Programa ampli de Lleida Treballadora per a les eleccions municipals
Programa ampli de Lleida Treballadora per a les properes eleccions municipals de 2011
Premeu: Enllaç al document
Premeu: Enllaç al document
PER UN ALTRE MODEL D'ECONOMIA
Jo aniré afegint diverses "per un altre model d'economia":
1- Foment d'alternatives d'economia solidària i progressiva desmonetització d'aspectes de l'economia (mercats d'intercanvi, bancs de temps, altres alternatives col·lectives, etc...)
2- Defensa de l'economia local per sobre de les altres, ajuts i major impuls als mercats "de l'hort a la taula".
3- Implantació de banca ètica i cooperatives de crèdit a la ciutat, així com primacia de les empreses d'economia social (cooperatives, societaats laborals, etc...), petits comerços i treballadors autònoms per sobre les altres. Incentius fiscals per aquestes mesures.
4- Implantació d'horts socials i urbans com a mètode per donar feina a la població urbana.
5- Ajuts a la pagesia bé mitjançant la diversificació de les seves activitats (apart de la rural, turisme, medi ambient, per coparticipar amb la gestió de les ZEPA)
6- Foment de la rehabilitació. Aturada dels projectes d'AREs. Expropiació o penalització de segons habitatges buits. Impedir l'especulació mitjançant la obligació d'uns preus justos.
Municipalització del sòl (que els habitatges buits siguin comprats per l'administració i els cedeixin en lloguer a persones amb baixos recursos). Foment de l'autoconstrucció. Despenalizació de l'okupació d'habitatges buits sense que tampoc siguin segones residències, intent de mediació entre okupes i propietaris per tal de donar usos a aquestos habitatges, reformar-los, pagant un lloguer just per aquestos, etc...
7- Per estalviar despesa sanitària, ús de teràpies amb animals per persones diacapacitades, amb risc d'exclusió social, malaltes, reclusos sense delictes greus, etc...Una bona font d'ocupació.
8- Foment del consum responsable i potenciació de les associacions de consumidors per fer valer millor els seus drets. Atacar els abusos de les multinacionals i especuladors allà on els hi fa més mal: la seva butxaca.
9- Retorn a la gestió pública de les emrpeses privatitzades, amb forta participació del sector públic juntament amb l'anomenat "tercer sector" (economia social, cooperatives, societats laborals, etc...). Que certs serveis com el pàrquing de l'Arnau o
10- Impuls per anar convertint la ciutat en un model de desenvolupament ecològic (una ciutat verda). Potenciació de les energies renovables per tal de dotar de més autosuficiència energètica a la ciutat. Foment de llocs de treball "verds", que també són una altra font d'ocupació.
11- Que el que es deixés de percebre per l'IBI que es trau als ciutadans, proposar una taxa a nivell local pels bancs. Penalització dels mateixos si es detecten abusos.
12- Impulsar associacions que promoguin l'economia social alternativa, fer certàmens periòdics per informar a la gent, cursos subvencionats d'economia social, etc...
Ja anirem informant....suma y sigue...
Toni
UNA ALTRA GUERRA NEOCOLONIAL PER APODERAR-SE DEL PETROLI LIBI
No totes les revolucins àrabs han estat causades pels respectius pobles àrabs. Alguna, com la de Líbia, ha estat endegada i recolzada per potències estrangeres, especialment Anglaterra i França. Gadafi, que va intentar congraciar-se amb aquestes potències occidentals, ara es veu amenaçat pels seus "falsos" amics, que ja no es conformen amb les petites engrunes del negoci petrolier libi, sinó que el volen tot, sense compartir amb d'altres.
Els serveis secrets i exèrcits privats occidentals han estat preparant el terreny, i instigant la revolta, que aquest cop no ha estat pacífica, sinó armada, convertint-la en un veritable cop d'estat, camuflat sobta les manifestacions ciutadanes. Els rebels líbis sabien que comptaven amb el suport tècnic i militar de les grans potències, tan és així que van conseguir el permís de l'ONU per obrir un corredor aeri, sota l'excusa de la protecció de la població civil, permís que s'ha usat i s'ha abusat per atacar qualsevol força militar de l'exèrcit libi, majoritàriament fidel a Gadafi.
L'OTAN, com ja es costum seva, bombardeja abundament a tort i a dret, important-li poc les vícitimes colaterales, i cauen en la incongruència de matar a gent civil quan el que marca la resolució és la seva defensa. Difícil feina l'encomanada al llop: tenir cura de que altres llops no facin mal a les ovelles. I l'OTAN és un llop i del grossos, que té un objectiu no amagat: fer fora a Gadafi, prenent part pels rebels.
És un cas d'injerència més, d'agressio bèl·lica a un país innocent, d'un cas més d'intentent de neocolonialisme per la cobdicia d'apoderar-se del petroli libi. Una altra contradicció en que cau l'OTAN és que si no vol dictadors, como no s'ataquen els països àrabs del Golf, tan amics dels EUA? O per què no s'ha atacat mai a Israel, malgrat atacar i massacrar a la població palestina indefensa? Segurament perquè els primers són països amics on les multinacionals americanes suquen del petroli, i el segon és un país titella dels EUA, que fa el que ells volen.
A Libia no es vol canviar una dictadura, sinó imposar la de sempre, la del capital, la que fabrica armes i les ven, la que es lucra amb tot tipus de riquesa, però especialment, el petroli. Ahir van estar els pobles coreà, vietnamita, suramericà, actualment els hi toca el rebre a l'iraquià, l'afganès, i ara mateix el libi. Què han fet per ser el blanc de les nostres armes?
