El Blog d´en Francesc

El periodista i divulgador científic nord-americà Robert Wright acaba de publicar el llibre “The Evolution of God”, en el que analitza els canvis que s’han produït en la concepció del diví al llarg de la història de la humanitat. Des de l’animisme fins el concepte d’un sol Déu, passant pels relats mitològics, l’autor mostra com el comerç, la tecnologia o les guerres van posar uns pobles en contacte amb les creences religioses d’altres, la qual cosa ha portat sempre innovacions del concepte del diví. En el seu llibre, Wright conclou que, amb el pas del temps, la humanitat s’ha anat formant en la veritable naturalesa del diví. Llegir el text complet

Una enquesta publicada per “Pèlerin”, en vigílies de les festes de Pasqua remarca que el nucli de la fe cristiana està lluny de ser unànime, fins i tot entre els catòlics.

La xifra és concloent: només un de cada deu francesos creu en la resurrecció, segons una enquesta de TNS Sofres/Logica publicada avui pel setmanari Pèlerin. A la pregunta “Per a vostè, què hi ha després de la mort?” només el 10% de les respostes dels francesos va ser “la resurrecció dels morts a prop de Déu”, enfront del 7% que digué “la reencarnació a la terra en una altra vida”, el 33% va respondre “alguna cosa, però que no sé com definir” i el 43%, “no hi ha res”. Llegir el text complet

Els resultats de dos estudis realitzats a la Universitat de Toronto, dirigits pel professor de psicologia Michael Inzlicht, amb participants de diverses religions i races, i també amb persones no-creients, assenyalen que les creences religioses ajuden a minimitzar l’estrès davant dels nostres propis errors i davant del desconegut. L’amígdala cingulada anterior del cervell dels individus que creuen en Déu s’activa molt menys quan aquests cometen errors, que en el cas dels individus no-creients. La prova es va fer col•locant uns elèctrodes als cranis dels voluntaris que mesuraven l’activitat dels seus cervells. Llegir el text complet

En aixecar l’excomunió dels bisbes consagrats el 1988 per Mons. Lefebvre, el papa no es limita a treballar en un sol escenari. Preten afavorir igualment l’acostament amb l’Ortodòxia, més ara que el nou patriarca de Moscou, Kiril I, es presenta espiritualment proper d’ell. D’altra banda, el Vaticà negocia en vistes d’una adhesió de l’ala més tradicionalista de la comunió anglicana, en dissidència amb l’arquebisbe liberal de Canterbury, Mons. Rowan Williams.

Aquest corrent de l’ala tradicional anglicana s’oposa de manera particularment forta i determinada a l’ordenació de dones-bisbes i a la gran deriva liberal que parteixen del costat del Dr. Williams, tant a nivell de diàleg interreligiós sobre fons de relativisme com a nivell de l’ètica sexual. Les divisions profundes al si de la comunió anglicana no són recents, sinó de ja fa alguns anys –especialment des de l’accés de les dones al sacerdoci– s’han aprofundit més encara. Es calcula actualment que hi ha uns 500.000 fidels anglicans de tendència tradicionalista, pertanyents a setze esglésies germanes dispersades arreu del món i reagrupats en la «Traditional Anglican Communion» (TAC). Algunes es troben ja en situació de ruptura més o menys consumada amb el primat Williams. Aquests fidels no són només europeus sinó també americans, orientals i africans, contraris sobretot a certes innovacions litúrgiques però molt conretament sens dubte, per l’actitud més tolerant –sinó de reconeixement– envers l’homosexualitat.

Els integristes anglicans seran acollits properament

Hom pot imaginar-se, com s’alegra el Vaticà d’aquest acostament i que farà tot el que pugui per afavorir-lo. Aquest afer és seguit a Roma per la Congregació per a la doctrina de la fe. És molt probable que sigui creada per a ells una prelatura personal molt acollidora o una diòcesi no territorial sota la jurisdicció directa del papa, el que els donarà via lliure. Al capdavant d’aquesta prelatura o diòcesi Roma hi col•locaria un bisbe, dels anglicans «reunificats», però amb la condició que sigui solter. Se sap que el Vaticà estudiava concedir aquest mateix vestit canònic a la Fraternitat sacerdotal Sant Pius X, abans del batibull d’aquests últims dies. El papa està disposat a concedir als tradicionalistes vinguts de l’anglicanisme el dret de celebrar segons els usos anglicans consistents en rituals semblants a la missa tridentina. Aquesta sensibilitat litúrgica comuna permet d’acostar igualment sota aquest aspecte els “tradi-anglicans” i els “tradi-lefebvristes”. Llegir el text complet

