L’any 2011 ha començat al Parlament Europeu amb un acte històric de catalans i valencians a favor del corredor ferroviari mediterrani organitzar per FERRMED, amb el suport de murcians i andalusos. El president de la Generalitat valenciana Francisco Camps (a la foto amb el conseller Lluís Recoder i el president de Múrcia) ha participat el passat dimecres en un acte que aposta per trencar el secular centralisme ferroviari espanyol, obsedit a construir trens radials amb centre a Madrid. Catalans i valencians promouen ara que la Unió Europeu proclami com a prioritari, i també d’interès europeu, un tren que uneixi directament els nostres ports mediterranis amb el cor d’Europa sense passar per Madrid. Els alts funcionaris espanyols prou que saben que aquest tren és el tren de la llibertat, el tren de la definitiva europeïtzació (altrament dit, de la definitiva desespanyolització) de les economies catalana i valenciana, i per això avui aquest tren encara no està fet. A Madrid sembla que prefereixin una Espanya pobra abans que pròspera, si la prosperitat d’Espanya ha d’entrar pels ports valencians i catalans.

L’any 2010 ha estat l’any en què Europa ha despullat Zapatero i el món l’ha descobert tal com és. La presidència espanyola de la UE, plantejada com una operació de màrqueting per reforçar el lideratge de ZP, en pocs dies ja va posar de manifest la inconsistència i la frivolitat del president populista espanyol. ZP ha perdut miserablement un temps preciós: s’ha passat dos anys obsedit a negar la crisi econòmica (de gener de 2008 fins a la fatídica segona setmana de maig de 2010), mentre Europa començava l’estiu del 2008 a experimentar tot tipus de reformes que li va permetre aturar el cop i que li ha permès recuperar el creixement econòmic. ZP també ha culpat els americans de la crisi, sense reconèixer cap responsabilitat en la pròpia bombolla immobiliària, en la pèrdua continuada de competitivitat del país i en l’esclerosi de les pròpies institucions econòmiques: mercat laboral dual i inflexible, morositat insòlita del sector públic, absentisme laboral creixent, justícia inoperant, infraestructures ineficients i jacobines, bunyol autonòmic insostenible... I finalment, la culpa principal la tenen “els mercats”: mentalment, ZP i el PSOE estan ancorats al maig de 68. Un altre cop els catalans patim un altre president espanyol que no parla llengües, que no ha viscut mai a l’estranger, que no té una base intel·lectual sòlida, que no ha treballat mai al sector privat, que desconeix qui i com es crea riquesa, que ignora els reptes que les economies emergents plantegen als europeus... El 2011, que a Europa consolidarà la recuperació aquí pinta, com a escenari més probable, tant dolent com el 2010.

Els catalans no som els únics europeus, juntament amb escocesos, flamencs o italians del nord, en reclamar als ineficients i desfasats Estats-nació la recaptació i la gestió dels nostres impostos. També a la Unió Europea, especialment al Parlament Europeu i a la Comissió Europea, augmenten els partidaris d’una política fiscal pròpia, el que a Brussel·les s’anomena federalisme europeu: el concert econòmic europeu passa per disposar d’un Tresor únic o comú europeu que recapti alguns impostos i pugui emetre eurobons. Això permetria reduir la dependència actual de la UE de les migrades i decreixents transferències estatals (us sona? és exactament del què ens queixem els catalans) i permetria poder dur a terme una política econòmica a escala europea petita però efectivament pròpia i autònoma. És en aquest sentit que al mes d’octubre passat va ser aprovada una esmena meva, tant en la comissió d’Economia com al plenari del Parlament, relativa a considerar la possibilitat de crear l’esmentat Tresor comú europeu. L’aprovació d’aquesta esmena, presentada en l’informe dirigit pel portuguès Diogo Feio de governança econòmica europea (al parlament els informes porten el nom del diputat relator mentre es tramiten), no va ser pas fàcil ni lliure de durs debats. Aquí teniu una crònica sobre aquesta qüestió, ajornada fins ara per la sobre-feina acumulada, tant per les eleccions catalanes com per la nova responsabilitat assumida en la comissió de Transports: sóc el ponent del grup liberal en la futura directiva de liberalització ferroviària europea, fet que absorbirà el meu treball en comissió en els propers mesos, tal com participar en la supervisió financera ha ocupat el meu primer any de treball parlamentari.

