Fil dels
Apunts
Comentaris

Moltíssimes gràcies a tots i totes els que em feu arribar la vostra felicitació i el vostre escalf. Aquest suport és l’energia que alimenta el motor de qualsevol candidat. Mil gràcies!!!!!

Aquest any per felicitar-vos el Nadal faig una “reposició”. Torno a reproduir un article que vaig publicar el desembre de 2007 al Diari de Girona. Espero que us agradi.

Girona fred

ENYORANÇA DE PLUJA

Finalment el solstici ens ha portat l’esperada pluja. Les pedres de la ciutat apareixen més polides que mai, rellisquen , i la gent camina més poc a poc. La pluja beneïda porta la calma, una certa treva, serenitat. Girona és més Girona que mai quan plou.

Passo pel Pont de Pedra, poc a poc jo també, i de cop , inesperadament…, la olor de la pedra molla em retorna a la ciutat perduda de la meva infància. La remor de la pluja repicant al terra, aquesta olor, la visió del riu , el fred de l’hivern, la lentitud d’un matí de dissabte,… i de cop soc als anys en què fred , boira i pluja, eren sempre presents a la ciutat. Veig el Savoy, que ara Joaquim Vidal ha convertit en plató de televisió, i em retorna la olor penetrant de cafè i de tabac que n’emergia quan anant a buscar el pare, obríem la porta. Pel passatge i la plaça Josep Pla entro a la plaça de la Constitució i altra vegada de sota el llençol de colors que s’ha aixecat apareixen les bates blaves dels homes i dones que surten seriosos de la Grober. La porta de la meva escola és igual, només que ara em sembla molt més petita que no era llavors. Més enllà al costat de l’acèquia puc entrellucar un dels grans autobusos de la Hispano que amb prou feines pot girar . I allà estem: un petit grup de nenes amb Katiuskes i amb les capes vermelles de goma folrades de pelfa de quadrets, caminant sota la pluja.

On havia anat aquesta pluja que formava part, amb la boira i el fred, de l’ànima de la ciutat?. La ciutat que ha inspirat tants poetes i artistes, ha estat moltes vegades evocada com un món humit , on la pluja era omnipresent: “…l’aigua de la pluja de Tots Sants…” de Sagarra, la més gironina . “La pluja cau rera les voltes” , deia Joan Perucho, “Ciutat plujana” diu Fages de Climent “jo,de tes grosses pluges, guardo memòries vives” explica Joaquim Ruyra. “Vine llavors, quan les llambordes ploren; “ diu Camil Geis. I al meu carrer, veu popular, deien “Girona és l’orinalet del cel”.

Avui ha tornat , per fi, i es com si dessota la ciutat de colors, la del comerç actiu i modern, la de les tecnologies emergents, la dels turistes de Ryanair que venen a comprar les sabates i els vestits de temporada , el tabac, (que dinen a la Rambla, al carrer, tot l’any); avui hagués tret el nas només per una estona la Girona més manyaga, la més íntima, la “ciutat d’enyors on nia la dolcesa del riure quiet” de Laureà Dalmau . “Però , i el món ocult?” es preguntava Màrius Sampere,.. heu-lo aquí
La pluja ens entotsola, sota els paraigües, i ens saludem parsimoniosament , des de més lluny. Potser és la imminència del Nadal, però a l’aire hi ha quelcom del temps en què els hiverns eren humits i glaçats, quan del dessota de la bufanda que ens lligaven darrere el clatell sortia l’alè de les criatures fet un petit núvol tebi. Hi ha moltes ciutats dins la ciutat , i la pluja avui ha fet emergir per mi una visió llargament amagada, que té quelcom d’orgànic i que ens uneix a tots per una estona. Tots ens mullem sota la mateixa pluja. La pluja ens ha amansit i la gent compra més poc a poc, sense la urgència d’ahir.

Entro jo també a fer els meus encàrrecs i torno al dia d’avui. Per res del món voldria tornar enrere : estem tots ben orgullosos del canvi de la ciutat. Hi ha alguna cosa, però, que ens caldria saber conservar : el sentiment i la consciència de comunitat.

