Com és ja habitual, celebrem les vacances familiar durant el mes de juliol. Aquest any, però, aquests tan anhelats dies de descans van coincidir amb un cap de setmana d’esdeveniments importants. En primer lloc, dissabte 10 hi havia convocada la manifestació per la dignitat de Catalunya i en suport de l’estatut. A l’endemà, hi havia la final del mundial de futbol. No pretenc posar els dos actes en el mateix ordre de prioritats, ni molt menys. Però, donat que els he hagut de seguir des de la llunyania, sí volia posar per escrit els dubtes i inquietud que m’han provocat.
Les noves tecnologies et permeten estar relativament al dia del que passa i deixa de passar. En el meu cas, anar de vacances no ha suposat mai desconnectar. En primer lloc, perquè és una qüestió de tarannà i, en el meu cas, a mi m’agrada el que faig i no desitjo perdre detall de la vida pública de la meva ciutat ni del meu país. I en segon lloc, perquè tinc la ferma convicció que un càrrec públic té la responsabilitat d’estar sempre connectat. El cas és que aquesta autoimposada necessitat d’estar connectada, juntament amb tot el que les noves tecnologies posen a l’abast, és el que m’ha permès viure el dia a dia d’aquest mogut cap de setmana. En aquest sentit, les xarxes socials i els blogs, a més de la premsa digital, et permeten viure a través dels ulls dels seus autors el que està passant a Catalunya en general i a Badia en concret: consultar els diferents comentaris als perfils del facebook, per exemple, dels regidors del consistori m’ha permès viure a través dels seus ulls els diferents esdeveniments. I aquí és precisament on neix la meva inquietud.
Sabeu quans regidors del consistori badienc –inclosos els de l’equip de govern- van fer algun comentari sobre la importància de la manifestació convocada pel dia 10? Sabeu quans van fer una crida a la ciutadania per mostrar la importància de la mateixa? Quants es van esforçar a explicar als ciutadans que era prioritari participar-hi? La resposta és fàcil: absolutament ningú, exceptuant una servidora. Cert és que algun regidor ha penjat fotos de la manifestació, i algun altre ha comunicat la seva indignació respecte dels insults que va rebre el President Montilla. Però aquesta ha estat tota la presència de la manifestació a les xarxes socials per part dels regidors del consistori.
Com a contraposició, sí he pogut seguir l’abans, el duran i el després de la final del mundial de futbol. La majoria d’ells sí han fet comentaris sobre la pantalla gegant instal·lada a la Plaça Major o sobre el resultat.
Quedi clar que jo no sóc contrària a la celebració d’aquest tipus d’actes. Ni molt menys. De fet, quan se’ns va plantejar com a grup polític participar en el muntatge i preparació de la festa de diumenge, vam dir que sí. I el motiu és senzill: la població es va mobilitzar per demanar una pantalla gegant per poder gaudir de la final, i creiem que l’ajuntament s’ha de fer ressò de les demandes ciutadanes. Una cosa no treu l’altra. I crec que s’ha de felicitat als jugadors per la gran tasca que han fet. Està molt bé celebrar-ho. Però des de la distància, veure on line que els regidors que ens governen inverteixen més temps i energia en aquesta celebració que no pas en la mobilització de dissabte em produeix neguit, tristesa i preocupació.
També em preocupa que no ens parem un moment a reflexionar sobre les implicacions que tot això té. Per exemple, en un moment de crisi econòmica, on el Govern del Sr. Zapatero decideix augmentar l’IVA, retallar prestacions socials, congelar pensions i reduir sous, els jugadors de futbol guanyadors del mundial rebran una prima de 600.000 euros per cap. Estem segurs que aquest és el camí que volem seguir? És sostenible?
M’alegra que la selecció espanyola, amb molts jugadors catalans i del barça, hagi guanyat el mundial. Però que invertim més energia en això que en les mobilitzacions ciutadanes per defensar els nostres drets, no és assumible. Els polítics ens hauríem de dedicar a informar a la població què significa la sentència de l’estatut: retallades a nivell de competències judicials, a nivell de concert econòmic, a nivell de cultura i llengua…i el més greu: un atac frontal als mecanismes legítims d’elaboració democràtica de les lleis. Aquest estatut va ser aprovat pel Parlament a Catalunya, aprovat per les Corts a Madrid, i referendat pel poble de Catalunya. No pot ser que un tribunal desacreditat i completament polititzat per la dreta conservadora espanyola –que passats 30 anys continua sense entendre què caram vol dir ser català a Espanya, i que defensen un concepte d’Espanya unida i homogènia que no ha existit mai- es carregui tot el mecanisme legal de les autonomies.
Mentre tot això succeeix, els nostres polítics fan cartells animant a la selecció espanyola. Això sí és important.
Deixa el teu comentari