El diumenge passat CiU va aconseguir una gran victòria electoral sobre el govern tripartit i tot just aquesta mateixa setmana, amb l’anunci de la privatització dels aeroports d’AENA que margina la Generalitat, el PSOE de ZP em confirma el títol d’aquest article (un cop més i en van molts en els darrers set anys): el PSOE abans prefereix privatitzar el monopoli ineficient d’AENA que abordar la solució eficient, la gestió individual dels aeroports des dels diferents territoris. I això ho fa un govern d’esquerres allà i ho ha tolerat un govern d’esquerres aquí durant set anys, amb els seus 30 diputats a Madrid!! En opinió meva els tripartits han fracassat perquè el PSC, tot i complicitat i la docilitat total d’ERC i d’ICV, no ha aconseguit camuflar davant dels catalans la seva dependència fatal del centralisme del PSOE i el seu fals federalisme. El PSC, tot fent servir un discurs tronat del segle passat entre dretes i esquerres per seguir camuflant la mentida que ha paralitzat l’autogovern de Catalunya des de 1977, ha estat clamorosament derrotat utilitzant un llenguatge que a l’Europa avançada ja pràcticament ningú no fa servir, tal com vinc dient darrerament en aquest blog. CiU ha aconseguit una victòria històrica a les 41 comarques catalanes, especialment significativa al cinturó roig de Barcelona: una victòria que enterra les aspiracions d’ERC de substituir el PSC com a primer partit metropolità, mitjançant el regal continuat de la presidència de la Generalitat als sucursalistes del PSOE (aquest era l’objectiu de la famosa aposta estratègica d’ERC al 2003 i al 2006, que jo des del diari Avui havia criticat des del primer dia). Si l’art de la política consisteix en convertir idees en escons, CiU se n’ha sortit més bé que ningú amb la seva aposta pel concert econòmic, essent el seu missatge el més creïble per als catalans. La qüestió nacional i territorial catalana centrarà el debat dels propers anys mentre que el conflicte esquerra-dreta, en els termes en què el tripartit l’ha utilitzat contra CiU, em sembla ja caducat.

Aquest diumenge els catalans som convocats a votar un nou Parlament. Les enquestes diuen que CiU guanyarà les eleccions, tot i que en opinió meva encara hi ha molts interrogants que poden alterar notablement els resultats que aquestes indiquen. Així, tot i que el rebuig a un nou tripartit ha arribat fins a un 85% dels catalans, cotes de rebuig mai vistes a casa nostra (i em sembla que mai vistes en cap altre país), el principal partit de l’oposició no recull ni la meitat d’expectatives de vot de tot aquest immens desencís col·lectiu: havent-hi avui més d’un 30% d’indecisos CiU, que va obtenir un 31% de vot al 2006, ara les enquestes la situen només entre el 35% i el 38% del vot com a màxim. Això em fa pensar que CiU es troba més a prop dels 56 diputats que no pas dels 68 diputats que marquen la majoria absoluta al Parlament, la qual cosa forçaria la negociació d’un altre govern de coalició... o, per què no, d’un tercer tripartit? Cal tenir present que l’enquesta del CIS, amb una mostra de 3.000 persones (entrevistats presencialment, no pas telefònicament), ens ha predit 60 diputats per al tripartit i 59 per a CiU... i cal recordar que al 2006, quan les enquestes tampoc no preveien la suma tripartita, el CIS va ser qui més es va acostar al resultat final. Si, finalment, l’abstenció i el vot en blanc tornen a créixer, s’atomitzarà més el proper parlament i CiU s’allunyarà més encara de la majoria forta que reclama.... I si es dóna el 60-59 esmentat, què passa si el PP s’absté en segona volta?

Joan Puigcercós deu tenir males enquestes, per com ha tret en campanya el tema de l'espoli fiscal de Catalunya. El problema d'ERC és que ja no té credibilitat: és precisament gràcies al president ZP que ERC va votar al 2004 a canvi de res, i també gràcies als dos tripartits que ERC va engendrar, que el dèficit fiscal de Catalunya ha assolit màxims històrics (més del 10% del PIB anual). I és també responsabilitat d'ERC que avui la Generalitat de Catalunya es trobi molt a prop de la fallida financera: Artur Mas aquest dilluns parlava ja d'un deute públic acumulat superior als 40.000 milions €, una xifra que triplica el deute de l'any 2005: no era tant bo el nou finançament de la Generalitat, presentat a bombo i plateret l'estiu passat? La Generalitat necessitarà l'any vinent uns 8.000 milions € per a refinançar els venciments del seu deute (9.000 milions segons Guillem López-Casanovas) i el president Montilla diu que no deixarà factures pendents de pagar però, segons dades de la pròpia conselleria d'Economia, al setembre d'enguany la diferència entre les obligacions reconegudes i pagades ja era de 3.724 milions d'euros (diners que es deuen als proveïdors: hospitals, escoles, empreses...). Els dos tripartits han disparat el personal de la Generalitat de 140.000 a 226.000 empleats: 86.000 nous funcionaris dels quals només 35.000 són metges, mossos o mestres, segons publicava ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia. Tota aquesta disbauxa de dèficit i deute públic sembla programat per a que el proper govern català no pugui aixecar el vol pel gran pes del plom a les ales que es trobarà...