M’agradaria que els avenços, les millores continues que hem de fer com a ciutat les fem sense oblidar la solidaritat, sense perdre el Nord .

M’agradaria que ho féssim, potser, a la manera d’això que ara en diuen slow citys, tant se val: a mi m’agrada més dir amb calma i solidesa, harmonia i sentiment de comunitat. Això és el que ens envegen, el que fa d’aquesta una ciutat on fa de bo viure-hi. Progrés enraonat, sòlid dinamisme i cohesió solidària: vet aquí el meu desig per aquest Nadal i per l’any que comença per la ciutat, per tots plegats.

Comencen les funcions dels Pastorets al Municipal i estic segura que tindrem altra vegada una punxada d’enyorament quan els angelets canviïn el 7 pel 8 al final de l’ obra. Pels més menuts serà un símbol ben senzill que marca el canvi d’any, el pas del temps. Jo espero que aquest nou any ens porti el millor del demà , sense fer-nos perdre el millor de l’ahir.

Pia Bosch i Codolà

Fa uns dies que no tinc temps ni espai mental per escriure aquí. Les meves reflexions dels darrers dies havien d’esser forçosament privades. Estava, i estàvem, en el PSC de  Girona., en curs de prendre una decisió ben complicada i, en aquests casos,  jo necessito rebre consells, parlar amb persones en les que confio, però també tenir un espai personal per “parlar” sincerament amb mi mateixa.  Us estalvio els detalls del procés. Al final, ahir la comissió executiva de l’agrupació em va proposar unànimement  a l’assemblea de l’Agrupació (que és qui ho ha de votar) com a candidata  a l’alcaldia de Girona i jo vaig acceptar la propostaAvui, una setmana després que l’Anna Pagans anunciés la seva renúncia a tornar a esser la candidata a les eleccions municipals del proper 22 de maig, els companys de l’Agrupació de Girona, reunits en assemblea m’han escollit de forma majoritària candidata per aquestes properes eleccions municipals. La reunió ha estat multitudinària, la sala ha quedat petita malgrat que havíem portat més cadires en previsió. Hi havia l’ambient de les grans ocasions, amb companys que feia molt temps que no venien a cap trobada,  i els  i les que han intervingut han tingut paraules molt generoses amb l’Anna i amb mi. Estic verdaderament impressionada, encara, de l’ambient intens de la reunió i de l’emoció positiva que es respirava a l’ambient. El moment és extraordinàriament complicat, en soc més conscient que ningú, però el repte, l’esforç que haurem de fer tots, jo la primera, val la pena per tots els companys i companyes que m’han manifestat el seu recolzament de formes diverses tots aquests darrers dies. La veritat és que l’afecte de persones diverses de la ciutat que em fan arribar en aquests dies el seu suport,  i aquesta assemblea d’avui, són una gran font d’energia per emprendre un repte tan gran com aquest. Us reprodueixo la declaració que he fet pels mitjans de comunicació un cop acabat l’acte.

L’assemblea de l’agrupació de Girona del PSC m’ha atorgat aquest vespre la seva confiança per presentar-me a l’Alcaldia de Girona en les eleccions municipals del proper any.

Seré candidata, doncs, a l’Alcaldia de Girona. Encapçalaré un equip d’homes i dones amb voluntat de liderar una nova etapa de rellançament de la nostra ciutat. Ho dic amb tota la humilitat personal, però també amb tot l’orgull pel projecte que represento.

Soc conscient de la responsabilitat que aquest compromís implica en qualsevol situació, però especialment en un moment que no és fàcil. Vivim temps complicats, plens de dificultats arreu del món, i també a Girona. Moltes famílies i moltes empreses gironines es veuen afectades de ple per aquestes dificultats  Són temps, però,  plens també d’oportunitats que hem de saber veure i aprofitar.

