Visca la política, i els polítics

Abans de res un parell d’aclaracions. Ni és meu el títol del post, ni és meva la idea. La titularitat de la cosa és del Carles Capdevila, director de l’Ara, que va escriure aquest editorial el dia 24, i també de l’eurodiputat Raül Romeva, que avui ha escrit aquest post a partir de l’article del primer.

Personalment al 2011 li demano dos o tres possibles i un impossible. Els primers me’ls guardo per mi, el segon queda perfectament reflexat en els dos textos que he enllaçat.

Cal respecte per la política i per tots aquells que han fet d’ella la seva vocació.

Un s’acaba cansant d’aquest ambient de desconfiança i de crítica ferotge, de veure com es banalitza i es ridiculitza en prime time, d’escoltar veritats absolutes com si la opinió d’un tertulià tingués res a veure amb els problemes que s’han de gestionar en el dia a dia.

La política va més enllà dels titulars de la Rahola, de les preguntes incisives (o no) del Cuní, o dels sermons del Barbeta and Co. a Rac1. I és aquest més enllà el que realment mereix ser ben explicat, amb les veus més adeqüades en cada cas. Cal ser justos amb una vocació, la de fer política, que entre uns i altres hem situat en aquell punt en el que fa vergonya anar pel món dient que és la teva.

Per això crec que no està de més demanar als mitjans, nous i vells, que siguin plenament conscients del seu poder de desinformació. Malauradament la política mediàtica no és només dels que la fan sinó que també és dels que l’expliquen. Així que la responsabilitat és, fins a cert punt, compartida.

Aquest és el meu impossible pel 2011: uns mitjans més rigurosos i menys endiosats. Sóc pessimista, suposo que l’any vinent em veuré demanant el mateix.

Tanco la temporada blocaire 2010. Bon any a tots.

 

Twitter, dos anys més tard

Fa un parell d’anys, arrel dels atemptats de Mumbai i de la cobertura que es va fer per Twitter, vaig escriure el post ‘Twitter com a font d’informació primària’, on bàsicament hi venia a dir el següent:

Més enllà de la quantitat o de la fiabilitat amb la que arribin les notícies a twitter, el factor important és l’espai que aquestes ocupen dins del procés informatiu. M’explico. Donada la velocitat amb la que arriben, quasi instantània, i la naturalesa del seu origen (en el cas de Mumbai hi havia algún twitt de testimonis directes), l’important de twiter és que trenca l’espai gris de temps que existia entre que passa alguna cosa i els mitjans ens ho expliquen. ¿Això vol dir que la notícia passa a ser propietat dels twitters? No, i sí. La notícia, com a tal, té un tempo. Des de les primeres informacions (normalment confuses) a les cròniques posteriors i fins a arribar al relat reflexiu. Per tant, ¿podem preguntar-li a twitter “Què ha passat a Mumbai”? No, en tot cas li haurem de preguntar “Què està passant?”.

Fa cosa de 13 mesos, quan Twitter va canviar la pregunta proposada als usuaris i va passar del “What are you doing?” al “What’s happening?”, no només em vaig adonar que l’havia clavat (orgull de malalt de la cosa, sí), sinó que em vaig convèncer de que per fi començàvem a definir la criatura dels 140 caràcters.

Ahir, un nou estudi del Pew Research i una entrevista que El País feia a Dick Costolo, nou CEO de Twitter, m’ho van corroborar.

Més enllà de l’enfoc que li van donar els seus creadors, inconscientment els usuaris hem transformat la pròpia eina i l’hem convertit en un mitjà d’informació a temps real. I per molts de nosaltres aquesta ja és la nostra font d’informació principal.

Com deia el xist aquell que corria per la xarxa, a Facebook hi trobes els amics, a Twitter aquella gent amb la que realment vols parlar. Val, és exagerat, però ja m’enteneu. El cercle que construïm a Twitter es fa sobretot per interès. Professional, acadèmic, informatiu, o les tres coses a la vegada. Amics n’hi han, però ni és la finalitat, ni es busca competir amb el que és i representa Facebook.

Per mi un exemple clar d’això van ser les últimes eleccions. El debat sobre la situació política era a tot arreu, com sempre, però per mi, per com estan configurats els meus interessos, el debat més rellevant era a Twitter. Polítics, politòlegs, periodistes, i altre gent de mal viure, em feien arribar la informació que més m’interessava. I encara més, ho feien al moment. I encara millor, hi podia participar.

