DEBAT D’INVESTIDURA IX LEGISLATURA
INTERVENCIÓ DE L’EXCEL·LENTÍSSIM DIPUTAT SR. JOAN LAPORTA I ESTRUCH
Dimarts, 21 de desembre de 2010
Molt honorable Presidenta del Parlament, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Senyor Candidat a la Presidència de la Generalitat, senyores i senyors diputats, Senyor candidat a la presidència del govern de Catalunya: ha arribat el moment que es comprometi davant del poble de Catalunya, si és escollit President en aquesta Cambra, a proclamar Catalunya nou Estat de la Unió Europea per situar-se al nivell dels països més avançats del món, o bé es resigna a un nivell d’autonomia incapaç d’afrontar la situació límit de la nostra Nació i continua el procés de desnacionalització, empobriment i desindustrialització.
La dependència de Catalunya de l’Estat espanyol ha portat la Nació catalana a una profunda crisi moral, econòmica, cultural, ecològica, institucional i identitària. I ja que vostè, senyor candidat a la presidència de la Generalitat, va centrar la seva intervenció d’ahir en la crisi econòmica, permeti que li digui que a aquesta crisi ens hi han portat tots vostès, tots els partits que han tingut poder de decisió en aquest hemicicle en els darrers trenta anys. Dic això perquè és altament frustrant escoltar com vostè parla de crisi sense aportar-nos solucions i encara és més contradictori confirmar que vostè no vol, no pot o no s’atreveix ni tan sols a plantejar en aquesta Cambra la solució per garantir el benestar dels catalans i les catalanes, aquella solució que només depèn, única i exclusivament de la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Parlo de la independència de Catalunya, ho sap prou bé, senyor Mas. La independència de Catalunya és l’única alternativa viable a la continuïtat del projecte nacional català.
Ahir va expressar, en matèria cultural, actuar com si fóssim un país independent. Senyor candidat: això no és seriós. Els catalans i les catalanes no podem anar actuant pel món, hem de ser, hem d’anar, com a catalans i catalanes amb el cap ben dret.
En el seu discurs també vam escoltar un plec de propostes nacionals, però no ens va dir d’on treurem els recursos per fer-les efectives, especialment si continuem instal·lats en l’autonomisme. Potser s’oblida que l’Estatut –per cert, l’Estatut que la seva formació política va retallar a Madrid amb la complicitat del president del govern espanyol- ha estat frenat irremeiablement pel Tribunal Constitucional. La sentència del Tribunal Constitucional culmina la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. Catalunya no pot afrontar els reptes globals amb els limitats poders que la Constitució espanyola de 1978 atorga a una comunitat autònoma. L’autonomia ens situa en una situació límit que fa perillar la nostra supervivència com a nació industrial avançada. La modificació unilateral de l’Estatut aprovat pel poble català en referèndum fa impossible restablir-lo amb cap altra llei, ni cap altra mesura. Només queda la submissió a l’acte de força espanyol i resignar-se a ser una mera regió espanyola, o acollir-se a la legalitat internacional per proclamar la independència.
Ara ens parla vostè d’un pacte fiscal, la versió reduïda, imaginem, del concert econòmic que va prometre durant la campanya electoral. En tot cas, pacte o concert, tot plegat forma part d’aquesta habilitat –jo diria, vici- massa instal·lada en aquest Parlament, de crear grans expectatives que després provoquen immenses frustracions. Mentre, els catalans i les catalanes es van empobrint.
La reducció de Catalunya al règim autonòmic general s’ha aplicat, sobretot, en el finançament de la Generalitat i la manca de despesa
pública estatal a Catalunya. Aquest fet ha provocat un dèficit crònic insostenible a la balança fiscal entre Catalunya i l’Estat Espanyol, més del 10% del PIB anual, uns 22.000 milions d’euros (3.000 euros per persona i any que se’n van a Espanya i no tornen a Catalunya). Una situació d’espoli que no es produeix en cap altra nació o regió sense Estat en tot el món.
Aquest dèficit provoca que diversos serveis públics no puguin ser atesos i que obliguen les famílies catalanes a sufragar-los amb els seus propis recursos, pagant peatges, escoles i mútues privades, atenció a la gent gran, i deixant les capes més febles sense cobertura social.
