Es curiós comprovar ara que ja acaba la campanya com totes les formacions han tingut un denominador comú: anar contra Convergència i Unió i fer política ficció denunciant els pactes que farem després de les eleccions.

El senyor Xavier Sabaté del PSC, diu que ja tenim fet un pacte amb el PP, la senyora Camacho afirma que ens entendrem amb ERC o segons li agafa amb el PSC, els uns ens acusen de voler fer govern amb els independentistes, els altres amb els espanyolistes i així han anat fent una campanya en la que han estat incapaços de presentar propostes i de il·lusionar la gent.

Tornaré a dir aquí el que hem dit des de el primer dia a tots els mítings, a tots els actes, a totes les entrevistes.

Primer, que la nostra principal preocupació és l’economia i la creació d’ocupació.

El que nosaltres demanem als catalans, el que demano a tota la gent del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre és que se’ns faci confiança per no haver de pactar amb ningú, per poder formar un govern sòlid, fort, cohesionat i seriós. Mai farem un altre artefacte inestable com ha estat, -en paraules del conseller Maragall- el tripartit.

No sabem els resultats que es donaran, però si vull demanar tothom que diumenge vagi a votar, que tothom decideixi amb el seu vot quin futur és el que vol per Catalunya en moments de gran dificultat per la crisi econòmica i per la inacció del govern. Per això des de CiU demanem el vot fins i tot dels que no ens han votat en altres ocasions. Perquè ens hem compromès, si els catalans ens donen confiança, que el nou govern sigui de tots i sobretot per a tots, sense distincions partidistes.

El senyor Sabaté pot dir el que vulgui en quant a pactes. S’ho inventa tot, oblidant que el que no és un invent es que ells han pactat al País Basc amb el PP per tal de tenir el poder malgrat no haver guanyat les eleccions, que ells, han fet dos tripartits sense ser la força més votada, que a les Balears van pactar amb qui sigui per tal d’aconseguir el càrrec, que a Galícia voten amb els nacionalistes, que a Madrid voten contra el port de Tarragona perquè així els hi diu el PSOE. Això no són invents, sinó realitats ben certes, ben documentades i ben patides.

Però el ara vull demanar tothom es que diumenge, faci l’esforç d’anar a votar. Només així podrem fer que les coses canviïn, i començar a fer des de dilluns una Catalunya millor.

La frase:
“La democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home. Amb excepció de tots els altres”.(Winston Churchill)

Amb totes les cauteles.

A Tarragona és respira Victòria.

La Victòria al Parlament, l’Artur President, i d’aquí sis mesos, no ho dubteu, la Victòria a l’Ajuntament !!!!.

Bon vespre amigues, amics. Gràcies per ser aquí amb nosaltres, pel vostre suport, per la feina feta.

Aquest matí, un bon amic em deia, “vinga, ànim, que ja s’acaba”, i jo li he contestat que NO, que això acaba tan sols de començar.

Estem al final d’un pròleg que vam començar a escriure el mes de febrer, al Palau de Congressos de Port Aventura i ara, avui, falten tan sols 72 hores perquè, amb el vostre suport, és comenci a construir el canvi a totes les comarques de Tarragona.

És coneguda la frase que diu:

“Només qui construeix el futur té dret a jutjar el passat”.

I nosaltres, amb el vostre suport, volem ser els constructors d’aquest futur, un futur, d’esperança, de seriositat, de sentit comú, de rigor, d’il·lusió

Un futur amb els lideratges que poden fer realitat el projecte d’una Tarragona millor, d’una Catalunya millor.

El passat, els darrers 7 anys de Tripartit, és temps perdut, són especialment anys perduts a les comarques tarragonines.

Aquests mesos, des del febrer, en aquesta llarga precampanya i campanya de proximitat territorial, hem escoltat les persones, hem escoltat les seves il·lusions, però també els seus problemes que són molts.

Després d’això, la nostra primera proposta que apareix en tot els programes territorials és crear ocupació:

La nostra primera proposta és tornar l’esperança a les 70.000 persones de les 10 comarques tarragonines que en aquest moment estan a l’atur.

És la nostra obsessió, ens hi deixarem la pell.

La resta de propostes que inclouen aquests programes, són la ratificació que hem perdut set anys.

Són la ratificació, que el Govern Tripartit, ha deixat d’invertir en aquests set anys, 800 milions d’euros a les nostres 10 comarques per una inadequada visió del que ha de ser l’equilibri territorial.

