adam |
Manresa |
dijous, 13 de gener de 2011 | 09:14h
La ciutat nord-americana de
Detroit, Michigan,ha passat dels
1.850.000 habitants l’any 1950, als actuals 910.000. La què fou capital mundial
de l’automòbil, la DMC o Motown, ha viscut seixanta anys d’inaturable
decadència. La crisi iniciada als anys cinquanta, quan altres ciutats d’Amèrica
i del món es van afegir a la fabricació d’automòbils, i agreujada a partir de
l’alça del preu del petroli del 73 i pels afectes de la mundialització, s’ha
sumat a una millora de les infraestructures viàries que, enlloc d’apropar gent
a la ciutat, han enviat a la classe mitjana als municipis de la seva àrea
d’influència. Teatres, galeries comercials, biblioteques, universitats,
fàbriques i barris sencers, buits i abandonats. Busqueu les imatges, val la
pena. Una cosa semblant va passar a Pittsburg, a l’estat de Pensilvania, on la
crisi de la indúsitria pesada, de l’acer sobretot, ha reduït, en 50 anys, la
població a la meitat, de676.000 a
334.000. O, a un altre nivell, a l’Argentina, que abans de la Segona Guerra
Mundial triplicava la renta per càpita de l’Estat espanyol i actualment no li
arriba ni a la tercera part. Amb una davallada que comença amb la crisi del 29
i s’agreuge als anys 50 amb la caiguda del preu dels aliments, perdent, des
d’aleshores, un llençol a cada bugada. O al Japó, salvant les distàncies que
calgui, on la col.lapse hipotecàri de l'any 91 i el conseqüent ensorrament del
mercat immobiliari es suma a la competència exterior de països que han copiat
el seu propi model i desencadena una frenada del creixement que encara dura.
adam |
Polítiques |
dimarts, 4 de gener de 2011 | 19:40h
En aquest país l’esperança de
vida ha augmentat 10 anys en els darrer mig segle i cada cop estudiem més i ens
posem a treballar més tard. És per això que hi ha qui diu que no té sentit
mantenir l’edat de jubilació al mateix punt que anys enrera, quan era normal
començar a treballar als 14 anys i ens moríem abans. Pretenen endarrerir 2 anys
l’edat de jubilació, fins als 67, per tal d’adaptar la vida laboral a la nova
realitat social i biològica. Sembla raonable, en principi. Díuen, també, que si
no ho fem acabarem passant-nos més anys de la nostra vida estudiant o retirats
que treballant efectivament, que viurem 80 anys i en treballarem menys de la
meitat (dels 25 als 65, aproximadament) i que això és un problema. Potser sí.
adam |
Manresa |
divendres, 31 de desembre de 2010 | 18:47h
Manresa té dos baixadors, el de
Viladordis i el del carrer Primer de Maig, dues estacions de viatgers, la del
Nord (situada al Sud de la ciutat) i la de Manresa-Alta, més centrada, i una de
mercaderies, darrera el barri de la Guia, de la qual ningú mai se’n recorda.
Actualment aquesta estació només s’utilitza com a auxiliar per al transport de
Potassa i per la fusta en brut provinent sobretot del Solsonés. Com que han
d’utilitzar la mateixa via que la línia 4 de Rodalies, una de les més congestionades,
els combois de mercaderies viatgen de nit, amb totes les restriccions que això
suposa.
Malgrat els molts anys de servei
ininterromput, un segle i mig!, resulta evident, contemplant-ne el seu aspecte,
que aquestes instal·lacions no passen pel seu millor moment. De fet, il.lustren
perfectament una realitat sabuda: que estem a la cua del continent en
transport ferroviari de mercaderies, mentre tenim una de les ràtios més altres
en Km de carretera per habitant i superfície.
adam |
Polítiques |
dimarts, 28 de desembre de 2010 | 10:04h
Segons un d’aquests sensacionals
comunicats interns dels serveis diplomàtics nord-americans fets públics per
Wikileaks,l’ex-primer ministre
francès Michel Rocard feia una afirmació interessant, no tant per les novetats
que aporta sinó pel reconeixement explícit que suposa, al assegurar que França
és una creació militar d’un estat no homogeni que s’ha bastit a partir de la
destrucció de cinc cultures, entre elles la catalana.