Ahir vaig assistir a la missa del Papa Benet XVI a la Sagrada Família. Havia rebut tot just el vespre abans una invitació del seu Patronat: des que sóc diputat he fet vàries preguntes a la Comissió Europea sobre el túnel que el govern espanyol construeix gairebé a tocar dels fonaments del temple; també vaig fer una intervenció en el plenari ara fa un any i hi he portat alguns diputats del Parlament Europeu, interessats per aquest cas. Vaig ser situat al final d'una filera de cadires, tapat per una gran columna, però vaig poder seguir la retransmissió de TVC gràcies a una pantalla. Benet XVI va fer servir molt més català del què m'havia imaginat i la influència litúrgica del monestir de Montserrat ha estat total en els cants (tots en català), de tal manera que m'hi he sentit molt còmode. El temple per dins és d'una gran bellesa, ple de matisos lluminosos i d'espais altíssims, que conviden a imaginar que no tota la veritat és només aparent i visible. L'home és també un animal espiritual, en la mesura que cerca el sentit de la vida, i l'estètica sovint obre la porta de l'ètica: la bellesa del temple, amb l'orgue i la música coral acompanyant la litúrgia, amb serenor ahir van convidar a elevar l'esperit. I així al final de la missa vaig recordar el que Sarkozy havia dit de Gaudí: que aquest aconsegueix que la pregària brolli de la pedra.

El periodista català Mar­çal Sintes acaba de guanyar el darrer premi d'assaig Ramon Trias Fargas, amb una obra relativa a la relació entre periodisme i política. En les darreres setmanes al grup liberal-demòcrata hem parlat molt d'aquesta qüestió, en els debats al voltant dels populismes emergents a Europa, arran del pacte de govern fet fa poc a Holanda. En aquest país, sempre proeuropeista, tolerant i avançat, els liberals clàssics del partit VVD han pactat amb els democratacristians i formaran un govern bipartit amb el suport extern del partit anti-Islam del polític populista Gert Wilders, que va esdevenir la tercera forca política del país amb un 16% dels vots (1,5 milions de vots!!), però que no ha volgut entrar al govern. Quines són les causes del creixement dels partits populistes, que creixen a costa dels grans partits tradicionals, principalment el socialista (Dinamarca, Suècia, Holanda, Àustria...)? Fins a quin punt la creixent frivolització dels mitjans de comunicació de masses, que redueix cada cop més l'espai i els temps dedicat a l'anàlisi i al debat rigorós de l'activitat parlamentària, en favor de programes de debat amb tota mena de personatges extravagants i histriònics, té relació amb l'emergència dels populismes polítics? El cas de Belén Esteban (a la foto) a Espanya és il·lustratiu i a casa nostra potser que la Plataforma per Catalunya obtingui ara representació parlamentària, tal com sosté l'alcalde de Vic Vila d'Abadal. En tot cas, a Europa es diu que sense uns mitjans de comunicació rigorosos i independents una democràcia parlamentària ho molt té difícil per a sobreviure.

Aquesta setmana a Bèlgica s'han trencat les negociacions per a formar govern, atès que el partit guanyador a Flandes (el sobiranista NVA, amb un 30% de vot flamenc) es manté ferm en no acceptar d'entrar al govern si no hi ha una reforma federalitzant en el model d'Estat, més concretament en el traspàs de la recaptació d'impostos als governs regionals (fins ara tots els impostos els recapta l'Estat belga, que amb transferències dota de diners regions i ajuntaments). Després de 112 dies de negociacions, aquest dimarts totes les portades mostraven el líder de l'NVA, Bart de Wever (a la foto celebrant la seva victòria la nit electoral, amb una bandera europea on una de les dotze estrelles és el lleó de Flandes), convidant els altres partits a formar govern sense ells, tot i ser el primer partit en vots de Flandes i també de Bèlgica. Cal tenir present que la tradició política belga convida el primer partit de Flandes (que té el 60% de la població del país) a formar govern i convida el seu líder a ser-ne el president. La situació de Flandes és molt semblant en aquest punt a la de Catalunya: dues nacions europees sense Estat, però cada cop més obertes i integrades en una economia global, la competitivitat de les quals passa per disposar d'un Estat còmplice i eficient en la defensa dels seus interessos. Bèlgica, com Espanya, és encara un estat unitari que es pot trobar amb el dilema de feredalitzar-se de debò (al món avançat federalisme vol dir precisament concert econòmic, en contra del que diu el Sr. Montilla) o trencar-se.

