Al final del sac hi trobaràs les engrunes. Aquesta dita catalana tan aclaridora serviria per a definir el que ha passat amb el Pla d'Inversions de l'Ajuntament de Vic. De les 120 actuacions programades se n'han materialitzat només 70, que no està malament. Però 70 no són 120. És a dir el 58% del que estava previst. De les que s'han quedat al tinter algunes de les que s'havien venut amb més insistència: Parc tecnològic, Palau Firal, Mercat municipal. És a dir tot allò que es venia com el gran "projecte polític" del tripartit vigatà. De fet, el tripartit vigatà no ha tingut, ni té ara, cap projecte polític, més enllà de conservar el poder. I promocionar-se personalment. Alguns ho han aconseguit, d'altres no, com s'ha vist. Aquesta sí que és una obsessió malaltissa: la de tenir poder a canvi de renunciar al que sigui o d'acceptar el que sigui. D'això, de la renúncia constant i sistemàtica als projectes que identifiquen una política progressista, alguns fins i tot n'han fet bandera, en nom de la la laxitud ideològica. Aquest mantra, precisament, el de la flexibilitat ideològica és el que fa servir la dreta per a carregar-se l'estat del benestar. Però, és clar, a ells que més els dóna, si ja tenen les seves cadires i els seus càrrecs. De totes maneres, no cal perdre gaire temps en tot això, la gent de Vic ja ho sap. El que cal és treballar per a oferir propostes i solucions de present i de futur, i fer-ho honestament, pensant en les moltes dificultats que ens setgen. Lamento, fins i tot, haver perdut tant de temps reclamant una mica d'autocrítica al tripartit vigatà. Podia haver utilitzat aquest temps en coses més profitoses. Per cert, aquest divendres ens trobem a Can Pau Raba per a parlar d'educació (a les 20 hores).

Per a ICV, la cultura no és una col·lecció d'infraestructures enormes i elitistes que s'allunyen de la gent i que no promouen les activitats de base. Nosaltres pensem la cultura com a una activitat que surt del poble, de la gent, de les entitats. Tanta cultura hi ha en un grup de nois que toquen la guitarra al carrer com a l'espectacle més refinat de l'Atlàntida. És per això que nosaltres volem donar veu a les entitats, defugint la cultura de la subvenció i apostant pel conveni. Creiem que els pressupostos de cultura haurien de ser participatius i que la planificació cultural general de la ciutat de Vic s'hauria d'acordar amb les entitats. Elles són les que han mantingut el tremp en aquest sector durant els anys que hem passat sense grans infraestructures. Pensem que és indispensable i urgent posar en funcionament un Consell de Cultura amb la participació de tots els actors culturals vigatans, amb tots, no amb uns quants, que és el que pretén l'actual equip de goven. Apostem per a crear una agenda cultural municipal unificada, que es pugui consultar a la pàgina web de l'ajuntament. Proposem que els equipaments culturals de Vic siguin gestionats per les entitats i no per entitats paramunicipals que no coneixen les necessitats de la gent que fa i promou cultura. I exigim que aquestes infraestructures estiguin a disposició del poble, no com a cnsumidor passiu de cultura sinó com a generador d'activitats i discurs cultural.

A la gent d’ICV de Vic, els que ens trobem els divendres al vespre al local del carrer Pare Gallissà, no hi ha res que ens apassioni més que la nostra ciutat. Durant una bona colla de mesos hem observat astorats com destacats membres d’altres formacions polítiques municipals (de tots els colors) pugnaven per obtenir càrrecs nacionals i abandonaven les obligacions que, com a membres destacats del consistori, tenien amb els seus conciutadans. A alguns, la jugada els ha sortit bé, a d’altres no. En tot aquest temps, nosaltres hem continuat treballant per la ciutat, preocupant-nos pels problemes de la gent, fent propostes i sent amatents a les dificultats que la gent normal té en aquests moments de crisi. Ho hem fet, com sempre, des de la humilitat del qui sap que no té la veritat absoluta però també des de la tenacitat del qui està disposat a defensar valors que ens afecten a tots i que ara estan en perill. Estic convençut, ara més que mai, que el nostre partit és Vic. Que no hi ha res que hagi de passar per damunt dels legítims interessos col·lectius de la nostra ciutadania. Que estem convocats, en el present període de crisi econòmica i social, a donar el millor de nosaltres mateixos en benefici de la majoria i, especialment, en benefici dels qui més pateixen. Que cal reordenar les prioritats municipals per a fer front a aquesta situació i que cal tocar de peus a terra. Que cal activar tots aquells mecanismes de solidaritat social que tinguem a l’abast per a constituir un front anticrisi.

