11 maig 2011

Fideuà sense cobertura

Diumenge, amb els companys i companyes de l'Agrupació i de la candidatura vam ser a l'Aplec de Sant Ponç. Enguany tenia un "repte personal". Bé, tant de bo que tots els reptes fossin com aquest! L'any anterior m'havia compromès a fer una fideuà multitudinària. Sóc única, complicant-me la vida! Bé, la fideuà - mal m'està dir-ho - va sortir força bona, n'hi va haver per cinquanta persones, i jo m'ho vaig passar de fàbula.

La qüestió és, però, que, conscienciada com estic amb les noves tecnologies, hagués volgut fer alguna piulada (així m'han dit que es diu) al meu Twitter o explicar-ho al meu facebook. Em vaig quedar amb les ganes. A Sant Ponç no hi ha ni gota de cobertura de mòbil (almenys de Moviestar). Cosa gens extranya a Corbera, per cert! A casa, en ple nucli antic de la zona alta, també em veig negra per parlar pel mòbil.

Però com que "no hay mal que por bien no venga", així no em va destorbar cap trucada i el resultat de la fideuà va reflectir la meva concentració en el tema.

Altra cosa va ser el debat sobre el gruix idoni del fideu. Els socialistes som donats al debat intern - tothom ho sap - i la controvèrsia al respecte va estar servida. Caldrà organitzar un congrés a la tardor.

Si voleu, l'any vinent repetiré i faré una altra fideuà (aquest cop amb fideu prim). Això sí, amb cobertura!

01 maig 2011

T'enyorarem Ernesto!

Ahir va morir Ernesto Sábato, poc abans de fer els 100 anys. Ha volgut la casualitat que estigui llegint en aquests moments una de les seves tres novel·les: "Sobre héroes y tumbas". Es la segona vegada que inicio la lectura d'aquesta obra, densa, difícil, i alhora subjugant. Tot un repte intel·lectual i estilístic per al lector. La primera vegada, l'any 1985 (quan vaig adquirir el llibre) no vaig reeixir a arribar al final. Aquest cop espero que me'n sortiré. Molts pocs llibres se m'han resistit fins ara. Ja he superat la primera quarta part, el món de Martín i Alejandra i l'atmosfera del Buenos Aires que retrata Sábato, són ja una mica meus i em tenen atrapada, malgrat la lletra tan petita d'aquest llibre de 400 pàgines que fa dies fa vetlla a la meva tauleta de nit.

D'Ernesto Sábato, però, em captiva sobretot el seu pensament i la seva valentia en proclamar-lo. De la defensa que fa dels seus valors, n'hauríem d'aprendre tots plegats. A les seves memòries: "Antes del fin", Sábato explica la seva lluita pels drets humans i la seva participació en la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones per jutjar els crims de la dictadura argentina. La desaparició de figures com Sábato, em fa preguntar un cop més on són els intel·lectuals d'avui dia. Hi són? I, si hi són, com és que no diuen res? Com és que s'alcen tan poques veus, per damunt de la xerrameca global, en defensa del que és essencial? T'enyorarem Ernesto!

29 abril 2011

L'oportunitat de les urbanitzacions

23 abril 2011

Massa candidatures?

Dimecres passat es van fer públiques, al Butlletí Oficial de la Província, les candidatures a les eleccions municipals que se celebraran el proper 22 de maig. A Corbera es presenten 9 partits. Dos més que en les anteriors eleccions. És molt curiós constatar, en un moment en què tothom diu que hi ha un desinterès molt gran per la política, que es presentin més candidatures que mai. És paradoxal també que, quan parlem de municipi, gairebé tothom considera que es pot aconseguir un grau d'acord molt elevat, fins i tot entre forces polítiques de tendències diverses. Com és doncs que sorgeixen tantes candidatures?

Un total de 179 persones anem a les llistes de les 9 candidatures de Corbera. A l'Ajuntament de Corbera li pertoquen 17 regidors/regidores. Podríem dir que per cada lloc de regidor/a hi ha 10,5 persones aspirants. La democràcia té aquesta grandesa: permet que tothom pugui ser elegit i també pugui exercir el seu dret a vot. La utilització que fem dels nostres drets i deures democràtics és la que es tradueix després en l'avenç de la societat i en la millora de la democràcia mateixa.