Per aquesta raó Catalunya pateix una triple crisi econòmica: la crisi internacional de caràcter financer; la crisi del model espanyol de creixement basat en l’endeutament, la construcció, la cultura del pelotazo i els serveis de baix valor afegit; i finalment la crisi catalana derivada de l’espoli fiscal.
A causa d’aquest dèficit la crisi catalana és la més greu dels països industrials d’Europa. Tenim quasi 700.000 aturats al nostre país, un 18% de la població. Sense l’espoli fiscal, a Catalunya hi hauria, d’entrada, molts menys persones a l’atur. És una bona solució a la crisis econòmica, no li sembla senyor Mas?
La capacitat productiva i exportadora són factors fonamentals per treure’ns de la crisi. Però les empreses catalanes necessiten l’impuls que només un Estat propi pot proporcionar, com la formació professional, la recerca o les infraestructures, així com l’activitat de promoció que desenvolupa amb tota la intensitat l’aparell diplomàtic d’un Estat arreu del món.
Trenta anys d’autonomia han provocat que, per primera vegada a la història dels darrers segles, les noves generacions tinguin unes expectatives de futur més desfavorables que les seves predecessores, tot i tenir un nivell de formació més alt. El progrés de Catalunya s’havia fonamentat en el funcionament de l’ascensor social que permetia que els fills i les filles tinguessin més oportunitats que els seus pares. Però a mida que el règim constitucional espanyol ha difuminat les pautes de conducta i el sistema de valors de Catalunya el seu ascensor social ha deixat de funcionar. I també ha deixat de funcionar la integració nacional de la immigració.
No hi pot haver cohesió social sense cohesió nacional. Ni tampoc no hi pot haver cohesió nacional sense cohesió social. L’autonomia dins el Regne d’Espanya no ha permès crear els alts nivells de cohesió social i cohesió nacional que tenen els països del centre i el nord d’Europa, que han pogut desenvolupar-se com a territoris sostenibles i responsables. Només la formació d’un Estat català pot aconseguir el doble objectiu de la cohesió social i la cohesió nacional.
Des del 1978, i parlem de llengua, ha continuat la minorització de la llengua i la cultura catalana perquè Espanya no reconeix la territorialitat, ni l’abast geogràfic dels Països Catalans, els territoris de llengua i cultura catalana.
Aquest fet ha promogut un bilingüisme unidireccional que ha perpetuat l’existència de sectors de la població monolingües espanyols que són utilitzats per l’Estat espanyol per a negar i combatre la realitat nacional de Catalunya i per l’estancament de l’ús social del català. El procés de substitució lingüística del català per l’espanyol no s’ha aturat. Només un Estat propi pot invertir la tendència a la substitució a què ens aboca la dependència.
D’ençà la sentència del Tribunal Constitucional els partits i les institucions catalanes s’han limitat a aprovar mocions declamatòries contra la sentència i han continuat la seva rutina institucional com si l’Estat Espanyol no hagués vulnerat la seva pròpia Constitució i el principi democràtic. Tres dies després de la manifestació del 10 de juliol la Mesa d’aquest Parlament bloquejava per unanimitat permetre recollir signatures per demanar una consulta popular sobre la independència i posteriorment eren incapaços d’expressar una mínima resposta unitària al pronunciament del Tribunal Constitucional amb un espectacle, si em permet dir-ho, esperpèntic davant del Congrés dels diputats espanyol. Solidaritat Catalana per la Independència vol entrar a l’agenda del Parlament de Catalunya la declaració de Catalunya com Estat de la Unió Europea.
A l’hemicicle i al Govern de la Generalitat hi ha diputats i partits independentistes, però fins ara s’han limitat a demanar, com va fer vostè ahir, senyor Mas, pactes fiscals o nous –i posteriorment retallats- Estatuts d’Autonomia. Solidaritat Catalana per la Independència introduirà la declaració d’independència des del primer dia i demanem a la majoria catalanista d’aquesta Cambra que ens hi acompanyi. Gràcies als més de 100.000 ciutadans que ens van fer confiança a les eleccions, la independència continuarà present a cada sessió parlamentària fins que no l’assolim. Les forces autonomistes i l’independentisme gradualista ens hauran d’explicar perquè ajornen la proclamació de l’Estat català, tot i haver-hi una majoria catalanista al Parlament. Així ho entenem nosaltres. Ho vam dir durant la campanya i ara ho reiterem:condicionarem l’elecció del President de la Generalitat i la formació del nou Govern a l’aprovació de la declaració d’independència i a l’activació del procés cap a la constitució d’un Estat propi.
