EL BIC del Berguedà, treballa per la "Coalició per la Independència de Catalunya" i pel proper Estat Català. El nostre referent nacional és www.catalunyaaccio.org, però les opinions expressades en aquest blog són exclusives de Salvador Molins.
(Conferència feta al Centre Cívic Fort Pienc de Barcelona, el dia 2 de maig de l'any 2007)
Senyores, senyors,
L’escriptor i periodista de La Vanguardia Lluís Permanyer va publicar l’any 1993 un llibre recopilatori que es diu Cites i testimonis sobre Barcelona i que un subtítol prou explícit: “La ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2.000 anys”. La veritat és que la seva lectura és interessant per dos motius. El primer, per veure la impressió que produeix Barcelona en personatges tan dispars com l’emperador d’Àustria Maximilià II, que va viure al segle XVI, o el cantant Peter Gabriel; i, en segon lloc, per constatar que de les gairebé cinc-centes cites de les quals consta aquest llibre la majoria no fan referència a una descripció que podríem dir paisatgística de la nostra ciutat, sinó que parlen de la gent, parlen dels barcelonins, en definitiva, parlen de tots nosaltres. Naturalment, dins d’aquestes cinc-centes cites hi ha de tot. Des de l’escriptor francès Pròsper Mérimée, que en una carta datada el 1803 li escrivia a un altre escriptor, Stendhal, i li deia que “Si teniu molt d’interès a parlar amb persones intel·ligents, pregunteu per Barcelona”, fins a un dels pares de la literatura castellana, Francisco de Quevedo, que amb tot el seu verí anticatalà, titlla els habitants de Barcelona com un “aborto monstruoso de la política”. Jo, la veritat, no sé que hagués escrit aquest home si hagués conegut algun dels últims alcaldes de la nostra ciutat.
Però bé, si he començat fent referència a aquest llibre és perquè tinguem sempre ben present que si volem parlar de Barcelona amb una certa propietat ho hem de fet tot intentant saber interpretar els barcelonins. Perquè la política és també, i fonamentalment, l’art de dirigir una societat. I per fer-ho, cal esbrinar quina és la personalitat col·lectiva del poble al qual es vol dirigir. I com que som, i tots vostès ja ho saben perfectament, a les portes d’unes eleccions municipals on haurem d’elegir els homes i les dones que hauran de dur la direcció de la ciutat és un moment oportú per intentar discernir, ni que sigui una mica, l’ànima col·lectiva del nostre cap i casal. Com que això no ho farà cap dels candidats a l’Alcaldia de Barcelona, com a mínim ho farà Catalunya Acció, encara que nosaltres no ens presentem a aquestes eleccions. I no ho faran cap dels candidats perquè la seva mediocritat i la seva irresponsabilitat els impedirà anar més enllà de quatre eslògans insípids que un publicista qualsevol els dicta des d’un despatx que probablement ni tan sols és a la ciutat de Barcelona.
Però, anem per parts, i preguntem-nos abans de res si existeix una manera de ser peculiar dels barcelonins, respecte, naturalment, als altres catalans. En el seu llibre Barcelona, una discussió entranyable Josep Pla afirma:
“Tot en el que els catalans és generalment brusquedat, aspror, timidesa, contundència o eixelebrament en el barceloní és dolçor, suavitat, ironia, matisació i prudència.”
Home, vistes així les coses, des del prisma “planià” pot semblar que la gent de comarques tots siguin uns trabucaires i nosaltres, els barcelonins, una mena de cort versallesca. I francament, per poc coneixement que un tingui del país veurà que l’autor exagera i distorsiona els colors del retrat fins al màxim. Tot i que sí que és veritat que existeix en el nostre país una manera de fer, diguem-ne, capitalina, i no ens hem d’escandalitzar perquè no en som una excepció, passa a França amb París o a l’Argentina amb Buenos Aires. Però, d’on ve aquest capteniment? Per què aquestes diferències substancials entre els uns i els altres? De la mateixa manera que dic que en Pla en fa un gra massa a l’hora de diferenciar barcelonins i catalans, hem de reconèixer que afina, aquí potser més, la punteria quan es tracta de definir el tipus capitalí d’aquí d’una manera genèrica. Així doncs, afirma respecte d’això:
“Les grans ciutats segreguen una vivor especial i un sentit de personalitat. Es pensen que només ells tenen sensacions, que monopolitzen la sensibilitat i el pensament, de vegades sembla que només s’entenen entre ells.”
Aquesta podria ser, si fa no fa, la sensació que hom pot tenir quan tracta amb un novaiorquès o un parisenc, posem per cas. Amb tot, la seva condició capitalina la presenten sempre com un plus afegit al seu legítim sentiment nacional. En canvi, nosaltres, els barcelonins, massa vegades ens quedem només amb el primer i gràcies. Llavors és quan la imatge del barceloní queda com estrafeta, atès que ha de conjugar la gran projecció internacional de la seva ciutat amb un referent nacional que, en definitiva, el que ha fet sempre és maldar per destruir-la. I és aquí on comença el drama del barceloní i l’origen dels nostres mals.
La història ens ha demostrat, i l’inconscient col·lectiu de la ciutat comtal encara ho té ben present, que per destruir Catalunya prèviament s’ha d’esclafar Barcelona. Els nostres enemics, sobre aquesta qüestió, sempre han pensat que mort el gos morta la ràbia. Segurament per això, aquell que fou president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, que s’autoanomenava liberal i d’esquerres, i curiosament un personatge avui molt reivindicat intel·lectualment tant per les dretes com per les esquerres espanyoles, Azaña deia, i això molts de vostès segurament ho sabran, recordava que una llei de la història d’Espanya és la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Així, afirmava textualment a les seves memòries:
“El sistema de Felipe V era injusto y duro pero sólido y cómodo, ha valido para dos siglos.”
Malgrat que ens costi o ens pesi reconèixer-ho, el sistema de Felip V encara continua, però ara substituint les bombes llençades des del castell de Montjuïc pel boicot d’Aena a l’aeroport del Prat, pel manteniment de la xarxa de rodalies com a trens del Far West o, l’última, pels vídeoreportatges de Telemadrid que presenten Barcelona com si fos la capital del III Reich, on cremem castellanoparlants en lloc de jueus. La veritat és que ens estan bombardejant des de fa gairebé tres-cents anys amb l’afany de reduir al màxim aquesta capital. Fins i tot hi ha hagut moments en què no és que se’ns hagi volgut reduir fins al mínim, és que se’ns ha volgut reduir al no-res. Com quan aquell energumen general franquista Queipo de Llano va proclamar una vegada conquerida Barcelona que “convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Així, durant tot aquest temps, des del 1714, la història de la nostra ciutat ha estat un constant mirar d’escapolir-se de ser convertida en una simple “capital de província” o en un simple “solar”, com volia aquell fastigós feixista.
La veritat és que després de tot això sembla un miracle que encara avui la projecció i el prestigi de Barcelona sigui el que és. Ara bé, com que jo particularment sóc dels que creu que els miracles es van acabar fa dos mil anys a Galilea, he de dir que si encara podem parlar del cap i casal de Catalunya, como ho fem avui, és també, i jo diria que fonamentalment, gràcies a l’acció d’aquells catalans que van tenir clar que calia dotar la nostra capital de la màxima singularitat i esplendor per tal de no quedar disminuïda a una simple capital d’una regió espanyola. En un poble colonitzat com el nostre, si no hagués existit aquesta mena de catalans, segurament hauríem sucumbit i pres com a model de capital la ciutat de Madrid, exactament com els ha passat, per exemple, als occitans i als bretons amb la ciutat de París o als gal·lesos i als escocesos amb la ciutat de Londres. Perquè aquesta també és una manera de decapitar una nació, i si no ho han aconseguit amb nosaltres és perquè en som més conscients que ningú, ja que nosaltres sempre hem tingut molt clar quin és el nostre cap i casal.
Òbviament, dels artífexs d’haver evitat que Barcelona quedés relegada a l’ostracisme en podríem fer una llista molt llarga. Des d’alcaldes com Rius i Taulet o el doctor Bertomeu Robert fins a gegants de l’urbanisme com Ildefons Cerdà. Però em sembla que no exagero i penso no equivocar-me si dic que hi ha un home que està un esglaó per sobre d’ells. Em refereixo al genial reusenc Antoni Gaudí.
Potser alguns pensin que el nostre arquitecte ens el van descobrir els japonesos cap allà a mitjan anys setanta amb les seves càmeres fotogràfiques, quan començava allò que en diem el turisme de masses. En realitat, però, poc després de la seva mort ja hi havia qui entenia què hauria de significar l’obra gaudiniana per a la nostra ciutat. Així, l’any 1929, l’escriptor anglès Evelyn Waugh, famós en el món anglosaxó dels anys 20 i 30 per les seves populars cròniques de viatges, havia de reconèixer que “l’esplendor i l’encant de Barcelona, el que cap altra ciutat del món no pot oferir, és l’arquitectura de Gaudí”.
Ara bé, una altra cosa és que deu anys després d’aquestes paraules, concretament l’any 1939, entraven per l’avinguda Diagonal les tropes feixistes de Franco, les quals, segons testimonis de l’època, volien desmuntar la Sagrada Família, “piedra a piedra”. Afortunadament no van poder, però no van poder no per falta de ganes, sinó perquè el que no podien era desmantellar el més sublim i espaterrant temple del catolicisme sense haver d’enfrontar-se al Vaticà. Així i tot, durant quaranta anys, l’obra d’Antoni Gaudí va quedar relegada a una mostra més o menys peculiar de l’arquitectura “regional catalana”. En canvi, ara veiem com allò que no va aconseguir Franco ho podria aconseguir, ni més ni menys, que l’Ajuntament de Barcelona, permetent que passi el TGV a setanta centímetres dels fonaments de la Sagrada Família. Perquè el que no suportava el dictador d’Antoni Gaudí (com sembla que tampoc no ho suporten les nostres autoritats municipals actuals) no era pas la seva fe en l’Església catòlica, el que no tolerava era la seva insubornable fe en Catalunya. Una fe que va quedar demostrada en molts dels seus elements arquitectònics, des de l’atrevit escut de Catalunya a la porta del Palau Güell fins a les quatre barres marcades en els peixos que hi ha dibuixats en el mosaic de la façana principal del Palau de Bellesguard de Sarrià en homenatge i en record a les glòries catalanes a la Mediterrània.
