DIGNITAT EN LA CULTURA
Carles Duarte. La Garriga, 24/11/2008
(Text de la conferència aportat pel propi conferenciant. Notes de la introducció i del col·loqui preses per Joan Soler i Amigó)
Josep M. Boixareu presenta el conferenciant. I aquest parteix de les paraules de presentació per emmarcar la seva conferència. Observa que és en les crisis i situacions difícils on la dignitat ens ajuda a retrobar-nos amb l'esperit que ha d'amarar les nostres vides. I alhora té valor d'exemplaritat. Com en l'actualcrisi econòmica, en què una part de la societat pateix: sense la dignitat, valors com el coratge, la intel·ligència i altres, no es poden sostenir. Sense dignitat tot s'enfonsa. D'aquí la importància i l'oportunitat d'organitzar uns tallers i convocar un congrés sobre la dignitat.
Dignitat en la cultura
Hi ha maneres ben diferents d’entendre i d’explicar la cultura. I fàcilment trobaríem punts de vista discrepants a l’hora de concretar-ne els límits. Per exemple, no tothom coincidiria a considerar la cuina o la gastronomia com a cultura.
A l’hora de definir la cultura i els seus àmbits podem trobar posicions que tendeixen a identificar-la fonamentalment a l’alta creació, a les avantguardes i a l’experimentació, juntament amb d’altres visions centrades en el patrimoni artístic i monumental més emblemàtic que hem heretat, mentre que d’altres, en canvi, emfasitzen el vessant popular i tradicional de la cultura.
Etimològicament cultura és un mot que associem a conreu. En realitat, podríem dir que la cultura és el conreu individual i col·lectiu que fem de nosaltres mateixos. La cultura sorgeix i evoluciona com a fruit del diàleg i la tensió entre l’impuls creatiu i constructiu de l’ésser humà, d’una banda, i, de l’altra, les forces de la naturalesa i el contacte amb altres persones i pobles. En paisatges diferents s’han desenvolupat cultures diverses des del punt de vista de l’alimentació, dels valors estètics, del pensament abstracte i de la interrogació sobre la transcendència i el sentit de l’existència.
Ara bé, amb caràcter general, hem de partir d’una premissa coincident: la cultura dignifica i enalteix la condició humana, perquè l’allunya de la visceralitat i del mer instint i l’endinsa pels camins de l’aprenentatge, de l’esforç, de la bellesa, de l’excel·lència.
En la cultura, a més, trobem un component fonamental de la identitat. No naixem del no-res ni ho fem en el buit o fora del temps. Ens incorporem a una successió incessant de generacions que cada una ha anat engruixint amb la seva pròpia aportació. I la cultura ens situa, ens insereix en una comunitat humana.
Això no obstant, la nostra vivència de la cultura no és merament receptiva. Certament no es tracta de fer foc nou cada vegada, perquè ens hauríem quedat en la prehistòria, però és bo que els joves sentin l’afany de qüestionar el passat, de transgredir els paradigmes dominants, de reinventar el que som. Ni és bona la resignació passiva ni ho és la ignorància arrogant i imprudent de la tradició.
Catalunya és un país que ha triat encertadament la cultura com a pal de paller de la identitat i ho ha fet reivindicant la seva història i la seva personalitat col·lectiva, però alhora des de la consciència que la cultura no és una realitat estàtica, congelada en el temps, sinó que es transforma constantment, es renova i s’eixampla amb la mateixa experiència humana.
Si he assenyalat que la cultura ens dignifica –hauria pogut dir que ens humanitza-, cal que la dignitat presideixi l’activitat cultural. Una dignitat que s’ha de basar en el respecte, és a dir, en la consideració profunda de l’altre, però també en un sentit de corresponsabilitat que tots hem de practicar amb relació amb la cultura viscuda com a expressió en què ens reconeixem com a individus i com a societat.
