La cançó de l’enfadós

// dijous, 12 maig 2011 //

La meva generació s’ha format políticament amb la cantarella que l’Espanya plurinacional era possible. De fet, durant tot el segle XX ningú com el catalanisme polític ha treballat tant perquè aquest model d’Estat fos plausible. Hi hem treballat malgrat la incomprensió de molts conciutadans desenganyats davant dels continus greuges i desaires dels diversos governs d’ESpanya i malgrat tenir claríssim que, en el fons, aquests governs sempre ens han vist com a foranis.
El que potser no tenen en compte el PSOE i el PP és que el Govern del President Mas i el partit que li dóna suport, CiU, tenim clar que aquesta legislatura té plantejada una disjuntiva que és nítida i definitiva: o fi de l’expoli fiscal o secessió.
Tant que diuen que s’estimen Espanya PP i PSOE haurien d’adonar-se que l’advertència és seriosa. Estem cansats de la cançó de l’enfadós, que només dóna paraules amables però que en el fons, humilia Catalunya votació rere votació. La negativa del PSC-PSOE d’exigir al Govern el pagament del fons de competitivitat esgota els arguments conciliadors. Fins i tot quan la independència arribi, seré dels que explicaran que si de mi hagués depengut, les coses podrien haver anat d’una altra manera!


Marca Empordà, un projecte de país

// divendres, 22 abril 2011 //

Setmana intensa de treball sobre el futur de l’Empordà com a destí turístic excel·lent. La notícia del reconeixement al Celler de Can Roca com a segon millor restaurant del món ens va agafar al Bulli, conversant sobre el futur projecte d’El Bulli Fundation, amb l’alcaldesa de Roses i la directora general de Turisme. Consens sobre la necessitat d’aprofitar la projecció mundial de Salvador Dalí, geni del segle XX i de Ferran Adrià, creatiu del XXI, per fer de l’Empordà una veritable toscana catalana! Tenim paisatge, història i cultura; tenim infraestructures i serveis; venim de lluny i sabem on volem anar! Perquè Figueres té mar, que és Roses, Empúries i Port Lligat. Perquè Figueres té muntanya, que és l’Albera, que és Sant Martí del Canigó i el Mont. I L’Empordà té TGV, Hospitals i serveis de qualitat, que són a Figueres! Anem a totes, doncs, a construir un nou relat sobre la vida a l’Empordà i el futur que ens hi espera! 25 milions de persones residents entre València i Marsella es disposen a sentir-lo.


street art contracultural?

// dijous, 7 abril 2011 //

Aquest vespre aprovarem dotze punts de la ciutat on de forma ordenada serà possible fer grafits i altres mostres d’art al carrer. Més enllà de la satisfacció que donem a l’empenta creativa d’un munt de joves vinculats a aquestes formes d’expressió artística als carrers de la ciutat, en el moment de donar-ne l’autorització m’ha vingut al pensament la pregunta que fa pocs dies es formulava Eudald Camps des de la revista Bonart, certament xocant: Què succeeix quan les lletres contestatàries del hip-hop (germà musical del grafit) són cantades per grups absolutament absorbits pel mercat discogràfic i per multinacionals gens amigues dels riscos suburbials? Què implica per a la contracultura, en definitiva, ser incorporada a la resta dels plàcids, acomodats i subvencionats productes culturals? Umm.. Sempre podem consolar-nos pensant que el propi Basquiat, la gran descoberta de Wharhol, mort als 28 anys de sobredosis, també va veure com els seus grafits del metro de Nova York van acabar essent exposats i valorats a les galeries de la capital del món.


El Jardí dels cirerers, un regal inesperat

// dissabte, 26 març 2011 //

Just la setmana en què acabo de presentar el meu darrer llibre amb el títol Sense límits. O de com a la ciutat tots els somnis han de ser possibles, la companyia La Funcional Teatre ha estrenat una nova i magnífica versió d’ El Jardí dels cirerers, d’Anton Txèkjov. Ironies del destí, just quan manllevant versos de Vicenç Villatoro convido als meus lectors a creure que “no ets el futur; ets tots els futurs possibles”, arriba a la ciutat una obra i un autor que ens ensenyen a viure/conviure assumint la certesa de les pròpies limitacions i desitjos incomplerts. De vegades, sembla que l’atzar o el destí o algun déu murri juguen amb nosaltres, ens recorden la nostra gran i petita humanitat. No us sembla?


Arriba l’edició de La Vanguardia en català

// dimecres, 23 març 2011 //

Demà a dos quarts de nou del vespre, sota la cúpula del Museu Dalí, Màrius Carol, Rafael Nadal i Josep Playà vindran a presentar a Figueres la nova edició de la Vanguardia en català. A propòsit d’aquesta excel·lent notícia, he aprofitat alguns vespres per rellegir les impressionants Meditacions en el desert de Gaziel, un text escrit per Agustí Calvet des del desengany i l’exili interior, a Madrid. D’entre el munt de reflexions interessants i rotundament actuals que s’hi plantegen, m’ha agradat especialment l’explicació que el propi Gaziel donava a la seva aparent curta volada professional com a autor de novel·les, assaigs, teatre o història.  A més d’un medi hostil i caòtic des del punt de vista de la llengua i de la falta d’un mercat madur que fés possible el sorgiment i sosteniment dels escriptors com a professionals de les lletres, Gaziel argumentava que “hi ha una altra raó que potser no m’ha deixats ser l’escriptor que jo volia. I és que mai no he sabut considerar la literatura com un fi absolut. Des de molt petit he tingut una afecció boja per les lletres; però sempre he sentit un amor encara més gran a la vida. Mai no he entès quin valor pot tenir la literatura sola, vull dir la d’un home que no hagi viscut. Sacrificar el viure a fer literatura, ni que sigui bona, m’ha semblat sempre una aberració morbosa”.  Tot un visca a la vida, compatible finalment amb la feina ben feta. Gaziel és reconegut avui com un dels més grans escriptors de la literatura catalana.


Indigneu-vos!

// diumenge, 13 març 2011 //

Acabo el diumenge amb la lectura de dos textos magnífics que inviten els joves a comprometre’s èticament amb el món que els envolta: ¡Indignaos! del nonagenari supervivent de Buchenwald Stéphane Hessel i No passeu de llarg, del jove professor Francesc Torralba. L’un i l’altre comparteixen una visió optimista de la condició humana, en la mesura que fan dels homes i les dones éssers responsables moralment, capaços de discernir entre el bé i el mal, de fer-ho des de la sensibilitat, la capacitat de donar-se sense esperar res a canvi i des de la universalitat que no distingeix entre rics i pobres, blancs i negres. Com esperona Hessel, el gran enemic a batre en els nostres temps consumistes i sobreinformats.. la indiferència! Com ens recorda Torralba, sense ètica, no hi ha civilització.


Res dubiae

// dissabte, 5 març 2011 //

“El terreno de la democracia es el de la res dubiae, es decir, de las cuestiones que pueden ser legítimamente decididas de más de un modo.” Gustavo Zagrebelsky, jutge i President del Tribunal Constitucional italià.  Tot un elogi del dubte, que no implica haver de caure en el relativisme sinó afirmar la vocació de buscar la veritat des de l’esperit de tolerància, discussió i comprensió! Umm..


Llibertat i ordre

// dijous, 24 febrer 2011 //

L’estudi del professor Javier Elzo “Valors tous en temps durs” confirma que els catalans majoritàriament apreciem la llibertat individual, som gent pragmàtica, partidària de “viure i deixar viure” però exigents amb un comportament social cívic. Aquest individualisme en el terreny personal té una traducció política en un clar augment de l’autoafirmació identitària com a poble. M’agrada!


L’hora de la generació facebook

// divendres, 11 febrer 2011 //

L’històric president Hosmi Mubarak acaba de dimitir. S’acaba tota una època que alguns vam descobrir amb imatges en blanc i negre. És l’hora de la democràcia i de la llibertat. Com alguns han dit.. és l’hora de la generació facebook! Confio, a més, que el que està passant a Egipte obri el camí irreversible cap a les reformes liberalitzadores al Magreb. Països com Tuníssia, Marroc, Algèria, Jordània o Síria, amb gairebé un 50% de la població menor de 25 anys tenen el món als peus.. si recuperen l’esperança i orienten la seva força i la seva intel·ligència amb moderació, amb determinació, cap a la modernitat. Ho han de fer, a més, tan fidels a la pròpia tradició com disposats a fer-ne una arrel que els vinculi a la terra i no un llast que els impedeixi mirar al cel.


A propòsit dels fets de Salt, l’hora d’afirmar el compromís amb la llibertat, la seguretat i la justícia

// dimecres, 9 febrer 2011 //

Ara que els ànims s’han serenat, aquest matí en seu parlamentària he demanat al Govern de Catalunya quines accions ha dut a terme i quin és el seu capteniment de futur en relació als fets viscuts a Salt aquestes darreres setmanes.

Era important que el Govern donés explicacions a la cambra sobre aquest tema, com ho és que des del primer moment en faci una prioritat política. Perquè els moments de gran tensió viscuts a Salt poden reproduir-se en qualsevol altra moment a Salt i, de fet, a qualsevol altra ciutat de la regió de Girona amb característiques similars: un important nombre i percentatge d’immigrants; un important nombre i percentatge de persones a l’atur i un augment notable de la percepció d’inseguretat entre la ciutadania. Com és sabut, no és la primera vegada que Salt viu moments de tensió i violència extrema. El 21 de febrer de l’any passat, uns 300 veins van irrompre i interrompre el plenari de l’ajuntament exigint més seguretat. Ara, gairebé un any més tard, la dissortada mort d’un adolescent com a conseqüència d’una caiguda mentre fugia de la policia ha desencadenat una onada de greus disturbis amb vint-i-cinc cotxes cremats i escenes d’extrema violència. Els fets són greus i lluny de mostrar un malestar espasmòdic o puntual, denoten greus problemes de fons.

Afortunadament, els veins de Salt han sortit al carrer i decidits a ser un sol poble, s’han manifestat reclamant poder viure a Salt, en pau i bé! Segurament saben (com sabem també els qui ens ho hem mirat des de fora) que els alderulls d’aquestes darreres setmanes no han estat cosa merament d’immigrants desarrelats, ni de veïns incívics ni de fins i tot simples delinqüents. A Salt, com a moltes altres ciutats de Catalunya el problema de fons al tenim amb el risc que milers d’adolescents i joves nascuts o simplement crescuts entre nosaltres se sentin exclosos, marginats, que mirin el futur sense esperança.

Ironies del destí, sembla ser que una de les primeres concentracions dels joves molts dels quals aquella mateixa nit van acabar incendiants cotxes i contenidors es va dur a terme a la Plaça de la llibertat. Els europeus hauriem de recordar sempre, certament, que llibertat sense seguretat no és llibertat. Com hauríem de tenir present, també, que llibertat sense justícia és tan impossible com mantenir bonic i sa un roser, en un erm. Confio que la sessió de control al Govern d’avui al Parlament sobre aquesta qüestió contribueixi a garantir el compromís del Govern amb el futur de Salt, que és també el de Figueres i qualsevol altra ciutat d’avui a Catalunya. Ens hi va que al nostre país, joves i grans d’aquí i de fora continuem creient en Europa i en el nostre país com a terra de llibertats, de progrés i de justícia.

Category: General | Desactiva els comentaris