I d’aquí quatre anys, voldrem retre comptes de la feina feta, voldrem entre altres coses desmentir aquest titular que apareixia aquesta setmana als nostres mitjans de comunicació:

“Les famílies tarragonines, les més pobres de Catalunya”.

Amigues, amics, aquesta és l’herència que ens deixa el tripartit, prou d’invents, prou de regressió, prou de destrucció de llocs de treball.

Ens hi juguem el futur !!!

Diumenge, faci fred, vent, o plogui, no ús quedeu a casa, veniu amb nosaltres a construir el nou projecte per les persones d’aquest país, veniu a fer a l’Artur Mas el nou President de Catalunya, que s’ho mereix, ens ho mereixem.

L’equip de persones que recolzarà l’Artur Mas des de les 10 comarques de Tarragona, l’encapçala, el nostre timoner, ara, amb tots vosaltres, el nostre Cap de Llista, amb tots vosaltres en Josep Poblet.

“La depressió del mercat de la vivenda queda de manifest en l’enorme parc de pisos buits, que difícilment tindran sortida en un mercat molt selectiu. A més a més, caixes i bancs propietaris dels immobles són reticents a facilitar el crèdit. S’imposen fórmules per facilitar el lloguer, així com la rehabilitació. No es tracta solament de proporcionar oportunitats d’emancipació als joves, sinó de facilitar l’accés a la vivenda assequible a la població en general. EL PERIÓDICO ha reunit els candidats Roberto Labandera (PSC), Carles Sala (CiU), Pere Aragonés (ERC), Dolors Clavell (ICV-EUiA) i Pedro Chumillas (PP)”.

Un vídeo que resumeix una 1h i 20 minuts de debat:

Informació escrita i publicada en la página 214 de la secció de Eleccions de l’edició impresa del dia 22 de novembre de 2010

¿Com creuen que s’ha de gestionar l’excedent actual de vivendes a Catalunya? ¿Es necessiten polítiques específiques, acords concrets amb el sector financer o totes dues coses?

PSC: El Govern va firmar un acord amb les entitats financeres que s’hauria de mantenir perquè una part de les polítiques de l’Administració no serviran si no hi ha un acord amb el sector financer. Després, hi ha un estoc de vivenda buida que necessita unes polítiques adequades, especialment d’estímul del lloguer, però també mitjançant altres fórmules com ara el preu concertat.

CiU: Sobre l’excedent, la veritat és que cada vegada s’ha de fer menys des de l’Administració. S’ha d’ajudar aquelles promocions que estiguin ubicades en llocs amb alta demanda residencial per aconseguir incorporar-les als mercats. L’Administració ha d’ajudar, amb pactes amb les entitats financeres perquè aquestes vivendes surtin al mercat.

ERC: En el moment més àlgid del cicle expansiu, es construïa a un ritme de 70.000 vivendes a l’any, quan la demanda real no era aquesta. A més, aquestes vivendes tenen un cost important. Se’n van fer moltes amb un preu del sòl elevat i ara és difícil que el mateix mercat les absorbeixi a un preu assequible. ¿Què proposem? Continuar el sistema públic de mediació perquè aquelles vivendes que ara estan desocupades passin a ser de lloguer. Quan no és possible la mediació hi ha instruments que permeten establir mesures més agressives.

ICV-EUiA: ¿Per què hi ha estoc de vivenda buida si hi ha gent que necessita un sostre? Perquè tenen un preu excessiu. Hi ha d’haver un ajust del preu. Després, hi ha gent que pot pagar, però no troba crèdit. Si la banca privada no ajuda la gent, la banca pública haurà de liderar la protecció a aquestes famílies.

PP: No s’ha vist la bombolla fins massa tard. Però tampoc s’ha vist el desfasament entre les vivendes acabades i les venudes cada any. Això anunciava que passarien coses. Ara som partidaris que es faciliti el lloguer, assegurant també que, si l’inquilí no paga, el propietari el podrà desnonar.

POTENCIAR EL LLOGUER

¿Tenen sortida les polítiques encaminades a potenciar el lloguer en un país habituat a la compra de vivenda?

ICV-EUiA: Hi ha demanda per al lloguer. Tots en algun moment de la nostra vida necessitem vivenda de lloguer perquè les nostres vides canvien. El problema és que no hi ha oferta, per diferents problemes. Un és el finançament. Els bancs són reticents a finançar promocions de lloguer. Des de la Generalitat s’han fet importants esforços. Però els promotors s’hauran d’adaptar al treball que els arriba, que és gestionar un parc de lloguer.