Sabem que els polítics no tenim totes les solucions i que la nostra intervenció en la vida ciutadana sovint és limitada, per això pensem que l’Ajuntament ha de fer un esforç per escoltar primer, i fer costat després, a totes aquelles iniciatives que sorgeixin de la societat, sense interferir-les ni manipular-les, simplement amb la voluntat d’acompanyar tot allò que vagi en la direcció de fer una ciutat més solidària i igualitària. Creiu-me, ara ens cal aquesta actitud. Un consistori tancat en sí mateix, sord a la veu del carrer, desconeixedor de les problemàtiques que afecten a la gent, algunes relacionades amb drets tan bàsics com el dret a l’habitatge o el dret al treball, conduiria Vic directament al no res. En aquest procés, la veu d’ICV és imprescindible. Nosaltres no hem entrat en el joc de les prebendes ni en el joc de les rebaixes ideològiques. Continuem pensant, i defensant, que calen serveis públics de qualitat, que la cultura ha de ser per a tothom, que l’urbanisme ha de servir als ciutadans desinteressats i no als especuladors, que cal activar l’economia social i apostar fort per un serveis socials justos i no assistencialistes, que hem de treballar per la convivència amb totes les nostres forces, que la defensa de l’entorn natural de la ciutat és estratègica, que cal atendre la gent gran amb prestacions de qualitat (a ells els devem molt), però que alhora cal estar amb el jovent, no per a criminitzar-lo sinó per a escoltar-lo i ajudar-lo a créixer. Que hem de desenvolupar un model universitari arrelat al que la ciutat pot oferir a Catalunya i el món, sense menystenir la qualitat que un projecte d’aquestes característiques requereix. Que cal invertir en educació, des dels zero anys, democratitzant-la i fent que sigui el baluart de la igualtat d’oportunitats. Aquests reptes, a la gent d’ICV, ens apassionen. Treballar amb la gent és el millor de la política municipal, n’estem convençuts. Per això, perquè el nostre partit és Vic, ens presentarem a les properes eleccions municipals. Amb la voluntat de seguir defensant, amb la gent de la nostra ciutat, un projecte municipal d’esquerres, ecologista i nacional. Sense sectarismes però amb coherència.

Que el vigent president de la Generalitat, José Montilla, es negui a fer un debat en català amb el cap del principal partit de l’oposició, Artur Mas, és sorprenent. També ho és que el cap d’aquest partit d’oposició, que s’autoproclama a hores d’ara sobiranista, es presti a ser entrevistat en un programa de televisió d’àmbit estatal que sovint ridiculitza, menysprea i insulta els catalans és també sorprenent. Que ni l’un ni l’altre explicitin propostes creïbles de cara al futur ja em supera. Simplement no ho entenc. O sí, des del punt de vista de la política espectacle, buida de continguts i despullada d’ideologia (perquè la ideologia és necessària per a fer política). En qualsevol cas, a la Catalunya del segle XXI hi ha una qüestió que li hauria de preocupar: la defensa i extensió d’un model social de benestar per a tothom. La nostra versió de l’estat del benestar europeu, que els liberals de tot arreu volen esborrar del mapa. Les dues emes de la nostra política, Montilla i Mas, ja han avançat alguna cosa. El primer aposta pel copagament sanitari, primer pas cap a la privatització d’un dels millors sistemes sanitaris públics d’Europa. El segon diu que vol acomiadar el 20% dels treballadors públics de la Generalitat, no ha concretat a qui afectarà: mestres, metges, infermeres, treballadors socials, policies, bombers... El que seria una burla és que fes sortir per una porta a funcionaris que justifiquen la seva feina amb el dia a dia i fes entrar per l’altre a l’exèrcit d’amics, coneguts i saludats, això sí amb carnet del seu partit, per a feines de molt dificil justificació: assessories, càrrecs de confiança, etc. És a dir l’esquema que Cameron i Clegg han implementat a Gran Bretanya.

La senyora Merkel, la cancellera alemanya, ha dit que el model de convivència intercultural a Alemanya ha fracassat. Jo, com que no visc a Alemanya, no poso en dubte el que diu la senyora Merkel, potser té raó, o potser no. No ho sé. La cancellera exigeix integració completa a la cultura alemanya. Bé, d'acord, ho accepto. Ara bé, m'estranyen aquestes afirmacions tan rotundes o en qualsevol cas m'agradaria que les utilitzés per aquelles comunitats alemanyes establertes fora del seu país i que no fan cap esforç per integrar-se "completament" a la vida del seu nou lloc d'acollida. Estic pensant en l'illa de Mallorca, "unsere insel" en terminologia alemanya. A ells també se'ls haurà d'exigir que aprenguin a xerrar en català, que retolin els seus establiments en català, que deixin de menjar salsitxes i de beure cervesa i passin a menjar sobrassada i veure vi mallorquí, que per cert és molt bo. O és que la integració només s'ha d'exigir als immigrants pobres. La senyora Merkel hi hauria de pensar una mica en això. Que tots els pobles tenen la seva pròpia història. Fins i tot l'alemany.