Aquesta confiança que tenia en el nostre poble el feia viure tant al marge d’Espanya que a Catalunya no parlava mai altra llengua que no fos el català. En són prou conegudes les seves anècdotes al respecte. Des de la seva detenció per part de la policia espanyola per aquest fet quan ja tenia setanta-dos anys (i després que diguin que això de l’independentisme és com l’acne juvenil, que passa amb l’edat), fins a mantenir-se sempre fidel a la seva llengua, encara que al davant tingués el mateix Alfons XIII, tal com explica el famós crític d’art i escriptor de la revista Time, Robert Hugues, en el seu llibre Barcelona.
Sens dubte, el genial arquitecte del Baix Camp va aconseguir el seu propòsit de singularitzar al màxim davant de tot el món la capital de la seva nació. Però no hem d’oblidar que va comptar també amb l’ajut inestimable d’un il·lustre barceloní com era Eusebi Güell. Però quina mena de barceloní era el comte de Güell? Era d’aquells que, com en Maragall i els últims alcaldes socialistes que hem tingut, la seva màxima aspiració és fer de Barcelona la segona ciutat espanyola? Era d’aquests l’Eusebi Güell? No, en Güell sabia quin havia de ser el seu paper com a fill de la capital de Catalunya. No tenia cap dubte sobre què i com calia que es projectessin les obres que ell apadrinava. No només no amagava el seu patriotisme, sinó que el va deixar imprès per a la posteritat i per a la glòria de Barcelona i de Catalunya a través de les sublims concepcions arquitectòniques d’Antoni Gaudí. Així ho certifica en les seves memòries el pare Miquel d’Esplugues, que era el capellà personal de la família del mecenes de l’arquitecte. Sobre el Park Güell escriu el següent:
“Aquest parc respon a una massa d’ideals que eren cars en el cor de Güell, en el parc hi ha memorables explosions dels alts ideals catalans, Güell va ordenar l’ús de parc per a l’engrandiment de l’esperit català.”
Si les polítiques que s’han dut a terme en els últims anys a la ciutat de Barcelona haguessin seguit mínimament els criteris d’un Güell, segurament avui no ens trobaríem amb la creixent sensació d’una capital que va perdent la seva veritable personalitat per esdevenir cada dia més una estrambòtica amalgama d’un suposat multiculturalisme que situa la nostra cultura al mateix nivell de les sevillanes o de la dansa del tam-tam. I com vostès entendran, posats a triar, nosaltres ens quedem abans amb els assenyats judicis i les ambicions d’aquests dos prohoms artífexs de la dimensió universal que avui té Barcelona que no pas amb les estrambòtiques idees de bomber d’un Joan Clos o d’una Imma Mayol. Més que res perquè quedi clar que encara hi ha molts barcelonins que no ens hem begut l’enteniment, com pot pensar, i amb raó després de veure barrabassades com les del Fòrum, molta gent de comarques que avui ens acompanya en aquesta sala.
A diferència de les nostres autoritats municipals, nosaltres sabem que a través de la gran caixa de ressonància que constitueix la nostra capital hem de reflectir les característiques i els trets més distintius de la nació. Barcelona és on es concentra majoritàriament tota l’abundància de les grans possibilitats que pot generar el nostre poble, i que més endavant ha d’esdevenir la saba que regui i enforteixi el nostre tremp i la nostra personalitat nacional. Ignorar aquest fet i no sentir el pes d’una certa responsabilitat que comporta davant del país ser ciutadà barceloní és tant com no sentir-se representant de res. Sé que aquestes paraules poden sorprendre a alguns de vostès, atès que no són precisament paraules adreçades a tenir content tothom ni són paraules que tinguin res a veure amb les contínues crides al “divertimento” que se’ns fa des del nostre consistori i que no amaga res més que l’afany de voler reduir-ho tot a l’infantilisme polític permanent. Una ciutat no és només un seguit de carrers, de places o d’infraestructures, com se’ns repetirà fins a la sacietat a partir del proper divendres quan comenci la campanya electoral. Perquè ho sigui, perquè sigui realment una capital, ha de tenir un esperit, una il·lusió, i ha de mantenir una crítica permanent amb ella mateixa. Això és el que avui intentem fer aquí. Aquesta és l’única manera que pugui progressar de forma sistemàtica. Sense totes aquestes condicions resulta difícil que els barcelonins mateixos sàpiguen valorar amb precisió la importància que té la capital de Catalunya, i d’aquesta manera també resultarà difícil transmetre a la gent de comarques l’entusiasme i l’orgull pel nostre cap i casal.
Sobre aquesta pobra imatge que sovint donem els barcelonins a la resta de catalans, el periodista i publicista de Reus Jordi Folch escrivia encertadament el següent l’any 1987 en el llibre Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?:
“Si els paràmetres de conducta de la gent de Barcelona són aquests, com hem d’actuar doncs els de comarques en relació amb les nostres respectives capitals, les quals no tenen la magnificència de la capital de Catalunya? Hem d’afluixar la nostra marxa si no volem posar en evidència la manca de representativitat i lideratge dels barcelonins. Llavors, nosaltres hem d’actuar com si fóssim uns autèntics pobletans i no ens plau, almenys als reusencs que mai no hem dimitit del Reus, París i Londres.”
Convindran amb mi que en aquests darrers vint anys la situació no és que hagi experimentat gaires canvis. Aquest mateix periodista reusenc afirmava amb raó que creia que la influència de la gent de comarques sobre Barcelona havia de començar tot enfortint la missió dels barcelonins, i reconeixia, com nosaltres també ho hem fet abans, que si Catalunya encara existeix malgrat els constants intents de genocidi que hem patit és també perquè no han aconseguit imposar-nos la “capital del Imperio” com a focus d’atracció, tot i la quantitat de milions i milions d’euros que s’han invertit per fer de Madrid una ciutat espaterrant. Milions d’euros, tot sigui dit de passada, que surten de les nostres butxaques, per tal de construir terminals faraòniques a l’aeroport de Barajas o per fer xarxes de metro de tres-cents disset quilòmetres, mentre aquí són una tercera part. Sense parlar del sistema de rodalies de Renfe, on l’increment de la demanda a l’àrea de Barcelona ha estat del 80% des de l’any 1992, però el servei només s’ha incrementat entre un 2 i un 5%. Això, com tots vostès ja saben, ha convertit la xarxa ferroviària de la nostra capital en el viacrucis particular diari de milers i milers de catalans i barcelonins.
Definitivament, els indicadors econòmics, socials, culturals o històrics de les relacions entre Catalunya i Espanya, o si ho preferim entre Barcelona i Madrid, ens aconsellen d’aturar l’eixelebrada política d’encaix a Espanya que ens està portant a la ruïna anímica i material. A allò que coneixem com el catalanisme polític, que va néixer ara fa poc més de cent anys, li ha arribat el moment de fer balanç. Perquè em sembla que cent anys és temps suficient per fer balanç, i no ens podran acusar als independentistes de tenir pressa. I haurà de reconèixer el catalanisme polític que l’ideal que ha perseguit sempre, és a dir, la convivència harmònica, pacífica i més o menys civilitzada amb Espanya, ha fracassat.
Ara, però, afortunadament, són moltes les veus que ens diuen que ens trobem en una cruïlla, que només hi ha dos camins per encarar el nostre futur com a poble: la dissolució dins d’Espanya i França o la independència. Si aquest dilema el traslladem a la nostra capital, seria trist triar veure-la convertida per sempre més en una vulgar capital de comunitat autònoma espanyola, més que res perquè d’ella, de Barcelona, en depèn el futur de tot un poble. Potser això que dic a Barcelona no ho veiem amb la claredat necessària, però afortunadament hi ha catalans conscients del que significa el nostre cap i casal. Així, recordo com si fos ara la frase que li vaig escoltar ara fa uns dotze anys al president d’Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, en el despatx de la seva llibreria a la ciutat de València, quan va dir:
“Tot depèn d’allà dalt. Si cau Barcelona, s’enfonsa tot.”
En definitiva, i ja per anar acabant aquesta conferència, els barcelonins, ens agradi o no, hem de prendre consciència de quin ha de ser el nostre paper. Podem optar, naturalment, per deixar-ho estar i fer valer només la nostra condició capitalina per mirar amb condescendència la gent de Vic, de Mollerussa o de Vinaròs. O bé podem dir “som-hi!” i recuperar el lideratge que autènticament ens pertoca, perquè d’aquí a uns anys puguem redefinir Barcelona com la capital de l’Estat català. I... tranquils!, perquè avui afortunadament per assolir el nostre objectiu ja no ens cal refugiar-nos de les bombes llançades des de Montjuïc o des dels avions italians o alemanys com a l’any 1938. Però sí que, almenys, haurem de ser fidels a un dels millors elogis que s’han fet sobre nosaltres, com ho foren unes famoses paraules de Winston Churchill. No podem mai oblidar que l’any 1940, a la Cambra dels Comuns i davant la imminència de la batalla d’Anglaterra, que va deixar Londres en estat agònic a causa de les bombes de Hitler, no va trobar millor model a seguir que el de la nostra capital per mantenir la moral dels seus compatriotes. L’impacte polític que van provocar els seus mots va ser tan gran que ha induït a eliminar-los del Diari Oficial de Sessions, l’anomenat Hansard. La frase, que probablement molts de vostès ja coneixen però que val la pena repetir, és aquesta:
“No subvaloro gens els enormes perills que pesen sobre nosaltres, però crec fermament que els nostres compatriotes demostraran que són capaços de resistir-los tal com feren els valents ciutadans de Barcelona.”