Idees contra l'atur
IDEES CONTRA L'ATUR Escrit per Víctor Montañés Borràs, membre de Lleida Treballadora Sembla que als governants, ja siguin locals, autonòmics, estatals o europeus, se'ls hagin exhaurit la vena de les idees per combatre l'atur. Clar, en un moment en què sembla que falten els diners, per combatre'l, com per tantes altres necessitats, es necessita molts diners. No obstant, cap governant vol apretar al ciutadà amb nous impostos. Ja prou paguen. Clar que calen nous impostos, però no per a tothom, sinó per aquell 20 % de la societat que gaudeix de més del 80 % de la riquesa del país. A aquesta cinquena part de la població no se'ls ha posat els impostos que els faci aprimar de les seves abultades butxaques. Això voldria dir que el governant vol redistribuir la riquesa, reequilibrant el que el mercat, cegament, ha desequilibrat al màxim. És ben evident que qui posseeix les propietats i la teconologia per fer molts diners, siguin els que paguin més impostos. Només cal pensar en aquella persona que té la sort de trobar-se una mina d'or: no seria just que només ell s'aprofités del tresor, i la resta de la gent no tingués cap benefici. I per si els manquen idees, aquí en deixo una i de gran calat econòmic: el mercat de divises, compra i venda de monedes per especular, arriba, a Espanya, a un volum de negoci superior als 6 billons d'euros a l'any (milions de milions d'euros). Si paguessin tan sols un 1 % sobre el volum comprat o venut, obtindria l'estat 60.000 milions d'euros a l'any, més que suficient per donar feina a tots els parats, i d'un cop reduirïem l'atur i ens gaudiriem del treball de 4,5 milions de persones en tantes i tantes tasques útils, que avui no es fan perquè la societat no les pot pagar.
La delinqüent tolerància dels paradisos fiscals
LA DELINQÜÈNT TOLERÀNCIA DELS PARADISOS FISCALS Escrit per Víctor Montañés Borràs, membre de Lleida Treballadora Els diners, com l'enrgia, ni es crea ni es destrueix, només canvia de butxaca. Actualment els bancs d'aquí es queixen que no en tenen prous. Els governs retallen despeses perquè hi ha una manca generalitzada de diners i de crèdit. Però, on són els diners? Del total dels diners que hi ha al món, uns 500 bilions d'euros, una tercera part (150 bilions) es troben als paradisos fiscals, en els seus bancs, on es refugien tota mena de fortunes que han fugit dels nostres països, on cal pagar bastants impostos (del 30 al 60 %). En aquells països petites, anomenats paradisos fiscals, no cal pagar cap impost i els seus titulars estan protegits per un ferri secret bancari. Allí fan niu els diners dels nostres més famosos cantants, artistes i esportistes, millonaris tots ells que no volen (la majoria) pagar impostos. Mentrestant, els nostres governs no fan res, o ben poca cosa, per evitar aquests frau i evasió fiscals. Allí també arriba tot el diner negre de l'economia submergida i de l'economia il·legal que corre pel mó. Els capitalistes de tots els tamanys fugen allí i ens deixen les despeses i els deutes, en un gest de profunda insolidaritat i d'acciódelictiva, peròels governs semblen ser còplices per la seva toleràcia i la seva acceptació de forma que una tercera part de la riquesa marxi de la nostra economia i passi a engrossir els diners apàrides, pirates, que despré manipulen la políica a travé del "mercats financers" i les "borses".
DONA, MARE I ESPOSA
DONA, MARE I ESPOSA
de Mercè Mora i Corderroure
La dona és treballadora a dins i a fora de casa, i quan dic "dona" també vull dir que, moltes vegades, a més de treballar en un treball remunerat, les dones treballen en el seu rol de dones (esposes) i de mares. Això és, encara, més sacrificat perquè les tasques de la llar són molt poc gratificants, i el paper de mare és molt sacrificat.
Qui no ha escoltat, algun cop, dir a la dona, a la mestressa de casa, que només fa aquesta funció: "és que tu no treballes, estàs a casa"? Sobre aquesta frase voldria dir alguna cosa més. La feina de la llar és molt pesada perquè no està remunerada, i a més a més, ningú la reconeix, no se li dona cap importància al fet de tenir la casa neta, la família atesa, fer-los-hi els menjars, la roba neta, portar els nens a l'escola i a les activitats extraescolars, portar-los-hi al metge, etc., etc.
Si això li passa a la que només està al tanto, i té cura de la família, que no direm de la que a més a més de ser mare, esposa, i treballar a casa, ho fa a fora, ja sigui d'advocadesa o de doctora. Però, les que més admiració em provoquen són les dones de clase humil, que han d'anar a una altra casa, a tenir cura d'ella i de la família, a part de tenir de la seva pròpia casa i de la seva família. I tot això per un salari ínfim, i el que em sembla més trist: que la majoria de les cases que les contracten les exploten, se les mira per damunt de l'espatlla.
A aquest col·lectiu de dones treballadores els hi dic, per mitjà d'aquest article, que no es deixin explotar, que no es deixin manipular, que el treball dignifica a tothom, a totes les persones per més humils que siguin. I que pesi a qui li pesi les idees són les que mouen el món, i que val més morir de peu que viure agenollats.
MITJANS COMUNICACIÓ RECOMANATS
Benvolguts/des,
Desafortunadament els mitjans de comunicació, tant de premsa, radi, televisió i Internet,
estan controlats pels grans grups de poder, tant polític com econòmic.
Això significa que la informació que difonen aquests medis de comunicació obeïxen
exclusivament a les directrius que els mana el grup al qual pertanyen, i, per tant, la
veracitat i la pluralitat d'aquestes informacions deixen molt que desitjar.
El Casal dels Amics de Cuba de Lleida li complau enormement informar-vos de que
existeixen, des de fa diversos anys, una molt bona premsa “alternativa”, la qual, des de la
seva òptica progressista, la seva serietat i el seu rigor informatiu, ens fa veure que un altre
món és possible.