Gilbert Émond, professor adjunt, Université Concordia
Publicat a Le Devoir, Montréal (Québec), 5-1-2009

El meu pare, trucant-me el dia de Nadal, m’ha fet un regal que el papa desaprova. Senzillament, el meu pare només m’ha dit que aprovava tot el meu treball contra l’homofòbia, per la prevenció del VIH, la meva dignitat de parella i de família com a homosexual. En les seves recents paraules adreçades als seus bisbes a Roma i amb un fort ressò en els mitjans, el papa Benet XVI sembla ensenyar més la seva homofòbia que qualsevol ensenyament de la Bíblia.
En reacció al papa, el meu pare per la seva part m’ha recordat que m’animava, sense condicions, com un pare, com un aliat; ensenya el seu amor al proïsme tal com jo l’he après i com el visc cada dia. El meu pare m’ha dit que ignori el que el papa deia de mi i que continuï la meva important tasca.

Volent ensenyar la seva modernitat i la seva actualitat, el papa ha subratllat que l’ecologia necessita l’home per mantenir-se. Certament, hem arribat a un punt que la natura necessita un cop de mà, i que molts s’hi esforcin. Però la proposta papal ignora al mateix temps que els projectes ecològics tenen per objectiu abans que cap altre, mantenir la diversitat a l’ecologia per tal de preservar-la del perill i de les exageracions dels homes. Ara bé si utilitza la metàfora de l’ecologia, és doncs que sobreentén que cal mantenir la diversitat i no destruir-la. Per què conservar la diversitat? Perquè és «natural» és clar.

Llegir el text complet

La trobada europea de Taizé a Brussel•les ha sigut realment un èxit segons l’opinió de tots els participants i observadors.

Divendres, al voltant de la una del migdia, ha calgut rendir-se a l’evidència davant d’un impressionant ballet de megabòlids: la trobada europea de Taizé a Brussel•les ha sigut viscuda! Desenes d’autocars se n’han anat de l’esplanada de l’estadi de Heysel per retornar els joves a tots els racons d’Europa.

És evidentment massa aviat per dir si aquests cinc dies d’intensos contactes espirituals entre la joventut internacional i els cristians belgues, totes les Esglésies plegades, portaran fruits per la renaixença religiosa a les nostres contrades però els que han pogut viure aquestes jornades excepcionals ho reconeixen: s’ha viscut un temps fort a Brussel•les i als voltants. Simultàniament a Heysel i a 180 parròquies catòliques així com també protestants i ortodoxos que acollien joves.

Llegir el text complet

El dilluns 29 de desembre un grup de treball va presentar el seu informe per tal de facilitar l’ordenació de dones bisbes al si de l’Església anglicana a Anglaterra.

Els anglicans anglesos ordenaran dones sacerdots?

El 2005, el Sínode general de l’Església d’Anglaterra, l’òrgan de decisió més important de l’Església anglicana a Anglaterra, va demanar que fossin eliminats els obstacles legals per a l’accés de les dones a l’episcopat. Reunit a començaments de juliol a York, els 467 bisbes, sacerdots i laics membres d’aquest mateix Sínode general s’havien pronunciat de nou a favor de les dones bisbes.

Encara que 14 de les 38 províncies de la Comunió anglicana (entre les quals la d’Escòcia) admetin ja aquest principi, l’Església d’Anglaterra està molt dividida sobre aquest tema: els «anglo-catòlics» (anglicans les pràctiques dels quals són les més properes al catolicisme) i una part dels evangèlics rebutgem categòricament els ministeris femenins (les dones poden ser sacerdots a l’anglicanisme des de 1992).

Negant-se a crear, al costat de les dues províncies històriques de Canterbury i York, una tercera província extraterritorial sense ministeris femenins, el Sínode general va demanar a un grup de treball, presidit pel Dr. Nigel McCulloch, bisbe de Manchester, de «permetre arranjaments especials en el marc de les estructures existents de l’Església d’Anglaterra, per aquells que no estan en disposició de rebre dones com a bisbes o sacerdots.» Aquest grup de treball ha presentat el seu informe dilluns.

