Per a la ciutat de Figueres i per a Catalunya segurament avui és una data històrica. Aquest matí, a les onze, ha sortit el primer tren francès d’alta velocitat, des de la nova estació de Figueres-Vilafant en direcció a Paris. La notícia ens ha omplert de joia, sense matisos. Molts figuerencs i figuerenques han comprat bitllets per poder ser els primers en anar en alta velocitat fins a la capital de França des de Catalunya, per anar fins a fer un vermouth a Perpinyà i presumir de poder tornar a dinar a casa, o simplement per poder passar el diumenge a Montpeller, la històrica capital catalana del sud de França. Certament ha resultat xocant el poc entusiasme amb què el Govern de Catalunya i el Govern de l’Estat han viscut l’efemèride, com hauria de resultar preocupant la tova aposta dels governs espanyols i francès per aquesta nova línia. Perquè de fet, com és sabut, el servei ferroviari posat en marxa avui arrenca a precari si mirem a sud (fins al 2012 no es preveu la connexió real amb Barcelona) i arrenca encara amb més incerteses si mirem a Nord (fins al 2020 no es preveu que el tram Perpinyà-Montpeller sigui realment d’alta velocitat).

En clau estrictament figuerenca, no ha d’extranyar que el darrer govern de Catalunya hagi decidit no personar-se a aquesta pre-estrena de la nova estació. De fet, cap dels enllaços que li corresponia haver impulsat durant aquests darrers cinc anys tenen a hores d’ara ni tan sols projectes executius en tràmit. També en clau domèstica, mirat a data d’avui i amb certa perspectiva resulten còmiques les veus ( i els twits) dels qui em difamaven posant en dubte que el nom de l’estació s’acabaria referint prioritàriamet a “Figueres” o que els enllaços mínims estarien a punt.

En tot cas, feta aquesta pre-estrena a precari i en format provisional, és l’hora de creure’ns de veritat el potencial d’aquesta infraestructura, com a línia connectora de ciutats i territoris i com a element transformador i generador de ciutat nova! Enhorabona!

Llegeixo l’excel·lent ressenya d’en Xavier Pla sobre el nou dietari de Miquel Pairolí, Octubre, que acaba de ser publicat  a Barcelona, per Acontravent. Després de celebrar que finalment, també a Catalunya, els dietaris s’obrin camí en la història de la literatura, Xavier Pla intenta donar resposta a les causes d’aquest creixent interès del públic per la literatura del jo. D’entre els arguments que proposa em quedo amb el seu convenciment que segurament més enllà de qüestions de gust o circumstancials “els lectors rastregen avui els dietaris per trobar racons de veritat, espurnes d’intimitat, ecos de batec humà.” Certament, la literatura, l’art, la ciència, i fins i tot l’activitat política es fan interessants en la mesura que hi trobem rastre d’humanitat. I la nostra humanitat sempre té ànsia de veritat, per molt que finalment, en el seu absolut, ens resulti inabastable.

Després d’un matí intens de visita als col·legis electorals de la ciutat i de dinar amb els apoderats de ciu, aprofito uns minuts lliures per posar-me al dia del que passa al món. Just quan falten pocs minuts perquè es coneguin els resultats de les eleccions catalanes, es confima que els suïssos han votat majoritàriament per l’expulsió dels immigrants que abusin dels ajuts socials o que cometin delictes. A Suïssa, per segona vegada en un any, la por s’imposa per sobre de la llibertat i els valors profunds d’Occident. En un moment marcat per la crisi i la pèrdua de confiança, m’alegra pensar que d’aquí a poca estona, una força serena i positiva,  que ha fet una campanya basada en el retorn als valors fundacionals del país, estarà cridada a agafar novament el timó de la nació. Perquè un país que es deixa atrapar per la por o per la desafecció no té futur. El que passi avui a Catalunya vull pensar que serà bo per al país i  confio, també, que pugui resultar exemplar per als que des de la resta Europa s’han tornat a deixar véncer per la por, caient en mans de l’extremisme. Per als que hi han caigut i per als temptats de caure-hi.