Continua llegint »

En les democràcies modernes els equilibris que s’estableixen entre govern i oposició són una de les millors garanties de bon funcionament del sistema. Un govern i  una oposició que fan la seva tasca amb responsabilitat i sentit institucional donen a la ciutadania la tranquil·litat de saber que els interessos de la majoria estan ben representats i que les minories estan prou respectades.

Ens convé a tots, convé al país,  que les opcions de progrés a Catalunya estiguin representades per forces polítiques sòlides, d’àmplia base social, que puguin fer una oposició rigorosa, constructiva i institucionalment lleial,  en defensa de les conquestes socials que estan avui en risc.  Reformar l’estat del benestar per garantir-ne la continuïtat, és diferent que aprofitar l’avinentesa de la crisi per  acabar amb molts dels progressos socials que tant ha costat assolir. Tenim exemples en països propers, per exemple Itàlia, dels efectes destructius que té per tot el sistema democràtic l’enfonsament d’una part de l’arc polític, l’enfonsament de l’esquerra. D’altra banda, permetre, en el moment actual, una acumulació excessiva de poder en opcions de dreta és un risc pels grans sistemes públics, els de salut i educació especialment. Uns serveis públics eficients i ben dotats  són vitals per assegurar que la sortida de la crisi no deixa enrere una part important de la població. Les reformes que cal fer han de tenir aquesta premisa bàsica.

Per això és molt important per tot el país que els partits de l’esquerra que han patit un càstig electoral sever en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya  siguin capaços d’entendre els motius de l’ensulsiada i sàpiguen reaccionar en conseqüència.

En aquest sentit la capacitat de regeneració del PSC és important pels seus militants, però ho és també, i molt, pel país. El PSC ha de fer una reflexió en profunditat , no  només sobre noms i corrents interns, sinó sobre la proposta política que ofereix pels propers anys, en un context mundial i europeu difícil per les opcions de progrés. La duresa de la crisi econòmica mundial ha portat al poder, paradoxalment, a opcions de dreta que, en alguns casos, reben importants suports dels poders econòmico-financers que estan a l’origen  de les turbulències que vivim. La nostra reflexió no pot ser aliena a aquesta situació.

Què vol dir avui, en el tombant de la segona dècada del segle XXI, en un mon  més multipolar que mai, amb uns poders emergents molt allunyats d’Europa i de l’eix Atlàntic defensar polítiques socialdemòcrates? De què parlem avui quan defensem la màxima igualtat d’oportunitats possible? Com sortirem de la crisi econòmica sense desmantellar l’estat del benestar que tant ens ha costat aconseguir? Quines reformes proposem per garantir la sostenibilitat del mateix? I pel que fa Catalunya, com traduirem en fets  la nostra plena catalanitat, el nostre  ple compromís amb l’autogovern? I pel que fa a Espanya, què vol dir avui esser federalista i quines actuacions cal desplegar en aquest sentit? Quin és, a més, el nostre compromís en el procés de construcció d’Europa, en un moment tan delicat com aquest? I la nostra defensa del municipalisme com s’ha de traduir avui en un temps en què els municipis estan ofegats per la manca de recursos i l’increment de les demandes socials?, I … No és a la nostra militància a qui hem d’enviar les  nostres respostes clares, sinó a tota la societat catalana .  Hem d’articular els nostres principis en propostes que generin confiança i esperança democràtica i que arribin al cap i al cor de la gent. Després ha de venir el debat dels noms, no abans. Fer el contrari és enviar un missatge decebedor que reforça la sensació de que els partits són només un espai de promoció per els dirigents polítics.

El nostre debat culminarà en el Congrés de la propera tardor.  Però pel camí caldrà pensar i analitzar moltes coses i caldrà fer-ho evitant mirar la realitat amb els ulls i els esquemes dels altres. Si el nostre pensament s’estructura  en la forma que avui “El Periodico”, per posar només un exemple,  ens dibuixa, estem perduts.  Esquematitzar el debat en una lluita entre dues ànimes, o debatre només sobre els noms, o iniciar una escalada sobre qui es fa amb el control del timó, és la millor forma d’acabar amb el vaixell al fons del mar. Us recomano anar seguint “L’Hora”, la web de Nou Cicle, (llegiu a Maria Badia allà)  i també  la web “Debat socialista”  que ha endegat Miquel Iceta que faciliten anar seguint la opinió publicada sobre aquesta qüestió . Hi trobareu la majoria dels articles interessants que es vagin publicant  al respecte que són bons elements pel debat i la reflexió que hem de fer.