A continuació us detallem una sèrie de webs i blogs d'informació alternativa:
www.vnavarro.org
www.kaosenlared.org
www.jornada.unam.mx
www.gara.net
www.resumenlatinoamericano.org
www.agenciapulsar.org
www.rebelion.org
www.lemondediplomatique.org
www.radialistas.net
www.elviejotopo.com
www.arganpress.info
www.diagonalperiodico.net
www.cubavision.tv
www.cubainformacion.tv
www.voltairenet.org
www.amcmh.org
www.antiterroristas.com
www.podem.cat/cooperativa
www.granma.cu
www.pcpe.es
www.comunistes.org
www.telesurtv.net
www.somloquesembrem.org
www.lleidaparticipa.cat/amicscuballeida
www.cubasolidaridad.org
Blogs:
http://civilizacionsocialista.blogspot.com
http://lleidatreballadora.blogspot.es
http://cooperativa.ecoxarxes.cat
http://comunistes-catalans.blogspot.com
http://cubamics.blogia.com
http://libertadaloscinco.blogspot.com
http://defensemcuba.blogspot.com
http://seminaritaifa.org
Quí incumpleix els mandats de l'ONU?
QUI INCUMPLEIX ELS MANDATS DE L’ONU?
Per dinou anys consecutius (1992-2010), l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) ha condemnat als Estats Units de Nordamèrica (EUA) pel seu embarg econòmic i altres mesures agressives i violentes contra Cuba, cosa que porta realitzant des de fa 50 anys. Això ha comportat a Cuba pèrdues per valor de més de 70.000 milions d’euros.
D’acord amb les convencions internacionals vigents, la política de bloqueig és qualificada com un acte de genocidi, i és una política absolutament il·legal i extraterritorial, que viola la carta de l’ONU, perquè tracta de fer caure un govern legalment establert, el de Cuba, fent-lo rendir fent passar gana i malaltia al poble. És, doncs, una mesura de guerra, d’agressió, violenta i de genocidi, contra tots els cubans i les cubanes.
Aquest any 2010, els EUA han estat més sols que mai; només el seu 51è estat, Israel, li ha donat suport, mentre que 3 grups d’illes del Pacífic, (Marshall, Palau, etc.), amb estatuts d’estat, condicionades totalment pels EUA, s’han abstingut. La resta, quasi unànime Comunitat Internacional, constituïda pels 187 estats del món, exigeixen als EUA que aixequin aquesta mesura unilateral, violadora dels drets humans i de guerra injustificada. Els EUA, més que com una potència que fa gala de la democràcia i dels drets humans, es comporta com una prepotència dictatorial i genocida.
Víctor Montañés
(Casal Amics de Cuba de Lleida)
SOLUCIONS INVERSES A LA CRISI
DADES IMPORTANTÍSSIMES QUE SE'NS AMAGA
En una democràcia és absurd que s'estiguin prenent decisions molt importants, que ens impliquen directament a nosaltres i a la nostra butxaca, i que no només no les podem debatre, sinó que, ni tan sols, coneixem les dades, la seva magnitud, i les decisions que es prenen.
Resulta que tant la Unió Europea com els Estats Units estan taponant i rescatant amb diner públic els enormes forats dels bancs i empreses més importants. El volum d'aquests forats (que ni els lladres podrien deixar) és de l'ordre dels 3 bilions d'euros a cada banda, a cada continent. Això representa destinar d'un 20 a un 30 % del PIB de cada unió de països a "ajudar" a aquestes empreses multinacionals importants, perquè no s'ensorrin. Amb aquests 3 billons a cada part, Europa i Amèrica, es podria nacionalitzar la banca, però no, és un regal perquè continuïn malversant els diners de tots, i guanyin beneficis sense cap mèrit.
Això representa aportar de 6.000 a 7.000 euros cada americà i cada europeu per ajudar al "rics", quan aquí a Espanya amb 200 euros s'ha fet una gran reforma de carrers i places a tots els ajuntaments, ajudant als que realment pateixen la crisi: els aturats. Un es pregunta: com pot la Unió Europea acordar aportar aquests diners quan per necessitats bàsiques no es té un euro? Curiosament països com Irlanda aporta el 174 % del tot el seu PIB, Anglaterra el 28 %, quan Espanya, que sembla rebre tots els garrots de la crisi només, !!!!, aporta 60.000 milions, un 5,8 % del seu PIB, és a dir, 1.500 euros cada espanyol per reflotar bancs que han fet la seva feina molt, però que molt malament. Però aquí a Espanya ja ens hem compromès amb la Unió Europea a aportar 170.000 milions més (com som tan rics que hem de retallar sous, pensions i despeses socials).
Zapatero només va lliurar 10.000 milions d'euros per ajudar a pal·liar l'atur i 230.000 per ajudar als bancs, crec que amb això està tot dit, i no perquè ho faci Europa i Amèrica la mesura és democràtica, ja que s'ha pres en contra del poble,a esquenes seves i amb mala llet, d'una manera que més recorda a un atracament o furt, el més gran de la història, i nosaltres sense adonar-nos, què beneïts que som!!!
Víctor Montañes
Propostes alternatives davant la crisi
Aquestes propostes alternatives davant la crisi a nivell local també poden ser objecte de discusió, ampliació i, fins i tot, unificació i eliminació:
1. No a l’especulació urbanística. Habitatge digne per tothom. Paralització de tots els processos de requalificació urbanística. Orientació del sector de la construcció a obres de rehabilitació i infraestructures. Defensa dels espais públics: Gardeny, les Basses, Ciutat Esportiva, l’Horta, etc...
2. Retorn a la gestió pública de les empreses municipals privatitzades: parquímetres, servei de neteja, transports, etc... Participació dels ciutadans en el control d’aquests serveis.
