NoNomésLletres

Escoltat el candidat a la Presidència de la Generalitat i escoltats els més rellevants dels portaveus parlamentaris, crec que Artur Mas ha fet un discurs en el que més que no agradar ningú, el què ha intentat era no desagradar ningú, probablement, més aviat pensant en hipotètiques abstencions en la segona volta, que no pas en vots favorables en la primera.

Tot l’arc parlamentari, segurament haurà trobat raons per no votar favorablement, però també hem trobat gestos. Gestos que segur que a uns disgustem, i a altres agraden, o l’inrevés: no ha parlat de concert econòmic, però ha parlat de pacte fiscal; no ha parlat de referèndum d’independència, però ha parlat de modificar la llei de consultes populars, per evitar l’ara necessària autorització de l’Estat; ha parlat de complir la sentència del tribunal Constitucional, però també ha parlat de què Catalunya ha de seguir un nou camí diferent d’Espanya, concretament el de la transició nacional ha dit (!!??).

El discurs del presidenciable ha assenyalat vuit línies estratègiques. Si només n’hagués assenyalat set, molt probablement seria investit President a la primera votació. Poca concreció, molta ambigüitat, no trepitjar ulls de poll, sembla haver estat la màxima del candidat. Ha dit això? O ha dit el contrari? ens preguntàvem no pocs Diputats entre el saló rosa i el saló gris. Ningú sap que ha dit! Millor, ningú sap què ha volgut dir!.

Ara bé, el vuitè eix estratègic ha estat clarificador i dintre el mateix, m’ha cridat l’atenció la definició de Catalunya com a “ròtula dels països riberencs del Nord i del Sud del Mediterrani”. Revelador, molt revelador és aquest nou paper de la Catalunya que pretén el Sr. Mas. Hem d’abandonar el paper de motor d’Espanya? Hem d’abandonar l’ambiciós paper de regió referent d’entre les regions europees?  Cal veure en aquesta nova orientació que la inestabilitat d’alguns països del Mediterrani són l’horitzó del presidenciable?  Em disculparan, però no és aquest l’horitzó que desitjo per Catalunya, per què la incertesa del Mediterrani, sobre tot del Sud, no pot continuar estant a l’agenda dels polítics catalans.

Els catalans volem estabilitat, els catalans volem un futur clar i nítid per les properes generacions i no volem les incerteses de determinades polítiques, ni de determinats països mediterranis, ni per al nostre futur com a territori, ni com a societat. Els catalans volem seguretat en el futur, i avui el candidat Mas, no ens l’ha ofert.

Aquest article, ha estat publicat a www.e-noticies.cat:

http://blogs.e-noticies.com/santi-rodriguez/de_motor_despanya_a_rotula_del_mediterrani.html

Potser el fet de fer públic el patrimoni dels candidats en una campanya vols ser un exercici de transparència. Així alguns mitjans “afins a la causa” han seguit el joc i han lloat aquesta actitud, i han convidat, més falsament que no sincerament, a altres candidats a seguir el mateix exemple.

A mi, la veritat, el patrimoni de Joan Herrera, m’interessa proporcionalment tant com les possibilitats que té d’arribar a governar, és a dir, gens. Ara bé posats a exercir la transparència, potser sí que m’agradaria conèixer, no el patrimoni, si no el diferencial de patrimoni entre el 2003 i el 2007, per exemple, de Joan Saura.

En primer lloc, la dada que resulta rellevant no és el patrimoni en un moment donat, que no és indicatiu de rés, en canvi sí resulta rellevant el diferencial del patrimoni entre el moment inicial i el moment final de l’exercici d’una responsabilitat pública. Per exemple Joan Herrera podria haver fet públic el seu patrimoni abans de ser diputat al Congrés, i així ara podríem valorar si s’ha enriquit o no; però no, no ha estat aquest el cas. Però també la veritat, és rellevant que Joan Herrera hagi guanyat més o menys exercint de diputat al Congrés? Tampoc em consta que se l’hagi vist massa en bicicleta per Madrid.