Informació del màxim interès, en temps real i de la que jo mateix en sóc co-creador. Aquest és el monstre que ha creat Twitter i aquesta és la raó per la qual els seus creadors no tenen cap problema en afirmar que arribaran als 1000 milions d’usuaris.

Tagged with:
 

Quin PSC?

Mentre Montilla deixa pas, Hereu s’atrinxera, Castells cerca alternatives, i el propi partit es mira a si mateix en busca de respostes, les regnes del vaixell queden en mans de Joaquim Nadal, que queda com a referència d’un projecte que l’encara Conseller defensa com millor sap.

Nadal parla del milió i pico de vots que van rebre a les legislatives de 2008 i diu que en dos anys no hi pot haver un canvi estructural tan radical. Cert, no s’ha produït un canvi tan radical, i ningú nega que la tirada del PSC en les legislatives i contra un PP enquistat a la dreta de la dreta és real. Però si s’assumeix que aquest és el camí que volen seguir els socialistes llavors també han d’assumir que el seu paper a Catalunya no serà més rellevant que el sostre de 42 diputats del 2003. I gràcies.

No són incomprensibles les acusacions que parlen de dues ànimes, com tampoc ho són els motius per negar-ne la seva existència. Sí, potser els socialistes se senten com una gran família i creuen, amb encert, que no s’han de justificar pel seu federalisme i el seu bon enteniment amb Madrid. Tenen raó, però quan defenses amb fermesa el que ets llavors també has de tenir molt clar el que no ets. I, altre cop, assumir-ne les conseqüències.

No cal remuntar-se a Maragall, ni al milió de vots del 99. En revisar el que va passar diumenge en tenim prou per comprovar aquestes conseqüències. El que sabem fins ara, i que de fet ja intuíem, és que la majoria de vots que se li van escapar al PSC no van anar ni a l’abstenció, ni al PP, van anar cap a CiU. I ho van fer per tot el territori, també en aquells feus (Barcelona, cinturó metropolità, etc.) que la direcció socialista ha utilitzat per justificar la seva estratègia dels últims sis anys.

D’acord. Hi ha la crisi, hi ha el desgast del tripartit, hi ha el vot de càstig en clau nacional, d’acord. I si voleu no són aquestes eleccions les millors per demostrar que les sigles PSOE perjudiquen en excés la marca PSC. Però la crisi interna que s’ha generat sí que és una gran oportunitat per treure el debat del calaix, si és que mai es va desar.

S’ha dit milers de vegades però potser cal dir-ho un altre cop i cal dir-ho més fort: l’electorat català es posiciona en el centre-esquerra catalanista. No des de fa uns anys, no des de Maragall, no des de la transició. Ja als anys 30 aquesta era la millor definició d’aquest electorat, i ni l’Estatut, ni el 10-J, ni la crisi, ni la immigració, han canviat gaire el panorama.

Ho podrà entendre el PSC? O millor, ho voldrà entendre el PSC?

—-

Actualització: Val la pena llegir el post de Pau Canaleta: ‘És la centralitat’. Continuo pensant que l’eix catalanista és fonamental pel PSC per acostar-se al centre de l’espai electoral català, però té raó en Pau quan diu que els socialistes han perdut la sintonia (tota la que ha guanyat CiU) amb els valors d’unes classes mitjanes que han canviat molt els últims anys.

Tagged with:
 

El protagonista d’aquesta campanya

El protagonista d’aquesta campanya no és una estratègia, ni un discurs, ni un candidat, ni una enquesta, ni un vídeo. El protagonista d’aquesta campanya és el poc interès que ha despertat. El desinterès, vaja.

Ja el coneixem de fa temps aquest desencís de la ciutadania. I diem que serà la crisi, o serà el Tripartit, o serà la corrupció, o serà tot plegat. No ho tenim clar. L’únic que sabem segur, i ara ho hem corroborat, és que els propis partits han acceptat aquest escenari.

La clau la va donar fa dos dies el Vicent. Sí, la política està en retirada. Els partits han perdut espai d’influència i han decidit enfortir posicions al voltant d’estructures tradicionals.

Com dirien els clàssics, eso no son formas, son alardes. Potser el dilluns, amb un 48% d’abstenció (aposta personal) i un 8% de vot en blanc (aposta personal i 2), algú en parlarà en alguna tertúlia. Que no pot ser, que els polítics han de fer alguna cosa i que bla, bla, bla. I aquests, acabades les celebracions o les misses, diran el mateix, que no pot ser, i que han de canviar i que bla, bla, bla, però que la crisi tal i la crisi qual.