3. Per unes ordenances municipals alternatives que fomentin la participació democràtica. Les associacions de veïns com a instruments de poder popular amb paper decisori a la vida dels barris: aprovació dels pressupostos municipals, programació de la vida cultural, etc... Al servei de les classes populars i no dels interessos d’una minoria privilegiada.
4. No als impostos abusius. Que pagui més qui més tingui. Expropiació de fortunes adquirides de forma fraudulenta (per vincles amb el poder polític i econòmic). Aplicació de l’Impost de Béns Immobles per als propietaris de més d’un habitatge i eliminació del mateix per als titulars d’un sol habitatge on visquin.
5. Per una administració local al servei de la ciutadania. Supressió de càrrecs de confiança per ser uns autèntics paràsits que viuen dels impostos de la ciutadania. Proves transparents a l’hora de concursar a un treball als ajuntaments. Elecció de la gent més capaç i no dels que tenen més contactes amb el poder. Reducció del salari dels regidors, alcaldes i alts càrrecs.
6. Per una ciutat sostenible. En defensa de l’ecologia. Foment i promoció del transport públic. Protecció de l’Horta de Lleida.
7. Per una política de preservació i promoció del patrimoni cultural. No al projecte del Parador Nacional del Roser. Defensa del caràcter republicà i laic dels municipis de Ponent. Recuperació de la memòria històrica.
8. Per una societat de persones lliures i iguals. No al racisme ni a la xenofòbia. Pel reconeixement al dret a la ciutadania universal del immigrants. No a les directives de retorn que situen a l’immigrant que ha contribuït al creixement econòmic com a culpable de la crisi que altres han ocasionat. Promoció del català des de l’àmbit municipal.
9. Per una nova política dels serveis socials. Serveis socials com a instruments de promoció i de suport dels sectors més vulnerables de la societat (discapacitats, gent gran, dones, famílies humils, toxicòmans, joves, etc...). No al clientelisme derivat de l’atorgament d’ajudes socials (PIRMI). Promoció del treball digne, dels autèntics valors democràtics, la cultura, etc... com a autèntiques polítiques de serveis socials.
10. Per una política local de creació d’activitat econòmica estable i de foment de l’ocupació. Primacia de l’economia més local. Economia diversificada i al servei de les persones. Promoció de l’agricultura i la ramaderia sense intermediaris, dels productes ecològics, del cooperativisme, etc... No als transgènics. Ajudes i beneficis fiscals per a la creació i promoció d’empreses d’economia social i solidària (cooperatives, etc...). Incentivar la compra de productes autòctons i de consum responsable per donar suport a l’economia més propera. Facilitats per la implantació de banca ètica als pobles.
11. Hipoteca 0 i lloguer 0 per als aturats/des que no han estat recol·locats.
12. Paralització dels embargaments de la vivenda habitual
13. Augment lineal dels impostos sobres les grans fortunes i beneficis empresarials.
14. Reinversió en la producció dels beneficis que obtingui l’empresa.
LLEIDA TREBALLADORA
Capitalisme o economia de mercat?
Capitalisme o economia de mercat?
Com ja sabem, hi han diversos models econòmics que al llarg de la història han anat canviat fins a formes més evolucionades. Primer va començar l’economia de subsistència (tant en la fase prehistòrica de caçadors - recol·lectors com a la d’agricultors i ramaders). Poc a poc, quan va aparèixer el concepte de propietat poc després del moment en què l’ésser humà es va convertir en sedentari, es va anar configurant un altre model basat en la petita producció artesanal i gremial. Al temps d’arribar la revolució Industrial, la producció a gran escala es va anar generalitzant i, amb l’aparició de les societats mercantils i
En resposta a les deplorables condicions de vida de les classes populars a les fàbriques, van aparèixer nous conceptes i teories econòmiques basades en la idea d’una societat més justa i humana on els diners no fossin la mesura de totes les coses. Tals van ser el socialisme, l’anarquisme, el comunisme, etc... que s’anaven complementant amb d’altres models anteriors com les utopies del primer cristianisme i els romàntics del Renaixement (Tomàs Moro, Proudhon, etc...) i suposaven un estadi més avançat en la història econòmica.
No obstant, es pot dir que ha història ha portat a que actualment només es pugui parlar de dos models econòmics: el capitalisme i el socialisme, tot i que poden revestir diferents aspectes, modalitats i metodologies.
Ara bé, amb la desaparició del socialisme a gran part del món cap a finals del segle XX, el capitalisme havia quedat com a únic vencedor, tota vegada que el debat sobre la preferència d’un model o un altre encara és obert.
Amb l’actual crisi, el capitalisme, basat en l’acumulació de riqueses i en el control del mercat més que en la satisfacció dels interessos generals, ha de buscar noves idees per tornar a ser més “atractiu” als ulls de la gent. Aquest serà capaç de fins i tot defensar-se mitjançant la utilització d’eufemismes com “economia de mercat” per suposadament diferenciar-se del que és en realitat. Fins i tot alguns defensors de l’economia social com Toni Comín han caigut en aquest parany, tot i que les seves idees són força bones.
A la pràctica, en contra del que ens volen fer creure, el mercat no és cap entitat invisible i sense personalitat que soluciona tots els problemes, sinó que està compost per grups de persones representants del capitalisme, i són aquestes qui utilitzen l’economia de mercat en un sentit de mercat desigual, en una via competitiva i no de reciprocitat. Per tant, capitalisme i economia de mercat per aquesta gent és el mateix. El mercat està dominat per una sèrie de grups de pressió que controlen (i en molts casos alteren) els preus mitjançant maniobres especulatives, i els dos conceptes queden solapats sota un de sol.
En contraposició, quan parlem de l’economia socialista, ens referim a l’economia planificada en funció de les necessitats, no del mercadeig i la competitivitat amb afany de lucre.
És per això que cal anar amb compte amb els eufemismes per tal d’evitar confusions.