Avui s'ha aprovat al Parlament Europeu, per una ampla majoria de 590 sobre 650 diputats, el paquet de supervisió financera europea. Aquest és el paquet legislatiu més important des l'aprovació del Tractat de Lisboa i serà una de les regulacions més importants d'aquesta legislatura. De fet, aqui al parlament hi ha qui diu que la creació de la nova arquitectura europea té una importància semblant a la creació de l'euro, subsanant-se ara el principal error comès en el moment de la seva creació: haver deixat en els bancs centrals estatals el monopoli de la regulació i la supervisió financera d'unes entitats financeres que ja eren llavors supranacionals. El resultat final assolit és encara millor si es té en compte que ara fa un any alguns estats membres, en plena crisi econòmica, semblaven preferir renacionalitzar i reforçar a nivell nacional la supervisió financera, més que no pas integrar-la a nivell europeu. El paper del Banc Central Europeu (BCE) en la nova supervisió financera en resulta reforçat fins al punt que, en els propers anys, l'assoliment de l'objectiu "estabilitat financera" será gairebé tant important com l'objectiu "estabilitat de preus", que fins ara ha monopolitzat la política monetària del BCE. A la foto hi teniu Jean Claude Trichet juntament amb l'alemany Axel Weber, que molts consideren el seu successor l'any vinent a la presidència del BCE. Tot seguit s'adjunta una crònica ampliada i alguns detalls de la negociació final que he tingut la sort de viure en primera persona, en tant que ponent d'un dels sis informes del paquet legislatiu aprovat.

La setmana vinent es vota al Parlament Europeu el que es coneix com a "financial supervisory package", el paquet legislatiu sobre supervisió financera europea. Aquest paquet és el més important des del Tractat de Lisboa i un dels més importants de la legislatura. La nova arquitectura institucional de supervisió financera europea, que contempla la creació de tres agències supraestatals (bancària, de valors i mercats i d'assegurances i pensions), tindrà per damunt seu un comitè europeu de risc sistèmic, el "policia dels policies": aquest comitè, que s'encarregarà de la vigilància macroeconòmica dels mercats financers europeus, estarà finalment presidit pel president del Banc Central Europeu (BCE). Tot i les pressions d'alguns grans bancs, així com també d'alguns estats membres, finalment serà el president del BCE qui arriscarà el seu prestigi i la seva credibilitat també en la vigilància i en la detecció de riscos financers sistèmics (bombolles immobiliàries, fallides bancàries...) en qualsevol país de la unió. He tingut la sort de ser un dels sis diputats ponents de tot aquest paquet legislatiu; de fet, vaig poder agafar l'informe més petit a la comissió d'Economia, que precisament parla del lligam del BCE en les tasques de supervisió europea. Avui us adjunto el meu "explanatory statement" en català, un breu text en el qual el diputat ponent argumenta i justifica les seves propostes legislatives. La setmana vinent, si s'aprova el paquet, faré una explicació de com va anar la negociació final, atès que el Consell (òrgan que representa els estats membres) va voler trencar aquest lligam a la penúltima reunió.

Que un govern d'esquerres com el tripartit, des de la seva pretesa superioritat moral, acabi la legislatura convocant les eleccions en un dia de partit Barça-Madrid, em recorda inevitablement els darrers anys del franquisme. Al final de la dictadura tot servia per tapar la mala política i la mala gestió econòmica i el futbol, com a gran esport de masses que llavors començava a ser, era el circ perfecte per aquell dictador cínic que va arribar a dir "haga como yo y no se meta en política". Us adjunto unes ampliacions del breu comentari que ahir vaig fer al meu facebook, i que avui ha merescut que en Jordi Basté se'n fes ressò a RAC-1 i que en Carles Francino em donés entrada, també a quarts de nou del matí i durant 10 minuts, al seu programa per tal d'explicar el franquisme sociològic de Montilla. Quin ofici, aquest de polític, i quin país!! Ni un ni l'altre em van entrevistar durant la campanya electoral de l'any passat i tampoc no tenen interés en la creixent i influent feina que es fa al Parlament Europeu i en la qual hi estic participant directament (ara acabem de tancar una molt important reforma del sistema financer europeu i estem debatent els corredors ferroviaris de mercaderies del futur). No em negareu que aquest periodisme dóna incentius racionals creixents per a veure qui la diu més grossa...