El meu viatge a Finlàndia pel Consell d’Europa, m’ha deixat algunes imatges curioses. No havia estat mai a un país tan fred a l’hivern i mai havia vist el mar glaçat i nevat:

vaixell aland

mar nevat aland

Les estaques que veieu darrera els arbres són els suports de les barques a l’estiu!

Tampoc havia vist mai un tractoret estirant el nostre avió, com varem veure a les Illes Aaland, a Marienham:

tractor 3 blog

navegant gel

Ni tampoc havia navegat enmig del gel, com varem fer a Helsinki. Per mi tot molt exòtic!

Dignitat

Reprodueixo la nota que vaig publicar el maig de 2007, després de les darreres eleccions municipals, que contenia un poema que m’encanta. Avui torna a esser adequat :

En aquests dies, un cop coneguts els resultats electorals, un cop tancats els pactes, hi haurà moltes candidats i candidates que es trobaran amb canvis importants a les seves vides. Qui ha d’entrar a governar tindrà la dificultat de gestionar l’èxit, tasca que sembla molt senzilla, però no ho és tant com sembla. Qui ha de deixar el govern pot haver oblidat (és fàcil oblidar-ho) que , en la vida política, aquestes situacions són absolutament naturals i democràticament saludables. La política és així i així ha d’ésser . Personalment estic en contra de la idea que la política és una professió i els polítics professionals del tema. No es pot esperar, a més, agraïment: les coses no funcionen així enlloc . Som nosaltres els que hem d’estar agraïts/des que els nostres conciutadans ens hagin permès treballar pel benestar col.lectiu durant un temps de les nostres vides, amb la satisfacció personal que això ens pot reportar.

És en aquestes situacions quan queda clara la importància de la maduresa personal

Hi ha molts texts que ajuden en aquestes situacions. N’esmento dos. Un està escrit en gènere femení, l’altre masculí. Penseu en “persona humana” en tots dos casos.

Un me’l recorda el bon amic Antoni Gutierrez-Rubi i és de Maria Aurèlia Campmany:

Mai no seré

prou vella

ni prou covarda

com per no tornar

a començar

de cap i de nou

i amb les mans

buides

 

 

 

 

 

 

 

L’ altre és el clàssic , magnífic i conegut poema de Rudyard Kipling “IF”

SI

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.


Traducció de Francesc Parcerisas
Poesia anglesa i nord-americana, Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985. 

 

 

La meva tornada a Girona des de Helsinki s’esa convertint en un laberint kafkià. Primer la vaga de Finnair, després el mal temps (per exemple, aquí segueix nevant sense parar) i ara, després que ja tenia un bitllet per aquest vespre, la vaga salvatge dels controladors espanyols ha acabat convertint la situació en un malsòn. Com que es tracta d’un malsòn que afecta centenars de milers de persones això pot durar molts dies. És increible que gent sensata, que té en la seva feina habitual la vida de molta gent a les seves mans, es pugui arribar a comportar d’aquesta forma! Tot plegat fa que jo, ara mateix, no tingui ni idea de com ni quan tornar a Girona. Els telefons d’atenció als clients estan bloquejats a tot arreu.