Seria inexplicable que Churchill hagués derrotat el més gran perill que mai ha tingut la societat occidental, el nazisme, a través de l’exemple de Barcelona i nosaltres fóssim incapaços de guanyar la batalla per fer d’aquesta ciutat el que el sentit comú indica que ha de ser: la capital del futur Estat català. Perquè desenganyem-nos, només així és com el nostre cap i casal podrà projectar al món sencer les seves grans possibilitats i els valors de democràcia i de modernitat que històricament l’han caracteritzada.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
Per a mi, els presidents autonòmics catalans de l'actual restauració borbònica només han estat
virreis d'Espanya, botiflers que a la pràctica s'engreixen dels patiments de
Catalunya.
No es comporten com Presidents Catalans sinó com manats de Madrid i fidels servidors de l'engany autonòmic.
En el moment de la transició les coses eren molt més difícils i
incertes però ara ja han passat trenta anys i tots sabem que dins
d'Espanya Catalunya com a nació lliure no se'n sortirà.
En el seu discurs Mas va dir que no creia en els miracles, que els
miracles no existien, va mentir! però no va pas mentir perquè digués
això sinó perquè a la vegada que deia això apostava clarament pel més
impossible dels Miracles que es puguin imaginar, en Paraules de Gaziel
(1932) "que Espanya deixi als catalans conrear lliurement la seva
llengua i el seu autogovern".
Que Espanya i els espanyols respectin Catalunya com a Nació, que
l'acceptin com a Estat amic i coaligat -recordi's el Pla Ibarretxe- és
senzillament impossible, apostar per aquest projecte fracassat que va
encetar Cambó des de fa més de cent anys és clarament suïcida. Mas,
assumint aquest camí vol matar Catalunya! Mas assumint aquest camí
impossible farà un bon favor als espanyols com l'han fet tots els seus
predecessors des de la darrera restauració borbònica, Mas seguint
aquest camí deixarà Catalunya més malferida i esclava del que la ha
trobada.
Mas, també en l'esmentat discurs va dir que seria fidel al seu Poble,
però qui pot ser fidel al seu Poble si en menys d'un mes ha sigut
infidel als seus propis electors.
En un mes, Mas va passar de prometre defensar un Concert Econòmic a
devaluar la seva promesa i transformar-la en una mena de pacte fiscal a
l'estil dels que ens tenia acostumats Jordi Pujol -el gran home
d'Espanya! el president de la Colònia Catalana que perdia el cul cada
vegada que sortia de Catalunya per defensar l'estat espanyol enlloc de
defensar la Catalunya lliure o tota la Nació Catalana. Recordeu alló
dels "Som sis milions" tan eficaç per dividir Catalunya de les Illes i
del País Valencià-.
Mas, igual que Pujol, va recórrer a demanar als catalans que no parem
de treballar, que cal aplicar-se en l'esforç intens, "tibar ...
tibar!", un esforç que no sé si ell ho sap que tots els catalans ja
practiquem en mil i un sentits aguantant els efectes d'una espoliació
monstruosa que ens fa dependents dels bancs i caixes d'estalvis, d'una
espoliació monstruosa que ens fa dependents en tot de Madrid on cada
vegada es va acumulant riquesa i indústria mentre nosaltres ens estem
arruïnant. Per més INRI, per dir un exemple, contenidors de deixalles,
llibres encatalà o els mateixos vestits dels bombers són fabricats a
Andalusia i Madrid amb els beneficis dels diners que ens han espoliat.
Mas i Pujol demanen esforç als catalans però ells no fan l'esforç
veritable i intel·ligent d'encaminar el nostre país cap a la seva
independència.
Mas i Convergència i Unió diuen o deixen entreveure que no volen
complicar-se en un Referèndum d'Independència amb l'excusa de que el
perdríem i fan això enlloc d'explicar a tots els catalans els beneficis i
la conveniència d'esdevenir un estat europeu de primera línia com per
exemple Dinamarca, no! ells prefereixen encaixar Catalunya dins
d'Espanya tot relegant-la al trist paper de colònia darrera de Sebta i
Mililla.
Sento aixafar la festa del respecte als Virreis de Catalunya i m'aturo ací, però avui a 2011 jo ho veig així de cru.
Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.
El sacrilegi més tenaç contra la nació
catalana l’han perpetrat tots aquells que arreu de la pàtria, però
sobretot des dels centres de poder, no han estimat tota la profunditat
de l’ésser nacional català, no han estat atents a les necessitats de la
seva ànima, li han segrestat tota vida simbòlica i espiritual, li han
negat la sacralitat, i l’han reduïda a una “fàbrica” que engreixa
l’opressor i omple la nació d’oportunistes i rellogats. Xucladors de la
sang de la pàtria.
L’han
convertida en una esclava menyspreada, l’han desposseïda del seu
caràcter. L’han aprimat i escapçat tant, que ara el més poderós de la
nació catalana és la seva ombra, tots aquells trets que tot i ser
nostres ja ni reconeixem com a propis: la força, la dignitat, el
coratge, l’autoritat, el carisma, l’astúcia, l’odi……I és aquesta ombra,
projectada sobre els nostres colonitzadors, la que s’abraona sobre
nosaltres i ens devora.
I els mateixos
que han banalitzat la nació tot reduint-la a una màquina de fer diners,
ara que l’aigua els arriba al coll, són incapaços de veure-hi més enllà
del trist panorama que ha engendrat la seva traïció a l’esperit de la
pàtria.
Una traïció exhibida impúdicament i
descarada per gran part dels polítics asseguts a les diferents
administracions colonials en què han esquarterat la nació, i emmascarada
barroerament per d’altres, que s’omplen la boca de discursos nacionals
ambigus, però l’enfonsen amb els seus actes dintre del llot i del
fangar. Per a molts d’ells, la nació catalana es redueix, en el millor
dels casos, a una xarxa d’interessos econòmics i de poder. Idòlatres.
Carnassa. Miserables corruptors.
A la nostra
nació no la salvarà aquesta “política” ni aquests “polítics”. Només una
nova consciència fonamentada en la fidelitat i l’amor a la pàtria, una
consciència que engendri una manera de ser i de fer sincera, tindrà el
tremp necessari per a escombrar el vell ordre i iniciar la necessària
regeneració nacional.
En aquest moment
històric crucial, en què es decideix la vida o la mort de la nació
catalana, la pàtria fa una crida a tots els homes i dones d’entranyes
ardents, de cor generós i de ment humil, a tots els homes i dones que
vulguin esdevenir-ne el hereus, a fer una tasca solitària i costeruda,
però inajornable. Retornar-li a la pàtria catalana, amb cada un dels
nostres actes i pensaments, la sacralitat que li han arrabassat, tot
aprenent a escoltar-ne el batec profund, estimant-la, servint-la.
Integrant la seva ombra. Fent nostre l’esperit dels Templers que la van
fer gran i foren els garants de la plenitud nacional. Aquesta era la
seva tasca. Aquesta ha de ser la nostra.
La
nova consciència ancorada en l’amor fidel serà l’autèntic fonament de
la regeneració nacional. La pedra angular de la salvació de la nació
catalana. Depèn de cada un de nosaltres que acabi emergint i quallant.
Tothom ho sabia menys els poble menut, humil i sofrent -els catalans fidels a Catalunya-, els catalans que veuen i s'adonen de com estant perdent la seva Nació.
Ho sabien els seu parents, ho sabien els seus veïns, ho sabien els advocats -àdhuc de Convergència- que havien hagut de defensar o atacar les seves malifetes, ho sabien els polítics -els que ho havien de saber, ho sabia En Pujol i el seu homòleg Aznar ... Millet havia estat, era, és i serà un lladre !!!
Per la manera com han anat les coses jo diria que Millet ha estat un fidel lladre a favor de la cort que subjuga Catalunya.
Encara, avui a 7 de gener del 2011 la seva merda fastigosa i empastifosa rellisca pels carrers de Catalunya i pels passadissos de les corts catalanes de justícia. Mai tan ben dit: "corts" amb perdó de les truges i els garrins.
Per a mi Pujol i Aznar són culpables i còmplices dels robatoris de Millet, de tots els robatoris que ha perpetrat al Palau de la Música Catalana "el temple sagrat de les arts catalanes". Són còmplices perquè ells ho sabien. No ens mamem el dit que com a persones ja som grans, encara que molts com a Poble siguin adolescents.
Així Pujol, pactant per activa i per passiva amb Aznar i permetent que Millet ocupés el càrrec d'un Palau mig lliurat als espanyols, va robar un bon bocí de la dignitat dels catalans, de la fe que associacions i entitats tenien amb l'avi Millet el fundador del Palau.
Era tan gran la fe d'aquest poble menut en un dels seus símbols més preuats que es va empassar les meselles decisions de Pujol i el seu lacai compartit amb Madrid, nomenant-lo membre honorari de moltíssimes associacions.
Només hi ha un camí de dignitat per a Catalunya i pels Catalans: La Independència de Catalunya, l'abandó de la nostra condició colonial, condició que afavoreix en tots els indrets del món i en tots els temps de la història la més perversa corrupció.
Salvador Molins (Membre del BIC, Conseller de Catalunya Acció)
El millor atac contra Espanya en favor definitiu dels nostres drets és la nostra determinació urgent i decidida per continuar el camí de la nostra independència, el camí de trencament mental i emocional amb Espanya i França i tot el que faci pudor -i olor, segons el nas- d'Espanya o França.
Molts no se'n volen adonar per no sé quins foscos motius però aquests enemics seculars nostres "Van per nosaltres, van per la nostra llengua, l'ànima del Poble Català !!
Quan aconsegueixin matar o ferir de mort la nostra llengua aleshores hauran acabat amb nosaltres, hauran matat definitivament la Nació Catalana, allò que resava la coberta del Decret de Nova Planta de no sé quina de les primeres edicions impreses.
Però els catalans veritables, no pas els mesells, això no ho permeterem!
Salvador Molins (Membre del BIC i de CA)
--------------------------
IMMERSIÓ: Respostes polítiques, mobilització, informació i la resposta d'atac !!!
ATAC on faci més mal ! Per exemple ser estrictes en l'aplicació de la normalització a tot arreu!