Solidaritat Catalana es compromet a lluitar sense descans per la independència. No amagarem la realitat als ciutadans: la Generalitat no té ni el poder ni els diners per resoldre els gravíssims problemes de Catalunya i la seva situació financera és tan desastrosa que fins i tot té dificultats per afrontar la despesa corrent i pagar els sous del funcionariat.
Com que sé que a vostè, senyor candidat a la presidència de la Generalitat, li preocupa el full de ruta de la independència de Catalunya, permetin que li proposi què farà en aquest Parlament
Solidaritat Catalana per la Independència atès que no hem assolit la majoria per declarar la independència aquesta legislatura:
I. Posarem en evidència l’autonomisme a cada debat, a cada votació, a cada llei; demostrarem la incapacitat de l’autonomia per afrontar la situació límit que pateix el poble català.
II. Denunciarem que, en les condicions actuals, les institucions d’autogovern no poden adoptar cap decisió fonamental en cap matèria per manca de recursos i de la continua invasió competencial de l’Estat.
III. En campanyes anàlogues a les Consultes, explicarem a tots els sectors socials els avantatges de la independència i les amenaces al nostre futur com a nació de l’autonomisme.
IV. Si el Parlament o bé l’Estat Espanyol nega consultar sobre la independència, proposarem la recollida de centenars de milers de signatures dirigides a les organitzacions internacionals (Nacions Unides, Unió Europea) perquè instin l’Estat espanyol a convocar un plebiscit d’autodeterminació. Serà el primer pas en la internacionalització del conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya.
V. Promourem totes les vies obertes per la legalitat internacional per exigir que Espanya respecti el principi democràtic i la voluntat del poble de Catalunya. Senyor Mas, li proposem un pacte perquè Catalunya sigui el proper Estat d’Europa.
Li proposem un pacte perquè tothom visqui millor i puguem sortir de la crisi. Sense l’espoli fiscal, podríem incrementar un 70% el pressupost de la Generalitat.
Li proposem destinar les cotitzacions que ara paguen els treballadors i les empreses catalanes íntegrament als nostres pensionistes, i incrementar en 2.500 euros l’any la pensió de cada jubilat i cada vídua.
Li proposem crear un sistema de beques-salari perquè els joves puguin excel·lir en els seus estudis i tinguin totes les oportunitats per progressar.
Li proposem un pacte perquè Catalunya disposi d’infraestructures de primer nivell. Amb la fi de l’espoli fiscal els treballadors gaudiran de millors salaris, les empreses catalanes pagaran menys impostos i obtindran més ajuts per a la innovació i la recerca.
I li demano que no tingui temors: les incerteses de la independència han desaparegut.
Espanya no ho pot aturar: avui, en el si de la Unió Europea, Espanya ja no pot recórrer a l’ús de la força per aturar el procés d’independència del poble català.
Amb la globalització, per altra banda, el mercat espanyol ha perdut pes específic per a les empreses catalanes. Avui el nostre mercat és tot el món.
Romandrem a la UE: els juristes internacionals deixen clar que Catalunya, Escòcia o Flandes romandran a la Unió Europea quan declarin la independència.
La proclamació d’independència és la via legal que ens marca l’ONU per assolir l’Estat propi. La sentència de la Cort Internacional de Justícia de l’ONU que ha analitzat el cas de Kosovo, ha dictaminat que la via de la proclamació unilateral d’independència per accedir a la condició d’Estat és legítima i s’ajusta perfectament al dret internacional.
El nostre objectiu és molt clar: fer de Catalunya un dels Estats més avançats i democràtics del món. Solidaritat Catalana per la Independència proposa a tots els diputats i diputades d’aquest hemicicle a participar, amb intel·ligència, responsabilitat i coratge, d’aquest objectiu.
Moltes gràcies,