Abans que comencessin les complicacions, hem fet una bona feina pel Consell d’Europa, gràcies a la col.laboració de les autoritats finlandeses. Tinc temps, mentre espero, de recollir en aquest blog algunes de les qüestions sobre les que hem treballat:

Monitoring of local and regional democracy in Finland

[26/11/2010 15:00:00] A monitoring mission to assess the state of local and regional democracy in Finland is being carried out to Helsinki, Mariehamn and Kouvola from 30 November 2010 to 3 December 2010. Congress Rapporteurs Pia Bosch I Codola (Spain, SOC) and Jean-Louis Testud (France, EPP/CD) will meet Minister for Public Administration and Local Authorities Tapani Tölli, President of the Supreme Administrative Court Pekka Hallberg, Governor of Aland Peter Lindbäck and Speaker of Alands Lagting Roger Nordlund, as well as Mayor of Helsinki Jussi Pajunen, Mayor of Kainuu Alpo Jokelainen, Mayor of Uusimaa Ossi Savolainen, and Rakel Hiltunen, President of the Association of Finnish Local and Regional Authorities (AFLRA). Meetings are also scheduled in the Finnish Parliament. Photo: Congress Rapporteurs Pia Bosch I Codola (Spain, SOC) and Jean-Louis Testud (France, EPP/CD) meet Minister for Public Administration and Local Authorities Tapani Töll

En la foto ens veieu amb el Ministre de Finances finlandès, amb qui ens varem reunir el dimarts. L ‘objectiu de la nostra visita és fer l’informe de seguiment de l’estat de la democrácia local i regional a Finlàndia del Consell d’Europa. Com que en aquest moment està en curs una reforma de l’administració local, la valoració d’aquesta ha ocupat una part important del nostre treball.  Pels finlandesos, com per altres paisos escandinaus, la democràcia local, la democràcia municipal, és un dels eixos més importants del seu sistema polític. Per ells l’espai local, el més proper al ciutadà és el que garanteix la qualitat democràtica del seu sistema polític. Aquest principi està recollit en la Constitució i gelosament protegit per totes les instàncies, tal com varem comprovar amb l’equivalent al defensor del poble, i amb la trobada amb el President del Tribunal Suprem. Per això els preocupa molt que una reforma que veuen necessària per millorar l’eficiència en la prestació dels serveis municipals, en especial dels serveis socials ,  sanitaris i educatius, pugui allunyar el lloc de presa de decisions de la ciutadania. Mantenir l’equilibri entre eficiència i qualitat en la prestació dels serveis públics i presa de decisions propera a la ciutadania és el repte. Per ells, el secret de la qualitat de la seva educació té a veure amb que es tracta d’un servei municipal que gestionen les autoritats locals amb una estreta col.laboració de les famílies, que participen directament en la gestió de les escoles i, fins i tot, en la gestió del personal de les mateixes. Per les mateixes raons que els preocupa la reforma no els agrada massa la idea de transferir poders municipals a estructures regionals, que, de moment, no els atrauen.

Dues fotos més : Amb el Secretari general de l’Associació de Municipis de Finlàndia :

associació municipis blog

I amb el President del Tribunal Suprem:

tribunal suprem blog

I fet aquest brevíssim resum, tornem a la dura realitat de intentar tornar a casa enmig d’un caos monumental. Paciència i bon humor seran imprescindibles per passar els properes hores!!! Per cert, llegiu el blog den Donaire. Reflexions interessants

Us reprodueixo aquí, pel seu interès, l’editorial de “Nou cicle”, sobre la situació actual del socialisme català:

Editorial de “Nou Cicle”: Un nou començament del socialisme català

Per Raimon Obiols | 30 November, 2010

El PSC ha estat derrotat de manera inapel·lable a les eleccions catalanes del 28 de novembre de 2010. Encara que no ha tingut l’efecte brutal de la derrota de 1980, quan tothom donava per suposada la seva victòria. Ara la derrota, en un o altre grau, estava anunciada a tort i a dret per totes les enquestes i la seva digestió havia començat feia un cert temps.

Algunes causes estaven cantades. La greu crisi econòmica internacional, amb les recents mesures d’ajustament del govern socialista de l’Estat, mossegava durament en els sectors més febles, en els tradicionals jaciments de vot socialista. No tan sols: la crisi, amb les seves causes i conseqüències més visibles, decebia greument la gent d’esquerres que, de moment, tan sols constatava la impotència del poder democràtic davant els designis d’uns poders financers globals absolutament determinants i fora de mare.