Atac potennciant de manera inusitada el dobletge, les ajudes a cadenes
televisives. Posnat inspectors-ajudants als jutjats, escoles i
universitats. ...
Atac defensant políticament la llengua com a valor principal de Catalunya des de la TV, Ràdios, cartells, publicitat.
Atac donant la cara els polítics de més gran nivell.
Atac fent publicitat a tot el món dels valors d'una llengua com la catalana i totes les llengues pròpies dels pobles.
Atac fent una campanya en defensa de l'ecologisme lingüistic a Catalunya, a Europa i al món.
Atac iniciant el camí de preparació per guanyar el Referendum
d'Independència i si cal abans la Proclamació d'Independència des del
Parlament.
Salvador Molins (Membre del BIC i de CA)
I atac potenciant, per exemple, coses com això que segueix referent al post, de pmayans, titulat:
En
aquests dies en què jutges (espanyols) legislen un cop sí un altre
també contra la llengua catalana i contra les decisions que,
democràticament, ha pres la ciutadania d'aquest país, no deixa de ser
curiós que, malgrat tot, la gent que treballa per a la nostra llengua té
iniciatives que podem titllar, sense por a equivocar-nos, de
pràcticament úniques al món.
És un plaer, en aquest sentit, fer conèixer els llibres que, coordinats per la doctora Lluïsa Gràcia, de la Universitat de Girona, s'han fet per poder
identificar les dificultats (o les facilitats) en el procés
d’adquisició de la llengua catalana que tenen els parlants del rus, de
l'hindi/urdú, del quítxua o del rus, a causa de la influència de la seva
primera llengua.
Davant de les sentències del Tribunal Suprem espanyol, ha d'haver-hi diverses respostes, unes més polítiques, unes d'altres de mobilització
de la població i, finalment, d'altres d'informació, sobretot, en
aquest darrer cas, per evitar que hi hagi altres casos de pares que
portin el nostre model lingüístic als tribunals (cal recordar, però,
que només són tres casos i que el nostre sistema educatiu té més d'un
milió d'alumnes!).
(...)
Nota: a la imatge, concetració
convocada a Mataró l'endemà de la sentència per forces polítiques com
la CUP i Maulets. També hi assistiren membres d'ERC, Solidaritat
Catalana per la Independència i d'entitats com la CAL, la Plataforma per
la Llengua o Òmnium Cultural.
Unes de les "armes"
que tenim a la mà per demostrar com d'equivocades són aquestes
sentències són els arguments que ens donen 30 anys d'ensenyament en
català, entre els quals caldria destacar els següents, perquè provenen
de fora de Catalunya:
1. Els nostres estudiants, segons proves fetes per l'Instituto de Avalaución del Ministeri d'Educació espanyol, tenen un nivell pràcticament igual de coneixement del castellà que els alumnes de la resta de l'Estat.
2. Les proves PISA
es passen a Catalunya en català i els resultats en competència lectora
són més bons a casa nostra que no pas a comunitats monolingües
espanyoles com Múrcia, Andalusia o Canàries (els resultats de Catalunya
se situen 17 punts per sobre de la mitjana espanyola).
A més, en aquests cursos darrers, dins del marc de, Pla per a l'Actualització del Programa d'Immersió Lingüística,
que ha impulsat el Departament d'Educació, s'han fet eines per tal que
el professorat pugui explicar més fàcilment a les famílies quins són
els objectius lingüístics del nostre sistema educatiu. Aquest material,
molt útil per conèixer el que es fa en els nostres centres educatius,
el podeu trobar en format de presentació digital a: http://www.xtec.cat/lic/intro/documenta/pil.pdf
smolins9 |
divendres, 31 de desembre de 2010 | 19:35h
Fa uns vuit anys jo em pensava que Ciu eren els possibilistes, els que optaven pel que podia ser possible sense grans traumes, ara ja sé que no són els possibilistes sinó els impossibilistes de la nostra emancipació nacional. Ciu i Esquerra han esdevingut encaixistes, impossibilistes i retardataris de la Independència de Catalunya. (Salvador Molins, BIC i CA)
A CiU li ha anat bé treure els seus capitostos dient que ells també ho són, d'independentistes
Una de les coses que els estrategs
electorals de CiU van perseguir durant mesos va ser fer creure que en
Mas havia iniciat un ferm gir cap a posicions que ells en diuen
“sobiranistes”. Se n'han sortit? Desgraciadament cal afirmar rotundament
que sí. Només cal veure el clima independentista que es respira al país
i els resultat electorals per establir-hi una relació directa. Què ha
passat? Molt simple. El 28 de novembre passat bona part dels catalans
van pensar que els convergents ens portaran la independència xino-xano i
a ritme caribeny.
Tot va començar amb la cantarella del concert
econòmic com a pas previ a la construcció d'un futur estat català. No
podem negar que aquest guió en un poble tan càndid políticament com el
nostre tenia l'èxit assegurat. Més encara quan votar CiU servia també
per posar fi al calvari del tripartit. En un escenari com aquest totes
els ponien, als nacionalistes moderats de cara a la jornada electoral.
Amb tot, no us penseu que aquest discurs responia al fet que haguessin
descobert per ells mateixos que la convivència amb Espanya és una cosa
impossible. No. El que havia passat és que des de la consulta d'Arenys
de Munt l'eix del debat polític al Principat ha estat la independència
de Catalunya i els votants tradicionals de CiU han anat posicionant-se
obertament cap a postulats secessionistes. El gest d'Arenys ens va fer
veure a tots plegats que la llibertat era possible, i a partir d'aquell
moment tot es va precipitar a la seu del carrer de Còrsega per tal de no
restar al marge d'aquest clima de trencament amb Espanya que s'anava
apoderant de la gran majoria de la seva clientela. Es tractava de
beneficiar-se'n però també de frenar el possible ritme trepidant que
podia adquirir el procés d'independència.
No era la primera vegada
que CDC es trobava en una posició similar. De fet, ja en la primera
legislatura d'en Jordi Pujol el seu partit tenia independentistes a les
seves files. Llavors, però, a l'expresident li resultava fàcil
controlar-los amb l'excusa que Catalunya sortia del franquisme i primer
calia col·laborar a consolidar la nova democràcia espanyola. Això de la
independència havia de quedar per més endavant. Anys més tard les
repúbliques bàltiques ens van demostrar que les fronteres a Europa no
eren intocables i els catalans vam veure en els lituans, estonians i
letons un model a seguir. Però ràpidament també el llavors president
Pujol es va encarregar de tornar a desanimar-nos tot dient allò que
“Catalunya és com Lituània però Espanya no és l'URSS”. El procés cap a
la creació d'un estat català una vegada més es frenava perquè tornava a
passar al davant la “governabilitat i estabilitat” d'Espanya.
Actualment
l'independentisme és molt més present al país que quan s'esdevenien
aquelles coses. Fins i tot ha estat l'eix de les campanyes electorals
del PP o el PSC. Què ha fet CiU? No li ha tocat altre remei que treure a
passejar els seus capitostos tot dient que ells també ho són,
d'independentistes. Calia no perdre pistonada de cara a recollir vots.
Però, és clar, com sempre, per a ells, no és el moment de trencar amb
Espanya. Quan no és un all és una ceba. Amb tot, ara no poden dir que
cal “reformar” o “encaixar-se” a Espanya perquè ningú se'ls creuria.
Ara, diuen, cal treure Catalunya del sot. Molt bé. I el sot té altre nom
que no sigui el d'Espanya?
El seu problema és que, malgrat haver
de picar l'ullet a l'independentisme per obligació electoral, no creuen
en una Catalunya lliure. La seva mentalitat d'esclau els impedeix veure
el nostre poble amb els mateixos lligams amb Espanya que els que
poguéssim tenir amb Dinamarca dins un marc europeu. Per molt que diguin
continuaran representant el paper que descrivia Carles M. Espinalt l'any
1986 en el seu assaig L'error de certs catalanistes quan deia:
“Hi ha un tipus de català disposat a viure de la política i que, a
Madrid, no irrita ni poc ni molt. És aquell català que bo i degradant
els valors fins a límits que no semblen d'aquest món, arriba a confondre
l'habilitat política amb manca de caràcter i el vinclar l'esquena amb
la diplomàcia, i el possibilisme amb abaixar-se les calces”. No us ve al
cap en Duran i Lleida?
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.
Darrera actualització ( Divendres, 31 de desembre del 2010 02:00 )
smolins9 |
dimecres, 29 de desembre de 2010 | 23:59h
smolins9 |
dimecres, 29 de desembre de 2010 | 23:56h
Ara caldrà un bloc constituent unitari
Per
avançar en l'assoliment de la Independència de Catalunya ens calen
diferents components com en tot procés d'independència, primer que el
poble català ho vulgui, segon que hi hagi polítics que també ho vulguin
fer efectiu de manera clara i verídica dins de les diferents
institucions catalanes, però sobretot dins del Parlament de Catalunya.
Aquests
dos primers elements ja els tenim, el primer les Consultes -Sí, el
Poble Català ho vol-, el segon element l'hem assolit en les propassades
eleccions, Solidaritat Independentista ha pogut entrar al Parlament
Català i ja està fent la feina que li cal fer perquè el procés
d'independència avanci amb pas ferm -lent, potser, però ferm!-.
Ara caldrà que afinem bé la imaginació, la intel·ligència i la voluitat per tal d'assolir una estructura oberta a totes les entitats i persones independentistes que permeti vestir una gran unitat d'acció, de comandament i de coordinació, fer un bloc constituent unitari,
preparar una macro organització del Poble Independentista Català amb
molta força! la màxima força de que siguem capaços, perquè la feina és
ingent i no la podem pas fer ni sols, ni separats, ni deixar que el
temps se'ns tiri a sobre.
Salvador Molins (Membre del BIC i de CA)
--------------------------------
Molt bé per Solidaritat i per l'encertat post de Jaume Renyer:
jrenyer |
dimecres, 29 de desembre de 2010 | 22:58h
Avui
mateix els diputats de Solidaritat Catalana per la Independencia han
presentat al parlament de Catalunya la proposició de llei de declaració
d'independencia de Catalunya, donant compliment al compromís adoptat
durant la campanya electoral.