L’Estat-nació és un invent del segle
XVIII que necessita gairebé tres cents anys per imposar-se de forma majoritària
al continent europeu i que proposa establir una certa coherència entre les
estructures polítiques, els Estats, i determinats trets culturals i lingüístics
de la gent que els habiten. Dit d’una altra manera, es pretèn que cada Estat
correspongui a una nació i cada nació tingui una llengua. Per resoldre aquesta
senzilla regle de tres hi ha, a grans trets, dues possibilitats: o adaptem
les fronteres estatals a les realitats nacionals heretades de la història, com
en el cas de la majoria de regnes i repúbliques que accediren a la
independència a partir de la Primera Guerra Mundial o de l’enfonsament de la
Unió Soviètica, o imposem una determinada llengua i identitat als habitants
del territori dominat per un estat concret, tant si els agrada com si no,
anorreant, estigmatitzant i marginant la resta de llengües pre-existents (el
cas paradigmàtic seria la República francesa, certament, però Itàlia, Alemanya
i fins i tot el Regne Unit seguirien patrons semblants).
adam |
Manresa |
dimarts, 21 de desembre de 2010 | 13:30h
La conceptualització i promoció
de l’anomenada Anella verda de Manresa arriba tard i ja no serem a temps, per
exemple, a evitar que una carretera passi pel damunt d’un dels racons més
bonics del municipi, el meandre de la Riera de Rajadell. No obstant això, seria
injust no reconèixer que després de molts anys de viure d’esquena al seu entorn
agrícola i natural, la ciutat i el seu govern semblen haver-se adonat que aquí
hi tenim un tresor que ens diferencia positivament de la resta de ciutats de
l’hinterland barceloní. S’han començat a fer coses i no només sobre el paper.
S’han arranjat i senyalitzat camins, massa pocs encara, i s’està fent una
intervenció a la llera del Cardener que pot representar, si sabem aprofitar-ho,
una millora significativa en la percepció que tots plegats tenim del riu i el
seu entorn.
adam |
Rugby |
dijous, 16 de desembre de 2010 | 09:59h
L’Assignia Manresa, la nova denominació de l’equip de
Bàsquet de la meva ciutat, té un sostre de vidre baixíssim. Mai aconseguirà
seguidors i suport econòmic , públic o privat, més enllà de Manresa i el Bages. En
aquestes circumstàncies, renunciar a posar publicitat a la samarreta seria
absurd, representaria una pèrdua d’ingressos evident que no es podria veure
compensada pel teòric augment de prestigi ni comportaria l’eixamplament del seu
àmbit d’influència.
Si l’USAP de Perpinyà vol seguir sent un dels millors equips
de rugby d’Europa no en té prou amb la massa crítica de la catalunya Nord,
necessita créixer i només ho pot fer pel sud, per això el reforçament de la catalanitat i per
això el partit al camp nou del proper 15 d’Abril. Aquesta orientació no està
barallada amb la publicitat a la samarreta i per això aquest any porta AXA i
l’any passat Pepsi-cola (va ser dur…).
adam |
Polítiques |
dimarts, 14 de desembre de 2010 | 09:50h
Quantes vagues generals s’han
convocat contra la política econòmica de la Generalitat? Cap ni una, ni amb el
Tripartit al govern ni amb CiU. Ho han fet tot molt bé? No, però tenim clar,
tots plegats, que les decisions importants en matèria econòmica, fiscal o
laboral es prenen a Brussel.les, certament, i a Madrid, i que el govern de
Catalunya és poc més que un ajuntament gran, una mena de diputació amb himne
oficial, bandera i protocol.
Si l’MDT i Terra Lliure, als anys
vuitanta, van aconseguir popularitzar l’independentisme entre la gent jove i
donar-li el seu perfil rupturista, la Crida a la Solidaritat i ERC van fer molt
per a normalitzar-lo, per convèncer a sectors cada cop més diversos que la
creació d’un estat català és una proposta raonable i fins i tot plausible.
adam |
Manresa |
dimarts, 7 de desembre de 2010 | 19:45h
L’Ajuntament de Manresa acabarà
l’any 2010 en una situació econòmica complicadíssima. Tot i haver incomplert
els acords amb els treballadors municipals, rebaixant-los el sou (a alguns més
que a d’altres, tot s’ha de dir) i fent-los pagar les conseqüències de la mala
gestió de l’equip de govern, els números encara no surten i de cara a l’any que
ve pràcticament no es podran fer inversions a la ciutat i perillen serveis i
llocs de treball. Com hem arribat fins aquí? Qui en té la culpa? Miro de
resumir-ho en els 2000 caràcters que em queden i en tres punts
adam |
Polítiques |
dissabte, 4 de desembre de 2010 | 18:54h
Defensors de l’estat lleuger i
els impostos baixos, els guardians de l’ortodòxia econòmica prefereixen sempre
reduir la despesa pública abans que el dèficit obligui a augmentar els
ingressos, per la via fiscal, o a acumular deute.
Sense entrar en el debat sobre el
destí dels pressupostos públics (no és el mateix comprar tancs que fer escoles,
per posar l’exemple fàcil) el cert és que, tradicionalment, l’esquerra més o
menys socialitzant ha tendit a augmentar la despesa i els impostos i la dreta a
baixar les dues coses. El problema és quan només tens capacitat per decidir
sobre una part de l’equació, la despesa, però tens poc marge per modificar els
ingressos. Això és el què li passa a l’administració catalana, Generalitat i ajuntaments,
que veuen com les demandesdels
veïns i veïnes no paren de créixer, però els seus recursos, provinents
bàsicament de l’estat, i per tant dels nostres impostos, no ens en oblidem!, no
augmenten al mateix ritme. Si malgrat això es vol seguir invertint a la ciutat
-bé o malament, aquest és un altre debat-i augmentar el nombre i la qualitat dels serveis, la única opció és el
crèdit, l’endeutament.
adam |
Manresa |
dimecres, 1 de desembre de 2010 | 01:11h
708 Euros i 97 cèntims al mes és
el què reben cada un dels portaveus dels més petits dels Grups Municipals de la oposició a
l’Ajuntement de Manresa. Si el Grup és més gran la quantitat és una mica més
elevada, però no gaire més. Pels regidors i regidores que no són portaveus
l’ingrés mensual és inferior, menys de la meitat d’aquesta quantitat. I no és
un sou sinó una indemnització per l’assistència a reunions. Que quina és la
diferència? Doncs que són dotze mensualitats enlloc de catorze, que no hi ha
retencions, i per tant cal declarar-ho i tributar-ho a hisenda, i que no
comporten cotització a la Seguretat Social ni, per tant, dret a l’atur. La
tasca de portaveu d’un grup de la oposició no és, en principi, de dedicació exclusiva,
però requereix temps i maldecaps si es vol fer una mica béiaixò no sempre és compatible amb la majoria de feines. Que no és cap
bicoca ho demostra el fet que al llarg d’aquesta legislatura tres dels quatre
grups municipals de la oposició manresana han hagut de substituir el portaveu
per les dificultats de compaginar aquest càrrec amb la seva activitat
professional.No crec, tampoc, que
aquestes retribucions siguin insuficients, fins i tot es podrien retallar si es
canviés la manera de funcionar del propi Ajuntament (canviant els horaris de
les reunions i fent-les més obertes, per exemple).
adam |
Polítiques |
dilluns, 29 de novembre de 2010 | 15:27h
Traumatitzat per la derrota del
39 i per l’arribada de l’onada migratòria de la post-guerra, el nacionalisme
català de la segona meitat del segle XX es va construir a partir de dues
obsessions: no enfrontar-se mai directament al poder establert, a l’estat, i
evitar la ruptura del país en dues comunitats. D’aquí tota l’estratègia
pujolista del pactisme, el fer país iel peix al cove. D’aquí també la recent obstinació d’ERCa entenrde’s amb els representants
d’uns suposats altres catalans i
l’intent depactar un nou estatut
amb les corts espanyoles deixant per no se sap ben bé quan l’exercici del dret
a l’autodeterminació.
Mai acaba de ser l’hora de la
independència -ara no toca- i la culpa és del poble. Que si no estem preparats,
que si al Baix Llobregat parlen en castellà, que si el perdríem, el referèndum,
que si no tenim la majoria social…. Tot per no encarar la dura realitat,
queel principal obstacle no és ni
a Pedralbes ni a l’Hospitalet, sinó a Madrid.
adam |
Polítiques |
dijous, 25 de novembre de 2010 | 09:28h
L’ex-diputada conservadora que
simula un vídeo porno per aconseguir unes engrunes d’atenció mediàtica, si més
no a la xarxa; els pesats que fa quatre anys van treure profit d’un semi-nu i
que ara repeteixen la fórmula o la segona marca del partit del President, les
seves joventuts, promovent un vídeo on es fa l’avorrida comparació que ja havia
fet la Trinca entre votar i orgasmar; tots han fet el mateix, recórrer al vell
tabú per cridar l’atenció. Tot un segle de secularització de l’aparellament no
han sigut suficients per posar aquesta senzilla activitat, el sexe, al lloc on
li correspon, el de la normalitat, alliberada d’una vegada de pors,vergonyes i prejudicis.
Per això resulta tant decebedor
que encara escandalitzin comentaris de caire sexual com el que va fer un alcalde
de no se quina ciutat espanyola referint-se a una ministre del seu país, tant
poc ocurrent com inofensiu, o les paraules més o menys calculades d’en Salvador
Sostres en una tele madrilenya on relacionava de forma explícita i detallada
bellesa i joventut, res de nou ni de l’altre món.
adam |
Polítiques |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 12:13h
Si esteu pensant en votar el PSC, el
PPC o algun d’aquests partits que actualment són al gup mixt, aquest article no
va dirigit a vosaltres, em sap greu. Entenc que a aquestes alçades de la
història, els perjudicis de seguir formant part del Regne d’Espanya per a la
majoria de persones que vivim a la Catalunya estricte, on ara farem
eleccions, són tant evidents que només raons de tipus emocional, identitari
diguem-ne, o interessos personals molt concrets, expliquen la fidelitat a
partits polítcs explícitament contraris a la Independència. Aquest escrit, per
tant, va dirigit als que ja ho teniu clar, als qui penseu que les poques raons
que s’us acudeixen a favor de l’actual marc polític no poden contrarestar les
avantatges, no només estrictament comptables, de posar punt final a la nostre
participació en el projecte espanyol. Tant és que sigueu independentistes de
tota la vida com que hagueu arribat a aquesta conclusió arran de decepcions i
frustracions diverses. Tant és que vegeu la Independència amb ilusió o amb
fatalisme, com a mal menor, el cas és que deveu voler que el vostre vot, o la
vostra abstenció, si és el cas, sigui coherent amb aquests plantejaments.
adam |
Polítiques |
dijous, 11 de novembre de 2010 | 09:26h
A 22 euros el quilo anaven les
llenegues la setmana passada a les botigues del barri. Unes llenegues collides
per algú que segurament ho fa en negre i en un bosc que té un propietari privat
a qui no s’ha demanat permís ni s’hi han repercutit guanys. En una societat
tant regulada i mercantilitzada com la nostra, una activitat no pautada per la
llei i que genera una riquesa que tampoc cotitza enlloc resulta, certament,
anòmala. Si hi afegim que aquest producte, els bolets, provenen d’unterreny que té un amo que no tant sols
no hi guanya res sinó que n’ha de carregar les conseqüències (brutícia,
desperfectes diversos…), semblaria lògica la proposta que s’ha fet més d’una
vegada d’exigir el pagament d’una licència que beneficiés directa o
indirectament aquests propietaris forestals.