No vull que s’acabi el dia sense tenir unes paraules de record pel malaguayat Ernest Lluch, un home intel·ligent, culte, educat, compromès, catalanista i socialdemòcrata. Antic professor meu a la Universitat de Girona, d’ell vaig rebre inoblidables lliçons sobre el jansenisme (feu dels vicis privats virtuds públiques, ens recomanava sorneguerament a cada classe) i sobre el pensament econòmic del segle XVIII en general. Quina pena que els qui tant diuen estimar aquest home tan gran vulguin fer-lo petit amb frases sectàries del tipus “era nostre, l’Ernest, només nostre!” Nostre? I qui és aquest “nosaltres”? Segur que en LLuch no voldria tenir res a veure amb els qui avui diuen “gilipolles” als seus adversaris o amb els qui fan spots simulant orgasmes.. en comptes d’explicar la seva obra de govern i els seus projectes de futur. L’home amb qui vaig descobrir el “sapere Aude” de Kant, estic segur que es ruboritzaria davant d’alguns dels qui en aquests temps postmoderns en reivindiquen la memòria, per molt que exhibeixin el mateix -i envellit- carnet. En fi, a totes les cases hi deu haver de tot, homes petits i grans homes! L’Ernest Lluch, com en Josep Pallach va ser gran, molt gran! In memoriam, des del catalanisme.

No voldria que el soroll de la campanya electoral deixés en silenci l’excel·lent notícia que suposa el llegat de més de 12000 llibres i revistes de Raimon Pannikar a la biblioteca de la Universitat de Girona.  Amb aquesta nova incorporació la Biblioteca del barri Vell de Girona confirma la seva vàlua i vitalitat. Com la confirma, també, la Càtedra Ferrater Mora, que ha demostrat que des de una universitat petita també es poden fer contribucions importants a escala universal, en aquest cas en relació al pensament contemporani.

Capaç d’abraçar cristianisme, hinduïsme i budisme, l’exemple intel·lectual i ètic de Panniker és una bona vacuna pels temps de sectarisme que corren. El seu testimoni també confirma la possibilitat de conciliar fe i raó, modernitat i sentit de Transcendència. Dissabte passat, en el marc de la Trobada interreligiosa convocada per Vivarium a Cadaquès, un bon cadaquesenc em va dur fins al rellotge de sol de la façana de l’Església. Allà, discretament instal·lat al darrere de dos presumits xipressos, un mosaic resava: jo necessito tant el Sol com vosaltres tenir fe! Umm.. Justament és d’això que plora ara el país, de la pèrdua d’esperança! Veurem si som capaços de retrobar-la.

La visita de Benet XVI ha estat un èxit: per al catolicisme en general, per a la visibilitat de la singularitat eclesial catalana, per al sosteniment de la imatge de Barcelona com a ciutat moderna, per a la projeccció de Catalunya al món. Políticament, és legítim que el Sant Pare expliciti quina és la seva visió sobre la família o sobre el dret a la vida o que reivindiqui la dimensió Transcendent de la condició humana. En la línia del que vé passant d’ençà de mitjans de segle XIX, la visita del Papa també ha confirmat que l’Església institucional sap adaptar-se i fer-se seves molt millor les noves formes d’expressió i sociabilitat política dels nostres temps moderns que entendre - i acceptar- els canvis de fons en els costums i relacions socials de la gent. Lamentablement, l’actitud pueril del President Rodríguez Zapatero també ha confirmat la incapacitat de determinades cultures polítiques d’alliberar-se d’una vegada dels tòpics recorrents de l’anticlericalisme decimonònic.