Llegir el text complet

Dos estudiosos conclouen que darrere de l’actuació de l’equip de recerca hi ha bàsicament l’esforç de l’Església catòlica per modular les informacions perquè mai contradiguin el dogma establert.

Diari d’Andorra, 24-11-2088
Pius Pujades

Quan un pastor palestí va ficar el nas en una de les coves de Qumram, l’any 1947, començava una de les aventures intel·lectuals més importants del segle. El pastor, que havia perdut una cabra –segons va dir per explicar el seu interès per la cova–, permeté que es coneguessin milers de documents jueus d’una època que coincidia aproximadament amb l’inici de la nostra era. Mai no s’havia tingut una oportunitat tan evident de desentrellar un període històric de tanta transcendència per al món cristià. En un primer moment, ningú no es creia que aquells documents fossin autèntics. Van passar molts anys i moltes més troballes fins que els experts determinaren que estaven treballant amb la documentació d’un grup organitzat, probablement esseni, que havia habitat un nucli insòlit al mig del desert, arran mateix del mar Mort.

Tot seguit saltà l’escàndol: dels documents restaurats i traduïts se’n podia confegir la història de l’anomenat Mestre de Justícia, el més just entre els justos, que s’havia oposat al poder del sacerdot malvat, predicant per Galilea el retorn a les essències de la llei, que havia estat traït per un deixeble i que, probablement, havia mort a causa de la traïció. La història de Jesús. Però hi havia un problema: el text que l’explicava s’havia datat exactament cinquanta anys abans de Crist. Es tractava d’una profecia? Era una casualitat? Indicava que els essenis l’havien desenvolupat dues vegades com un mateix guió històric amb alguna finalitat que desconeixem? I les preguntes: Jesús era esseni? La seva predicació era la dels essenis? Tot feia pensar que sí: el baptisme amb aigua, els àpats rituals amb pa i vi novell, la comunitat de bens, les curacions i tants d’altres elements de la comunitat de Qumram que Jesús practica i predica.
Llegir el text complet

Respecte el problema que està vivint l’Església d’Anglaterra, em deixa perplex –per no dir que em treu de polleguera– veure com el tracten alguns mitjans escrits de casa nostra, potser més concretament de Barcelona.

Per ells el problema principal és l’ordenació de persones homosexuals (El Periódico, 7-7-2008, “Cisma a Canterbury”). Aquest debat, és veritat que el tenen, com també el tenen altres esglésies cristianes i també l’hauria de tenir l’església catòlica romana, si no amagués el cap sota l’ala en forma de dogmes i altres coses. Però el debat de la comunió anglicana ha estat i és la consagració episcopal de dones.

Cercant una explicació a aquesta manera d’informar de la premsa abans esmentada, potser es deu a que parlar de bisbes i bisbesses, és una qüestió eclesial que interessa poc a la ciutadania. En canvi parlar d’homosexualitat, “ven”. Vaja, que és una forma d’utilitzar una situació d’altres en benefici propi.

Mal que em pesi, el diari El Pais és més fidel a la realitat de les coses i en l’edició del 6 de juliol d’enguany publica un article sobre el tema amb el títol de La Iglesia anglicana, al borde del cisma por el obispado femenino.

per Yolande Geadah, escriptora quebequesa d’origen egipci

Libération, 3 juliol de 2008

Escriptora francòfona d’origen egipci, instal·lada al Quebec des de fa quaranta anys, Yolande Geadah creu que una societat laica ha de posar límits a les demandes religioses. Autora d’Accommodements raisonables, Droit à la différence et non-différence des droits (VLB, 2007), explica els seus temors a Libération.

Per què demanar límits?

L’única manera de fer cohabitar poblacions d’orígens diversos en una societat democràtica és establir regles comunes. Crec molt en la laïcitat, pel fet que vinc d’Egipte, una societat on les relacions han estat enverinades per la religió. L’augment dels integrismes religiosos ha creat tensions i ha fet més difícil el «viure plegats». Quan parlo d’augment dels integrismes, no penso només en l’islam. Llegir el text complet