Al seu torn, la truculenta sentència del Tribunal Constitucional, havia mutilat greument l’Estatut pactat a les Corts Generals, promulgat com a llei orgànica de l’Estat i referendat pels catalans. Amb això, per via extraparlamentària, guanyava la partida el nacionalisme espanyol, sense que quedés gens clar de quines maneres i amb quin calendari podia reparar-se l’estropici.

Més encara: la sentència semblava liquidar la distinció constitucional entre regions i “nacionalitats”, és a dir, la pedra angular sobre la qual era imaginable, des de la transició, una futura evolució federal de l’Estat que permetés el degut encaix de les nacions històriques, que el tragués del seu caràcter uninacional, per fer-ne un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, i per dotar-lo d’un model federal més o menys equivalent a l’alemany. La sentència, efectivament, semblava desmentir el mateix pacte constituent de 1978 i, amb ell, esclar, el projecte federal del PSC, que passava a ser, a ulls de molts, poc menys que utòpic.

Només calia afegir a tot plegat la manca de cultura de coalició imperant a Catalunya i a Espanya, juntament a la progressiva deriva mediàtica cap a la “informació de mercat” i cap al conreu de l’escàndol. D’aquesta manera, un simple esternut del Govern d’Entesa esdevenia una estrepitosa tronada. No diguem si, a més, es produïen gols en pròpia porteria. Continua llegint »

A la web del Consell d’Europa anireu trobant notícies de la nostra visita de seguiment a Finlàndia:

SUIVI DE LA DEMOCRATIE LOCALE ET REGIONALE

Suivi de la démocratie locale et régionale en Finlande

[26/11/2010 15:00:00] Une mission de suivi pour évaluer la situation de la démocratie locale et régionale en Finlande sera effectuée à Helsinki, à Mariehamn et à Kouvola du 30 novembre 2010 au 3 décembre 2010. Les rapporteurs du Congrès, Pia Bosch I Codola (Spain, SOC) et Jean-Louis Testud (France, PPE/DC), rencontreront le Ministre de l’administration publique et des autorités locales Tapani Tölli, le Président de la Cour Administrative Suprême Pekka Hallberg, le Gouverneur d’Aland Peter Lindbäck et le Président du Parlement d’Aland Roger Nordlund, ainsi que Jussi Pajunen, maire de Helsinki, Alpo Jokelainen, maire de Kainuu, Ossi Savolainen, maire d’Uusimaa et Rakel Hiltunen, Présidente de l’Association finlandaise des pouvoirs locaux et régionaux (AFLRA). Des rencontres sont également prévues au Parlement finlandais. Photo : Les rapporteurs du Congrès Pia Bosch I Codola (Espagne, SOC) et Jean-Louis Testud (France, PPE/DC) rencontrent Risto Rautava, Président du Conseil municipal de la ville d’Helsinki et Chef de la délégation finlandaise auprès du Congrès
Annonce aux médias
Programme

MONITORING OF LOCAL AND REGIONAL DEMOCRACY

Monitoring of local and regional democracy in Finland

[26/11/2010 15:00:00] A monitoring mission to assess the state of local and regional democracy in Finland will be carried out to Helsinki, Mariehamn and Kouvola from 30 November 2010 to 3 December 2010. Congress Rapporteurs Pia Bosch I Codola (Spain, SOC) and Jean-Louis Testud (France, EPP/CD) will meet Minister for Public Administration and Local Authorities Tapani Tölli, President of the Supreme Administrative Court Pekka Hallberg, Governor of Aland Peter Lindbäck and Speaker of Alands Lagting Roger Nordlund, as well as Mayor of Helsinki Jussi Pajunen, Mayor of Kainuu Alpo Jokelainen, Mayor of Uusimaa Ossi Savolainen, and Rakel Hiltunen, President of the Association of Finnish Local and Regional Authorities (AFLRA). Meetings are also scheduled in the Finnish Parliament. Photo: Congress Rapporteurs Pia Bosch I Codola (Spain, SOC) and Jean-Louis Testud (France, EPP/CD) meet Risto Rautava, Chair of the City Board of Helsinki and Head of the Finnish Delegation to the Congress
Media Advisory
Programme (French version)