Toni Yus Piazuelo
(LLEIDA TREBALLADORA)
A qui beneficien les privatitzacions?
A qui beneficien les privatitzacions?
Des de les instàncies d’organismes tan antidemocràtics com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional se’ns pretén convèncer de les suposades “bondats” de les privatitzacions d’empreses que són de tothom sota el fals pretext d’uns millors serveis a la ciutadania. L’entrega d’empreses públiques de sectors tan estratègics com els correus, l’electricitat, l’aigua, etc... a una minoria adinerada ha estat la tònica general dels últims 30 anys de governs “socialistes” i “populars”, i d’altres sectors d’importància tan vital com la sanitat o l’educació ara són al punt de mira.
A qui han beneficiat realment les privatitzacions? S’ha traduït tot plegat en una millora dels serveis a les persones o tot el contrari? O només ha suposat un major benefici empresarial per obtenir majors quotes de mercat a qualsevol preu i només en funció del poder adquisitiu de cadascú?
I si tenim en compte el paper de les subcontractes en aquest procés, que dificulten les reclamacions dels ciutadans alhora de solucionar algun problema davant empreses privatitzades que a hores d’ara ningú sap de qui són, les evidències ho mostren clarament.
Com a talls d’exemple de tot plegat, al sector de l’electricitat mateix, les privatitzacions no s’han traduït en cap canvi que no siguin els progressius abusos contra els consumidors en el cobrament de les factures, o el que hem vist durant el temporal de neu patit a l’hivern a Catalunya, amb les torres de conducció de l’energia elèctrica doblades sobre sí mateixes, constatant la falta d’inversions en la seva millora.
El mateix es pot dir dels serveis de correus i de transports públics.
I no parlem de l’empitjorament dels serveis sanitaris privatitzats a
Ademés, els treballadors també han perdut en aquestos processos: major precarietat, acomiadaments més barats, sous per sota de l’IPC, inestabilitat, assetjament, etc...
Tot això obeeix a una estratègia dels governs de torn a les ordres de fora per desacreditar el que és públic. Mitjançant la progressiva reducció d’inversions en el sector públic s’ha creat una mala imatge de la cosa pública a ulls de la ciutadania perquè aquesta acabi assimilant la seva preferència al sector privat, com una excusa més per avançar per aquest camí.
No hauria de ser la xarxa elèctrica, entre d’altres, una altra institució pública? I donat que la crisi ocasionada per la banca també ens afecta a nosaltres, no seria lògic que aquest sector, o almenys una part substancial del mateix, tornés a la gestió pública?
De la mateixa manera que no es poden subcontractar ni la policia ni els jutges, ni el Senat o el Congrés, tampoc les infraestructures fonamentals haurien d’estar en mans privades, constituint una absència de sobirania nacional si es permet que, per exemple, quedem a les fosques i sense calefacció des de fora de les nostres fronteres.
Vist el panorama, ja sabem a qui beneficien realment les privatitzacions. Qui és més culpable? Les empreses privades o el propi Estat en permetre aquesta situació?
En fi, que a veure si fem alguna cosa.
Toni Yus Piazuelo
(LLEIDA TREBALLADORA)
*PROPOSTES de la CGT*
>
> El que volem aconseguir amb la Vaga General és derogar el "decretazo" de
> la reforma laboral, el pla d'ajust i la reforma del sistema de pensions.
>
> *Repartir el treball:*
>
> - Recuperar l'ocupació, treballar tothom, reduir la jornada laboral,
> reduir l'edat de jubilació.
>
> - Impedir els EROs, els acomiadaments, els acomiadaments improcedents,
> les contrates, subcontrates, ETTs, les hores extraordinàries, els
> preufets, el dúmping.
>
> - Defensar els drets socials i serveis públics gratuïts, rebutjar les
> privatitzacions.
>
> - Eliminar els contractes temporals i precaris. Consolidar l'ocupació fixa.
>
> *Repartir la riquesa:*
>
> - Garantir les prestacions socials i salarials a totes les aturades i
> aturats.
> - Garantiar el dret a un salari mínim i a una pensió suficient per a
> tots i totes, i mai per sota dels 1.200 EUR.
>
> - Distribuir els recursos i la riquesa solidàriament.
>
> - Major pressió fiscal als rics, empresaris, directius, executius,
> polítics, jutges, càrrecs públics, banquers, perquè contribueixin amb
> impostos progressius, perquè pagui més qui més té.
>
> *Nou model social i productiu:*
>
> - El model econòmic i social capitalista està basat en el productivisme,
> el creixement, el desenvolupisme, el consumisme i, per tant, en la
> injustícia, la irracionalitat i l'atemptat contra la vida del planeta.
>
> - Per un nou model social solidari i sostenible no basat en el
> creixement per viure millor.
>
> - Un nou model de producció, de distribució i de consum creant
> ocupacions on es troba el verdader valor: en l'educació, en escoles
> bressol, en escoles infantils, en el camp, en el benestar social, en les
> cures, en les tecnologies no agressives ni contaminants, en xarxes de
> transport públic sostenibles.
>
> *VAGA GENERAL el 29 de setembre de 2010*
>
> - Contra l'atur, la precarietat i l'exclusió social
> - Contra la reforma laboral
> - Contra la retallada de drets socials, laborals, mediambientals
> - Contra el pla d'ajust per reduir el dèficit públic
> - Per un nou model social i productiu no capitalista
> - Per la llibertat, la igualtat, l'autogestió i la justícia social
>
> Confederació General del Treball (CGT)
>
>
*RAONS PER ANAR A LA VAGA GENERAL el 29 de setembre*
>
> *Contra l'atur:*
>
> - 5 milions de treballadors i treballadores estem a l'atur i les
> persones joves suportem taxes d'atur del 40%. Des de 2008, més de 2,5
> milions de persones hem perdut la feina.