Jo em presento com a candidata a l'Alcaldia amb l'objectiu de treballar i transformar les coses. No per figurar ni per escalfar cadira. Segons quin sigui el resultat de les eleccions, es pot produir una fragmentació del consistori que faci inviable el govern del municipi. No es podrà treballar amb uns objectius i prioritats clares. Corbera tornarà a quedar estancada quatre anys més. Jo no estic d'acord en fer pactes per governar al preu que sigui. Tampoc no estic d'acord en repartir l'alcaldia per anys. En coherència amb tot això, segons quin sigui el panorama, és millor quedar-se a l'oposició o bé anar-se'n a casa. Pel bé de la democràcia i per aportar dignitat a la política.

20 abril 2011

La realitat manllevada

La relativa tranquil·litat dels dies de Setmana Santa m'ha permès avui sortir de casa després de fullejar digitalment la premsa. M'ha cridat l'atenció la contra de la Vanguardia. L'entrevistat és Kelly Nyks, autor del documental "Split: a divided America", on narra com els corrent ideològics radicals conservadors estan generant en l'opinió pública percepcions de la realitat interessades. És a dir, no es propaguen les idees i els parers, sinó que es difonen fets que no són reals com si ho fossin. S'assegura, per exemple, que les armes de destrucció massiva a Irak es van trobar i es presenten proves manipulades en aquest sentit.

Això m'ha recordat una conferència interessantíssima que vaig escoltar de Daniel Innerarity, filòsof vasc, assagista i articulista, i professor a la Universitat de Zaragoza. Innerarity parla de la "realitat manllevada". És a dir, així com en el passat les persones només tenien una idea de la realitat a partir de la pròpia experiència viscuda, a partir de l'aparició dels mitjans de comunicació -i especialment els àudiovisuals- fem la nostra construcció de la realitat a partir del que ens expliquen en un percentatge molt superior al que vivím en primera persona. D'aquí la gran importància, i també el gran perill, de les versions a les que donem crèdit i estatus de veritat. Només cal fer una passada pels canals de TV digital i veure la proliferació de debats encesos on es diuen autèntiques barbaritats amb total impunitat. No només són una anècdota, estan escampant idees que són tan simples com perilloses. Quallen amb molta facilitat perquè no cal fer cap esforç intel·lectual per assimilar-les.

Diu Nyks que les noves tecologies permeten una gran manipulació d'imatge i de so. Permet fer les mentides a la carta i amb gran solvència tècnica. Tot això em retorna a l'afirmació que pot semblar d'una esquerra molt passada de moda "la cultura us farà lliures", però que pren una extraordinària vigència davant d'aquest panorama. I cultura, en un sentit amplíssim: accés a la informació, capacitat d'entendre i assimilar l'allau d'informació que ens arriba, capacitat de contrastar, formació d'un criteri propi, anàlisi i acceptació de les opinions contràries... Una llarga llista de deures que tenim les persones a l'hora de posicionar-nos davant el món i d'actuar en conseqüència. No ho tenim gens fàcil, però ho hem de fer. És la nostra obligació envers la societat, la present i la futura. No tenim alternativa. O més ben dit, l'alternativa és esfereïdora.

18 abril 2011

Temps per a tenir temps


Són diverses les persones que darrerament m'han comentat que tenen ganes que les eleccions municipals ja hagin passat. Jo no! M'agrada tenir temps per fer bé les coses, per pensar-les, per poder parlar amb tothom. No m'agrada haver d'anar escopetejada. Penso que, avui dia, cremem totes les etapes. Ens importen massa els resultats i no gaudim amb el camí, amb les etapes. M'agrada treballar amb un calendari, amb una data final, però em demano el dret de saborejar cada pas. En la política, ens perd aquest eficacisme i els objectius a curt termini, quan transformar el món és una tasca de formiga, un treball a molt llarg termini, del qual en veuran (o en patiran) els efectes més les properes generacions que no pas nosaltres mateixos. Ens cal re-aprendre de la natura i dels animals que segueixen els ritmes del temps. Em proposo gaudir de la primavera, malgrat l'al·lèrgia, i de la campanya electoral.

27 març 2011

Presentació de la candidatura

19 febrer 2011

Trenta anys

Diu el tango que “veinte años no es nada”. Com a llicència poètica no està malament, però la veritat és que vint anys són tota una vida. I trenta anys, encara més. M’ha sobtat la sortida de l’alcalde de Corbera, Josep Canals, posant com a excusa per no abordar un problema, el fet que fa “trenta anys” que dura. Els polítics ens oferim per anar al capdavant de la societat per a resoldre problemes, tant si són conflictes vells com nous. Les causes d’on vénen els conflictes, només ens han de servir per a trobar una millor solució, per entendre com s’han originat i no tornar a caure en el mateix. L’alcalde Josep Canals només ha de tenir clar si resoldre l’estat de la carretera del Bonrepòs és una prioritat per a ell. Si considera que no és urgent solucionar-lo, ha de tenir la valentia de dir-ho. Si, al contrari, creu que constitueix un perill per al veïnat que hi transita, el que ha de fer és posar-hi una solució immediata, encara que sigui provisional, i treballar per trobar-hi un remei definitiu. Sortir amb paraules buides, dient que sí però no, espolsant-se les responsabilitats i donant l’excusa que es tracta d’un problema vell i que les urbanitzacions són un problema no és ni racional ni responsable. Les urbanitzacions no són un problema. El problema és que no sabem veure les solucions.

13 febrer 2011

Innovació a la política

Aquesta setmana vaig tenir ocasió d’assistir a la conferència de la directora general d’Esade sobre emprenedoria i innovació, convidada per Innobaix. De la colla d’idees interessants que Eugènia Bieto va desgranar, em va resultar especialment engrescador el seu convenciment que la innovació és plenament aplicable, desitjable i necessària en els àmbits de la política i l’administració pública. Omple d’optimisme, almenys a mi, que persones bregades en el món de l’empresa, en la formació d’emprenedors i directius, no vegin l’administració com una trava insalvable per a la iniciativa privada i com un reducte inamovible, sinó ben al contrari.

Bieto va definir les condicions bàsiques per a l’emprenedoria: les idees clares, la perseverança i la tolerància a l’error. Un projecte polític, al meu entendre, també ha de tenir com a objectiu l’eficiència i l’eficàcia. La rendibilitat, en la política, no ha de ser purament econòmica, sinó que ha de ser prioritàriament social. Però també comporta conseqüències econòmiques. Eugènia Bieto va resumir els valors imprescindibles de l’emprenedor en tres: perseverança, austeritat i compromís en el projecte. Son valors que també han de guiar qualsevol projecte polític si volem resultats duradors en el temps i una veritable rendibilitat social. Són valors, però, que no s’improvisen, que requereixen molt d’esforç, i que els resultats no són immediats. Els projectes polítics que volen obtenir una veritable transformació social tenen sempre un horitzó a mig i llarg termini.

En aquesta societat en canvi ràpid i continuat, la innovació en la política no només és possible sinó que és absolutament imprescindible. Hem d’innovar en la política tant en els objectius, com en els plantejaments i en la manera de procedir. En el fons i en la forma. Amb perseverança, amb austeritat i amb un total compromís en el projecte. Un camí gens fàcil, però un repte que pot omplir una vida sencera.

10 febrer 2011

... I, PUNT.


L'altre dia, un noi immensament més jove i molt més llest que jo em va comentar que li feia molta gràcia veure que en els meus tweets hi posava el punt final. És veritat. Gairebé em vaig avergonyir. Sembla absurd malbaratar tontament un dels preciosos 140 espais amb un humil, simple i (potser?) innecessari punt. Al meu següent tweet ja no li vaig posar punt. Però, no m'he quedat tranquil·la. Què fa una frase a mitges? Com sap el que ho llegeix que ja he acabat de dir el que volia i no és que he perdut la cobertura del mòbil? Què serà dels punt i final si ningú no els fa servir? Quin futur els espera a aquests petits aprenents de forat negre còsmic?


Ja sé que no és "guai", que no sóc gens "moderna". És evident que no sóc una nadiua digital com diuen ara. I què? M'apassionen les noves tecnologies però vinc de l'època de la Lexicon 80. Quan escriure a màquina era com practicar halterofilia amb els dits i prémer la tecla del punt era un risc potencial de fractura al dit anul·lar de la mà dreta.

A mi em van ensenyar que una frase s'acaba amb un punt. Amb contundència. Amb assertivitat, com es diu ara. No m'agrada deixar res en l'aire, sense acabar. Ho sento Jose, no penso renunciar al plaer de rematar com cal la feina, encara que sigui un modest i sovint intrascendent tweet. Mentre em quedi un sol espai, allà tindràs el meu punt insolent i desafiant. Faltaria més! Punt i final.