És impossible de resumir tota l’ enorme quantitat de coses que hem après avui en una nota breu del blog. Només dir-vos que la forma dels finlandesos de plantejar-se els reptes que la crisi econòmica implica pel seu país, em sembla modèlica. Racional, realista i cercant el consens polític,  i treballant el consens entre tots els nivells de l’administració. Una de les mesures anticrisis ha estat la reforma i racionalització de l’administració pública. Una de les linees fortes d’aquesta reforma és la reducció del nombre d’ajuntaments, per garantir que el nivell local pugui seguir mantenint el nivell de qualitat de prestació dels serveis públics. Aquí, com en altres paisos nòrdics,  els Ajuntaments tenen moltes competències de serveis bàsics com la sanitat, els serveis socials i l’educació. Com segurament ja sabeu,  el seu sistema educatiu és un dels millors del món, sinó el millor. El que ens han explicat sobre l’educació mereix un comentari apart. La veritat és que estem convencuts que l’Informe de seguiment que farem podrà esser d’utilitat per altres paisos membres del Consell d’Europa.

Hi ha molt per explicar, peró la jornada ha estat esgotadora per la densitat de les reunions. M’encanta esser la “Rapporteur” d’aquesta meva darrera missió , però la veritat és que treballar tot el dia en una llengua estrangera cansa molt, així que deixo la nota aquí. Bona nit des de Marienham, a les Illes Åland, enmig de la Mar Bàltica, entre Suècia i Finlàndia.

Finalment: Moltes gràcies a tots i totes els que m’heu escrit per donar-me ànims. Us ho agraeixo de tot cor. Estic profundament impressionada per la magnitud de la nostra derrota electoral, peró, de moment, no estic personalment apenada per la meva situació. Segurament quan torni a Girona em vindrà tot de cop. En tot cas, peró, una forta abracada. Us ho agraeixo molt sincerament!

Gairebé sense conèixer els resultats electorals marxo a primera hora del matí del dia 29 en missió pel Consell d’Europa a Finlàndia. Enmig d’una onada de fred que  fa que al país les temperatures estiguin al voltant dels -12º graus sota zero, marxem amb M. Testud, un col.lega francès, a  fer l’informe de seguiment de l’evolució de l’autonomia local i regional a Finlàndia. La visita promet esser molt interessant. La veritat és que és un privilegi poder fer el “monitoring” d’un país del que em penso que tenim moltes coses a aprendre. Ens assisteixen M Semmelrogen, un expert consultor, i els tècnics del CPLRE del Consell d’Europa. La veritat és que marxar en aquest moment, amb tantes incerteses en el panorama polític català em fa estar un xic inquieta, però fa molt temps que m’havia compromès i el calendari ha fet que la visita quedés situada aquí enmig. Així que, per responsabilitat, he de ser fora tota la setmana entrant! Això vol dir que viuré a distància l’evolució de les coses a Catalunya durant tota la setmana.

En tot cas, però, aprendrem moltíssim sobre com un país gran en territori i relativament petit en població està abordant els problemes que la crisi econòmica els està plantejant. De quina forma l’evolució del proces de regionalització es veu afectat?. Com es plantegen la imprescindible racionalització de la despesa pública? Com els municipis, que a Finlàndia tenen moltes més competències que a Catalunya, afronten la situació de crisi? Totes aquestes són qüestions que haurem d’analitzar en el decurs de les moltes entrevistes que tindrem al llarg d’aquests dies. Les trobades previstes contemplen el nivell nacional, per exemple la trobada amb el Ministre d’administracions públiques, o amb el President del Tribunal Supremel nivell local, per exemple amb l’alcalde i altres autoritats locals de Helsinki, la Presidenta de l’Associacio de municipis finlandesa, o l’alcalde de Kouvola; i el nivell regional amb la visita a les Illes Aland, que tenen un Estatut especial, i on veurem les seves autoritats regionals. Crec que és una oportunitat únic, malgrat el fred intens i la preocupació per la situació política catalana, d’aprendre d’un país que és modèlic en molts aspectes. Intentaré anar explicant alguna d’aquestes coses en aquest blog.