Es
tracta d'un gest significatiu que no prosperara -de moment- pero que
servira de referent polític, no solament pels diputats de Solidaritat
sinó pel conjunt dels grups parlamentaris. Amb aquesta iniciativa hom
enllaça amb la resolució aprovada pel Parlament l'any 1989 afirmant que
el poble catala no renunciava a l'exercici del dret d'autodeterminació. I
amb les propostes d'iniciativa legislativa popular per convocar un
referendum d'autodeterminació presentades la legislatura passada i
rebutjades -per tres cops- pel unanimitat de la Mesa del Parlament amb
Ernest Benach donant lliçons de Dret per justificar la negativa. Solidaritat
l'encerta quan planteja qüestions de fons, com aquesta proposició, i
l'erra quan entra en el joc de desqualificacions superficials al nou
Govern. Pero, sobretot, enceta un nou estil de fer política
independentista a les institucions allunyat del fals gradualisme
d'Esquerra. Ridao i la colla de dirigents que han dut ERC al fracas
electoral reiterat desqualifiquen l'independentisme exprés com si ells
tinguessin voluntat i capacitat de presentar una estrategia creïble per
etapes. Esquerra esta més a prop de la transició nacional indefinida
d'Artur Mas que de l'independentisme combatiu de Solidaritat. El debat
que generara la proposició de llei presentada avui així ho visualitzara
ben aviat.
Les
primeres conseqüències greus degudes a les retallades de l’Estatut de
Catalunya dutes a terme pel Tribunal Constitucional espanyol (TC) ja han
arribat. Tres sentències del Tribunal Suprem espanyol (TS) basades en
les retallades prèvies fetes pel TC afecten a l’essència de la
normalització de la llengua catalana al Principat, la immersió
lingüística del nostre sistema educatiu. Aquestes noves sentències donen
la raó a tres famílies que volien que els seus fills rebessin classes
en les dues llengües oficials de Catalunya. Fins ara, el nostre sistema
educatiu havia estat elogiat internacionalment pel Consell d’Europa com a
model de cohesió social i havia estat avalat anteriorment per una
sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Hauria de ser
estrany que cap d’aquests dos tribunals considerés injust que segons
càlculs de la Federació Escola Valenciana (FEV), més noranta mil alumnes
d'infantil i primària del País Valencià, no puguin rebre l'ensenyament
en català durant aquest curs 2010-2011 perquè la conselleria d'Educació
no els dóna aquesta opció.
CIU,
PSC i ICV han respost tèbiament a les sentències del TS perquè
consideren que aquestes no afecten d’una manera global al model
d’immersió aprovat l’any 1983. En canvi, entitats com Òmnium, la
Plataforma per la Llengua, la Federació d'Ensenyament de CCOO i la
Federació d’Associacions de Pares i Mares de Secundària han demanat al
nou govern i als partits polítics mantenir fermament el model educatiu
català animant-lo a no acatar aquestes sentències i, si cal, fent una
crida a la desobediència civil.
El dos grans objetius que van motivar la creació
i aprovació fa més de vint-i-cinc anys de la llei d’immersió
lingüística a Catalunya van ser: assegurar la supervivència de la
llengua catalana normalitzant-ne el seu ús públic i alhora garantir la
integració de les persones nouvingudes. El primer objectiu penso que
s’ha assolit raonablement en la majoria de sectors, com per exemple, els
mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita i la ràdio, el
teatre, l’educació, l’administració, els cossos policials, …, tot i que
podríem haver arribat molt més enllà en àmbits com la Justícia,
l’etiquetatge, el cinema, … Tot i no tenir dades objectives en les quals
basar-me, crec que l’èxit del segon objectiu no és tan rotund perquè si
bé és cert que la població que ha fet la seva escolarització a
Catalunya entén amb facilitat la llengua catalana (només faltaria!), una
minoria significativa dels alumnes escolaritzats en zones bàsicament
castellanoparlants tenen dificultats per expressar-se en català i per
tant, no acaben el període d’escolarització obligàtoria sent competents
amb les dues llengues oficials de Catalunya tal com marca la llei.
L’aplicació real de la llei d’immersió lingüística en alguns centres
educatius podria estar menys estesa del que estava previst o, si més no,
la seva aplicació no està obtenint el resultat esperat.
Tal com afirmava, el director de la
Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, la llengua catalana encara
necessita protecció i la millor mesura per fer-la efectiva és el sistema
d’immersió lingüística actual. Aquest model té algunes limitacions però
és cabdal que persisteixi si volem poder seguir avançant en la
vertebració d’una societat mínimament cohesionada. Davant les agressions
cada vegades més contundents de l'Estat espanyol, el missatge de les
institucions, entitats i de la població de Catalunya ha de ser
inequívoc: el model d’immersió lingüística català no es toca.
urielbertran |
dilluns, 27 de desembre de 2010 | 22:44h
És
una atemptat a la democràcia que Pilar Fernández Bozal, persona que va
portar als jutjats la Consulta sobre la Independència d’Arenys de Munt
per prohibir-la, quan era Abogada Jefe del Estado en Cataluña, sigui
nomenada ara Consellera de Justícia per Artur Mas.
Aquest
nomenament significa riure’s a la cara dels milers de voluntaris i dels
centenars de milers de persones que han organitzat i votat en la
Consulta sobre la Independència.
Demanem
a Artur Mas que no signi el decret de nomenament d'aquesta Consellera
de Justícia que ha intentat aturar l'exercici democràtic al nostre país.
Si es fa efectiu el seu nomenament Solidaritat Catalana per la
Independència demanarà la seva dimissió i la seva reprovació al
Parlament de Catalunya.
Els independentistes que han votat Mas són ben babaus!
smolins9 |
dimarts, 28 de desembre de 2010 | 03:24h
Ara per acabar-ho d'adobar, Mas en nom de Ciu, nomena aquesta enemiga de Catalunya.
Però
jo estic disposat a sumar-me als que vulguin anar a les Consultes, als
que les vulguin preparar. No em fan por els enemics del nostre Poble,
tan de bo siguem deu mil als qui ens hagin de ficar a la presó,
aleshores se'ls acabaria el bròquil i la gran mamella!
Estem
entrant de pet en la plena Sociovergència amb la nominació de Ferran
Mascarell. Els votants de Ciu d'aquestes eleccions deuen recordar amb
gran plaer quan Carod va començar a fer les mateixes etzagallades.
Mas
en l'envestidura va dir que culturalment podíem ser independents, ha
dit i va dir tantes tonteries dissimulades i amb mala fer que fa
federat.
Amb aquestes nominacions deixa ben clar el que jo em
temia, Ciu segueix i seguirà actuant d'encaixista, la millor encaixista,
amb l'estil d'encaix més valorat a Madrid. Els governants, polítics i
ciutadans d'espanya frueixen en gran manera quan veuen als mateixos
catalans escanyar Catalunya, es foten un tip de riure!
Ai las! pobre Catalunya!
Salvador Molins, Membre del BIC (Berguedans per a la Independència de Catalunya) -------------
I respecte al
comentari de sota "vés que et moquin" sembla mentida la seva estultícia.
Pobres esclaus que no saben que ho són ... o tal vegada es tracta d'un
colonitzador o d'un inflat botifler?!
smolins9 |
dissabte, 25 de desembre de 2010 | 14:50h
Anem de pet a la Independència, per això ens cal intel·ligència, força i coordinació.
Ens
cal un "cos nacional" independentista coordinat amb un comandament únic
que podria ser rotatori. Ens cal amb representació del Poble i dels
polítics malgrat la dificultat que això suposa.
La tasca és immensa i ingent però no pas impossible.
La
tasca no la podem fer ni sols, ni separats, ni quiets o adormits.
S'imposa l'acció per moure aquest poble vers la clarividència i la seva
llibertat nacional.
Visquem el Nadal, visquem la tendresa, la justícia i la misericòrdia malgrat la dificultat que això també comporta.
"ja hem començat la independència. Els uns fa
poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn."
Farem
que no tingui retorn! Alguns malden perquè això s'aturi però l'oblit ja
no és possible, aquesta ha d'ésser la nostra determinació:
INDEPENDITZAR TOT CATALUNYA de nord a sud i d'est a oest ...
Visqui Catalunya Lliure, visqui la llibertat per a tots els homes i per a tots els pobles!
adasi |
divendres, 24 de desembre de 2010 | 01:28h
A espanya n’hi ha que encara són al 1700. En
guerra. Per això el TC, i les sentències contra el món que no són ells, que és la
resta del món. Nosaltres, en canvi, ja hem començat la independència. Els uns fa
poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn.
La nostra ventaja és que no som en guerra, pel
contrari, som democràticament més llestos, més preparats, malgrat que menys efectius a
curt termini; d’acord. No passa res. Les democràcies ja comporten això,
lentitud, una certa ineficàcia. Tant se val. Hem començat el camí de la independència i això no
ho para ningú.
No som idiotes.
NO ho som. Sabem que no tenim la majoria social necessària. No. Encara
no la tenim. Però estem segurs que la tindrem.
Poc o molt de temps, i això seran faves comptades. Cada colp creminal
del TC, són
una creminalitat legal d’una pseudomdemocràcia que mai no ha trencat amb
el
feixisme franquista (fins i tot foren capaços de festejar amb altres
feixismes
més durs), doncs cada colp d’aquests moniatos del TC són un grapat de
vots molt
gran en favor de la independència, sense aturall ni aturador.
Tenim encara una independència
jove,
entusiasta, minoritària, però carregada de passió i de raons, per tant
que va anant cap seu horitzó objectiu. La llibertat dels pobles (ui).
L’alliberament d’aquest
jou de TC, espanya, tan del segle XIX, o XVIII. Ací al costat n’hi ha
que es
van instal·lar al 1700 i no han pogut deixar-ho. Són l’esperit
d’Almansa. Són
la fòbia, la xenofòbia, són aquell pitjor tan elàstic com vulguem
definir.