>
> - 1,2 milions de persones aturades no percebem cap prestació i prop de
> 554.000 malvivim amb 426EUR.
>
> - Més de 4 milions de persones treballadores tenim contractes temporals.
>
> - 11 milions de treballadores i treballadors, dels 18,7 milions
> d'ocupats, tenim rendes anuals inferiors a 9.000 EUR.
>
> - Amb les mesures del pla d'ajust del govern, 2,6 milions de
> treballadors públics en totes les Administracions, sofreixen una
> reducció dels seus salaris en una mitjana del 5% i no es cobreixen les
> vacants necessàries per tenir uns serveis públics de qualitat.
>
> - Les rendes salarials van caure el triple que les empresarials en el 2009.
>
> - Els 7 grans Bancs i Caixes van obtenir 17.000 Millones de Euros de
> beneficis nets en el 2009 i les retribucions dels consellers i directius
> de les grans empreses van créixer el 19,1%.
>
> *Contra la reforma Laboral:*
>
> - La Nova Reforma Laboral aprovada pel govern suposa que els empresaris
> ens puguin acomiadar lliurement i impunement sense causa o causa falsa i
> la "justícia" i les "lleis" els avalen.
>
> - Amb el "Decretazo" de la Reforma Laboral de Juny de 2010
> l'acomiadament serà més lliure i més barat. Tots els treballadors i
> treballadores, amb independència del contracte que tinguem, podem ser
> acomiadats encara més fàcilment i les indemnitzacions es queden en 20
> dies, dels quals 8 dies seran pagats amb diners públics.
>
> - El "Decretazo" de la Reforma Laboral nega a treballadors i
> treballadores el dret fonamental a la tutela judicial, és a dir, a una
> mínima justícia social i vulnera el dret fonamental a la negociació
> col·lectiva en permetre que l'empresari, a la seva voluntat, pot deixar
> de complir els acords salarials, els acords sobre jornada, torns,
> mobilitat funcional i geogràfica.
>
> *Pel dret a una pensió digna:*
>
> - Amb les mesures del pla d'ajust per reduir el dèficit, se li congela
> la pensió per a 2011 a més de 6 Milions de pensionistes.
>
> - El 68% dels 8,2 milions de pensionistes té una pensió anual que no
> arriba al salari mínim interprofessional.
>
> - No està garantit el dret a la prestació per jubilació i volen que ens
> endeutem amb fons privats de pensions. Pretenen que ens jubilem als 67
> anys i reduir encara més la quantitat a percebre augmentant el període
> de còmput, mentre continuen augmentant els beneficis dels empresaris i
> les pensions multimilionàries de directius, executius i consellers.
>
VAGA GENERAL 29 DE SETEMBRE, TOTES I TOTS AL CARRER!*
*> Contra l'atur, la precarietat i l'exclusió social. Contra la reforma
> laboral. Contra la retallada de drets socials, laborals, mediambientals.
> Contra el pla d'ajustament per a reduir el dèficit públic. Per un nou
> model social i productiu no capitalista. Per la llibertat, la igualtat,
> l'autogestió i la justícia social.
>
> *La Confederació General del Treball (CGT) convoca Vaga General el 29 de
> setembre de 2010 per defensar les llibertats i drets laborals, socials,
> econòmics, i mediambientals de tots els treballadors i treballadores i
> de totes les classes populars, davant les agressions i retallades que
> estem sofrint per les polítiques antisocials del govern que només
> responen als interessos de la banca, a l'especulació financera i
> immobiliària, als mercats, al capital, a la patronal, a la Unió Europea,
> al Fons Monetari Internacional, a les institucionals polítiques
> internacionals.*
>
> Vaga General contra la nova reforma laboral, el pla d'ajust per reduir
> el dèficit, la propera reforma del sistema de pensions... perquè la
> crisi econòmica la paguin els que l'han provocat, és a dir, els rics,
> els banquers i els polítics.
>
> Vaga General contra el sistema capitalista que únicament pensa a obtenir
> beneficis passant per sobre de la qualitat de vida de les persones i de
> la pròpia continuïtat de la vida al planeta. Els empresaris financers,
> del maó, de l'energia, de les telecomunicacions, de la indústria, dels
> aliments... s'han enriquit extraordinàriament, ens han "obligat" a
> endeutar-nos, hipotecar-nos, consumir sense límits i avui, ni tenim
> casa, ni feina ni futur.
>
> CGT fa una crida generalitzada a tota la classe treballadora, del sector
> públic i del sector privat, a les persones aturades, joves,
> pensionistes, homes i dones, autòctones o migrants, a les persones
> excloses, precàries, desnonades, a les classes populars, als moviments
> socials, a les organitzacions veïnals, estudiantils, culturals... a tota
> la societat en el seu conjunt per participar en la Vaga General del 29
> de setembre.
>
> Per a CGT aquell dia és només l'inici d'un procés de mobilització
> laboral i social continuada fins a establir les bases d'un nou model de
> societat, un nou model productiu basat en la satisfacció de les
> necessitats de les persones, en la solidaritat, en la igualtat, en la
> llibertat, en la justícia social, un nou model que contempli l'harmonia
> de la nostra vida amb el planeta, que no busqui l'explotació de les
> persones i dels recursos naturals, un model plantejat amb una dimensió
> global, internacionalista, que inclogui a tota la humanitat, a tots els
> treballadors i treballadores del món.
>
Retallades socials i despeses innecessàries
Retallades socials i despeses innecessàries
A l’hora d’emprar les tisores per retallar despeses, tan si hi ha crisi com si no,sempre toca rebre a les classes populars pel que han ocasionat d’altres quesurten impunes, a pesar dels delictes flagrants de terrorisme econòmic de quèes podria acusar a banquers i especuladors.
