Article publicat al Delcamp.cat el 22/11/2010
Fa uns dies al Congrés dels Diputats es perpetrava un acord insòlit. Amb diners públics, el PSOE, PP i CiU acordaven donar suport al rescat de les concessionàries d’autopistes de peatges durant cinc anys més. Més enllà de la frivolitat que representa -en un moment de retallades salarials als treballadors i congelació de les jubilacions- destinar recursos públics a finançar lobbies econòmics aquest pacte és l’enèssim exemple de l’aplicació de la vella política en matèria d’infraestructures. Aquella política que posa el ciment per davant d’un servei eficaç, sostenible i útil en el dia a dia de les persones.
En aquest sentit, ICV-EUiA té molt clares les prioritats. Passen, en primer lloc, per un millor aprofitament de les infraestructures existents i l’aposta clara i decidida pel transport públic i el trànsit de mercaderies per ferrocarril com un element de competitivitat, de creació d’ocupació i de millora de qualitat de vida. El que resulta curiós és que mentre aboquem més i més recursos construint noves carreteres i desdoblant les existents el tren a Catalunya té menys quilòmetres que el 1930 i, exceptuant el TGV, les inversions en la xarxa ferroviària han estat minses durant massa temps. Per transformar aquesta situació i posar el transport públic ,i especialment el tren, en el centre de les polítiques de mobilitat que proposa ICV-EUiA?
Dir d’entrada que l’acord del traspàs del servei de Regionals assolit aquesta setmana entre Generalitat i Estat posa les coses una mica més fàcils a partir d’ara i segueix el full de ruta marcat per l’article 169 de l’Estatut. Un traspàs assolit amb la tranquil·litat que l’Estat assumeix la totalitat del dèficit actual del servei (14,8 milions d’euros) fet que ens ha de fer posar fil a l’agulla en la millora immediata d’aquest servei. A la nostra demarcació això representa, per exemple, que es renovin els combois tal i com s’ha fet ja a Girona tot i tenir menys passatgers que les nostres comarques.
Avançar en el camí de la millora del servei és també prioritzar la connexió interna del Camp de Tarragona començant per obres que permetrien la ràpida posada en marxa d’un servei de rodalies (estacions de Creixell, La Mora, La Plana, Bellisens,…) i articulant el Tramcamp com a eina que reforça aquesta interconnexió entre els que -posem per cas- viuen a Salou, treballen a Tarragona i tenen com a referent cultural la ciutat de Reus. En les Terres de l’Ebre també és possible la tramviarització del tram de l’Aldea a Tortosa.
A aquestes breus pinzellades sobre inversions relativament modestes que servirien per millorar molt la mobilitat quotidiana de les persones cal afegir el canvi que representaria modificar l’actual transport de llarg recorregut de mercaderies per carretera a la xarxa ferroviària. I aquí les potencialitats existeixen si connectem els ports de Tarragona i dels Alfacs a la via Algesires-València-Tarragona-Barcelona-França.
En definitiva, per ICV-EUiA el tren és la prioritat en una Catalunya –i unes comarques del sud- on el servei ferroviari no està a nivell europeu. Perquè aquesta manera de fer garanteix el dret a la mobilitat de tothom (siguin conductors o no) , es redueix la contaminació i s’avança en la lluita contra el canvi climàtic.