Si hem apostat per la cultura com a eix vertebrador de la identitat, la nostra dignitat nacional queda, doncs, indefectiblement lligada a la qualitat, al prestigi i al reconeixement de la nostra cultura. I és per això que com a persones, com a institucions públiques, com a entitats o com a empreses hem de prendre consciència que de la importància que concedim a la cultura i de la manera com ens n’ocupem depèn la nostra dignitat col·lectiva.
Un país pot ser més ric o pot ser més pobre, però en tots dos casos ho pot ser més o menys dignament. Potser escau de recordar aquella frase d’Amadou Hampate Ba, escriptor i etnòleg de Mali, a la UNESCO: a l’Àfrica quan mor un home vell és com si una biblioteca es cremés. Hi ha un profunda saviesa en aquesta expressió, que celebra i respecta el llegat cultural rebut i transmès. Insistint en la dignitat que, malgrat la pobresa, s’atribueix a la cultura en societats africanes i la que confereix a les persones que l’encarnen, podem esmentar el paper que hi compleixen els griots, veritables castes de poetes joglars que narren, acompanyats sovint de música, històries i que són dipositaris i transmissors de la memòria de les tribus, de les genealogies, de la literatura no escrita.
Si per a pobles africans amb menys mitjans materials que nosaltres la cultura és un tresor preciós, amb més motiu ho hauria de ser per a nosaltres, que disposem de molts més recursos per difondre-la i compartir-la. Valorant la cultura estem prenent-nos a nosaltres més seriosament. I quedi clar que quan parlo de valorar la cultura, no em refereixo ni de bon tros només a escriure un llibre o pintar un quadre o cisellar una escultura. Ni tan sols tampoc només a formar part d’un grup de teatre o d’un ateneu o d’una coral o d’una colla sardanista o castellera. És clar que em refereixo a aquestes activitats, però també simplement a llegir llibres, a visitar museus, a veure pel·lícules o a assistir a concerts. La cultura s’ha d’integrar plenament en els nostres hàbits si aspirem a dignificar la nostra existència.
I al mateix temps hem d’evitar de caure en la trampa de confondre la necessària democratització de la cultura amb la seva trivialització i amb l’entronització de la ignorància.
De fet, a l’hora de caracteritzar la dignitat dins el món cultural, la podríem vincular, per exemple, a exigència ètica, a compromís cívic i solidari, a rigor intel·lectual, a talent creatiu. Entre les personalitats actuals, podríem exemplificar-la en figures tan admirades com Antoni Tàpies, Raimon, Jordi Savall, Núria Espert, Ricard Salvat, Andreu Alfaro, Josep Vallverdú, Joan-Francesc Mira, Damià Pons,...
Un aspecte decisiu de la nostra cultura és la llengua catalana, amb una trajectòria de mil anys d’usos jurídics, amb textos tan importants com el Consolat de Mar, els Furs de València o els Costums de Tortosa, i de vuit-cents anys de literatura, amb autors de tant de gruix entre els europeus coetanis com Ramon Llull, Ausiàs Marc, Jacint Verdaguer o Salvador Espriu.
Doncs bé, en el moment d’expressar-nos oralment o per escrit en català hauríem de ser conscients que encarnem i donem continuïtat a una construcció humana de segles que constitueix un dels edificis lingüísticoliteraris més impressionants del nostre continent. I aquesta consciència, juntament amb la de la totalitat dels territoris on es parla el català, des de l’Alguer a la Franja i des de la Catalunya Nord al sud del País Valencià, ens hauria d’empènyer a ser curosos i exigents amb l’ús correcte i precís dels mots, amb l’aprofitament del ric bagatge expressiu de la llengua catalana, amb la utilització reflexiva de les estructures sintàctiques més adequades.
El català, com totes les llengües plenament desenvolupades, disposa d’una notable diversitat de registres temàtics i de varietats estilístiques, segons la matèria i les relacions que es vehiculin entre l’emissor i el receptor.
Quan la consciència lingüística dels parlants es degrada o quan es dominen imperfectament les normes de la llengua, es fan servir formes inapropiades al context i al to de la comunicació. Utilitzar una llengua amb rigor i amb plena adequació a la situació dignifica els parlants i la llengua mateixa. Prescindir de les normes i de les convencions i reduir a la mínima expressió el ventall de recursos lingüístics emprats entrebanca l’èxit de la comunicació i desprestigia el qui s’expressa d’aquesta manera.