Com a cristià membre de l’Església entesa conciliarment com a poble de Déu, únicament m’agradaria haver-li pogut fer saber a Benet XVI quin ha estat, en massa moments, el gran error de la seva Església institucional a Espanya i a Catalunya: li ha sobrat fe i la ha faltat pietat. Convençut que la seva posició dogmàtica no necessita el contrast amb la realitat, el Papa potser algun dia descobrirà que aquells a qui diu voler servir i estimar, simplement han deixat de tenir-lo com a referent. Com diu aquell, davant la seva crida ni hi van ni se’ls espera. Tot plegat, ben poc evangèlic.

El que ens sobreviurà és l’amor va escriure Philip Larkin. Avui, dia de Tots Sants, començaré plorant els morts de casa i seguiré amb l’homenatge als de la ciutat, a les víctimes de la guerra civil, de l’horror de la guerra mundial. Joan Margarit, a propòsit de la mort de la seva filla Joana va escriure  “del que sento envers el demà, el més semblant a una certesa és que la Joana i jo no ens tornarem a veure. Com seria de diferent la vida si la mort fos esperar molts milions d’anys per poder-nos retrobar, encara que només fos durant uns breus instants. Però l’abisme que ens separa és l’abisme del mai més.” Davant la desesperança de la mort implacable, em temo que només ens queda la tossudesa de la vida viscuda amb amor.

La ciutat de Figueres commemora avui l’atorgament, el 1875, del títol de ciutat. A propòsit de l’efemèride, se m’acut una pregunta, que segurament no busca ni té resposta fàcil! En la història de la Figueres del XIX, sempre plena de tòpics i prejudicis ideològics, qui va fer més per al futur i progrés de la seva gent: El famós i arxirecordat Abdó Terradas, conegut pels seus discursos i escrits republicans? O el discret i oblidat Joaquin Caamaño, l’alcalde i governador militar de la vila, que el 1828 va emprendre el cobriment de la riera que ha donat, peu, amb els anys, a la Rambla de la ciutat? Mentre m’ho pregunto em vé al pensament el discurs de Barack Obama quan sospirà que per al futur dels Estats Units, faltaven enginyers i sobraven.. advocats! Necessitem un país amb homes de principis i valors, certament, però ens urgeix disposar, també, d’homes i dones capaços de fer reals els somnis i discursos!

La proliferació de polítics a la xarxa fa imprescindible una reflexió sobre la seva utilitat. En una conversa amb l’Ernest Benach, que reprodueix el núm. 12 d’Eines, Vicent Partal planteja que “cal valorar la serenitat del polític enmig de la onada d’internet.” Més enllà dels qui sovint (fins i tot des de l’anonimat o la falsa identitat) utilitzen les xarxes socials per difamar, distorsionar o obertament mentir, el realment preocupant és la immediatesa  amb que les noves eines obliguen a prendre posició, justament als qui teòricament haurien de poder aportar criteri, sentit, marcar camí.  També preocupa que molts polítics semblin sentir-se més còmodes en el marc de l’acció política virtual, que físicament al costat de la gent i dels seus problemes. Enmig de l’actual malestar, potser hauríem de ser capaços de posar l’avenç tecnològic al servei de la comunitat i no com un element més generador d’ansietat, distanciament i pur soroll.

Avui, a tres quarts de vuit del matí, a la porta del pàrking de casa, m’esperava un jove d’origen marroquí. En comprovar que s’estava allà per poder-me dir alguna cosa m’he aturat, he baixat el vidre del cotxe i li he demanat què volia. M’ha explicat que estava allà esperant-me des de les sis, que era pare de dues nenes i que tenia l’esperança que l’alcalde el podria ajudar a trobar feina. Li he assegurat que faria el podria.

Que a la ciutat de Figueres continuem tenint prop de 4000 persones en situació d’atur és la dada inequívoca que assenyala quina ha de ser la prioritat obsessiva a Catalunay durant els propers anys: combatre i sortir de la crisi, acabar amb la destrucció d’ocupació i retornar l’esperança a la bona gent.