L’EXCEDENT

ERC: És cert que hi ha certa concepció patrimonial de la vivenda. Per canviar això, una de les poques coses bones de la reforma fiscal va ser deixar de penalitzar fiscalment el lloguer. S’ha posat al mateix nivell que la compra. En la part de l’IRPF que recapta la Generalitat hi ha un estímul als joves que estan de lloguer. Després, la mediació és important, com donar instruments de garanties al propietari. Finalment haurem de tendir cap a societats que es dediquin a la gestió del lloguer.

CiU: Difícilment es pot dir que hi ha opcions més favorables que la compra. Però el 2010 és més difícil accedir a una vivenda de propietat que el 2003. S’han incrementat impostos que graven la vivenda. Trobo un error absolut que, en un moment de crisi com l’actual, tregui la desgravació fiscal a les famílies per la compra d’una vivenda quan tenen ingressos superiors a 24.000 euros.

PSC: S’ha de diferenciar entre l’estímul del lloguer en el mercat privat i el protegit. En el mercat privat es poden assajar fórmules d’incentius fiscals. Es poden canviar els impostos en els quals tenim atribucions per estimular que la permanència d’un arrendatari en un pis pugui significar una bonificació fiscal per al seu propietari. La gestió del parc públic de lloguer i el finançament de lloguer protegit des de l’Administració seran necessàries, però el finançament no es podrà fer solament amb recursos pressupostaris. Es necessiten recursos de l’Estat i privats, a través de fons d’inversió.

PP: Qui vulgui comprar que compri. Les vivendes a Espanya no són com les dels Estats Units, que són de fusta, poden durar uns 20 anys, i adéu. Aquí poden servir per pagar una pensió que, ara mateix, no sabrem si es cobrarà. Una vivenda representa un fons d’estalvi. S’ha de facilitar el lloguer, però no sé fins a quin punt no es lloga per evitar-se problemes.

RECUPERAR OCUPACIÓ ¿Com s’han d’enfocar les polítiques que es destinen a fomentar la rehabilitació? ¿Qui s’ha de beneficiar dels incentius fiscals? PP: A nosaltres ens sembla molt bé tot el que sigui la rehabilitació en totes les fórmules possibles. No és el mateix el que es gasta un en una vivenda que en la seva rehabilitació. Encara que no sé quina eficàcia tindrien els estímuls fiscals.

ICV-EUiA: No es pot confiar les polítiques de vivenda només a la nova construcció. La rehabilitació ha de ser la gran aposta per reconduir els llocs de treball del sector. La rehabilitació s’haurà de fer per objectius, no generalitzada. Ha de ser dirigida; si és una rehabilitació energètica tindrà més punts que la reforma d’una cuina. Des de la rehabilitació s’ha d’adaptar el parc de vivenda cap a la revolució energètica que ens espera. Necessitem adaptar-nos-hi i hi ha empreses treballant en aquest camp per convertir els nostres edificis i barris en productors d’energia.

ERC: Darrere de la rehabilitació hi ha els models urbans que volem. En la mesura en què la fomentem podrem crear ciutats amb més mestissatge on es puguin trencar guetos residencials que ara existeixen i, per tant, serà una política social. Nosaltres apostem per aquesta. Naturalment, hi pot haver estímuls fiscals: un millor tractament de l’IVA. Al contrari del que deia el representant del PP, els estímuls fiscals són realment molt importants.

CiU: En aquesta legislatura que acabem hi ha hagut una aposta pel que fa a partides econòmiques, però no hi ha hagut una aposta per innovar una legislació per adaptar-nos a la situació del sector. És la millor forma per reconduir els llocs de treball que s’han perdut. A Catalunya hem estat poc atrevits per ampliar, encara que fos de forma temporal, les mesures mitjançant les quals els propietaris que rehabilitessin la seva vivenda es poguessin acollir a ajuts específics. En el tema de l’IVA hi estem tots d’acord.

PSC: Les polítiques de rehabilitació han funcionat bé. Des del 2003, quan hi va haver una inversió de 58 milions, s’ha passat a 111 milions el 2009. I vivendes que s’han acollit a aquests plans: s’ha passat de 24.300 el 2003, a 43. 400. Això vol dir que és una política acceptada per la ciutadania. Ja funciona i funciona bé. ¿Incentius fiscals? En som partidaris. Pensem que les ajudes han de continuar, però també els crèdits.