És millor per nosaltres, que ja som
indepenpdents, d’esperit i d’ànim, i solament que ens falta una altra espenta, però això no s’atura. Ja no.
Per molts anys el nostre país jove, el nostre jove país. O vell, segons d'on comencem a comptar. Per molts anys.
smolins9 |
dissabte, 25 de desembre de 2010 | 14:41h
Anem de pet a la Independència, per això ens cal intel·ligència, força i coordinació.
Ens
cal un "cos nacional" independentista coordinat amb un comandament únic
que podria ser rotatori. Ens cal amb representació del Poble i dels
polítics malgrat la dificultat que això suposa.
La tasca és immens i ingent però no pas impossible.
La
tasca no la podem fer ni sols, ni separats, ni quiets o adormits.
S'imposa l'acció per moure aquest poble vers la clarividència i la seva
llibertat nacional.
Visquem el Nadal, visquem la tendresa, la justícia i la misericòrdia malgrat la dificultat que això també comporta.
"ja hem començat la independència. Els uns fa
poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn."
Farem
que no tingui retorn! Alguns malden perquè això s'aturi però l'oblit ja
no és possible, aquesta ha d'ésser la nostra determinació:
INDEPENDITZAR TOT CATALUNYA de nord a sud i d'est a oest ...
Visqui Catalunya Lliure, visqui la llibertat per a tots els homes i per a tots els pobles!
Albert! Com estem mestre? Ara
fa uns dies que vaig descobrir el teu bloc, no se ni com. I m'està
agradant mooooooooolt el que estic llegint. Sobretot els temes polítics i
d'actualitat.
El fet és que m'han entrat moltes ganes de llegir
un dels teus llibres que no podiem llegir quan anavem a les teues
classes perque erem massa menuts. Estic parlant de "Palpa la por". Es
una llàstima però els meus pares no el van comprar quan el venies a l'
Escola i no se com el puc aconseguir.
Llavors la pregunta és: Puc trobar noves edicions? On el poden vendre? Tal volta en 3 i 4?
Moltes gràcies d'avantmà. Una forta abraçada. I enhorabona pel bloc.
smolins9 |
dimarts, 21 de desembre de 2010 | 03:22h
Ciu menteix! Ho ha fet sempre i ho seguirà
fent!
No oblidem de cap manera que qui representa l'ordre estatal a Catalunya en segon
lloc després del PSC com diu Renyer és Ciu, Convergència amb l'ajut inestimable de Duran -el fill bord d'Unió
Democràtica de Catalunya-.
La proba de que Ciu menteix -"que la mentida no ens faci traïdors!"-
és la seva habilitat per canviar i complicar el nom de les coses -"digueu
"si" al que és "si" i digueu "no" al que és
"no" tot el demés és obra del diable!-.
Recordem-ho, entre altres coses, Ciu va canviar el nom de "Seleccions
Nacionals" pel de "Seleccions supra autonòmiques" i les
seleccions es van encallar i les 500.000 signatures van desapareixer en un
calaix del Tribunal Constitucional Espanyol a Madrid, Pujol no en va parlar mai
més, Ciu no en va parlar mai més i si ho va fer no ho devia fer amb la
força necessària.
Recordem també que no fa pas gaire, tres anys potser, en plena negociació final
estatutària, Ciu va canviar el nom planer de Concert Econòmic per l'enganyós
nom de Concert Solidari, un altre invent convergent amb l'nestimable ajuda i
escusa de Duran i Lleida -l'ignocent i impenitent espanyolitzador-. Aleshores
no va ser Duran qui directament va pactar la mort del Concert Econòmic amb el
president espanyol de torn que es deia Zapatero sinó que fou el mateix Mas que
ara enganya de nou als babaus catalans que el van votar.
Com es pot votar a qui ha traít Catalunya d'aquesta manera tan baixa?!!!
Quina memòria tan curta tenen els votants catalans que es deixin entavanar
d'aquesta mmanera?
Encara no fa un mes, el senyor Mas va prometre defensar -ara- el Concert
Econòmic- pocs dies després Ciu ho desmentia dient que "Concert, no! però
pacte fiscal potser sí!?" Ja sabem per experiència com són els pactes
fiscals de Convergència! En aquesta envestidura del senyor Mas ell mateix ho ha
corroborat: "No hi haurà Concert Econòmic, no pot ser!" -a l'amo
espanyol no li agaradria, l'espoliador Poble Espanyol no ho podria suportar, si
algú n'ha de pagar la factura d'aquesta misèria nacional i econòmica ha de ser
el Poble Català que pateix una altra misèria més gran per que és la causa
d'aquesta: la misèria política i de moment els catalans ens l'estem guanyant a
pols!-.
No fa pas gaire tampoc, Mas es va inventar aquella tonteria de la Casa Gran del
Catalanisme i ara ens surt amb "segones transicions nacionals ..."
qui se la pot creure aquesta gent sense que et tornin a enredar una altra
vegada?
Jo i la gent del BIC no ens creiem les fastigoses mentides i renuncies
continuades de Ciu, Mas, Duran i Pujol. Ja ens han enganyat massa
vegades!
Salvador Molins, Membre del BIC.
-------------------------------
Comentari al post d'avui del Blog d'en Jaume Renyer.
Aquest post el titulo: "beceroles de la gran mentida"
beceroles perquè les beceroles cal repetir-les mil vegades fins que
s'aprenen. Jo sovint les airejo les beceroles de les mentides de Pujol,
Mas Duran.
Homenatge al President Companys i a tots els patriotes coneguts i a tots els
patriotes anònims que van lliurar la vida en defensa de les nostres
llibertats.
Matant Companys, Espanya volia matar Catalunya, ofegar-la fins a la
submissió total i l’extinció com a Nació que és. Amb Companys van fer
els espanyols, aleshores per mà del General Franco i amb l’ajut
inestimable de la Gestapo van montar un judici sumaríssim, una
pantomima, una ratera sense escapatòria. Avui, setanta anys després els
espanyols encara continuen amb la mateixa intenció: sotmetre Catalunya
fins a la colonització total. Com que no tenen un Companys a qui poder
acusar i assassinar en forma d’afusellament han mogut tots els fils del
seu Tribunal Constitucional per anorrear tota la legislació que el
Parlament de Catalunya va aprobar per ampla majoria en defensa de la
nostra nació. La història segueix essent la mateixa de sempre, els
sicaris dissimulen el seu crim en forma de justícia naturalment
adulterada.
Catalans! Berguedans!
Ara venen eleccions, votem independència!
Els que vàrem votar Sí a la Consulta per la Independència no ens pensem
que ja hem acabat la feina, que ja tot s’esdevindrà sol, la llibertat de
Catalunya sobretot dependrà de nosaltres, de la fermesa de les nostres
conviccions i plantejaments, del nostre vot intel•ligent i despert, de
la nostra tasca des de fora del Parlament, perquè els nous polítics
independentistes escollits s’hauran de posar mans a l’obra per fer
avançar la Independència des de dins del Parlament i des de les
institucions polítiques.
I sobretot, caldrà mantenir els ulls ben oberts i els cors amatents
perquè no torni a passar el que molt bé descriu Joaquim Auladell -amic
de Berguedans- amb les següents paraules:
«El final de la guerra va suposar morts, exilats, empresonats i el
genocidi per als catalans, la llengua catalana i Catalunya. Catalunya i
el catalanisme es donaven per acabats. Però hi va haver una segona
onada, amb gent nova i plantejaments nous. Així doncs demòcrates,
catòlics, catalanistes van créixer a l’erm i a les catacumbes i van
sortir a la superfície els feliços seixanta. I ho van fer amb uns
plantejaments que posaven el llistó molt alt. Independència, socialisme,
Països Catalans -la nació completa-.
Però, hi hagué un altre però: aquesta onada va ser molt curta, la
història s’accelerà, i el peronal que s’hi va aplegar va ser dispersat
quan l’Assemblea de Catalunya es va fraccionar en els partits polítics
actuals fruits de la transició entre la regència del General Franco i el
restabliment del Borbó.»
Com digué En Companys: Tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!
Ni Castella, ni Espanya, ni França i els seus satèl·lits ens negaran i destruiran.
En aquesta hora propera de la Independència de la nostra Nació, mantinguem-nos actius i units!
Visqui la memòria d’En Companys que fou President fidel a Catalunya i visqué i morí per causa d’ella amb gran dignitat!
Llegit a l'acte d'homenatge a Companys pel Sr. Joan Sabata, membre de
Berguedans per a la Independència de Catalunya i membre de Catalunya
Acció.
Berga, 15 d’octubre del 2010
smolins9 |
dilluns, 13 de desembre de 2010 | 03:32h
8è Capítol: AVERSIONS MÚTUES I ALTRES TRIFULGUES
Preludi de la Independència.
Carles Muñoz Espinalt, 1992
Capítol VIII. (L’efecte Manelic)
LES AVERSIONS MÚTUES I ALTRES TRIFULGUES
No per haver fallat quan intentava heure’ls,
deixa un poble els seus anhels. Pot sentir-se
frustrat però els afanys van més enllà dels
resultats.
Els catalans en som un exemple:
a través de la història, hem mostrat idèntic delit
que els portuguesos per alliberar-nos
d’Espanya, tot i que ells van sortir-se’n airo-
sos i nosaltres encara no.
Qui es nega a veure-ho? En primer terme
els periòdics deliris de grandesa dels espa-
nyols els incapaciten per a comprendre que
existeixin al seu redós pobles que no se sen-
ten, ni gens ni poc, complaguts d’ésser
súbdits submissos de la seva infinita arrogàn-
cia. Quan se’ls insinua l’actitud, ens acusen
de voler tancar-nos a casa i de no trobar la
manera de conviure amb ells. Es pensen que
els tenim enveja quan contemplem la univer-
salitat de la seva expansió. Si poguessin,
intentarien convèncer-nos que l’espanyol
també és l’idioma oficial del cel.
El basc Miguel de Unamuno, en el seu lli-
bre Soledad, ja mig assimilat per l’aire de
Salamanca, confessa: «En el fondo del cata-
lanismo, de lo que en mi país vasco se llama
bizkaitarrismo, y del regionalismo gallego no
hay sinó anticastellanismo, una profunda
aversion al espíritu castellano y a sus mani-
festaciones. Esta es la verdad, y es menester
decirla. Por lo demàs, la aversión es dígase lo
que se quiera mutua»
Ens veuen com formigues que no paren de
treballar, però que no tenen cap noble singu-
laritat ni cap missió divina. La febre dels seus
deliris de grandesa no millora. S’hi troben bé
deixant-s’hi portar i, quan menys us ho pen-
seu, han pujat de temperatura. Com a mínim
han obrat així des que varen saquejar
Amèrica. Mireu la Història pel segle que vol-
gueu, són sempre en el mateix lloc: a punt
d’espoliar una altra víctima com si li fessin un
favor, ja que les seves actuacions les creuen
providencials. És un fet sense excepcions.
Començada la Segona Guerra Mundial, parti-
cularment el període que va de 1939 a 1942,
els dirigents del feixisme europeu es repartien
el món per després de derrotar totalment els
aliats. Entre ells, Franco era dels qui estava
més amatent per veure què li tocaria. En el
Diari del comte Ciano, Ministre d’Afers
Exteriors de Mussolini, queda ben clar el
repartiment que volien fer. En ple any 1939,
Ciano escriu: «II Duce voule che con la
Spagna si cominci a definire il programma
futuro per il Mediterraneo occidentale:
Marocco integralmente alla Spagna; Tunisia e
Algeria a noi. Un accordo con la Spagna do-
vrebbe assicurarci la comunicazione
permanente con l’Oceano attraverso il
Marocco.»
En aquells moments, i entre els més exal-
tats jerarques del feixisme espanyol, cada
vegada que Mussolini els prometia tot el
Marroc per a ells, ja especulaven amb el
nombre de catalans i d’altra gent que consi-
deraven indesitjables que hi trasplantarien,
mentre repoblarien el nostre territori amb
homes de confiança de l’«imperio». No feia
anar Hitler d’ací i d’allà a milions de persones
com el pagès que treu d’un lloc a l’altre un
rusc d’abelles?
Aquells anys són els més sòr-
dids i terrorífics de tota la història de
Catalunya: els millors intel·lectuals del país a
l’exili, les presons plenes a vessar, els afuse-
llaments al Camp de la Bóta a diari, la fam a
la majoria de cases i, per torna, l’espasa de
Dàmocles que representava sentir a dir que si
el feixisme guanyava la guerra —i en aquells
instants avançaven victoriosos per tots els fronts—
a la majoria de catalans ens traurien definitiva-
ment de la nostra terra. Es parlava de trasplantar
dos milions set-centes mil persones. Dos milions
serien del Principat de Catalunya i del País Valencià
i la resta d’Euzkadi, Astúries i Múrcia, zones on també
sospitaven que hi havia molts rebels en potència.
Sovint els catalans semblem negats per a
comprendre els pocs escrúpols que gasten
els espanyols «con mando» en les seves esbojarrades
pretensions i ens resulta impossible mesurar el volum
dels seus deliris de grandesa. Ens autoprogramem
per la via de l’error de tant repetir-nos: «no serà tant».
Prou que parlem que hi ha catalans destres i «florentins»
que en el terreny de la política se les saben totes, però
posats a jutjar les maquinacions megalomaniàtiques dels
espanyols ens comportem com en Manelic quan arriba
al molí, que no té cap sospita de tot el que trama l’amo
i el contempla com el seu protector.
Un cas: poques hores després del frustrat cop d’estat del 23
de febrer de 1981, totes les persones a Madrid que es creuen
dominar els fils de l’alta política ja estaven assabentades
que aquell intent portava com a finalitat, fos quina fos la pretensió
d’aquell o d’aquell altre sublevat, posar el general Alfonso Armada
com a nou dictador, amb més o menys guant
blanc i roses socialistes. No obstant, a La Vanguardia
del dia 25 de febrer de 1981, s’hi pot llegir un article de
Carles Sentís, en el qual interpreta al general Alfonso Armada i
bon punt el veu, en sortir del «parlamento español»,
aquella nit que havien estat tots els diputats segrestats,
declara: «Le di la mano pensando que a través de él se la daba a
todo el Ejército Español y al Rey del qual, el
hoy segundo jefe del Alto Estado Mayor, fue durante
múltiples años ayudante militar.»
Víctimes amb massa freqüència d’una
situació Manelic —no és pas casual que el
drama Terra Baixa d’Àngel Guimerà, la nostra
gent se’l senti carn de la seva carn— qui pot
estranyar-se si, descobertes les intrigues deli-
rants, ens sentim els catalans doblement
vexats? Creure’ns uns enzes inofensius o
voler-nos mantenir enganyats i políticament
immadurs, és una temeritat que podreix les
situacions i mai no condueix, ni a una autènti-
ca pau ni a la veritable concòrdia.
Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)
De quan el poble Independentista català s'ha d'organitzar:
L'estat espanyol ens ha ensenyat novament les dents i els seus uials esdevenen més grans. Necessitem un cos de patriotes que estiguin disposats a plantar cara, a no arronsar-se si ens volen militaritzar.
Què
és “L’Estat dels jueus” aquest llibre capital en la història del
judaisme, en la difusió del sionisme? Doncs, una mena de “La
nacionalitat catalana” d’Enric Prat de la Riba, o de "Nosaltres, els
valencians", de Joan Fuster. Un text fundacional, fonamental, per la
comprensió del fet nacional del poble jueu, i, poca broma, i una via per
al seu acompliment esdevenint-hi nació (...)
El
llibre és una mena de breviari on aquest hebreu nascut a Budapest, i
fill de la gran burgesia, periodista, organitzador, llicenciat en Dret,
formula les bases per a la resolució del problema nacional jueu: la
voluntat necessària del poble hebreu, la negociació i intervenció
internacional per trobar un territori i la solució.
Herzl
(1860-1904), conscient de la força i durabilitat de l’antisemitisme,
apunta cap a una sortida que, assegura, s’esdevindrà una colla d’anys
després del seu traspàs. I n’enumera les bases, el programa, el mètode,
per construir la nació jueva. Dues localitzacions apareixen com a
ideals per acollir el poble de la diàspora i l’holocaust: Argentina i
Palestina.
El cas és que Herzl, un any després de publicat aquest text cabdal, convoca, a Basilea, el Congrés Sionista Mundialtot assumint la presidència de l’Organització Sionista.
El
primer pas era dat: el llibre sacsejà consciències i engegà una
inaudita mobilització arreu de l’orbs. Segon, el judaisme es dotava
d’una estructura organitzativa eficaç, eina necessària per a
l’assoliment de la fita fixada.
Com
a poble que pateix l’opressió nacional i la privació d’un estat propi,
“L’Estat dels jueus” constitueix per nosaltres un llibre de lectura
imprescindible per conèixer l’experiència d’altres pobles anhelants,
també, de llibertat.
enbapa59 | dimecres, 10 de novembre de 2010 | 16:39h
Sí,
és un llibre interessant a mig camí dels que tu esmentes i també de
les utopies. El vaig ressenyar en el meu
bloc.http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/144983
cordialment
Enric Balaguer
El
Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans,
satisfet amb l’acord de col·laboració i de coalició electoral amb
SOLIDARITAT, anuncia el seu propòsit de donar continuïtat i aprofundir
l’acord amb la formació de Joan Laporta. El PSAN es proposa avançar “cap
a la proclamació de la independència, construint el Front Patriòtic que
la faci possible”. Entre la CUP i l’independentisme transversal, el
partit d’en Josep Guia es bescanta a favor d’una proposta interclasista
en pro de la independència (…)
El Comitè Executiu del PSAN
(Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans),
reunit per analitzar els resultats electorals del proppassat 28 de
novembre de 2010, fa la declaració següent.
1)
Manifestem la nostra satisfacció pels més de 100.000 vots i els 4 escons
aconseguits per la coalició Solidaritat Catalana per la Independència,
de la qual forma part el PSAN. Aquests vots, i els 40.000 obtinguts per
Reagrupament, són vots de l’independentisme no autonomista, que per
primera vegada es manifesta clarament i amb empenta en unes eleccions
regionals (més enllà de l’àmbit municipal). Joan Laporta, Alfons López
Tena, Uriel Bertran i Antoni Strubell són els primers diputats
independentistes no autonomistes del Parlament. Un bon inici.
2) Constatem
que els més de 100.000 vots de SI són vots de l’independentisme de
Països Catalans (de la nació catalana completa). També és, doncs, la
primera vegada que emergeix electoralment amb força i presència, en unes
eleccions autonòmiques, una coalició que defensa programàticament el
compromís de "constituir l’Assemblea de Representants de la Nació
Catalana que faci seva i estengui la declaració d’independència al
conjunt dels Països Catalans". I això ha estat així –podem constatar-ho
amb complaença— gràcies a la presència del PSAN. De fet,
"independentisme no autonomista" i "independentisme de Països Catalans"
són expressions gairebé sinònimes.
3) Valorem
de forma molt positiva el fet que una part important dels vots de SI
provenen de persones joves i grans de l’Esquerra Independentista, per a
les quals la implicació del PSAN en el projecte de SI ha estat una
garantia, derivada d’anys de lluita, honestedat i coherència ideològica
(marxista). En aquest sentit, la consideració de SI com una primera
concreció electoral del Front Patriòtic s’ha demostrat correcta.
4)
Finalment, el Comitè Executiu del PSAN vol fer pública -per bé que
l’Assemblea de Representants del partit en tindrà la darrera paraula- la
seva predisposició a redefinir i continuar l’acord amb SI per al procés
obert cap a la proclamació de la independència, construint el Front
Patriòtic que la faci possible.
La crisi econòmica catalana provocada per la dominació política espanyola pot esdevenir un factor d'acceleració del procés d'independència
si des dels partits parlamentaris hom estableix acords de fons amb les
organitzacions representatives del món empresarial i sindical.