El dia 30 d’agost de 1910, ara fa exactament 100 anys, va néixer a Lleida Màrius Torres (1910-1942), un dels grans poetes catalans del segle XX i, en opinió meva, el més meritori i singular. El “poeta de la nova Catalunya”, tal com el va definir Raimon Galí, va morir de tuberculosi als 32 anys d’edat, després de 6 anys de llarga i penosa lluita contra la malaltia al sanatori del Puig d’Olena. Màrius Torres (a la foto amb la seva estimada Mercè Figueras) fou un poeta del qual el canonge Carles Cardó, secretari del cardenal Vidal i Barraquer, va escriure que “sens dubte, hauria superat tots els poetes catalans anteriors si li haguessin estat doblats els seus anys de vida”. La poesia de Màrius Torres és deliberadament noble i la seva constància en la recerca d’un sentit a la seva vida, destil·lada en paraules profundes i emocionants, és reflex d’una admirable salut espiritual i d’una joia molt fonda, que brollen sorprenentment d’un home físicament tan malalt i limitat. Per a Pere Gimferrer aquest fet atorga a la seva poesia una intemporalitat i una universalitat excepcionals i per això Carles Riba li adreçà unes paraules prou significatives: “Els poemes de Vostè són els d’una solitud on Déu i la Seva acció i les Seves criatures són presents. Cap màgia d’artista no pretén d’omplir-la ni d’organitzar-la. Un home s’entén amb la Realitat última per una mena de pacte de confiança i acceptació, d’una banda, cap abús de força per l’altra; d’on el to, entre l’oració i la meravella, és sempre tant estrany a tot virtuosisme, és tan a mitja veu…” .

La recent prohibició de les curses de braus per part del Parlament de Catalunya ha estat rebuda a l’Espanya profunda com una declaració de guerra. Personalment, a mi els toros no m’agraden i sempre els he trobat més una barbàrie que un espectacle: vegeu com a mostra la brutal foto que fa escassament tres mesos va donar la volta al món, la cornada que entra pel coll i surt per la boca del torero Julio Aparicio. La reacció espanyola, però, no s’ha quedat pas curta i ha generat portades de regust inequívocament franquista i dotzenes de pàgines esbiaixades i fins i tot en algun cas sectàries. Per què es produeix aquesta agressivitat contra tot allò que emana de Catalunya? Espanya pateix una greu crisi econòmica en haver descobert que el seu miracle econòmic basat en la construcció era només un miratge, i ara la seva brutal crisi pot comportar un llarg període de declivi econòmic. Espanya ha passat de ser un país receptor d’emigració a expulsar força de treball amb talent (el somni de PSOE i PP és un país amb 60 milions d’habitants i així s’entén la política de portes amb la immigració: la T4 de Barajas ha estat la porta de la immigració il·legal a la UE). L’esport serveix als poders fàctics madrilenys per a tapar el fracàs econòmic i els toros són utilitzats per a cohesionar la societat espanyola, per sobre de les ideologies i de les classes socials. Ja cal que els catalans ens preparem: potser més que avançar en l’autogovern, en els propers anys tocarà defensar el poc que ja tenim...

El congost de Mont-rebei és una meravella natural que els catalans tenim a tocar de casa però que no coneixem. Als Pirineus catalans els rius baixen de nord a sud i les muntanyes van d’oest a est de tal manera que els rius, quan les travessaven, han excavat amb el temps uns congostos espectaculars. El congost de Mont-rebei és resultat de la intersecció del riu Noguera Ribagorçana amb la imponent serralada del Montsec: quan es troben el riu baixa a 500 metres de cota sobre el nivell del mar i el Montsec té una alçada en aquella latitud entre 1.300 i 1.700 metres, de tal manera que els espadats que el riu ha generat en molts llocs superen els 500 metres de paret vertical. Aquest estiu amb tota la família hem baixat i pujat en kaiak pel congost de Mont-rebei, en una excursió plàcida i tranquil·la per uns paratges naturals magnífics. Gràcies a que el pantà de Canyelles enguany es troba al 66% de la seva capacitat (és un pantà més gran que el de Rialb), hem pogut anar i venir, i banyar-nos i aturar-nos, al llarg dels 3 quilòmetres que van del congost de Mont-rebei fins al congost del Seguer, atès que la cua del pantà enguany cobreix amb una làmina d’aigua tot el congost. Quan aquest pantà, de 28 km de cua, està baix en el congost de Mont-rebei el riu Noguera Ribagorçana és un riu d’aigües braves, que s’ha de baixar amb canoa pneumàtica i la travessia llavors no és pas tan plàcida.