Abans de res un parell d’aclaracions. Ni és meu el títol del post, ni és meva la idea. La titularitat de la cosa és del Carles Capdevila, director de l’Ara, que va escriure aquest editorial el dia 24, i també de l’eurodiputat Raül Romeva, que avui ha escrit aquest post a partir de l’article del primer.
Personalment al 2011 li demano dos o tres possibles i un impossible. Els primers me’ls guardo per mi, el segon queda perfectament reflexat en els dos textos que he enllaçat.
Cal respecte per la política i per tots aquells que han fet d’ella la seva vocació.
Un s’acaba cansant d’aquest ambient de desconfiança i de crítica ferotge, de veure com es banalitza i es ridiculitza en prime time, d’escoltar veritats absolutes com si la opinió d’un tertulià tingués res a veure amb els problemes que s’han de gestionar en el dia a dia.
La política va més enllà dels titulars de la Rahola, de les preguntes incisives (o no) del Cuní, o dels sermons del Barbeta and Co. a Rac1. I és aquest més enllà el que realment mereix ser ben explicat, amb les veus més adeqüades en cada cas. Cal ser justos amb una vocació, la de fer política, que entre uns i altres hem situat en aquell punt en el que fa vergonya anar pel món dient que és la teva.
Per això crec que no està de més demanar als mitjans, nous i vells, que siguin plenament conscients del seu poder de desinformació. Malauradament la política mediàtica no és només dels que la fan sinó que també és dels que l’expliquen. Així que la responsabilitat és, fins a cert punt, compartida.
Aquest és el meu impossible pel 2011: uns mitjans més rigurosos i menys endiosats. Sóc pessimista, suposo que l’any vinent em veuré demanant el mateix.
Tanco la temporada blocaire 2010. Bon any a tots.
Comentaris