Montserrat Tura

Thomas Jefferson, quan debatia i discutia sobre la necessitat de crear un nou Estat, el que avui coneixem com els Estats Units, va fer un discurs extraordinari en el qual va dir que no pretenia passar a la història, ni tenir un govern amb moltes més competències o molt més important, sinó que la seva lluita responia a l’instint de supervivència del seu poble. Que l’important era estructurar els serveis i les infraestructures bàsics, que en aquell moment eren menys que ara (potser el ferrocarril, l’aigua, el clavegueram…). Jefferson féu un discurs sobre perquè cal configurar els estats, perquè a l’Administració cal dotar-la d’instruments perquè pugui intervenir clarament en la millora de les condicions de vida i va subratllar que cal fer-ho per instint de supervivència i en defensa pròpia.

Més endavant, va ser Nelson Mandela, quan lluitava contra l’apartheid a Sudàfrica, que va dir “No ho fem només perquè és de justícia i de garantia dels drets humans la igualtat entre les persones, sigui quin sigui el color de la seva pell, ho fem perquè si es mantenen règims com el que hi ha a Sud-àfrica, la raça humana desapareixerà del planeta”.

Per tant, per instint de supervivència i en defensa pròpia; així ho va tornar a reivindicar Nelson Mandela, que va encapçalar la lluita contra l’apartheid.

Com a socialistes, pensem que les persones, en defensar els valors democràtics, en enfrontar-se a la discriminació i a la intolerància, en defensar el pensament lliure i plural, en dotar-nos de serveis públics de qualitat, perquè sabem que els serveis públics de qualitat són el patrimoni d’aquells que no tenen cap altre patrimoni, ho fem en defensa pròpia. Perquè les ciutats i les societats complexes tenen necessitats molt diverses, que no es poden resoldre individualment, necessitem idees i propostes noves, originals i pròpies, i un programa agosarat, que treballi en defensa pròpia, però no a la defensiva, per a aquesta societat organitzada i aquesta nostra nació catalana.

Els socialistes catalans i les socialistes catalanes, en defensar el nivell d’autogovern que ens marca l’Estatut del 2006, en no voler renunciar ni un sol mil•límetre a allò que, en sufragi universal i lliure, el nostre poble va ratificar en referèndum, en mostrar la nostra indignació cap un Tribunal Constitucional que ha actuat com una instància política i no com una instància jurídica, també actuem en defensa pròpia.

Ha començat la campanya i ja em teniu, com a la major part dels candidats i candidates, corrent per Catalunya amunt i avall (Berga, Ulldecona, Súria, Gelida, Vic, Mediona, Mollerussa, Tossa de Mar i altres poblacions dels dos Vallès, fires, fàbriques, mitjans de comunicació…).

Les companyes i els companys socialistes m’acompanyen en les visites als pobles i les passejades per fires i trobades. porto un munt de quilòmetres i n’hauré de fer encara molts més, però a mi no em cansa el contacte amb la gent; tot el contrari, em sembla un privilegi anar d’una punta a l’altra del país i poder intercanviar opinions amb persones desconegudes.

Una campanya com aquesta és una magnífica ocasió per conèixer millor el país i la gent, i per saber de primera mà quines són les preocupacions de l’electorat. N’havia fet moltes de campanyes, la majoria com a candidata a l’alcaldia de la meva ciutat, però en aquesta les observacions, les preguntes i els neguits que m’expressa la gent són molt més diversos. Sento l’estimació i l’escalf de moltes persones i percebo una qüestió que no reflecteixen les enquestes: la majoria de catalans coneix i valora l’acció dels dos governs catalanistes i de progrés que han dirigit la Generalitat en els darrers set anys. Hi haurà qui voldrà minimitzar, o fins i tot menysprear, aquesta acció, però és obvi que la majoria sap valorar la qualitat de l’atenció a les persones, la millora de les infrastructures i dels equipaments, l’increment de serveis públics… Evidentment, també apareix amb freqüència el tema de la dificultat de trobar feina, dels efectes d’estar molts mesos a l’atur. Per això m’entenen tan bé quan insisteixo que els socialistes som la garantia de progrés, o sigui la garantia que no deixarem enrere els qui més pateixen la crisi, que no renunciarem mai a aconseguir una societat més justa i més cohesionada. Som la garantia d’un futur millor per a tots.

Cada català sent el seu vincle amb la nostra nació a la seva manera. En el debat polític molts cauen en la temptació de creure que el seu vincle és perfecte i únic. A mi m’agrada la riquesa de sensacions de pertinença que s’han creat amb el temps. Alguns vincles han canviat per fets concrets, però no m’atreveixo a dir quin és el millor, i molt menys a afirmar que el meu sigui l’adequat.

Us puc explicar que el meu compromís per Catalunya està vinculat a tots aquells que, diàriament i amb molt d’esforç, intenten fer funcionar les petites empreses d’aquest país i, malgrat la crisi, aposten per la qualitat i es preocupen pels seus treballadors; a aquells que no deserten dels barris amb problemes i ajuden a la seva regeneració; als que fan possible la seguretat; als que saben que l’ocupació és el primer pas per a la igualtat d’oportunitats i són conscients, per tant, que l’atur és el gran problema a combatre.

Pels que no volem claudicar en la defensa de la qualitat i universalitat dels serveis públics, pels que ens emociona el nostre patrimoni col·lectiu, pels paisatges, pel mosaic de paisatges que cal preservar, sabent que els grans cuidadors són els pagesos que s’esforcen a diversificar-se.

Pels que sabem que hi ha molta feina a fer per tenir l’Administració que cada ciutadà es mereix, que hem de reduir la diferència entre les rendes, que cada cop és més gran i, per tant, ens allunya de la desitjada justícia social.

Pels que sabem que cal coratge i sensibilitat per aprofundir la democràcia, per reforçar la nostra identitat, perquè som una nació i no ens cal haver-ho de repetir i demostrar.

Els companys i companyes del meu partit, el PSC, m’han escollit segona de les llistes per a les properes eleccions, i sé que és una responsabilitat i un honor alhora. S’acosten unes eleccions difícils, però els progressistes no podem tirar la tovallola, no podem defallir. Si ho fem, guanyaran partits conservadors que centren els seus esforços només en reduïts sectors econòmics i volen donar lliçons de catalanitat, sense adonar-se que el primer valor de qui vol fer política és l’honradesa i la sinceritat.