Tots els opinadors de l'extremadreta, la dreta , el centre, el centre esquerra i fins i tot alguns de l'esquerra mateixa auguraven un fracàs absolut de la vaga general del passat 29 de setembre. I no eren només els opinadors, era la majoria de la gran premsa, amb els seus diaris, les seves televisions i les seves ràdios. Davant d'això, els sindicats només tenien les assemblees de treballadors. La lluita era desigual, no cal dir-ho. Els sindicats ni són tan forts ni reben tantes subvencions ni tenen tants alliberats com ens volen fer creure. En qualsevol cas, els partits polítics grans tenen molts més càrrecs a sou, amb temps i diners per anar a les tertúlies a predicar contra els drets dels treballadors. I els grans mitjans ens ofereixen la seva visió del món al menjador de casa, com a mínim tres cops al dia. Al final, la vaga no ha estat un fracàs ni molt menys. Donades les circumstàncies podríem dir que ha estat un èxit. I és que, sin més no, amb aquesta mobilització ha quedat clar que hi ha malestar social, que hi ha molta gent que està indignada amb l'actual estat de coses. Si les coses no milloren, la indignació aviat es transformarà en ràbia, suposo que algun dels assessors d'aquests partits grans hi deu haver pensat en això. Però, en qualsevol cas ha quedat la mobilització popular, aquella que, almenys, permet formar centenars de piquets, això sol ja és un èxit. Perquè els piquets són necessaris i perquè a ningú se li escapa que un grup de treballadors cridant no és gaire perillós, fan més por les forces de l'ordre armades i motoritzades, per posar un exemple. Si no es canvia el rumb, la mobilització i organització popular, amb sindicats o sense, continuarà i cada vegada seran més els que perdin la por a fer-ho avinent. Els opinadors i els partits grans n'haurien de prendre nota d'això.

Fa mesos, i anys, que al barri dels Caputxins de Vic s'hi està enllestint un centre cívic de referència: el de Can Pau Raba. Es tracta de la rehabilitació d'una antiga masia per a convertir-la en un equipament destinat al barri. Aquesta zona de Vic, els Caputxins, és una de les més poblades de la ciutat i també una de les que rep menys atenció. La manera en què s'ha anat actuant amb la qüestió de Can Pau Raba és simptomàtic. De mica en mica, sense pressa. Ara la casa gairebé està acabada però no es pot posar en funcionament perquè falten els últims retocs. Mentrestant, els veïns que s'esperin i anem fent per altres cantons. Voldria pensar que aquesta lentitud no és interessada, i que no té res a veure amb el fet que aquesta actuació fou una lalrga reivindicació del grup municipal d'ICV en el seu moment (concretament l'any 2006). Si fos així, demostraria que el sectarisme de l'equip de govern no té límits i que allò que anunciava el regidor d'ERC, Joan López, en referència al clientelisme habitual de l'Ajuntament és una pura realitat. Seria una llàstima.

La moció de suport a la vaga general del 29 de setembre que presentà la CUP durant el passat Ple municipal de Vic fou derrotada per 18 vots a 3. Poques vegades a la meva vida havia sentit que una causa justa estava tan abandonada, poques vegades havia sentit que em trobava en tanta minoria. I ja porto uns quants anys a l'Ajuntament. Com pot ser que la reforma laboral més regresiva des del franquisme sigui despatxada amb arguments del tipus "l'economia de mercat té alguns problemes..." pronunciats, a més, pel representant d'un partit socialdemocrata que sovint s'ha autoproclamat keinesià. Com hi pot haver-hi tant cinisme quan no es parla dels que han generat la crisi (especuladors i sector financer) i es carrega les tintes contra els sindicats (reben subvencions deien els representants de l'extrema dreta nostrada, i qui no rep subvencions, les caixes els primers i munltimilionàries i els partits, també el del nostre ultradretà particular). En fi, veient l'hemicicle municipal amb els braços alçats de tots els partits (CiU, PSC, PxC i ERC) votant contra la proposta i el vot solitari dels dos regidors de la CUP i el d'ICV (que vam haver de sentir que això de les vagues és antiquat, el portaveu del PSC dixit) vaig pensar que el panorama polític està molt fotut a Vic. I se m'acudí una altra reflexió, més enllà de sigles, el que domina a la política de casa nostra és un consens conservador transversal destinat a afavorir els interessos d'uns quants i a generar clientelisme (ep! ho va dir en el seu moment el regidor d'ERC Joan López). Això és el que hi ha. I què fer, doncs continuar treballant per a trencar aquest monolitisme i introduir elements i propostes que almenys serveixin per a provocar debat i reflexió a la gent, al cap i a la fi els que estan en disposició de canviar les coses. (Foto: Adrià Costa)