Des de les altes instàncies es parla molt de reduir despeses “innecessàries”.Però, quines despeses es consideren com a tals? Segons alguns, són “excessives”algunes despeses tan importants com la sanitat, la educació o les prestacions perdesocupació (aquestes últimes, motivades en ocasions per empreses que tanquenper guanyar més a d’altres països amb mà d’obra encara més barata).
No obstant, tot i que a alguns no els interessa parlar del tema, penso que n’hi had’altres despeses que sí són innecessàries i que, si utilitzéssim aquí les tisores,de ben segur que acabaríem amb el dèficit.
D’entrada, per què ningú parla, per exemple, de la despesa de pertànyer a l’OTANen forma de costosíssimes missions de l’exèrcit espanyol a l’estranger, com a Afganistanservint interessos obscurs de potències imperialistes? O de les despeses de la CasaReial?O per què s’ha de permetre una subvenció de 600.000 euros a cada jugador de laselecció espanyola (mal anomenada “la Roja”) en el context de crisi actual? O lessubvencions a cruels espectacles amb animals maltractats per diversió? O per què noes redueix dràsticament el nombre de diputats, parlamentaris, alts càrrecs i fins i totadministracions que dupliquen tasques?
Retallant i fins i tot eliminant aquestes despeses que sí són autènticament innecessàries,juntament amb la implantació d’un impost a les transferències de Borsa (com ara fan aBrasil), a la banca i a les estrelles de l’esport, així com d’altres plans que penalitzinl’especulació d’habitatges i aliments, no caldria aplicar cap tipus de mesura perjudicialpel poble i pel consum com la que estan aplicant tant el fals govern “d’esquerres”espanyol com d’altres països amb governs de diferents colors polítics, constituint sensdubte una de les pitjors retallades de drets socials de la història i proporcional al nivellde crisi d’un capitalisme mundial en estat senil.
I posats a preguntar: quin benefici traiem la ciutadania en formar part d’una UnióEuropea basada en el capital i la guerra i no en una basada en els ciutadans i elspobles? De què serveixen organismes tan antidemocràtics com la OTAN, el BancMundial o el FMI, que ara mateix pretenen violar la nostra sobirania nacional enobligar-nos a seguir unes receptes neoliberals que tant mal han fet, excepte als desempre?
Representants del capitalisme mundial, no tractin de globalitzar la misèria i l’avarícia.Del que es tracta és de globalitzar la justícia, la solidaritat i la cooperació entre totsels pobles del món.
Contra la privatització de Correus
El passat dia 10 de juny els treballadors de Correus van realitzar una vaga en protesta contra la “liberalització” dels serveis postals, afegint-se a la llarga llista d’empreses que eren de tothom i que han estat entregades a uns pocs, seguint la lògica del benefici econòmic per sobre d’altres consideracions.
La “liberalització” és només un eufemisme que pretén ocultar la paraula que resultaria escaient per definir el que s’està fent amb els serveis públics: la privatització.
Quan parlo d’aquesta, em refereixo a un procés global que afecta pràcticament tots els serveis públics, inspirada en els designis de l’antidemocràtica Organització Mundial de Comerç (OMC) i traslladats a la legislació espanyola i europea. Una pràctica que ha estat una constant en els últims anys, iniciada amb el govern del PP i seguida pel govern del PSOE.
Actualment ens trobem en una fase de crisi sistèmica del capitalisme, constituint una màquina implacable d’avarícia que necessita de noves fonts per nodrir-se (con ara el sector públic) un cop esgotades les que ja ha espremut fins al màxim (sector immobiliari, etc...). Com sempre en temps de crisi, és l’excusa perquè les classes populars paguin pel que han fet d’altres (banquers i especuladors).
I en contra del que pensen alguns, les privatitzacions de cap manera no representen un sinònim de millor qualitat i preu dels serveis. A Correus mateix, des de fa anys, s’han anat tancant oficines no rendibles (especialment al medi rural) i el número de punts d’atenció al públic ha disminuït, mentre el número d’habitants per punt d’atenció ha augmentat, posant en dubte la prestació d’un servei de qualitat de forma permanent en tot el territori.
I en el referent al tema laboral, com a la resta de serveis privatitzats, els treballadors també perden: acomiadament més fàcil i barat, pujades salarials per sota de l’IPC, sense clàusula de revisió salarial, augment de mobilitat funcional i geogràfica, incompliment de la normativa de prevenció de riscos laborals, promoció interna a base de lliure designació enlloc de proves objectives, abús del personal rural al que se li continua obligant a aportar local i vehicle a canvi d’unes compensacions ridícules, discriminació als sindicats més crítics, assetjament laboral, etc…
Els serveis postals constitueixen un element clau de cohesió social caracteritzats per la seva universalitat i no discriminació. Aquestos, juntament amb la resta del sector dels transports i comunicacions, així com d’altres sectors estratègics de l’economia, són peces importants en la defensa de la sobirania nacional i la vertebració territorial.
Per aquestes raons, cal aturar el procés de privatització del servei de correus, així com de la resta de serveis en procés i els que ja estan privatitzats. Cal tornar-los a la gestió pública més enllà de simples estatitzacions, sota un control popular i democràtic, on l’economia social (el Tercer Sector) hi tingui un paper important, enlloc d’estar sota el control d’una minoria adinerada.
Front la recerca del benefici econòmic com a mesura de totes les coses, entenem que en el sector públic sempre ha de primar la rendibilitat social i la qualitat del servei.
Impostos a la borsa
IMPUESTOS PARA LA BOLSA
La democria está en entredicho cuando vemos que quien mandarealmente no son los políticos, ni la política, sino el que llaman los"mercados financieros". Zapatero se come con patatas sus defensas delos derechos de los trabajadores y su referencia a que gobierna paralos ciudadanos, que son los que votan, y Rajoy, como siempre, hace unseguimiento borreguil de las posturas del gran capital, como humildeservidor que es.