Ai, la crisi. Sí, la crisi s’ha convertit per la classe política en el gran calaix de sastre on fer-hi entrar la batalla política, i per la ciutadania en el bosc que no ens deixa veure els arbres. Potser val la pena recordar-ho: la crisi econòmica va arribar el 2008, la crisi política ve de més lluny. I el que és pitjor, aquesta última ha vingut per quedar-se. Fora bon moment perquè alguns en prenguin nota de veritat i entenguin que aquest tema és alguna cosa més que dues línies en una declaració institucional.

Dit això, crec que el diumenge tenim la obligació d’anar a les urnes. Encara que sembli una contradicció amb el que he dit fins ara no ho és. M’explico.

No podem concebre l’acte de votar com un favor, o com que els ciutadans els hi seguim el joc als partits, perquè no és així. Votar és un acte de responsabilitat amb nosaltres mateixos, amb la societat que volem. I sí, probablement no votar també sigui una forma molt potent de mostrar que estem en desacord i, en conseqüència, una manera de dir que no és això el que volem. Però hi ha altres mecanismes per això.

No estic fent campanya pel vot en blanc. Ni molt menys. Tots tenim les nostres raons per votar a qui volguem i totes són igual de bones i de legítimes. I és precisament per això, perquè totes són legítimes i són importants, les hem de dur a terme. No pot ser que donem la raó als que diuen que votar s’ha convertit en  tràmit, encara que la tinguin. No ho podem fer. Acceptar això és acceptar que com a societat estem paralitzats i que hem decidit no decidir. I no, no és el moment per dubtar de nosaltres mateixos.

28N: 3 dies

16:36: Aquests dos últims dies de campanya assistiré als dos mítings finals de PSC i CiU. Dos dies seguits al Sant Jordi per veure com uns i altres acaben les campanyes i encaren el 28-N. Tot està prou clar però sempre fa gràcia, a mi almenys, veure aquests tinglados.

Ja no actualitzaré més aquest post, ni en faré cap altre demà a no ser que hi hagi alguna novetat prou important. En prometo un de llarg i reflexiu per dissabte.

Per qualsevol cosa, ja sabeu on som.

15:22: Les coses com són, Montilla la clava en aquesta part de l’entrevista que publica l’Avui.

El preocupa que, amb una baixa participació, es fragmenti el Parlament?

No. Em preocuparia més per la baixa participació que no pas per la fragmentació. El fet que hi hagi parlaments cada cop més amplis és una cosa que s’està produint a tot Europa. Només cal mirar Alemanya.

Paral·lelament, els partits demanen, com vostès o CiU, majories més sòlides…

Aquí tenim un diferencial amb Europa, i és que no hi ha cultura de governs de coalició. Per això l’electorat penalitza les desavinences. No n’hi ha hagut a Espanya ni a Catalunya fins al tripartit.

Aquests set anys de tripartit, hi han contribuït?

Hi ha més cultura ara que fa set anys.

Sigui millor o pitjor gestió, millor o pitjor la situació a les enquestes, això és cert.

11:44: Com no ens cansem de fer notar: Peor, imposible.

Frivolidad, improvisación y falsas expectativas en una campaña pedestre enfrentan al electorado a un dilema: votar o no hacerlo. Y en el primer caso, mantener la fidelidad de voto o cambiar su opción. Con las referencias del debate ofrecidas por los partidos –se llene o no el Palau con el PSC y con CiU–, es más fácil caer en una perplejidad paralizante que en la proactividad participativa.

Per emmarcar aquesta “es más fácil caer en una perplejidad paralizante que en la proactividad participativa”.

08:43: Vicent Martínez explica tot el que cal saber de la campanya, és a dir, tot allò que és realment important, en un sol post. La política en retirada.

És una qüestió general. La política perd espais d’influència. A nivell global (les actuacions sense marge arran de la crisi financera així ho demostren) i a nivell local (desprestigi de les institucions i de l’activitat de gestió de la res publica). Causa i conseqüència a l’hora és que, a un nivell inferior, els partits polítics han tancat fronteres, han cavat trinxeres i s’han dedicat a enrocar-se en sí mateixos com a organitzacions, deixant de cobrir grans espais de la societat que han de trobar altres referents.

En aquestes eleccions el més important no serà el resultat sinó les lectures que els propis partits, sobretot els derrotats, facin dels índexs de participació, del vot en blanc, i de l’escasa mobilització que han aconseguit més enllà dels seus hooligans. O, si voleu, canvio el temps verbal. No serà el més important. Però ho hauria de ser.