.
.
El fet més destacable del meu
currículum és la meva etapa de cambrer. No només per la capacitat de portar fins a quatre plats amb una mà, sinó sobretot per memoritzar la comanda de cafès d'un grup de dotze turistes. Amb llet tèbia, tallat en tassa gran, descafeïnat de màquina amb llet bullint, amb un rajolí de rom negre, llarg amb un núvol de llet. Per cert, mai diguin públicament "núvol de llet", que és equiparable a "t'ho juro per Snoopy" o "Amo a Laura". Si substitueixen les pastilles per la memòria per uns quants estius de cambrer, desenvoluparan una memòria d'elefant. I ara que en parlem, no acabo d'entendre la utilitat de la publicitat de memorex, les pastilles per la memòria. Si no tens memòria, no recordaràs el nom de la marca i si la recordes, no necessites les pastilles.
Aquest llarg preàmbul, absolutament prescindible, m'ajuda a presentar el tema d'avui.
El cafè per a tothom. Hem necessitat dos declaracions de Rajoy i una insinuació de Zapatero per a abjurar de les autonomies, com Sant Peres amb un mix de cants de gall. La tertúlia d'en Cuní, l'oracle de Delfos de Catalunya, sentencià unanimement que a Espanya hi havia moltes autonomies, que algunes potser sí s'haurien d’eliminar i que el cafè per a tothom creava hipertensió. En Manuel Millan afirmà que una comunitat amb balança fiscal negativa no tenia dret a subsistir. I ja s'hi ha sumat tothom. Duran i Lleida
renega del cafè per a tothom. Guillem Casasnovas diu que
les autonomies són un error. I m'ha vingut al cap la cançó aquella de Coty:
"Yo quería que nos pasara y tú, y tú, lo dejaste pasar. Nada de esto fue un error, uoo, nada fue un error.". I Jordi Pujol remata a gol,
carregant contra les autonomies i, amb la fe del convers, reclama la independència de Catalunya.
Autonomies bones. Autonomies dolentesMalgrat la meva admiració pel President Maragall, mai vaig comprar el seu federalisme asimètric. Em sonava com la màxima orwelliana "Tots som iguals, però alguns són més iguals que d'altres". Jo no veig cap avantatge en negar a una altra comunitat autònoma allò que té Catalunya. I tampoc acabo de trobar un criteri solvent que permeti diferenciar les autonomies bones de les dolentes. Veiem-ho.
Començo amb el criteri d'en Manuel Millan que defensava una Espanya amb només quatre autonomies (Catalunya, País Basc, Galícia i la resta), perquè "una comunitat amb balança fiscal negativa no és viable". Jo només vull recordar que Galícia té una balança negativa i que Illes Balears, Navarra, Madrid o País Valencià la tenen positiva, de manera que de quatre passem a set i ens carreguem d’entrada Galícia. No sére jo qui truqui a Anxo Quintana. A més, com les balances no són immutables, sinó que varien d'any en any, el número de comunitats d'acord amb el criteri Millan canviaria anualment. "Aquest any desmuntem el Parlament valencià i fundem l'aragonès".
Un altre criteri pot ser el demogràfic. Fixem-nos que el País Basc té poc més de dos milions d'habitants, com ara Canàries, Castella i Lleó o Castella la Manxa, i molts menys que Madrid o naturalment, Andalusia. On fem el tall?. Al País Basc?. Al milió?. Al mig milió?. L'única comunitat que baixa del mig milió d'habitants, La Rioja, té quatre vegades més habitants que Andorra. I Castella Lleó té tants habitants com Kosovo, el nou estat europeu. Hi ha 135 estats reconeguts per l'ONU que tenen menys població que Andalusia. Els eliminem?.
Resta el criteri constitucional de nacionalitat històrica, al que sempre apel·lava Maragall en els seus discursos. Els pares de la Constitució (pares perquè no hi havia cap mare; era una època en que les AMPAs s’anomenaven simplement APAs) no pensaven que Guifré el Pilós tenia més pedigrí que don Pelayo o Viriato. Són històriques aquelles comunitats que ja havien aprovat l’estatut en el període de la República, és a dir, Galícia, Catalunya i el País Basc. Convé recordar, però, que Andalusia ja havia tramitat el seu propi estatut i que altres comunitats s’estaven gestant en el moment en què s’inicià el
Alzamiento Nacional, seguint els acords del
Pacte de San Sebastián. Vull dir que acceptar la diferència històrica entre estatuts republicans i estatuts monàrquics equivaldria a considerar el tall franquista com a criteri historiogràfic. I no, no acceptem Franco com a animal de companyia.
El criteri autonòmic és molt més senzill: És una comunitat autònoma aquell territori integrat per persones que volen formar part d’aquesta comunitat autònoma. Hi ha algú a la sala que vulgui refutar aquest principi?. Jo no.
El criteri federalL’argument anti-autonòmic és el següent: la descentralització és molt cara. Forma part d’un corrent creixent que considera que les administracions són molt oneroses i que viuríem molt millor amb un sector públic més prim. Un dia els hi proposaré una hipótesi alternativa: més govern vol dir més riquesa, i no només perquè ho diu en Keynes. Però aplacem el debat i tanquem el parèntesi.
La meva proposta és la inversa. El model federal és una forma més eficient de distribuir els recursos públics. M’explico. Quan més allunyem la presa de decisions dels territoris, més fàcil és que aquestes decisions siguin equivocades. Apropar l’administració als administrats vol dir aguditzar el sentit de necessitat, adaptar els criteris generals a les particularitats locals, incorporar la diversitat en la presa de decisions. Madrid és molt lluny de Tarragona, però també d’Avilés, de La Laguna o de Cartagena. Veiem-ho amb un exemple, el turisme rural.
Sembla que ara és un gran problema que cada comunitat autònoma tingui la seva pròpia normativa sobre turisme rural i que seria molt més adequat una sola norma. Discrepo. El turisme rural asturià no té res a veure amb el balear, no només perquè els sistemes productius, l’arquitectura i els models socials són gairebé antagònics, sinó perquè els models turístics d’un i altre no tenen res a veure. És lògic, de fet és necessari, que asturians i balears desenvolupin models de turisme rural propis, adaptats a la seva realitat específica. I, per cert, les grans empreses transnacionals operen en més d’un centenar de països, que vol dir, no només més d’un centenar de normatives, sinó també de monedes, de models socials i de pautes culturals. Són les empreses les que s’han adaptar a la diversitat dels llocs i no els llocs homogeneïtzar-se en benefici dels mercats.
La geografia demostra constantment que els espais són complexos, diversos, plurals i que les estratègies han de ser locals, perquè s’han d’adaptar a la singularitat de cada lloc. Les inversions públiques són molt més eficients quan les decisions s’han pres des de la proximitat. Governar vol dir escollir, prioritzar, rebutjar... Millorem la xarxa de carreteres locals o ampliem l’eix central?. Tanquem les escoles rurals o les mantenim?. Potenciem les llotges de pescadors o optem per la compra venda oberta?. Invertim en hospitals centrals o en centres d’assistència de proximitat?. Desplacem una part de la despesa universitària cap a l’educació infantil?. Depèn dels llocs. Que ho decideixin ells.
En aquest context entendran millor la meva decepció.
El Govern de Catalunya ha anunciat que aquest curs no hi haurà vegueries perquè són molt costoses. Recupero l’argument federal. Si les inversions a Girona les decidim des de Girona, i no des de Barcelona, invertirem millor i adequarem la despesa pública a les necessitats específiques dels gironins que, tocats com estem per la tramuntana, no som com els ebrencs o els metropolitans. I les despeses que genera una administració en vegueries (la xocolata del lloro) es poden compensar aprimant les estructures administratives de la Generalitat a Barcelona.
Bottom – up, my friend.
Aliats o enemics?Estratègicament, negar l’autonomia d’Extremadura, del País Valencià o de Navarra és una forma de convertir aliats en enemics. La millor forma d’oposar-se a la recentralització d’Espanya és l’aliança de les comunitats. I la millor forma de recolzar aquesta proposta jacobina és negant el drets dels altres. Aquí no estalviaré adjectius. La posició anti-autonòmica d’intelectuals i polítics catalans ha estat injusta, indocumentada, prepotent, inadequada, contradictòria, ignorant... He dit patètica?.
Quan era director de l’Escola Oficial de Turisme de la Generalitat de Catalunya, vaig anar a una reunió de coordinació a Madrid. El representant de l’Estat va presentar un document de continguts comuns. No vaig haver d’intervenir-hi. En dos minuts, els representants d’Andalusia, de Balears o de Canàries convidaren el coordinador a menjar-se la proposta amb mostassa de Dijon i apel·laren a la seva inviolable autonomia en aquest camp. Uns anys més tard, en una reunió de coordinació de pesca, els gallecs, els valencians o els canaris advertiren la ministra que no podia travessar ni un milímetre la línia vermella de les competències autonòmiques. Hi ha qui es pensa que el pols entre descentralització i recentralització és un pols entre Catalunya (i el País Basc) i Espanya. Fals. És un debat entre dos visions de l’organització administrativa, en el que la major part de les comunitats són víctimes i no botxins.
Fa molt de temps que estic defensant l’aliança estratègica de Catalunya amb les altres comunitats en la seva aposta federal. Camps, Feijoo, Antich, Patxi López o Griñán són molt diferents entre sí. Però tots comparteixen una defensa sense ambigüetats de la seva comunitat i no dubten en oposar-se a qualsevol injerència central en el seu àmbit competencial. Catalunya pot optar per coordinar el missatge federal o per reclamar un club exclusiu, un model autonòmic en el que només catalans, bascos i gallecs tenen el privilegi de la descentralització.
No veig cap avantatge al cafè per uns pocs. Reclamar un privilegi (“porque yo lo valgo”) i negar-ho als altres és convertir l’Espanya de les autonomies en un Gran Hermano territorial. “Bona nit, sóc Mercedes Milà i abans d’explicar-vos els avantatges de fer pipi a la dutxa, us vull presentar els tres nominats. L’audiència decidirà avui si abandona la Casa (Comuna) Múrcia, Extremadura o Navarra”.
Baumann va suggerir que els habitants de Gran Hermano es rebel·lessin contra les regles del joc i no acceptessin la nominació dels seus companys de casa.
Què passaria si els habitants rebutgessin el joc cainita i evitessin l’expulsió dels nominats?. Què passaria si Catalunya defensés totes les comunitats sense excepcions ni notes a peu de pàgina?.
Per això, porti si és tan amable 17 cafès. Negre, amb sacarina, amb llet de búfala, en got de vidre, descafeïnat de sobre, doble, ben carregat, amb llet condens...