Això no vol pas dir, ni de bon tros, que hàgim de fer servir una llengua de laboratori o que hàgim d’emprar formes solemnes en moments informals i d’una gran espontaneïtat. Ben al contrari, es tracta de conèixer bé la diversitat d’opcions que ens ofereix el català i de fer-ne l’ús més idoni segons el moment i el propòsit.
Tinc la convicció que, massa sovint, renunciem innecessàriament a mots o expressions per por que no ens entenguin, quan el que cal no és abaixar contínuament el llindar de la precisió, sinó fer de la comunicació una oportunitat d’aprenentatge i de perfeccionament. És un error confondre claredat i simplificació. Propugnar la claredat és sempre un encert. La simplificació, en canvi, pot ser beneficiosa, però deixa de ser-ho quan ens fa perdre informació rellevant o exactitud.
Si parlem de literatura, la dignitat ha de ser sinònim d’exigència formal, de respecte a la llengua i al lector, i de talent creatiu. Una obra literària no és més digna perquè s’hi desenvolupi un argument excels. La dignitat és compatible amb tots els gèneres i registres. No requereix ni erudició ni distinció ni accentuar la distància amb el lector. Però sí que reclama, en canvi, exigència i rigor en l’escriptura, amb els usos lingüístics adients al seu propòsit, consideració de l’ofici d’escriure i respecte al destinatari, sigui quina sigui la seva edat.
Un dels exponents més clars de la dignitat d’un país és la manera com protegeix, restaura i difon el seu patrimoni artístic. Així, doncs, vetllar pels monuments i pels museus, incorporar-los al procés educatiu i reivindicar-los a l’hora de presentar-nos davant d’altres països ens atorga dignitat, com la confereix a qualsevol persona tenir cura d’ella mateixa i actuar relligant el que és amb el que ha estat, donant sentit i coherència a la pròpia trajectòria.
I en la mateixa direcció, cal promoure l’estudi de la cultura tradicional i popular, fomentar-ne la pervivència i l’actualització, potenciar-ne el prestigi. Un poble que no valora les seves tradicions i que s’estima més adoptar acríticament les tradicions d’altres països que disposen de poderoses plataformes d’imposició renuncia a la seva pròpia dignitat. Cal treballar per mantenir vives les nostres tradicions i perquè siguin apreciades per les persones que s’incorporen des d’altres procedències a la nostra. No es tracta d’organitzar resistències numantines contra el temps i les innovacions socials a fi d’aconseguir que les tradicions es mantinguin inalterables. La vitalitat del món casteller i la seva capacitat d’integració ens assenyalen un bon camí. I l’esperit de les festes majors no s’hauria de desvincular del sardanisme, dels gegants,... , encara que es construeixin gegants d’estil més modern o que s’assagin noves sonoritats per a la sardana.
No hi ha dignitat sense coherència, sense consciència de continuïtat històrica. I tampoc no n’hi ha quan es renuncia a la qualitat, a l’exigència, a l’esperit de la feina ben feta, un principi que ens ha ajudat a resistir i a sobreviure en els moments més adversos.
La nostra dignitat com a país, l’afirmem i la fonamentem en bona part en la cultura, en el pes que aspirem que tingui en la nostra vida col·lectiva. De tots depèn, doncs, reforçar la nostra autoestima com a poble i el respecte i l’admiració que puguem suscitar en altres nacions. Un poble culte és un poble amb dignitat.
Carles Duarte
COL·LOQUI
La primera intervenció remarca com els transmissors tradicionals de cultura, de coneixements, de valors i de comportaments estan actualment en crisi. D'entre ells, la família, l'escola, l'Església com a institució, als quals cal afegir els polítics. De tal manera que resulten substituïts pels mitjans de comunicació, en especial la TV. Carles Duarte fa una reflexió crítica profunda sobre aquesta situació, tot subratllant el valor de l'exemplaritat i la seva força transmissora.