FACILITAR L’EMANCIPACIÓ ¿Com evitar l’exclusió dels joves que no poden accedir a una vivenda? ¿Ha de millorar l’ajuda a l’emancipació?

PP: S’ha d’acabar amb el problema de l’atur. I s’han de fer polítiques d’estímul fiscal a la creació d’ocupació. Si no tenen seguretat laboral, ja els podem donar diners, que no els ajudarem gaire.

ICV-EUiA: Sense un salari no es poden plantejar l’accés a la vivenda. Hi ha coses que es poden fer, que són les línies que hem posat sobre la taula: la promoció pública de lloguer, les vivendes ocasionals per facilitar l’emancipació, les ajudes al lloguer, la cessió d’ús cooperatiu, i altres. Però la joventut és un estat passatger. El que necessitem és un parc al més ampli possible que tinguin un preu assequible per a la gent.

ERC: El problema més greu dels joves per a la seva emancipació és la feina. S’ha de mantenir i augmentar les ajudes al lloguer que estan vigents des de l’any 2005 i que a Catalunya funcionen millor que a la resta de l’Estat. Un de cada vuit joves catalans de 16 a 28 anys estava emancipat el 2008, i això gràcies al fet que hi ha hagut bones polítiques públiques.

CiU: La bombolla d’atur juvenil que existeix es deu a les polítiques econòmiques d’aquestes forces progressistes que ens governen. D’acord que la crisi econòmica és global, però les taxes d’atur espanyoles doblen les de la UE. Alguna cosa no es deu haver fet bé aquí i a Madrid perquè ens plantegem que la dificultat d’accés dels joves a la vivenda no sigui el preu d’aquesta sinó que els joves estan a l’atur.

PSC: La crisi és financera, i una de les coses que ha fet el Govern és establir polítiques per esmorteir els seus efectes en la renda de famílies i joves. El 2003, aquest país es gastava en vivenda 65 milions d’euros, que bàsicament venia del Pla Nacional de la Vivenda. El 2010 eren 350 milions d’euros. Aspiro que continuï aquest ritme pressupostari. Volem permanència en les polítiques de la vivenda i un pacte de confiança de l’Administració amb la ciutadania.

No havia tingut temps fins avui de veure totes les bagenades i escoltar algunes frivolitats d’aquesta campanya que tan poc ajuden a l’afecció per la política.

Per una banda tenim tres videos. El primer, el de les joventuts socialistes, on venen a afirmar que a les dones, votar socialista, els causa una gran excitació. En segon lloc tenim les inseductores imatges de la Montserrat Nebrera embolcallada amb una tovallola, i finalment, el gran error d’aquesta campanya, el videojoc del PP.

A més, hem pogut escoltar desqualificacions i estirabots. La setmana passada, en Puigcercòs, carregava contra Andalusia, a veure si per Espanya troba l’Aznar de torn que desperti a la seva parròquia a Catalunya, i després, el Conseller Llena ens deia aquest diumenge “Gilipolles” a la gent de Convergència i Unió, i així, vinga, que deixar anar estirabots, marejar la perdiu o emprendre accions propagandístiques extravagants sembla que és l’única forma que tenen alguns de captar l’atenció i entrar en campanya.

Al Telenotícies Vespre de TV3, recollien així la nostra resposta al Conseller Llena:

Des de CiU insistim en intentar no caure en les provocacions i les trampes que dia a dia ens fiquen els nostres adversaris. Si no volem incrmentar la desafecció de la gent, cal en aquests pocs dies que queden que el ciutadà pugui escoltar exclusivament les propostes d’uns i altres.

Nosaltres, amb aquesta campanya, ben diferent de la d’ara fa quatre anys, estem convençuts que hem transmès confiança, seriositat, lideratge, seguretat, il·lusió, i esperança de que nosaltres serem capaços de fer una Catalunya millor; i tot i els intents dels adversaris, hem volgut destacar, sense orgasmes, sense despullar-nos, sense dir “gilipolles” a ningú, que la nostra prioritat són les persones, i la situació econòmica que pateixen milers de famíies catalanes.

Aquesta, la lluita contra la crisi segueix sent la nostra primera preocupació i si els catalans ens donen confiança serà la prioritat absoluta del govern de CiU presidit per Artur Mas. Però, avui només vull recordar que encara ens falta l’últim esforç pera aconseguir una majoria suficient que permeti un govern lliure de les hipoteques dels pactes. Per una Catalunya millor necessitem un govern fort i això estem convençuts que,a dia d’avui, només CiU pot oferir-ho.

