Els socialistes, davant del seu futur

Després del parèntesi de la Setmana Santa, els socialistes, els espanyols i els catalans, afronten un calendari polític carregat d'esdeveniments que determinaran el seu paper durant els pròxims anys.

1. Municipals i autonòmiques
El proper 22 de maig, els socialistes afronten unes eleccions que, segons les enquestes, poden apartar-los del poder en nombrosos ajuntaments i comunitats autònomes. Els socialistes no recuperaran el poder en les comunitats governades pel PP i poden perdre'l en algunes de les que actualment governen. El balanç final dependrà de si el PSOE pot mantenir el poder a Extremadura, Castella-La Mancha i Astúries –a les Balears i a Aragó, les opcions dels socialistes són molt escasses– i de si és capaç de retallar diferències a València i mantenir-les a Madrid.

Curiosament, les enquestes semblen indicar que els socialistes recuperen opcions de cara a les generals després de la renúncia de Zapatero. Però, en canvi, els efectes de l'anunci del President del Govern no serveixen perquè millorin, almenys substancialment, les expectatives de cara al 22 de maig.

Per als socialistes, la millor notícia és que el seu retrocés electoral no va acompanyat d'un creixement significatiu d'altres partits que puguin alterar el bipartidisme. Ni IU ni UPyD es beneficien significativament de la caiguda socialista.

2. Hereu
A Catalunya, la batalla se centra a Barcelona. CiU pot guanyar a Girona o potser a Tarragona, però políticament el resultat de Barcelona és determinant. Les enquestes assenyalen una clara recuperació d'Hereu, cosa que avança que el resultat serà molt més ajustat de que es preveia fa uns mesos. Les primàries, la poca força de Trias i el desgast del govern bipartit expliquen el canvi de tendència. El PSC no s'hi juga només el poder. Al contrari del que succeeix a Espanya, on el bipartidisme no corre riscos, els socialistes catalans es juguen poder mantenir el seu paper d'alternativa al nacionalisme. El paper del socialisme a Catalunya quedaria greument malmès si només resisteix a Lleida.

3. Iceta
Tot indica que existeix un ampli consens al PSC perquè Miquel Iceta sigui el nou primer secretari. En principi, el PSC s'encamina a una bicefàlia que no és nova, ja que Nadal i Pasqual Maragall ja van ser candidats sense ser caps orgànics. Però en política manen les enquestes i el futur no està escrit. Iceta, del qual em consta la seva intel·ligència, haurà de demostrar que no és només un professional de la política sinó també un líder. Per això hauria de temperar la seva tendència a estar de tornada de tot, de transmetre una imatge de descregut, per implicar-se emocionalment i transmetre passió. Hauria de demostrar que no només és el mínim comú denominador de les tendències internes sinó un polític capaç de connectar amb els ciutadans.

4. Rubalcaba
No conec a ningú, inclosos els que valoren a Carme Chacón com a una líder amb futur (entre els quals m'hi incloc), que consideri que Rubalcaba no és, en aquests moments, el millor candidat de cara a les properes eleccions generals. Un cara a cara amb Rajoy seria espectacular. Rubalcaba conjumina experiència, maduresa, i és capaç de transmetre seguretat i confiança. No m'estranya que el PP hagi decidit culpar-lo de tots els mals. Amb ell de candidat, no sé qui acabarà guanyant les eleccions. Però segur que el PP no obté la desitjada majoria absoluta.