Quien manda, por si alguien lo dudaba, es el capitalismo, pero siaun hay una poca de decencia en la clase politica, les hago llegar lasiguiente medida:
"Esta más que claro que hoy los mercados financieros o bolsariosrepresentan al capital y al capitalismo. Este está por encima delcapital normal, el que se tiene para comprar cosas o servicios. Estecapital tiene unos rasgos característicos: se mueve constantemente,está comprandose y vendiendose cada dia en los mercados, sea la Bolsa ootros similares. Si las cantidades que se movieran fueran pequeñas nonos habria de importar, pero resulta que: la suma de los movimientosanuales de todos los mercados financieros, en España, es:
Valores de renta variable 1,3 billones de euros
Deuda corporativa 2,6 billones de euros
Divisas 3,7 billones de euros
Total: . . . . . . . . . 7,6 billones de euros
Dinero que se mueve continuamente y no paga ningún impuestodirecto. Los que juegan a estos "mercados" habrian de pagar sobre losbeneficios, pero dudo que lo hagan y dudo que Hacienda los persiga. Porlo tanto, y teniendo en cuenta que todo el PIB de España es de 1 billónde euros (1 millón de millones), y que estos movimientos de dinero,almenos, multiplican por siete toda la riqueza del país, seria bueno que:
El gobierno pusiera un impuesto directo en el mismomomento de la compra-venta de los valores especulativos de estosmercados. Si solo fuera el 1 %, se podria recaudar al año 76.000millones de eruos (casi toda la deuda que tiene el estado).
Moralmenteestaria más que justificado este nuevo impuesto, ya que toda la crisisha venido de este sector, que haciendo martingalas y ganando dinerocomo nunca, nos ha dejado los bancos vacios, y ahora, en lugar depagarlo ellos, los culpables, nos hacen pagar sus fechorias a la genteque no "jugamos" al juego especulativo.
Es necesario poner un frenoal capitalismo financiero especulativo, demos apoyo a este impuesto yaboguemos para que el gobierno apriete a los inversionistas, tanto sison españoles como extrangeros: que pague la crisis los que laprovocaron, y no los trabajadores. Si el trabajador paga de media un 30o 40 % de impuestos de sus ingresos, y después ha de vivir y comer,que menos que este 1 % para aquellos que tienen el dinero para "jugar",especular y hacerse milionario, si pueden, claro.
Moralmenteestaria más que justificado este nuevo impuesto, ya que toda la crisisha venido de este sector, que haciendo martingalas y ganando dinerocomo nunca, nos ha dejado los bancos vacios, y ahora, en lugar depagarlo ellos, los culpables, nos hacen pagar sus fechorias a la genteque no "jugamos" al juego especulativo.
Es necesario poner un frenoal capitalismo financiero especulativo, demos apoyo a este impuesto yaboguemos para que el gobierno apriete a los inversionistas, tanto sison españoles como extrangeros: que pague la crisis los que laprovocaron, y no los trabajadores. Si el trabajador paga de media un 30o 40 % de impuestos de sus ingresos, y después ha de vivir y comer,que menos que este 1 % para aquellos que tienen el dinero para "jugar",especular y hacerse milionario, si pueden, claro.
IMPOSTOS PER A LA BORSA
La democràcia està enentredit quan vegem que qui mana realment no són els polítics, ni lapolítica, sinó el que diuen els “mercats financers”. Zapatero es mejaamb patates les seves defenses dels drets dels treballadors i la sevareferència a que governa pels ciutadans, que són els que voten, iRajoy, com sempre, fa seguici borreguil de les postures del grancapital, com humil servidor que és.
Qui mana, per si algú hodubtava és el capitalisme, però si encara hi ha una mica de decència enla classe política, els hi faig arribar la mesura política següent:
“Està més que clar que,avui, els mercats financers o bursaris representen al capital i alcapitalisme. Aquest està per damunt del capital normal, el que es téper comprar coses o serveis. Aquest capital té uns tretscaracterístics: es mou constantment, està comprant-se i venent-seconstantment en els mercats, sigui la Borsa o d'altres mercatssimilars. Si les quantitats que es moguessin fossin petites no enshauria d'importar, però resulta que: la suma dels moviments anuals detots els mercats financers, a Espanya, és:
Valors de renda variable 1,3 bilions d'euros
Deute corporatiu 2,6 bilions d'euros
Divises 3,7 bilions d'euros
Total . . . . . . . . 7,6 bilions d'euros
Diners que es mouencontinuament i no paguen cap impost directe. Els que juguen a aquests"mercats" haurien de pagar sobre els beneficis, però dubto que ho facini dubto que Hisenda els persegueixi. Per tant, i tenint en compte quetot el PIB d'Espanya és d'1 bilió d'euros (1 milió de milions), i queaquests moviments de diners, si més no, multipliquen per set tota lariquesa del país, seria bo que:
El govern posés un impostdirecte en el mateix moment de la compra-venda dels valors especulatiusd'aquests mercats. Si només fos de l'1 per cent, es podria recaptar al'any: 76.000 milions d'euros (quasi bé tot el deute que té l'estat).
Moralmentestaria més que justificat aquest nou impost, ja que tota la crisi havingut d'aquest sector que fent martingales i guanyant diners com mai,ens han deixat els bancs buits i ara, en lloc de pagar-ho ells, elsculpables, ens fan pagar les seves malifetes a la gent que no “juguem”al joc especulatiu.
Cal posar un aturador al capitalisme financerespeculatiu, donem suport a aquest impost i advoquem perquè el governacolli als inversionistes, tant si són espanyols com estrangers: quepagui la crisi els que la van provocar, i no els treballadors. Si eltraballador paga de mitja un 30 o 40 % d'impostos dels seus ingressos,i després ha de viure i menjar, que menys que aquest 1 % per aquellsque tenen els diners per "jugar", especular i fer-se milionari, sipoden, clar.
