de l’opinió pública. El nostre compromís, que és el dels nostres conciutadans, ens legitima i omple de força per exigir a les altres administracions que estiguin a l’alçada de les circumstàncies i per demanar als nostres amics sahrauís que no defalleixin, que estem amb ells i que esperem poder celebrar la llibertat del seu poble.

Ahir Sant Cugat va aprovar per unanimitat una declaració sobre el conflicte, la gent dels campaments, les víctimes dels territoris ocupats, l’apagada informativa,… No ens falten motius per reiterar la nostra solidaritat.

La vinya, el vi, el cava, formen part de la nostra cultura, però també del nostre futur econòmic. Amb motiu d’una trobada amb viticultors del Penedès, he tingut ocasió d'acostar-me a la realitat del sector i copsar-ne alguns dels seus problemes i  alhora oportunitats.

Es tracta d'en sector amb un potencial altíssim, que en els darrers anys ha fet un bon camí cap a la qualitat. El sector pot tenir un gran futur però topa amb dèficits endèmics. Deixeu-me esmentar-ne un: així com en el cas del cava el seu prestigi en el mercat interior és força alt, no passa el mateix amb el vi on els productes elaborats a Catalunya de vegades fins i tot son absents de les cartes d'alguns restaurants en benefici dels vins de la DO Rioja o Ribera de Duero, excel·lents però no pas millors que els nostres. Possiblement estiguem davant d'un problema d'autoestima i poc prestigi d'uns excel·lents productes. Això ho hem de resoldre. És coherent que a Catalunya del total consumit només un terç sigui vi català? En absolut, això no crec que passi enlloc més.

Tenim exemples molt propers que ens haurien de fer pensar. El beaujolais a França és un bon exemple de com s’ha fet d’un excedent de vi un negoci pròsper. Tota una operació de marketing ben pensada i dissenyada. O l'interessant cas de la nostra ciutat germana, Alba, al Piemont, que ha sabut convertir els seus magnífics vins en una industria turística que impulsa la venda directa, el coneixement del paisatge, la cultura, el seu entorn i gastronomia.

La cultura del vi, hauria d’estar associada al perfil del nostre país. Hauria de ser un reclam més. Tenim grans fortaleses, com al Piemont, qualitat, paisatge, gastronomia, cultura,... Coincidíem  amb els viticultors penedesencs en la necessitat de potenciar l’enoturisme, tant a nivell internacional com local. El Penedès, pròxim a l’àrea de  Barcelona, disposa de 4 milions de potencials visitants!

Vaig intentar esbrinar fins a quin punt, coincidint en el diagnòstic de la situació, hi havia coincidència i esforç per tal de trobar solucions plegats. Com em temia,la feblesa de l'associacionisme limita la capacitat de promoció conjunta, un mal massa típic del país que, esperem, la crisi ajudi a superar. També es va posar de manifest com les empreses més internacionalitzades estan aguantant millor les vaques magres.

M’explicaven altres problemes com el baixíssim preu del raïm que castiga una part del sector, el pagès. En aquest sentit la demanda de funcionament de la Taula del Sector, constituïda però inoperant, fou unànime. I no puc passar per alt la queixa justificada de l’actuació de les administracions públiques: excés de legislació, poca sinèrgia entre els diferents organismes involucrats, insuficient promoció. Per posar en marxa un celler  es necessiten gairebé 3 anys!

Tenim terra, vinyes, vins de qualitat, pagesos que volen viure del seu treball  cooperatives, empresaris, cellers, restauradors, paisatge, cultura,... tots els ingredients per ser una potència vitivinícola mundial. No deixem que se'ns malmeti la collita. Si tots ens hi posem, podem tenir una gran anyada.