La frase:
“L’home que ha comès un error i no el corregeix, comet un altre error més gran”. (Confuci)

En el darrer post del bloc parlava de la descorrelació en les inversions del Govern Tripartit a les comarques no metropolitanes respecte a l’equilibri i discriminació positiva envers el territori que és produïa en l’època del Govern de Convergència i Unió.

Així vaig posar-ho de relleu al miting del Vendrell davant de més de 300 persones que omplien la graderia del Teatre.

Us penjo l’audio de la meva intervenció, d’una durada de 10’44” en el següent enllaç 20101118_CarlesSala_mitingVendrell

Aquests set anys de tripartit hem vist que el seu model de país és el d’un centralisme radical. En aquest temps s’han avocat quasi tots el recursos a l’àrea metropolitana de Barcelona i oblidant la resta. Els successius pressupostos així ho demostren. En el pressupost d’inversió del 2010, el 70% és queda a l’àrea Metropolitana, i el 30% a la resta de les comarques de Catalunya. Això contrasta amb l’any 2003, en el que l’equilibri estava aproximadament al 50%.

Tot i defensar la importància que té Barcelona pe ser cap i casal de Catalunya i per la seva concentració demogràfica, a CiU apostem per una Catalunya reequilibrada. Això només es possible oferint millor infraestructures i millors serveis arreu per no acabar dividint el territori en unes zones de primera divisió i altres de segona o tercera.

Hem vist com el tripartit i molt principalment el PSC ha beneficiat la zona metropolitana barcelonina perquè considera que es allà a on te el seu electorat. Nosaltres, a CiU, volem ser el govern de tot Catalunya i no d’una o altre zona, d’uns o altres ciutadans.

Ahir, al Vendrell, defensava el model del reequilibri que proposa Convergència i Unió, i explicava, que aquesta descorrelació percentual a favor de l’àrea metropolitana comportava que al Camp de Tarragona haguem perdut una oportunitat d’inversió de 758 milions d’euros en els set anys de Govern Tripartit, per no haver mantingut els mateixos percentatges d’inversió que en el darrer any de mandat de CiU.

Aquesta descorrelació, explicava ahir també, que tot i haver-se doblat el pressupost de la Generalitat, entre 2003 i 2010, ha resultat que hi ha 5 de les 10 comarques de Tarragona, que reben en números absoluts, una inversió menor l’any 2010 que l’any 2003, resulta realment espectacular.

Si volem que els ciutadans estiguin ben tractats arreu de Catalunya hem de facilitar-los tots els serveis, hem d’apostar per el reequilibri. No es cohesiona un país canviant els noms de les coses sinó apropant possibilitats i oportunitats als ciutadans.

El Tripartit doncs no és garantia de progrés pels ciutadans de les comarques de Tarragona. Estem convençuts que amb les nostres propostes de reequilibri territorial, si podem fer una Catalunya millor.

En moments de crisi econòmica com els que vivim, l’Administració precisa de comportaments d’Austeritat, d’Agilitat, d’Aprimament. La Triple “A“.

Deixeu-me que m’extengui, parlant d’aprimament.En una època en la que es demanen sacrificis a tots els ciutadans, en la que és demana apretar-se el cinturó, el primer que ha de fer el govern es aprimar la seva estructura sobrant, aquella que no comporta necessariament una pèrdua d’eficàcia i eficiència si s’extrema l’exigència.

Hem vist aquests darrers mesos com des del tripartit s’han apujat impostos, s’han congelat les pensions i s’ha reduït els sous als funcionaris per fer front al dèficit. Evidentment són tres mesures impopulars però indigna més veure que l’administració governamental del tripartit ha actuat com si no passés res mantenint una estructura de governs inflada amb una proliferació d’alts càrrecs i de gent nomenada a dit absolutament inadequada.

Val a dir que si sempre és una mala praxi l’abús en el nomenaments de càrrecs de confiança, fer-ho en època de crisi es una befa a la resta de la societat.

Des de Convergència i Unió sabem que hem d’aprimar l’administració per tal de fer factible del seva viabilitat i sobretot per demostrar a tothom que si exigim sacrificis es perquè nosaltres som els primers disposats a fer-ne.

Una Catalunya millor també comença per una administració eficient i justament mesurada a les necessitats i possibilitats del país.

La cita:
“Els exemples corregeixen molt millor que les reprimendes” (Voltaire)

Les xifres del Tripartit: