És dilluns, són dos quarts de nou del matí, estic al tren, vaig a Barcelona on hi tinc una reunió. El tren va ple, fonamentalment, de gent jove que va a la feina. El tren s’atura entre estacions i se’ns comunica que hi ha un problema de senyalització que portarà un inevitable retard. L’actitud de la majoria de la gent es troba entre una barreja d’indignació i de resignació, la gent connecta el mòbil per informar del retard als seus llocs de destí.
Aquesta actitud de la gent senzilla i treballadora, davant una adversitat inesperada que li afecta directament a la seva vida quotidiana em fa pensar.
Avui, la majoria de gent senzilla i treballadora, ens trobem en un moment ple d’adversitats que condicionen la nostra vida quotidiana, adversitats però, que no són conjunturals com aquesta del tren, sinó estructurals, de fons: Les dificultats de trobar feina, la por de poder-la perdre, l’increment progressiu del preu dels productes bàsics, dels serveis públics,... i molt més. L’actitud aquí també és d’indignació i de resignació, molt semblant a la del tren, però sobretot d’impotència: I jo què hi puc fer ?
A aquesta impotència em vull referir. Aquests darrers anys de democràcia, mentre el desenvolupament econòmic ha estat de progressiu creixement, la ciutadania hem anat guanyant capacitat d’autonomia personal, hem incrementat els serveis públics bàsics, com l’educació i la sanitat i hem millorat el benestar col·lectiu per a gairebé tothom. Això ha estat possible perquè el context econòmic ho permetia, però sobretot perquè han hagut organitzacions socials que amb el compromís de molta gent ho van conquistar. Conquestes que ara corren el risc de perdre’s.
Segueixo pensant que la força dels canvis està en la gent. En canvi però, les estructures socials de masses, les que feien valdre la força de la majoria s’han envellit, s’han debilitat i han perdut crèdit, en un moment que, paradoxalment, estem més ben connectats que mai, via Internet.
Potser ens calen noves iniciatives organitzatives, nous conceptes de lideratge col·lectiu, de treball en xarxa,... perquè el capital humà, és a dir la majoria de persones senzilles i treballadores puguem intervenir i influir en els temes que afecten d’una manera important a les nostres vides quotidianes.
Intueixo que aquest és un procés que hem de començar des de les comunitats locals, des de la proximitat, construint espais socials ben arrelats localment però a la vegada ben connectats globalment. Al tren estem patint, però amb el mòbil socialitzem la nostra angoixa. Ens cal no tenir por per trencar fronteres de velles organitzacions i obrir nous espais de cooperació. Sempre, amb l’alè de la comunitat. La gent del tren.
A Cerdanyola ho anem a intentar. Aquest és el nostre tren.