miting girona aniol resclosa

No tinc temps d’escriure en el blog. La campanya electoral requereix tota la nostra dedicació: porta a porta, visites als mercats, actes electorals de petit format, sopars electorals… Ahir varem fer  l’acte central de Girona, on varem comptar amb la presència dels nostres candidats per Barcelona i Girona i del Vicepresident Alfredo Perez Rubalcaba (us copio la foto d’Aniol Resclosa del “Diari de Girona”. No sabeu com m’han pres el pel avui a casa meva,  per la cara amb què surto a aquesta foto)

Aquesta propera setmana enfilem la recta final . Esperem poder convèncer a la majoria d’indecisos de que :

1. Cal anar a votar. Per respecte a les Institucions democràtiques que tant ens varen costar d’ aconseguir. Per respecte a aquells i aquelles que varen deixar-se la pell lluitant per l’arribada de la democràcia. Per fer sentir la nostra veu. Perquè si acceptem els missatges de la antipolítica que s’escampen pel mon a través de mitjans molt poderosos, fem el joc a aquells que volen que els poders “fàctics” (econòmics, financers, mediàtics…) puguin fer encara més impunement de les seves, sense el control dels poders democràtics, sotmesos (aquests si) al control de la ciutadania.

2. La millor opció en aquest moment tan difícil i amb la crisi que ens afecta és votar el PSC. El partit socialista és la força política que més ha treballat per obtenir i mantenir els drets socials un cop restablert l’estat de dret i la democràcia a Espanya. Per exemple varen esser propostes socialistes la “llei general d’educació” i de la “llei general de sanitat” (feta pel Ministre Ernest Lluch)  que garantiren educació i salut per tothom. (I avui el nostre sistema de salut està considerat el tercer millor del món, juntament amb el suec ) . També va esser socialista la proposta d’estructuració del nostre sistema de pensions actual. El PSC és qui millor defensarà el manteniment dels drets socials que tant ens han costat d’aconseguir. Els partits de dretes que estan guanyant eleccions arreu del mon occidental, un cop són al poder inicien immediatament retallades socials que impliquen que la forma de sortir de la crisi  per la que opten, implica deixar enrere una part de la població dels seus països. Ningú surt d’una crisi tal com hi ha entrat. Hi ha dues grans direccions a prendre: Per la dreta: surt una part de la població i la resta, els més febles, els que menys culpa tenen de l’inici de la recessió, queden enrere. Per l’esquerra, procurant que ningú quedi enrere, fent les reformes que calgui per mantenir els drets socials i els serveis de l’estat del benestar tant com sigui possible. No us refieu de les promeses de campanya, com varen fer els anglesos, que ara ja, segons els sondejos, estan penedits d’haver portat els conservadors al poder (que guanyaren ajudats per les altes taxes d’abstenció). Alguns sondejos fets ara diuen que si es fessin les eleccions en aquest moment guanyaria el partit laborista.  Ara, però , hauran d’esperar quatre anys!.

La dreta no ha estat mai la defensora dels drets socials. Sempre son partits i forces d’esquerra les que estan al capdavant dels avenços socials. Només heu de mirar els fets, la feina feta pels diferents governs. Els serveis públics son el patrimoni dels que no tenen patrimoni i cal defensar-los, pensant en el futur de tots plegats. Si us hi fixeu, a més, veureu que, a la llarga,  les societats més igualitàries, les menys dualitzades, són també les més pròsperes.

Insistirem fins al final. Els missatges contraris tenen altaveus molt potents: els interessa desmobilitzar els votants de l’esquerra, a qui la crisi salvatge que vivim afecta especialment. La dreta vota sempre, la història ens ho ha demostrat una i altra vegada al llarg del segle XX. Diumenge que ve sabrem si hem estat capaços de fer sentir la nostra veu.

Apunts anteriors »