Una altra intervenció destaca la confusió creada a l'entorn del procés de globalització. Carles Duarte insisteix a no caure en el pessimisme; en la necessitat d'intervenir, d'actuar: "No hem vingut al món a veure què fan els altres", sinó a implicar-nos. No hem de renunciar a la complexitat actual. No hem de renunciar a res.
Una tercera intervenció observa la situació actual de la llengua catalana en els mitjans, l'empobriment, les limitacions lingüístiques que l'empobreixen, quan el català és una llengua rica, que permet ser utilitzada en tots els registres. Carles Duarte es mostra del tot d'acord, i remarca que limitar-nos lingüísticament és limitar-nos intel·lectualment, ja que sense llengua no hi ha pensament.
Una última intervenció afirma que la ciutadania és a la base de la cultura, i que, a més dels drets, la ciutadania comporta l'exercici dels deures.
El conferenciant, en un moment de la conferència, va remarcar la importància dels griots africans, com a transmissors, a través de la narració oral acompanyada amb un instrument musical. La transmissió de la pròpia consciència com a poble, base de la cultura. Em permeto de transcriure un poema (de l'època del moviment cultural anomenat de la negritud, impulsat per Léopold Sedà Sengor) que il·lustra la referència als griots per part de Carles Duarte:
-Tu, qui ets?
-Sóc Mamadi, fill de Diubaté.
-D’on véns?
-Vinc del meu poble.
-I on vas?
-A l’altre poble.
-A quin altre poble?
-Què hi fa?
Jo vaig pertot, allà on hi ha homes,
aquesta és la meva vida.
-I què hi fas, a la vida?
-Jo sóc griot, saps?
Sóc griot com n’era el meu pare,
com n’era el pare del meu pare,
com en seran els meus fills
i els fills dels meus fills.
Sóc griot per viure com en el temps d’abans
els focs de festa i les danses rituals
i cantar les grans gestes del valent guerrer
i la bondat del ric
que deixa que la seva mel es vessi a la meva carbassa
i el seu mill cobrir el terra de la meva cabana.
Jo sóc griot, saps?
Sóc griot com en el temps en què els nostres pares
obrien el cor al sol naixent
i l’hospitalitat al viatger desconegut
a qui s’ha fet tard pel camí de la nit.
Sóc descendent de Dieli,
l’home a qui el seu germà va donar
la seva pròpia carn i la seva pròpia sang
per desbaratar la fam terrible
que s’alçava sobre la senda ardent de la selva
com la màscara amenaçadora de l’esquelet de la mort.
Sóc fill de Guinea,
Sóc fill de Mali,
Surto del Txad o del fons de Benin,
Sóc fill d’Àfrica...
Em poso un gran bubú blanc
I els blancs riuen en veure’m
trotar amb els peus nus per la pols del camí...
Riuen?
Que riguin.
Pel que fa a mi, abaixo les mans i el gran sol d’Àfrica
s’atura al zenit per escoltar-me i mirar-me,
i jo canto i ballo,
i canto i ballo.
Entens el que diu la meva cora?
Vint-i-una cordes et parlen de la vida
que els temps d’avui ja no coneixen...
I explica com un Dieli va donar al teu avantpassat
“la carn de la seva pròpia cuixa
i la sang de les seves venes
perquè la fam no abatés més
l’avantpassat dels Dieli...”.
Mamadi, fill de Diubaté,
el que guarda les tradicions de tot un món,
trobador de l’Àfrica de sempre,
rondallaire, dansaire, cantaire
durant tota la vida,
vine a desvetllar en mi la saviesa vinguda d’un altre món,
parla’m de l’Àfrica dels nostres avantpassats,
ensenya’m l’Àfrica d’antany
i la seva saviesa proverbial,
canta, dansa, canta, dansa,
canta, més fort, més alt, per al més gran
dels grans senyors
canta i sadolla’m
de la innocència de la vida.
FRANCIS BEBEY (nascut l’any 1929 a Duala, Camerun).