D’acord amb l’anterior, que un candidat faci públic el seu patrimoni no serà significatiu de transparència, fins que no ho torni a fer quan abandoni les seves responsabilitats, en conseqüència si el missatge que volen enviar és que hi ha qui no s’enriqueix amb la política, haurien de fer públics el diferencial del patrimoni dels nombrosos càrrecs que han tingut al Govern des de 2003, fins ara, i posats a ser transparents, podrien començar pel Joan Saura.

I no acaba aquí el meu interès: seria interessant veure quin és el futur (i també el passat) professional de tots aquests càrrecs; bé ja posats, a veure a quines altres administracions, ni que sigui a ajuntaments de “tercera” o a empreses públiques “locals” s’acaben resituant, això sí, amb sous de primera. Fem encara un altre exercici: analitzem l’historial professional de tants i tants càrrecs del partit del Joan Herrera, que no es caracteritzen precisament per provenir de cap mena de trajectòria professional, més enllà de la de la fidelitat política al seu partit.

Pobres, pobres, no sé si seran, ara bé tontos, segur que no.

Fa anys, molts anys que a la nostra ciutat hi ha un debat etern sobre si cal orientar la nostra economia cap al sector turístic, o mantenir i impulsar la tradició industrial que al llarg de tants anys ha caracteritzat Vilanova i la Geltrú. Si haguéssim de cercar un moment clau en el que es comença a encetar aquest debat, potser ens hauríem de remuntar a la desaparició de la fàbrica de la Rambla, que deixava pas a una significativa obertura al mar de la ciutat.

No tinc cap mena de dubte de què és necessari i oportú mantenir el teixit industrial que existeix, pot ser són reminiscències d’un passat industrial molt intens, però una part important del ja escàs teixit industrial vilanoví està adaptat al segle XXI amb fàbriques modernes, processos i productes innovadors, i això és garantia de permanència en el temps. Per tant en el nostre cas, no crec que hi hagi activitats econòmiques excloents les unes de les altres, i que la tradició industrial de la nostra ciutat ha de continuar present i compartint un lloc important amb altres sectors.

La economia local en els darrers 30 anys s’ha diversificat força, però també crec molt sincerament que ens hem perdut en el debat, i no s’ha actuat per aprofitar les oportunitats que tenim al davant, i estic convençut que el sector turístic n’és una de prou evident.

Platges magnífiques en magnífics entorns, encara que algun hauria de millorar; un port amb tots els ingredients necessaris: activitats nàutiques (algú recorda encara allò de l’estació nàutica?), activitat pesquera i comercial; una potent xarxa cultural entorn al segle XIX, Biblioteca Museu Balaguer, Can Papiol, un Museu del Ferrocarril únic, i encara que amb assignatures pendents com un Museu del Mar potent, o un Museu de Curiositats Marineres, o un Museu de la Dansa; espais naturals propers i a l’abast al Garraf i Olèrdola; una oferta gastronòmica diferenciada com els productes que el mar ofereix; festes importants, un Carnaval diferent, una Festa Major potent; activitats musicals de renom,… D’actius en tenim, només cal posar-los en valor, i que generin sinergies que permetin oferir noves oportunitats.

Probablement mai ens hem cregut, i per això potser tampoc mai hi ha hagut massa interès en que la nostra ciutat tingui noves infraestructures hoteleres i turístiques. Segurament la proximitat d’un turisme de massa espanta, per això és necessària l’habilitat per aprofitar les oportunitats amb la cura necessària. Però per aprofitar les oportunitats primer és necessari creure-hi, després convèncer altres per que hi creguin i al final impulsar noves inversions, que generin riquesa, sí riquesa que beneficiï a la ciutat.

L’actitud que hi ha hagut al llarg dels anys ha estat la de posar traves i traves a inversions que permetrien aprofitar oportunitats i fer créixer aquest sector. Mentre els cicles econòmics són creixents, pot ser no se li dona importància, però quan els cicles són recessius i la manca de treball es converteix en un problema social de primer ordre és quan ens lamentem de no haver aprofitat les oportunitats que tenim al davant.

No es tracta ni molt menys de reconvertir la nostra ciutat en una ciutat desconeguda, si no simplement es tracta de que mantenint el nostre propi caràcter i les nostres pròpies característiques siguin capaços de treure un rendiment econòmic sí, però social també dels nostres actius. La oportunitat la tenim al davant, només cal aprofitar-la.