El xoc d'interessos amb motiu de l'eix mediterrani
pot fer evident el conflicte polític i a les properes eleccions
municipals i autonòmiques al País Valencià i les Illes aquesta questió
hauria d'ocupar l'espai central del debat electoral. Per això cal
que les formacions nacionalistes locals i les independentistes trobin
fórmules viables de participació electoral. Atesa la diversificació de
les opcions independentistes resultants del 28-N, (a les quals cal
afegir la CUP a nivell municipal), cal plantejar decididament la
conformació -després del 22 de maig de l'any vinent- d'una assemblea d'electes independentistes d'arreu
dels Països Catalans que vagi més enllà de l'actual Decidim.cat. Hi ha
més d'un centenar d'ajuntaments que s'han declarat moralment exclosos de
la Constitució Espanyola després de la sentència del Tribunal
Constitucional contra l'Estatut, tot un potencial polític que ha de
trobar una fórmula institucional permament a l'estil de l'Udalbiltza
basca. També a les properes eleccions municipals es lliurarà la
batalla per l'alcaldia del cap i casal de Catalunya, a les quals
concorrerà un PSC tocat i una CIU emergent i una eventual candidatura
independentista unitària que inclogués Esquerra i Solidaritat però
sobretot representants del sobiranisme cívic. I més quan un mes abans
s'haurà celebrat a Barcelona la consulta sobre la independència de
Catalunya. Trobar una solució integradora de la pluralitat
independentista a Barcelona facilitarà acords similars a moltes
poblacions que poden donar continuitat al treball conjunt iniciat amb
les consultes locals.
Extret del Blog de Jaume Renyer.
Fotografia adjunta del Cartell de la Presentació de Catalunya Acció a Berga el 9 de febrer del 2005.
El procés que està vivint la nació catalana cap a la Independència,
hauria d'implicar inequívocament l'alliberament radical, o sigui, el
retrobament i la restitució de la identitat catalana. Només quan la
manera de ser catalana sigui l'eix al voltant del qual s'estructuri la
vida del país, haurem retornat a la normalitat que se'ns ha negat durant
més de cinc-cents anys, i encetarem el camí cap a la plenitud nacional.
Aquest
postulat del més elemental sentit comú, i que qualsevol nació que no
hagi sofert cap procés de colonització assumeix amb absoluta
naturalitat, aquí s'ha convertit en tabú.
I aquest és el
principal tret que posa en evidència la colonització que tants dels
nostres compatriotes refusen reconèixer. Perquè la colonització no és un
fet històric determinat en el temps i l'espai, ni circumscrit al tercer
món. La colonització és l'esclavatge de les nacions, i implica un
procés de manipulació mental i psicològic molt profund que té com a
objectiu fonamental alienar la nació que la sofreix i els seus
connacionals de la pròpia manera de ser.
Es aquesta
pèrdua de contacte amb el nucli del propi ésser el que precipita totes
les claudicacions imaginables i obre el camí cap a la decadència.
Amb
la finalitat de generar aquesta alienació i perpetuar-la, els
colonitzadors han d'aconseguir que el colonitzat arribi a tenir una
baixa consideració de la seva vàlua nacional, o dit d'altra manera, han
de destruir l'autoestima i l'orgull nacional dels colonitzats.
El
camí inequívoc per fer que un poble s'avergonyeixi, s'avorreixi de si
mateix i renunciï a la seva identitat, és anar-li escapçant la seva
plenitud, reduir-lo al gueto dins mateix de casa seva, menystenir,
fent-los innecessaris, tots els seus signes identitaris, i confondre
tant com es pugui el sentit de pertinença. Quan s'aconsegueix que una
nació no es reconegui a si mateixa amb claredat, i no es valori ni
s'estimi, la seva vitalitat queda segada i esdevé inexorablement
invàlida i decadent, tot abocant-se a l'autodestrucció. Aquest és el
desllorigador de tot esclavatge col·lectiu.
Un poble,
doncs, que a casa seva, es resigna a escapçar la seva personalitat
esdevé un poble feble i fàcilment sotmès a qualsevol abús, des del
robatori impune -eufemísticament dit espoliació- fins a l'esquarterament
del seu territori o l'apropiació il·legítima per part del colonitzador
dels fruits del seu geni nacional.
El Puig fa de Ramoneta dient "No, Concert no! Pacte solidari potser!
------------------
Comencen malament! Per això no els vaig votar ni crec que els voti mai més!
Al vell estil Pujolià ... canviar mesells i enganyosos el nom de les coses per tal de corrompre-ho tot!
Recordeu! Aquesta colla d'esclaus encaixistes van canviar el nom de Seleccions Nacionals pel de Seleccions Supraautonòmiques.
Recordeu! Aquesta colla d'esclaus enxcaixistes pro espanya van canviar no fa pas gaire el nom de Concert Econòmic pel nom de Concert Solidari.
Ara ja tornen a preparar el terreny per adormir el pretès "oasi català" amb narcotitzants propostes falses i enganyoses.
Fa encara no tres anys el Mas va fer de PUTA i va fer el salt a Catalunya anant-se'n a dormir amb el Zapatero i carregant-se literalment la negociació de l'Estatut en, o curiosa casualitat, l'apartat d'aquell mal anomenat Concert Solidari.
Aquella nit la recordaré sempre, veient el Mas anunciar la perversa notícia amb el Pujol al seu darrera amb pullòver beig d'estar per casa.
Aleshores el Mas feia de PUTA i el Pujol de RAMONETA!
Us fem saber que ja ha estat penjat el vídeo corresponent a la intervenció del nostre President Executiu, en Santiago
Espot, al programa Queremos opinar, emès per Metropolitan TV el passat
15 de novembre, presentat per Carlos Fuentes, i on també hi participaren
els senyors Carlos Navarro, Ramoncín, i Juan Carlos Girauta.
Avui, Joan Laporta, President de
Solidaritat, ha estat entrevistat per Francesc Castany, Conseller de Catalunya
Acció i presentador del programa Som Matí (8h-12h) de Som
Ràdio.
(Conferència feta al Centre Cívic Fort Pienc de Barcelona, el dia 2 de maig de l'any 2007) 
"Depèn de cada un de nosaltres que la pàtria catalana acabi emergint i quallant"
Tothom ho sabia menys els poble menut, humil i sofrent -els catalans fidels a Catalunya-, els catalans que veuen i s'adonen de com estant perdent la seva Nació.
A la merda Espanya, els seus tribunals i demés institucions !
Tres articles sobre la dispersió dels catalans en el procés renacionalitzador.
De quan el poble Independentista català s'ha d'organitzar:
El Mas fa de Puta dient "Sí al Concert Econòmic"
No es comporten com Presidents Catalans sinó com manats de Madrid i fidels servidors de l'engany autonòmic.
En el moment de la transició les coses eren molt més difícils i incertes però ara ja han passat trenta anys i tots sabem que dins d'Espanya Catalunya com a nació lliure no se'n sortirà.
En el seu discurs Mas va dir que no creia en els miracles, que els miracles no existien, va mentir! però no va pas mentir perquè digués això sinó perquè a la vegada que deia això apostava clarament pel més impossible dels Miracles que es puguin imaginar, en Paraules de Gaziel (1932) "que Espanya deixi als catalans conrear lliurement la seva llengua i el seu autogovern".
Que Espanya i els espanyols respectin Catalunya com a Nació, que l'acceptin com a Estat amic i coaligat -recordi's el Pla Ibarretxe- és senzillament impossible, apostar per aquest projecte fracassat que va encetar Cambó des de fa més de cent anys és clarament suïcida. Mas, assumint aquest camí vol matar Catalunya! Mas assumint aquest camí impossible farà un bon favor als espanyols com l'han fet tots els seus predecessors des de la darrera restauració borbònica, Mas seguint aquest camí deixarà Catalunya més malferida i esclava del que la ha trobada.
Mas, també en l'esmentat discurs va dir que seria fidel al seu Poble, però qui pot ser fidel al seu Poble si en menys d'un mes ha sigut infidel als seus propis electors.
En un mes, Mas va passar de prometre defensar un Concert Econòmic a devaluar la seva promesa i transformar-la en una mena de pacte fiscal a l'estil dels que ens tenia acostumats Jordi Pujol -el gran home d'Espanya! el president de la Colònia Catalana que perdia el cul cada vegada que sortia de Catalunya per defensar l'estat espanyol enlloc de defensar la Catalunya lliure o tota la Nació Catalana. Recordeu alló dels "Som sis milions" tan eficaç per dividir Catalunya de les Illes i del País Valencià-.
Mas, igual que Pujol, va recórrer a demanar als catalans que no parem de treballar, que cal aplicar-se en l'esforç intens, "tibar ... tibar!", un esforç que no sé si ell ho sap que tots els catalans ja practiquem en mil i un sentits aguantant els efectes d'una espoliació monstruosa que ens fa dependents dels bancs i caixes d'estalvis, d'una espoliació monstruosa que ens fa dependents en tot de Madrid on cada vegada es va acumulant riquesa i indústria mentre nosaltres ens estem arruïnant. Per més INRI, per dir un exemple, contenidors de deixalles, llibres encatalà o els mateixos vestits dels bombers són fabricats a Andalusia i Madrid amb els beneficis dels diners que ens han espoliat.
Mas i Pujol demanen esforç als catalans però ells no fan l'esforç veritable i intel·ligent d'encaminar el nostre país cap a la seva independència.
Mas i Convergència i Unió diuen o deixen entreveure que no volen complicar-se en un Referèndum d'Independència amb l'excusa de que el perdríem i fan això enlloc d'explicar a tots els catalans els beneficis i la conveniència d'esdevenir un estat europeu de primera línia com per exemple Dinamarca, no! ells prefereixen encaixar Catalunya dins d'Espanya tot relegant-la al trist paper de colònia darrera de Sebta i Mililla.
Sento aixafar la festa del respecte als Virreis de Catalunya i m'aturo ací, però avui a 2011 jo ho veig així de cru.
Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.
---------------------------
Comentri a l'apunt del següent enllaç:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/186194